Cares conegudes a la Grimpada del pi de Matadepera.

Aquest matí s'ha celebrat a la plaça de Cal Baldiró de Matadepera el Concurs de Grimpaires de les Festes de Sant Sebastià de la localitat veïna, i uns quants minyons hi han participat. A veure si els reconeixeu... Aquest concurs es realitza des del 1975.

"Habemus Data!!"

Ha costat, però finalment, els dos grans partits sobiranistes (CIU i ERC) s'han acabat posant d'acord per convocar eleccions anticipades al Parlament de Catalunya pel diumenge 27 de setembre d'aquest any. No sabem els detalls de l'acord, ni les condicions d'uns i altres per arribar al pacte, però el que està clar, és que finalment els catalans anirem a les urnes a votar en clau independència si o no (bé, i alguna cosa més que ara per ara no tenen massa importància comparativament). Això si als convergents no els dóna per canviar el seu discurs a última hora... Com a mínim ahir, el president Mas va semblar molt decidit a continuar liderant el procés cap a la independència en el seu discurs posterior a l'anunci de l'acord. Jo fins que no ho vegi, no m'ho creure, per si un cas, que ja ens coneixem...

El "temazo" del dimecres. Georgie Dann - "El negro no puede".

Avui, aquest artista d'origen francès establert a Madrid, compleix 75 anys. I encara al peu del canó. Fa poc més de tres mesos vaig tenir el privilegi de poder assistir a un concert seu a la ciutat de El Prat de Llobregat. I gratis!!

Tot un clàssic de la música carnavalera i dels èxits de l'estiu, acostuma a aparèixer rodejat de noies joves i maques, amb poca roba, als seus concerts i videoclips.

Entre els seus principals èxits destaquen peces com "el chiringuito", "la barbacoa", "carnaval carnaval", "el negro no puede", "la cerveza", o "el bimbó".

I pensar que va estudiar 9 anys al conservatori de Paris, i que té el títol de mestre...

"LA REVOLTA DEL HAKEEM". (Relat breu, Maig 2011).

Les pedres volaven pel cel com un estol de coloms espantats. Centenars de braços s’alçaven simultàniament  impulsant els projectils vers l’enemic, que repel·lia els atacs com aquell qui espanta les mosques. El detonant de la refrega havia estat la mort recent d’en Hakeem Hazgi, estudiant universitari a Rabat, a mans d’uns policies, en estranyes circumstàncies, tot i que el ministre d’Interior hagués intentat convèncer la població a través dels mitjans explicant que “s’havia produït un llastimós incident del tot fortuït, al disparar-se accidentalment l’arma d’un sergent de la policia reial mentre intentaven immobilitzar al detingut.”

En Bilal tenia el braç adolorit després del darrer atac. Era el més petit de la família, tot i que ell se sentia tot un home als seus catorze anys. L’acompanyaven en la contesa el seu germà gran Mustapha de 19 anys i un amic d’aquest, el Yasin, company d’universitat i de lluites. Cap dels tres coneixia directament al Hakeem, però n’havien sentit a parlar força, sobretot després de la seva heroica acció a la Universitat de Rabat, durant la visita del rei Mohamed VI, en l’acte d’inauguració del nou curs acadèmic.

Segons explicaven, en Hakeem havia aconseguit apropar-se el suficient a la comitiva reial en el trajecte del monarca cap a l’Aula Magna, on havia de fer el discurs d’inauguració oficial del nou curs, davant d’una munió de catedràtics llepaculs i autoritats diverses. La guàrdia reial va deixar apropar el Hakeem prou com perquè aquest aconseguís llençar-li la bandera del poble sahrauí i encertar-la de ple sobre el cap del monarca. El rei Mohamed havia quedat en estat de xoc per uns instants. Uns instants que pel Hakeem, i per a tots els que ara arreplegaven pedres del terra, havien suposat uns moments de glòria i d’orgull saharaui.

