Mercè Conangla: “A l’escola, alegria més curiositat és igual a aprenentatge”

(Entrevista de la Cristina Aluja per al diari Ara a l'escriptora, psicòloga i cofundadora de la Fundació Àmbit, Merce Conangla).

Ser feliç és un art que es pot aprendre. Aquesta és la filosofia que inspira la Fundació Àmbit, que Mercè Conangla i la seva parella, Jaume Soler, van posar en marxa fa gairebé 20 anys per acompanyar les persones que volen explorar aquest camí i que anhelen l’harmonia. Han escrit 17 llibres ( Les vint perles de la saviesa, l’últim) i han impartit tallers i cursos en els camps de l’educació i la salut i en diferents organitzacions. La fundació també ofereix el màster en ecologia emocional. A través d’aquest concepte, inspirat en les ciències mediambientals, consciencien sobre la importància de cuidar la relació amb nosaltres mateixos i amb els altres. 

Com expliquen aquests conceptes als nens de les escoles?

Els fem prendre consciència que tot és casa, el seu cos i el món. També els diem que som més que un cos, tenim altres dimensions. Cal que els infants aprenguin a tenir cura d’ells mateixos i evitin la contaminació emocional, la pluja àcida, conseqüència de la queixa, del victimisme, de menystenir les persones... Per a nosaltres, aquesta prevenció és bàsica. Per això, hem desenvolupat el programa CAPA, que portem a les escoles i que defineix el model de persona al qual aspirem. 

Un perfil ideal?

Seria una persona creativa, que sabria donar la millor resposta possible amb les eines que té en cada moment per superar el repte que la vida li presenta. També voldria dir saber buscar noves maneres de mirar la realitat i no quedar-se en el “No és possible”. Sabria defensar els seus drets, però ho faria des del respecte. També seria amorosa i autònoma, és a dir, sabria gestionar les seves emocions d’una manera ecològica, no li caldria ni manipular ni ser dependent d’altres persones per créixer. 

Res a veure amb l’educació formal.

L’educació formal s’ha centrat en la raó, en el coneixement, en l’omplir i omplir. Conscients d’això i del fet que moltes persones estan desconnectades del món de les emocions, hem creat la Universit@rtdelviure. Hi treballem les cinc savieses que ens calen per viure en plenitud: la corporal, la mental, l’emocional, l’espiritual i la relacional. 

En pot posar un exemple?

Una interpretació de l’enveja: t’està dient que no et valores prou, que hi ha coses que voldries per a tu però que no te les estàs treballant i que, per tant, et sents en dèficit. Si li passa una cosa bona a algú altre i jo tinc enveja potser és perquè he de revisar el meu concepte de la generositat. Potser poso les relacions en una balança, per competir, a veure qui pot més. El més madur seria que jo me n’alegri i et desitgi el millor. 

Com seria aquesta interpretació amb una emoció positiva?

Si sento alegria vol dir que el que penses, el que sents i el que fas estan en sintonia. Ets coherent. Vas bé perquè trobes sentit a la teva vida! Irradio aquest sentiment, el comparteixo i, per tant, milloro el clima. 

I com podem fer-nos més llum ?

Amb la gratitud, per exemple. Donant les gràcies cada matí pel que ja tenim. Connectant amb la tendresa, que nosaltres definim com “una espècie emocional que cal protegir”. Això també els hi ensenyem, als nens. Si des de petits aprenen a valorar que tot necessita el seu temps, que és important ser present, etc., aniran desenvolupant la tendresa i la violència s’anirà fent més petitona. Estudis com els de Jean-Paul Sartre relacionen la violència amb la pressa de les nostres societats. També cal tenir en compte l’alegria. A l’escola, alegria més curiositat és igual a aprenentatge. Un nen que és curiós, si jo li faig viure una experiència que li aporta alegria, en voldrà més. 

¿Si l’escola ens hagués ensenyat a equilibrar les nostres emocions, no hauríem arribat a cap crisi?

Una persona CAPA no seria corrupta. Crearia una societat sana, pròspera. Viuríem en la cultura de la pau. És a dir, sabríem reivindicar, però ho faríem de manera respectuosa, sense cridar ni indignar-nos. 

¿Han aconseguit definir la felicitat?

És diferent per a cada persona. Al nostre llibre la definim com l’estat interior de serenor, autonomia i sentit. És quan puc mirar enrere i pensar que la vida que estic construint té sentit. I això s’irradia. És un camí que jo faig donant la resposta més amorosa per a mi, per a l’altre i per al món.

Fotografies premonitòries.

Al novembre del 2013 es va produir l'escena que aquesta fotografia mostra. David Fernàndez, cap de files de la Cup i portaveu d'aquest partit en la comissió d'investigació de les caixes, mostrava la seva sandàlia d'indignació i fàstic a un Rodrigo Rato perplex i desafiant. Un any i mig després, aquest exministre popular ha estat finalment detingut per la policia per presumpte frau.

El "temazo" del dimecres. Percy Sledge - "When a man loves a woman".

Ahir va morir a la seva residència de Baton Rouge, Louisiana, el cantant de soul nord-americà Percy Sledge, a causa d'un càncer, a l'edat de 73 anys. A banda de temes com "I'll Be Your Everything" o "Sunshine", la peça que més reconeixement li va aportar va ser aquest "When a man loves a woman" (1966), que qui més qui menys ha sentit alguna vegada a través de les radiofórmules o gràcies a algun anunci televisiu.

Anem creixent... actuació al Portal de l'Àngel.

Foto: Minyons.

El passat diumenge els Minyons vam actuar al Portal de l'Àngel, a Barcelona, acompanyats pels amfitrions, Castellers de Barcelona, i pels Castellers de Berga. Vam estrenar el primer castell folrat de l'any, el 2d8f, que vam acompanyar del 3 i el 4 de 8, i el segon pd6 d'enguany. Pim-pam-pum.

