Ataca Perico!!

Ahir vaig fer una cosa que feia uns vint anys que no feia. Després de recuperar la bicicleta de carretera, una Contini, del traster on ha acumulat pols i oxidació en els darrers anys, i haver-li fet una reforma integral per poder tornar a muntar-hi, ahir finalment vaig reviure les sensacions del ciclista amb una sortida fins al coll d'Estenalles, a uns 15 quilòmetres de Terrassa. Un passeig per un ciclista rodat i acostumat, però un port de categoria especial per a aquell qui fa temps que no roda en carretera.

Recordo que fa uns vint anys feia moltes sortides amb la Penya Ègara. També va ser una època de creixement dels aficionats, i practicants, al ciclisme, i de l'eclosió de les bicis de muntanya, gràcies a l'efecte Indurain i les seves gestes al Tour de França. Llavors m'entrenava dos o tres cops per setmana, pesava 56 quilos, i res em cansava.

Ara fa prop d'un any que em vaig tornar a engrescar amb la BTT amb uns col·legues mestres, i fins i tot me'n vaig comprar una de nova: una Orbea que va com la seda. I ja veieu, com una cosa porta a l'altre i ja he tornat a caure en la temptació... El cert és que tot i ser un esport bastant dur, enganxa. I si a sobre t'agrada veure les grans proves per etapes per la tele (Giro, Tour, Vuelta), és fàcil deixar-se emportar per l'emoció i voler emular als grans escaladors pujant pels ports de muntanya. Tanmateix, quan ets dalt la bici patint que se't surt el cor per la boca, se t'oblida ràpid la imatge dels grans escaladors i només penses en que coi estàs fent allà, i quan falta per acabar amb l'agonia.

Trencant registres. 9d8, 4d9f i 3d9f ahir a Sitges!!

9d8 ahir a Sitges (Foto: Castellística).

Gran exhibició ahir dels Minyons a la festa major de Sitges. L'endemà d'un Sant Fèlix per emmarcar amb 11 castells de "gamma extra", els Minyons ens vam voler sumar a la festa castellera del cap de setmana amb una nova exhibició de poder i força. Molt ben acompanyats pels amfitrions (5d7, 4d7p i 7d7) i pels Xiquets de reus (2d8f, 5d8 i 3d8), ahir la nostra colla va tornar a superar-se a sí mateixa completant la millor actuació (de la nostra colla) feta mai en aquesta localitat del Garraf, amb "gamma extra" inclòs: 9d8, 4d9f i 3d9f! Quasi res!!

A una setmana vista de la importantíssima actuació de la festa major de la ciutat veïna, Sabadell, ahir vam tornar a demostrar que quan la gent respon, podem fer grans coses. Que puguem igualar o superar la millor actuació de la nostra història a Sabadell (2d9fm, 3d9f, 4d9f, pd7fc l'any 2000), dependrà en gran mesura de la resposta de tothom als assaigs d'aquesta setmana (dilluns, dijous i divendres). Fa 13 anys (2d9fm 2001) que Sabadell no veu un "gamma extra" dels Minyons, i ja toca. És més, en els darrers anys, per a o per b, no hem pogut oferir un repertori de castells a l'alçada del que aquesta plaça es mereix, i ja és hora que ens rescabalem.

Va, que ja només ens queden 3 gammes extres (segons els entesos en puntuacions) per igualar el millor registre d'aquests castells en una temporada (11 l'any 2001)!!! Aquest any ho petem!!! Som-hiiii!!!

Vist Sant Fèlix per la tele, em reafirmo: Sort que no anem al Concurs!!!

Aquest rellotge marcava gairebé les 17 quan ha finalitzat l'actuació de Sant Fèlix.

Avui s'ha celebrat a Vilafranca del Penedès la tradicional actuació castellera de Sant Fèlix, tot i que enguany no ha estat tan tradicional al faltar una colla que portava 30 anys ininterromputs participant-hi. Aquesta no és altra que la meva, els Minyons de Terrassa. Es veu que l'irregular temporada del curs passat va fer que els nous administradors de la festa decidissin que enguany ens tocava descansar a nosaltres, fet que en cap cas podem retreure'ls-hi, ja que les quatre colles participants es mereixien tant o més que nosaltres ser-hi. Entenc que en el futur cap colla té garantida la seva presència a Vilafranca, encara que portin 200 anys fent castells o que siguin de la ciutat que organitza la diada. Els castells decidiran. Habemus criteri.

En tot cas, m'agradaria destacar un fet que em ve preocupant darrerament, i que tot i que no suposa un especial problema en una diada com la de Sant Fèlix, sí que afecta a la nostra activitat en moltes altres exhibicions al llarg de la temporada. Em refereixo a la durada excessiva d'algunes actuacions. Avui la jornada de Sant Fèlix s'ha allargat fins gairebé les 17:00 de la tarda, i la major part del públic (castellers d'altres colles d'arreu del territori, i vilafranquins apassionats dels castells i de la seva colla) ha aguantat estoicament fins al darrer pilar de comiat. En canvi, per exemple, l'altre dia a la festa major d'Igualada, vam acabar gairebé a les 16:00 i des de les 14:00 no quedaven a plaça ni els familiars dels castellers locals. Vaja, que actuàvem per nosaltres mateixos...

