Comença la disbauxa!!

El núvol: "com aprenen a llegir els nens de Suècia?"

(Article aparegut al portal digital cultural "El núvol". Segur que no és la panacea educativa, però molt millor que el que fem per aquí sí que em sembla...)

Hi ha moltes maneres d’iniciar els nens en la lectura. L’escola és un lloc idoni per fer-ho, però no sempre és fàcil estimular-los i seduir-los. Clàudia Rius ha tingut l’oportunitat de visitar una escola sueca durant uns dies i ha observat com s’ensenya a llegir en un país on la lectura és un premi, mai un càstig.

Són les vuit del matí i els nens comencen a arribar a l’escola. Juguen a pilota, esperen a la porta, tiren boles de neu. Porten roba d’esquiar, perquè estem a Suècia i en dies freds com avui s’ha d’anar ben equipat. En entrar als passadissos, els petits es treuen botes, jaquetes, gorros, bufandes i mil capes de roba, i ho deixen tot a l’entrada. La professora toca una campaneta, que ressona en una petita escola de Kalmar, un poble del sud-est del país escandinau. És hora de fer classe, en mitjons. Un cop a dins no s’asseuen directament; esperen drets davant de la cadira que la mestra els digui “bon dia, podeu seure”. God morgon, repliquen; comença l’assignatura.

L’assignatura. A l’aula hi ha al voltant de vint alumnes, que sovint es divideixen en dues sales per acabar sent deu i deu estudiants. Compten amb dues professores, clar. Durant tot el matí, els nens i les nenes combinen les classes amb el temps lliure. Tenen 8 anys, l’educació obligatòria comença als 7 i la majoria d’ells han assistit a l’escola des dels 6, a un curs que els introdueix al món de l’aprenentatge. Avui fan 5 assignatures i tenen 4 temps lliures de mitja hora entre classe i classe. A l’hora de dinar, les 10:45, disposen de més temps. El menjar, igual que el material i que l’escola en general, és gratuït.

El material. A classe, cada nen té un calaix amb els seus llibres i l’estoig. Poden agafar bolígrafs, retoladors, regles, gomes i llapis dels pots que troben sobre el moble. Tenen molts contes que poden llegir amb el permís de la professora. El mètode a l’hora de fer exercicis, en aquesta escola, és el següent: expliquen el tema tants cops com faci falta fins que tothom l’entén; expliquen els exercicis tants cops com faci falta fins que tothom els entén; i finalment els deixen que facin els problemes mentre la professora va passant nen per nen per ajudar-los mentre fan la feina. No hi ha pressa, la classe s’adapta a les necessitats dels petits. Si no entenen una cosa i, per tant, l’assignatura ha de basar-se només en explicar-la, no passa res. No s’ha de córrer per portar al dia els llibres de text.

Els llibres de text. Idea bàsica: són un suport. Res més. No és obligatori acabar-los, ni tan sols fer-los servir. Repeteixo: ni tan sols fer-los servir. Penso en Catalunya, i recordo la majoria dels meus professors atabalats perquè no acabaven el temari del llibre i no n’aprofitaven totes les parts. Recordo haver de fer moltíssims exercicis a casa perquè no havíem tingut temps de fer-los a classe. A Suècia, el ritme de l’assignatura varia segons el seu funcionament. El professor no sent pressió: ell decideix. Té planejada cada classe, però pot saltar-se el pla. Potser els llibres educatius tenen un paper més important a Catalunya perquè nosaltres els paguem, i molt. Els hem d’amortitzar, i ells, no. Qui sap si és un dels motius pels quals aquests petits suecs aprenen en un ambient de calma.

La calma. Un cop la professora ha manat els exercicis i els alumnes han començat a treballar-hi, la classe se submergeix en un silenci absolut. Quan un alumne acaba, ho diu a la mestra, que revisa la feina feta. Si no està bé, li tornarà a explicar. Si està bé, no li posarà més feina. Cadascú va al seu ritme però tota la classe avança alhora. Ningú no tirarà endavant amb més temari fins que tothom hagi acabat amb els exercicis demanats. Ni que això suposi que l’alumne més ràpid s’estigui quasi tota la classe sense practicar res de l’assignatura. I què faràn aquests nens o nenes mentre esperen que l’últim acabi? Amb què es pot aconseguir que els alumnes estiguin callats, quiets, i que no avancin temari però que aprenguin? Sorpresa: llegint.