El diumenge a Barcelona també se celebrava la popular cursa del "Tall Britànic", amb més de 80.000 participants, amb sortida i arribada just uns metres més enllà d'on actuàvem. Per un dia, els colors de les camises castelleres van quedar una mica eclipsats pel tutti-frutti de samarretes tècniques dels corredors.

També vam veure algun grupet de persones amb les robes colorejades, que devien venir d'una d'aquelles guerres de colors, importades de l'Àsia, tan de moda darrerament.

Antonio Jorge Larruy: “Sense felicitat no hi ha amor”.

(Interessants reflexions d'aquest expert en autoconeixement, entrevistat pel diari Ara).

Viure sense pensar vol dir viure sense estar atrapat en la trama del pensament. El pensament, com el llenguatge, funciona sol. Jo, des de fa anys, m’he anat desvinculant del pensament actiu. D’alguna manera he anat deixant de pensar, i quan dic això la gent s’escandalitza, però no vol dir que no vulgui tenir una actitud intel·ligent.

En què consisteix aquesta intel·ligència?

En la capacitat de veure-hi. Sovint confonem ment i intel·ligència, però l’acte intel·ligent és adonar-te d’alguna cosa que tens al davant. La intel·ligència és en la mirada.

¿Els nens tenen aquesta mirada?

Un nen és pura llum. Viu instal·lat en la profunditat, viu en la unitat. Quan neix viu en el que Freud anomena la consciència oceànica. No fragmenta la realitat. Viu connectat amb el fons de la vida. Això li dóna una lluminositat i una gràcia que ens meravella. El nen se sorprèn contínuament a si mateix. Tot això els adults ho hem perdut. Ens fa gràcia l’espontaneïtat però entenem que la vida no pot ser així. Fixa’t en una cosa.

Digues.

A l’escola avisen els pares quan el nen no s’ajusta als models. Trobo que hauria de ser al revés, que ens haurien d’avisar quan els nostres fills deixen de ser espontanis, quan van perdent l’autenticitat. T’haurien de dir: “Vigili que el seu fill comença a comportar-se bé”. I no. Els nens dòcils són premiats. Quins nens construïm?

¿Com has educat els teus fills?

He intentat donar prioritat al fons i a l’autenticitat tant com he pogut. Els he donat una educació fora de les regles i dels límits, conceptes en els quals no crec gens. No m’agraden les normes, sempre les he evitat tant com he pogut i he volgut crear a casa un clima de llibertat i respecte. Per a mi el més important és que he vist sempre en ells una meravella, i encara hi veig una veritat, una llum. Hi tinc una confiança absoluta.

Són grans, ja.

Els dos grans ja no viuen a casa, viuen en altres ciutats, treballant en el que els agrada, que són feines creatives. Tenen confiança en si mateixos. No senten cap mena de temor pel futur. Saben que els diners estan al servei de la persona i no al revés. Si fas una cosa en què creus, els diners acaben arribant. Pensar en els diners ens fa viure amb por.

Sovint parlem als fills del futur per espantar-los.

En la vida el que importa és estar bé. Això és el que vull i tota la resta són històries. Tot això d’haver de fer tal cosa o tal altra no m’interessa. M’interessa el moment. Si no hi ha felicitat no hi pot haver amor. M’agrada l’esforç però no el sacrifici. Mai els he convidat a negar-se a si mateixos.

Què t’ha resultat difícil?

Hi va haver una etapa de la seva vida que va ser complicada. I és que tendim a educar els fills perquè es recolzin en les seves habilitats. Per exemple, tu ets valuós perquè jugues molt bé a futbol, perquè toques el violí o perquè saps dibuixar.

Ho entenc. I què vas fer?

Vaig voler que els meus fills es recolzessin en una cosa més intangible, en si mateixos. Perquè quan et recolzes en una habilitat, al final l’habilitat acaba sent una condemna, hi estàs lligat, depens dels altres i d’aquesta habilitat per sentir-te a gust. Però tu no vals per les habilitats que tens, vals pel que ets.

Proposa’m un exercici d’autoconeixement.

Que els pares no mirin com haurien de ser els fills, ni mirin el que fan. Que procurin mirar-los més al fons, com quan mirem un paisatge, que obrim el cor i anem més enllà. Proposo que pare i fill es posin un davant de l’altre i que es mirin als ulls en silenci.

Enquesta del CEO sobre les creences dels catalans.

Font: El Punt/Avui.

De l'enquesta del CEO sobre les creences dels catalans, no deixa de sorprendrem la gran quantitat de creients, en general, que queden. Que en ple segle 21 encara hi hagi tanta gent que visqui amb l'esperança d'acabar els seus dies en un paradís al costat de Déu (i de milions de persones que ens han precedit suposo), després que la ciència hagi desmuntat tota la mitologia religiosa... no sé, no m'ho explico.

Ara que està tan de moda criminalitzar algunes creences, potser hauríem de recórrer als manuals d'història per adonar-nos que no sempre els "dolents" han estat els mateixos. El que és clar, és que la religió ha estat una de les causes, o de les excuses, històriques, per cometre tot tipus d'atrocitats, crueltats, tortures... 

Quantes baralles i batalles s'haguessin evitat o s'evitarien de no haver existit les creences religioses?

Presentació de la candidatura de la Seu d'Ègara com a Patrimoni Material per la Unesco.

Avui arrenca la candidatura de la Seu d'Ègara com a Patrimoni Material de la Humanitat per la Unesco. Molta sort! Els Minyons hi serem fent suport a la causa, a partir de les 19:00.