Sovint em pregunto si això dels castells ho fem pel gaudi del públic o simplement pel nostre propi. En tot cas, si la resposta és la segona, més valdria que ens dediquéssim a fer els castells a l'assaig i així no caldria despertar-se d'hora els diumenges... Per altra banda, jo gaudeixo molt fent castells, i ja porto més de vint anys fent-los, però que voleu que us digui, jo a partir de les tres hores d'actuació ja se'm comença a fer bastant pesat el tema... I potser en una jornada com Sant Fèlix es perdona, però no pot ser que cada diumenge estiguem amb la mateixa història. Solucions? Que pensin els de la Coordinadora.

La durada de l'actuació d'avui a Vilafranca m'ha fet pensar en el que pot passar enguany al Concurs de Tarragona. 12 colles. Cinc rondes. Pocs castells en rondes conjuntes. A les habituals colles grans que "competeixen" per la victòria i que fan allargar la durada de l'actuació, haurem de sumar-li les colles que han pujat el seu nivell i que provaran un bon grapat de castells en solitari (3d9f, 4d9f, 9d8, 2d9fm...): Gràcia, Sants, BCN, Xiquets TGN, Reus, Mataró... No sé com pensen els organitzadors evitar que la cosa no s'allargui excessivament, però suposo que hauran de limitar molt, molt, els temps de realització de cada castell.

No sé ni si tindré esma per seguir tota l'actuació des del sofà de casa per la tele! Imagineu-vos fer-ho a plaça en una butaca dura! O encara pitjor, imagineu-vos participant, de peu i sota el sol!!! Que pot durar, 6 o 7 hores? Més? Per sort estic a una colla que això dels Concursos ho deixa per l'escalada o altres esports.

Ah! I recomano a les colles participants que porteu algun entreteniment per la canalla. Si els costa aguantar una classe d'una hora a l'escola, no em vull ni imaginar com s'ho faran si han de passar 7 hores tancats dins d'una plaça de braus. Molt engrescador no sona, la veritat.

Maria Jesús Comellas: "L'escola s'ha tecnificat massa".

(Entrevista del Carles Capdevila pel diari Ara).

És mestra, doctora en psicologia, emèrita de Ciències de l’Educació i assessora de famílies i escoles. Acaba de publicar Educar no és tan difícil.

Educar no és tan difícil?

Als pares us han acomplexat, hi ha molta gent que dóna lliçons: si no feu això el traumatitzareu, agafarà una depressió, no té autoestima...

Tenim mala consciència perquè els dediquem poc temps.

Abans encara se n’hi dedicava menys, la gent treballava dotze i catorze hores. Si hem de treballar, la criatura ho ha de saber i, per tant, comenceu a fer el sopar que nosaltres arribarem cansats i soparem plegats. Si la vida és aquesta, quina sort que tinguem feina.

Com et van educar?

Amb 6 anys, les monges em van castigar. Havia de passar per les classes amb el cartell “ No hablaré en clase ”. Però m’agradava, podia tafanejar què feien els grans.

I a casa?

El pare treballava de nit amb un teler. Des dels set anys jo havia de fer el sopar. Als deu anys, anava al mercat. Un dia em vaig gastar tota la setmanada en un lluç preciós i la mare em va dir que un altre cop ho gestionés millor perquè ho tindríem complicat per passar la setmana.

Et consideres ben educada?

Molt. L’ambient era molt bo: mai hi havia crits. Hi havia poc espai -passava l’estiu al balcó-, pintava, cosia. Recordo una infància plàcida, fent trapelleries.

Ara t’han jubilat de mestra de mestres.

Sóc pensionista però la universitat m’ha contractat d’emèrita per... 90 € al mes! Vull renunciar a la meitat de la pensió per seguir treballant amb tranquil·litat. Com puc deixar de ser mestra?

Ens prenem l’educació seriosament?

Amb tantes retallades els mestres se’ns han atabalat i desanimat. No ens ho podem permetre, fregaria la immoralitat. Jo els dic: “Mireu als ulls de l’infant”. Els hem de seduir per aprendre. No tenim dret a expulsar la canalla del centre educatiu. I en aquest sentit estem fallant.

L’escola ha de fer canvis.

I no els estem fent. S’ha tecnificat massa. Però sabem on anem? Seduïm el professorat jove perquè s’arremangui? El joc ha desaparegut de l’escola, fins i tot a infantil. Vigilem les criatures, els netegem els mocs i ja està. I aleshores veus canalla que perquè és d’un color determinat ningú hi juga. El mestre ha d’actuar.

I incentivar.