La resposta a l’acció del Hakeem per part de la guàrdia reial va ser tan ràpida com previsible, i en Hakeem no va oposar cap mena de resistència en cap moment, sabedor de les irremeiables conseqüències del seu acte de protesta. Desenes, centenars potser, de braços i mans van llençar-se al seu damunt. Guàrdies reials, policies, i alguns estudiants afins al Règim van començar a agredir-lo. Li van llençar cops, i van esquinçar-li la roba, fins que el van conduir dins d’un vehicle sense tocar de peus a terra i va desaparèixer entre una multitud de flaixos i de corredisses.  Hores després el Hakeem moria a comissaria, degut al desgraciat accident, tal i com havien informat fonts oficials.

La revolta que s’havia originat en conèixer-se la notícia de la mort del Hakeem, havia agafat per sorpresa a les autoritats. Milers de ciutadans sortien als carrers per clamar justícia i protestar contra la tirania reial, i contra la impunitat policial. Homes i dones s’unien en un sol crit, barreja d’indignació i de set de venjança.

En Bilal va tornar a casa amb el seu germà Mustapha corrent pels estrets carrerons del mercat. Havien sortit il·lesos de l’enfrontament amb les forces policials, però encara podien sentir propers els sorolls de la batalla, els crits, les corredisses, i els trets de la policia. Sentia un dolor intens al braç dret i el cor li bategava amb força. Se sentia molt cansat, però alhora se sentia orgullós, ja que havia actuat com feien els herois, com hauria fet el Hakeem.

2 milions de francesos al carrer contra el terrorisme. Seguint el raonament d'alguns polítics espanyols, la "majoria silenciosa" dels francesos, 64 milions, a favor dels terroristes.

#jesuisCharlie (Paris, França. 12 morts + 6. 2015)

#jesuisescoladePeshawar (Islamabad, Pakistan. 148 morts. 2014)

#jesuisBaga (Nigèria. 2.000 morts aprox.2015)

#jesuisescolaPotiskum (Yobe, Nigèria. 50 morts. 2014)

#jesuisescolaAkrimaal-Majzumi (Homs, Síria. 30 morts. 2014)

#jesuisYunnan (Xina. 28 morts en una estació de trens. 2014)

#jesuisOrgun (Patika, Afganistan. Almenys 100 morts en un mercat. 2014)

Hi ha algú que no s'hagi assabentat de l'atemptat a Paris? I algú es va assabentar de la resta d'atemptats? Per què serà?

La Vanguardia: "L'Educació continua de rebaixes".

(Miracles a Lourdes...)

 

A Espanya l’educació viu en rebaixes constants des del 2009. A partir d’aquell moment la majoria de comunitats autònomes, que assumeixen el gruix del finançament de l’ensenyament, van començar a retallar els seus pressupostos. En total, les diferents administracions –Ministeri d’Educació, comunitats i ajuntaments– van destinar aquell any 53.092 milions d’euros a totes les etapes educatives, des d’escoles bressol fins a la universitat. Va ser el pressupost d’educació més gran de la història d’Espanya. Però en només tres anys les aules van perdre més de 6.000 milions d’euros, indica l’última estadística de la despesa publicada recentment pel Ministeri d’Educació.

Així, el 2012 la inversió en formació va baixar fins als 46.605 milions d’euros, la qual cosa suposa un 4,42% del PIB, mentre la mitjana europea aquell any era del 5.2%. La comunitat autònoma que va passar les tisores amb més cura va ser Castella-la Manxa, que va reduir un 24% la seva aportació respecte al 2011. La van seguir les Balears (12,7%), Navarra (12,1%), Catalunya (9,7%) i la Comunitat Valenciana (9,2%). A l’altre costat hi ha La Rioja, País Basc i Andalusia, amb retallades que no van superar el 5%. La crisi econòmica que va començar a finals del 2007 ha deixat serioses cicatrius en escoles i universitats. 