La lectura. Al costat de cada classe d’aquesta petita escola hi ha una sala amb un sofà i taules. Les personetes que ja han acabat la feina poden anar allà a llegir o bé quedar-se a fer-ho a l’aula. Els petits poden escollir qualsevol dels contes de l’escola, o algun llibre que hagin portat de casa. Un cop feta la feina que demanava la professora, ni tan sols pregunten què han de fer: escullen un llibre de lectura. No repliquen, no demanen poder anar a jugar. Ja tindran temps. Saben que ara poden llegir i ho fan. Si finalment tothom acaba els exercicis però encara no és hora de sortir al pati, la professora no buscarà encabir més temari allà on no hi cap. O bé deixarà que els alumnes segueixin llegint, o bé els farà seure a tots i serà ella qui els explicarà un conte amb veu alta.

I és així com l’assignatura, el material, els llibres de text, la calma i la lectura passaran a un segon pla, i el nen que desitja sortir a jugar amb la neu quedarà amb la boca oberta mentre la veu fluixa de la professora li explica que dins de quatre pàgines algú hi ha creat un nou món, i que no és cap obligació entrar-hi, però quina bona estona que passarà si ho fa.

El "temazo" del dimecres. The Specials - "Nelson Mandela".

Avui es compleixen 25 anys de l'alliberament de Nelson Mandela, després de 27 anys de captiveri a la presó de Robben Island. El mandatari sud-africà, mort fa poc més d'un any, ha passat a la història per la seva lluita contra l'apartheid, i per aconseguir en un període relativament curt de temps, reconciliar a tot un país com Sud-àfrica.

El grup britànic d'ska de finals dels 70's, The Specials, va compondre aquest tema l'any 1984 demanant el seu alliberament.

I van 4...

Avui, 10 de febrer aquest Bloc compleix 4 anys de vida. Fa 4 anys que vaig arrencar amb aquest post, i sembla que hagin passat 4 mesos. Com corre el temps. O més ben dit, què ràpida que va la vida!

A tots els que llegiu aquesta entrada, i que aneu seguint aquest bloc de tant en tant, sovint, dia a dia, o "de uvas a peras", gràcies per l'interès i fins la propera!

Enséñame pero bonito!

Avui m'han passat l'enllaç d'aquest documental on diversos personatges (no sé si són catedràtics, professors, aturats, o pares, però tampoc m'interessa) parlen d'educació des d'una òptica molt alternativa. Interessants reflexions que, lamentablement, no passaran de l'anecdota videogràfica. Bé, potser de mica en mica s'ompli la pica...

Lliçons d'ètica política.

Jap. Diari El Punt/Avui.

La veritat, és que per no ser "casta", no li va gens malament, a nivell econòmic, a alguna de les cares visibles del nou moviment polític-mediàtic de "Podemos"... El que no acabo de veure clar, és si aquest Monedero serà capaç de conformar-se amb el sou de diputat, en el supòsit que arribi a ser-ho, tenint en compte la pasta que guanya actualment assessorant a governs del món (per cert, segur que no tenen millor manera de gastar-se els quartos aquests estats?). Colló amb els "perroflautes" de Podemos... quasi mig milió d'euros treballant!!! Jo pensava que això solament ho podien assolir els futbolistes i els actors de cinema...

Per cert, ho he comentat ja que al producte comercial Pablo Iglesias no li aniria malament canviar de tant en tant de camisa?? No té cap jaqueta de pana o ni que sigui una camisa d'un altre color que no sigui el blanc? Com a mínim el seu company Monedero llueix alguna samarreta reivindicativa de tant en tant, a l'estil David Fernàndez, tot i que no sé si ho fa amb la mateixa convicció o es tracta tan sols de pura façana.

Per cert 2, us heu adonat com alguns polítics estan tornant a la vella tècnica oratòria de l'enfadós i del to de veu elevat? Es pensen que d'aquesta manera convenceran a més alienats? Potser sí, però quina pena... (Compañeros!!! Camaradas!!! Hahahahaha).

"El bilingüisme mata".