Per què als 5 anys ens fan preguntes i als 18 ja no en fan cap? Els hem ensenyat a pensar? La salut ha entrat en l’educació, ho patologitza tot. Ho deshumanitzem.

Sobreprotegim massa?

Avui he tingut un pare que venia a matricular la seva filla a la facultat, i l’hi feia tot, amb ella al costat. M’han arribat a venir pares d’universitaris a reclamar nota.

Tu no ets ni d’Estivill ni de González.

Estic al mig. Sóc de centreesquerra. És vital que la criatura se senti estimada, però hi ha moltes maneres. No castigar és una manera que se senti estimat, però hi ha un moment que el nen necessita descansar i tu també. Li llegeixo un conte, l’acompanyo al llit i si no s’adorm li dono aigua i que compti xais.

El conductisme és ensinistrament?

Sí, és diàleg poc efectiu: “Jo mano aquí i tu calla que no comptes”. La seducció és més útil que el càstig i el control.

Però si dic que no, serà que no.

La meva filla no volia menjar una cosa i em va dir que ho vomitaria. Ho va vomitar, vaig ajudar-la a netejar-ho i li vaig dir que n’hi posaria un altre plat. Llavors el germà de 10 mesos va treure una glopada. Quan vaig anar-li a fer les segones farinetes, ella li deia: “Marc, amb aquesta no te’n sortiràs”. Jo no podia sortir de la cuina perquè no em veiessin rient.

L’adolescència ens fa terror.

Però que no heu sigut adolescents també? L’adolescent no sap com acabarà la seva història, tu sí perquè l’has passat. Té neguit, de com acabarà el cos, de si tindrà un pit més gros que l’altre, si li sortirà el pèl, si s’enamorarà... Val més que trobi uns adults serens, que l’abracin si vol i quan vulgui, que estiguin disposats a parlar...

Com veus la relació famílies-mestres?

Als mestres que són pares els pregunto si a casa fan el que ells recomanen a les famílies. Tots admeten que no.

Què podem fer els pares a l’estiu?

Anar al mercat, fer el menjar junts, rentar els plats. Ensenyar-los a viure. Que sàpiguen que les sardines tenen budells. I, si pot ser, res de deures escolars. Val més buscar petxines a la platja.

Torres humanes a l'aire en la inauguració de les Olimpíades Juvenils a Nanjing.

Espectaculars imatges de diverses estructures humanes amb desenes d'acròbates sostinguts a l'aire per invisibles fils, jugant amb la música, els llums, i la magnífica realització televisiva. Com sempre, els xinesos un pas endavant pel que fa a la realització de coreografies per grans esdeveniments.

Ha mort Peret. El "temazo" del dimecres. "El muerto vivo".

Avui ha mort el principal difusor i gran figura de la rumba catalana, el mataroní Pere Pubill i Calaf, "Peret", a l'edat de 79 anys com a conseqüència d'un càncer. Gitano català i artista de fama mundial, sobretot a partir de la seva aparició a la cerimònia de clausura dels JJOO de Barcelona amb el tema "Gitana hechicera", Peret va popularitzar la rumba catalana i el característic "ventilador" (la forma rumbera de tocar la guitarra espanyola) avui en dia tan de moda.

Ens deixa un dels grans, i ens deixa una extensa obra que a ben segur continuarà fent tremolar moltes pistes de ball d'arreu. DEP.

Rutes en moto: Volta a Montserrat (nord-sud)

Cafè Burés, a Castellbell i el Vilar.

Aquest matí m'he anat amb el Timi a fer el volt amb la moto pel parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obach, i la muntanya de Montserrat. La ruta ens ha portat per Rellinars, Castellbell i el Vilar, Marganell, El Bruc, Olesa de Montserrat, i Viladecavalls. 

Botifarra i dues penques de cansalada per esmorzar, a Cal Burés.

Hem fet la primera parada a Castellbell i el Vilar per esmorzar a l'entrada del poble, al Cafè Burés, un lloc emblemàtic del poble on es pot menjar brasa a un bon preu. I una qualitat més que acceptable.

Panoràmica des de El Bruc.

A El Bruc hem fet la visita de rigor a l'estàtua del Timbaler del Bruc, que es troba a la sortida del poble en direcció Igualada-Lleida, just davant d'una escola. I també he fet algunes fotos de les espectaculars vistes de la muntanya de Montserrat. 

Casalot al centre de El Bruc.

El Bruc és un poble ben tranquil, amb cases antigues ben conservades i amb alguns edificis d'estil modernista. I la presència imponent de la muntanya de Montserrat en tota la seva vessant sud. Espectacular!!

Timbaler del Bruc, a El Bruc.

La tornada fins a Terrassa ja no ha tingut gaire més sorpreses, ja que ja no hem parat fins a l'arribada. Tanmateix, no es perd la visió de Montserrat fins ben entrat a Olesa, i la carretera fins a Terrassa també és ben tranquil·la i d'agradable conducció. 

Biblioteca de El Bruc.