L’educació ha estat una víctima més de les “mesures d’austeritat” i cap govern, ni estatal ni autonòmic, no ha salvat la formació de les retallades. Han estat tan profundes que ni la presumpta recuperació econòmica actual no aconsegueix revertir la situació. El projecte de pressupostos del Govern central per al 2015 destina al Ministeri d’Educació 2.273 milions d’euros, 570 milions menys que el 2011, una caiguda del 20%. Menys diners però més alumnes. Aquest curs, les aules escolaritzen 359.446 estudiants més que fa quatre anys, 8.141.628 persones en total. 

PROGRAMA DE SUPORT El 2012 s’hi destinaven 169 milions; aquest any, només 5 milion.

BEQUES UNIVERSITÀRIES Hi ha més persones amb dret a ajuts i la quantia que reben es reduei.

Amb tot, el pressupost del Ministeri d’Educació per a aquest any puja cent milions respecte al 2014. Però l’increment va a parar gairebé per complet a la implantació de la nova llei d’educació, la Lomce, que ja ha iniciat el seu camí a 1r, 3r i 5è de primària i a la nova FP bàsica. Altres partides han quedat seriosament perjudicades. La que més ha estat l’educació compensatòria, és a dir, els programes de suport als estudiants d’entorns desfavorits. Es tracta d’iniciatives que intenten compensar les desigualtats derivades de factors socials i econòmics amb reforç escolar, plans d’entorn als barris i ajuda a les famílies. Si els pressupostos no es modifiquen, el 2015 s’hi destinaran 5,2 milions d’euros, mentre que l’any passat van ser 70 milions, i el 2012, 169 milions. El ministeri que dirigeix José Ignacio Wert ha repetit en múltiples ocasions que els resultats escolars milloraran amb la Lomce, fins i tot els d’aquests alumnes ambmés problemes de base que ara es que-den sense programes de suport. La llei Wert preveu, en canvi, que els professors preparin itineraris especials per als alumnes amb desavantatge. 

Quant a les beques generals, el pressupost puja fins als 1.469 milions d’euros. Un augment de 38 milions d’euros respecte el 2011, amb el qual s’ha hagut d’atendre un 20% més de becaris. Les dificultats econòmiques de les famílies han provocat un augment dels estudiants amb dret a beca. Aquest curs són 317.000 universitaris, per la qual cosa la quantia mitjana ha hagut de baixar –a més, Educació va endurir fa dos anys els requisits per accedir als ajuts; els estudiants han d’obtenir millors notes–. 

A Catalunya, la inversió educativa segueix una tendència similar a la del Ministeri d’Educació des del 2011. Els últims tres anys el Govern ha reduït la partida d’Ensenyament un 15%, de manera que s’ha convertit en la segona comunitat que més retalla en aquest període. I això que les aules catalanes van obrir aquest setembre amb un nou rècord d’alumnes: un milió i mig d’estudiants. Se’ls atén amb el mateix pressupost que fa una dècada, quan estudiaven 400.000 nois menys. Això és el que preveuen els projectes de pressupostos per a l’any que ve. Els 4.432 milions que gestionaria Ensenyament suposen un augment de 285 milions respecte al 2014, però gairebé tota la pujada va a parar a la recuperació de la paga extra de mestres i professors. La resta de partides augmenten lleugerament, es congelen o desapareixen. L’educació continua de rebaixes.

El Periodico: "Els espanyols són els estudiants que passen més temps a classe".

(Article de MARÍA JESÚS IBÁÑEZ per a El Periodico. Interessants i reveladores dades sobre la relació "hores dedicades/nivell d'èxit acadèmic" del nostre sistema educatiu).

Els alumnes d’ESO tenen 1.061 hores lectives davant les 882 de mitjana a la UE.

Estar més hores a l’aula no evita que Espanya encapçali el fracàs escolar.