 

 

(Crítica literaria al diari Ara de l'Albert Pla Nualart del llibre "El bilingüisme mata" de Pau Vidal.)

 

Com un riu subterrani, l’eterna polèmica sobre el futur del català aflora de tant en tant en forma de llibres en el que ja constitueix gairebé un gènere. Solen ser, com aquest, llibres ben escrits que en un to amable i amè volen sumar el lector al seu punt de vista. Des del mateix títol Pau Vidal deixa clar quin és el que ell defensa. Bilingüisme -ho dic per als neòfits en el gènere- vol dir aquí bilingüisme so cial : l’intent teòric d’aconseguir que una societat conegui i faci servir indistintament dues llengües, tot i que, a la pràctica -ho diu Aracil i ho subscriu el llibre-, només una, la més forta, és coneguda i utilitzada per tothom, i això va minoritzant i dissolent, en l’ús i en la forma, l’altra, l’anomenada pròpia. 

Què obliga Pau Vidal a repetir-l’hi al lector? L’hi obliga una retòrica institucional salpebrada d’enquestes-i corejada pels intel·lectuals cortesans- que necessita creure’s i fer-nos creure que la llengua, malgrat tot, es normalitza, i que constatar el contrari és malaltís i derrotista. El bilingüisme mata és, doncs, i en primer lloc, un eficaç antídot contra tota mena d’optimismes oficials sobre la salut del català. Crida des de tots els fronts una veritat incòmoda per a certs estrategs sobiranistes: que per salvar el català, si és que encara hi som a temps, cal avançar cap al monolingüisme social (i el màxim poliglotisme individual). 

En el front sociolingüístic, dispara contra l’últim baluard cofoista: la transmissió intergeneracional. Com que el castellà s’aprèn malgrat tot i el català s’associa a cultura i benestar, són més els pares d’origen castellanoparlant que parlen als fills en català que els d’origen catalanoparlant que hi parlen en castellà. Una anàlisi simplista en vol deduir que el català avança, però: 1) que parlin català als fills no vol dir que els fills -immergits en el món real i en la sovint tan irreal immersió- es facin seu el català i el facin servir; i 2) ningú controla -i aquí és on Vidal s’esplaia més i millor- la qualitat del seu català. I això explica que, tot i la prima de la transmissió, el català vagi enrere com a llengua d’ús i es catanyolitzi a ritme trepidant. (Es catanyolitzi i, alhora, com a reacció igual de negativa, es llatinitzi: empri mots en lloc de fer servir paraules. M’ha reconfortat molt que Pau Vidal-en qui de vegades m’ha semblat detectar vel·leïtats empramotaires - dediqui un capítol a denunciar-ho.) 

La gran trampa que Vidal posa al descobert -la mateixa que ara mateixmaquilla les dades sobre l’atur- és la que consisteix a exhibir la quantitat i ignorar o inventar-se la qualitat. Si fa vuit anys Carod va ser capaç de proclamar davant milions de televidents que “tots els nens catalans surten del cicle obligatori parlant i dominant bé el català, el castellà i l’anglès”, quina fe podem tenir en l’optimisme lingüístic dels nostres polítics? ¿Ens podem creure ara Mascarell quan -negant contra la ciència que el bilingüisme sigui un mite- afirma que “el català manté la tendència a la normalitat plena mentre el castellà no decreix”? 

Calaix de sastre

L’únic que retrauria al llibre és un cert desordre, una tendència a no acabar de destriar la categoria de l’anècdota, que de vegades difuminamés que no pas reforça la tesi central. També hi sobra alguna afirmació grandiloqüent i poc rigorosa: “[Podria ser] que, per primer cop a la història de la humanitat, una comunitat lingüística no desaparegués per falta de comunitat sinó de llengua”. Home, per primer cop? ¿No li passa ara mateix al gallec? I també hi trobo a faltar que, citant com cita un munt de lectures interessants sobre el tema, no les aplegui al final en un índex bibliogràfic. 

Ara bé, amb la tesi central no hi puc estar més d’acord. Subscric del tot -i em felicito que algú que escriu amb la grapa de Vidal ho difongui i ho divulgui- que el català “no sobreviurà si no es converteix en llengua imprescindible (digues-li única, digues-li oficial o preeminent) per viure al nou Estat”.