Al capdavant en el nombre d’hores passades a classe i, tot i així, líders també en fracàs escolar. Les 1.061 hores anuals que els estudiants espanyols d’ESO inverteixen dins de l’aula no es tradueixen en millors resultats acadèmics, segons es dedueix de l’últim informe sobre indicadors educatius fet públic per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE). Una vegada més, el debat sobre la qualitat de la docència, sobre la necessària renovació metodològica dels professors –especialment a secundària– i sobre la falta d’estímuls dels estudiants, salta a la palestra. 

Entre les moltes estadístiques que, amb motiu del final d’any, està fent públiques el Ministeri d’Educació, aquesta setmana s’ha posat de manifest que en la primera etapa de l’educació secundària (ESO), «a Espanya s’imparteixen més hores de classe obligatòries que a la mitjana de l’OCDE i de la Unió Europea». Tan sols Colòmbia, Mèxic i Xile, on els alumnes tenen una càrrega lectiva anual de 1.200, 1.167 i 1.062 hores, respectivament, superen la mitjana espanyola. 

D’entre els països comunitaris, el més pròxim a Espanya (en termes d’horari escolar) és Holanda. Allà, la permanència a classe a secundària és de mil hores, però, en el seu cas, la inversió en temps lectiu es tradueix en una taxa del 9,2% d’abandonament escolar prematur, davant del 23,5% de mitjana dels espanyols, segons recull l’informe ministerial sobre el Sistema Estatal d’Indicadors de l’Educació, que inclou dades de l’any 2013. 

EL MODEL SUEC / A l’extrem oposat s’hi situen els suecs, que tenen el sistema educatiu amb el nombre d’hores d’instrucció obligatòria més baix de l’OCDE –només 754 hores– i que tenen una taxa de fracàs escolar de tan sols el 7,1%, una de les millors, d’altra banda, de la Unió Europea. El país escandinau és, a més a més, un dels que més diners destina a educació, amb una inversió del 29,8% del seu PIB per habitant. Aquesta xifra és molt similar a l’espanyola (un 29,4%), amb la diferència que aquí tots els experts coincideixen a lamentar que la inversió és fallida, vist l’alt percentatge d’abandonament dels estudis. 

«És cert que a Espanya no hi ha una correlació entre la càrrega lectiva i l’èxit escolar com sí que passa en altres països, però això és degut, entre altresraons, al fet que aquí, tal com està estructurat l’horari, hi ha una pèrdua important de temps entre classe i classe. A més a més, al ser la jornada més llarga, també hi ha més cansament per part dels alumnes», objecta Francesc Imbernón, professor de Didàctica i Organització Educativa a la Universitat de Barcelona (UB). «I amb la LOMCE, possiblement aquesta situació empitjorarà, en lloc de corregir-se», vaticina Imbernón. 

LA ‘LLEI WERT’ / La reforma educativa del ministre José Ignacio Wert, que el setembre vinent entrarà en funcionament a primer i tercer d’ESO (a més de primària i primer de batxillerat), «no garanteix el canvi metodològic que tant necessita l’educació secundària a Espanya», lamenta aquest investigador. «Al contrari, amb uns temaris tan plens com els que es van aprovar la setmana passada, els estudiants es veuran abocats a la memorització i a les pràctiques rutinàries i els professors tindran molt poc marge per a la innovació». La LOMCE, afegeix Imbernón, hauria d’haver apostat per esponjar els currículums, per donar a les assignatures un enfocament més reflexiu o competencial i lamentablement no ho ha fet. 

Això sense oblidar que la llei amb la qual el PP pretén millorar la qualitat de l’ensenyament a Espanya no preveu cap mena d’acció en matèria de formació o reciclatge professional del professorat. «És una norma que parteix d’una profunda desconfiança en la tasca que porten a terme els professors», assenyala l’expert. «A més a més, la secundària és, tradicionalment, l’etapa més abandonada. Durant massa temps, s’ha aplicat a l’ESO una cultura docent més pròpia del batxillerat», afegeix Imbernón, que destaca que, encara que amb anys de retard, la situació ha començat a canviar des de la implantació del màster obligatori per als llicenciats i graduats universitaris que aspiren a donar classes en instituts públics (encara que no en centres privats).