"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 12 de maig del 2016

Eva Millet: "Estem criant nens L’Oréal: “Perquè jo ho valc""

Eva Miret (Foto: Cristina Calderer).
(Entrevista per al diari Ara de Lara Bonilla a la periodista i escriptora Eva Miret, que acaba de publicar el llibre "Hiperpaternidad").
Periodista, autora de 'Hiperpaternidad’ (Plataforma Actual). Arran del naixement del primer dels seus dos fills, la periodista Eva Millet va començar a especialitzar-se en temes d’educació i criança. Fa dos anys va posar en marxa el blog ‘www.educa2.info’ i ara acaba de publicar un assaig sobre la hiperpaternitat.
Hem passat de tenir fills moble, a qui fèiem poc cas, a tenir fills altar, que venerem. Una nova generació de pares practica la hiperpaternitat, un model de criança originari dels EUA, i propi de les classes mitjanes i altes, que es caracteritza per una sobreprotecció d’uns fills que s’han convertit en el centre de les famílies del segle XXI. Així ho sosté Eva Millet al seu últim llibre.
Per què els pares d’ara som més protectors?
Una de les raons és demogràfica. Si només tenim 1,3 nens de mitjana, aquest nen és el centre d’atenció i de la vida dels seus pares. I no els estem fent cap favor. Esclar que són superespecials! Però per a tu, no per a tot el món, i s’han d’acostumar que no són el centre de l’Univers. Les famílies abans eren més extenses i tothom -avis, tiets, cosins- participava en la teva educació. Ara no, el model està blindat i no acceptem comentaris ni crítiques de la tribu. A més, tenim els fills de més grans i importem a la criança les eines de la feina. I també hi ha una competència brutal entre pares: els nens són ara signe d’estatus. Són una projecció de tu mateix i les seves fites són les teves. Tot ha de ser perfecte: la casa, el cotxe, les dents i, també, el nen.
Com són els hiperpares?
La hiperpaternitat es caracteritza per una atenció excessiva als nens i una perpètua supervisió. Els pares resolen sistemàticament els problemes als seus fills i això té conseqüències, perquè els estàs fent menys autònoms. Una altra característica és justificar-los contínuament i estimular-los precoçment. Hi ha una tendència a intentar que els nens ho facin tot com més aviat millor perquè siguin supernens, però això té dues derivades. Estem prenent als nens el més important de la infantesa, que és el temps per jugar, i no tenen temps per avorrir-se, i de l’avorriment en pot sortir la creació. Està bé que facin alguna activitat però el màxim haurien de ser tres tardes ocupades, i ja em sembla molt.
“Estic farta de fer que la infantesa del meu fill sigui màgica”, deia la carta d’una mare que es va fer viral.
Trobem pares insegurs perquè hi ha sobreoferta de mètodes i experiències que el nen ha de viure, i això suposa un estrès afegit. Sembla que no puguis quedar-te a casa un cap de setmana sense fer res, i els nens a vegades també ho demanen. Estan farts de tanta acadèmia precoç i no hauria de ser així perquè els mates les ganes d’aprendre i la curiositat.
Com podem saber si ens hem convertit en hiperpares?
Hi ha dos senyals. Un, si no ets capaç d’observar el teu fill sense intervenir a la primera oportunitat. I un altre és quan es parla en plural dels fills: “Avui tenim un examen”, “Hem aprovat”, “Hem suspès”...
Els hiperpares també intervenen molt en l’escola.
Està bé que els pares s’impliquin en l’escola, que hi col·laborin, però cadascú ha de saber quins són els seus límits. El problema és que sovint acaba en enfrontament.
Triar escola provoca molt d’estrès als pares.
I no hauria de ser així. Els nens haurien d’anar a l’escola del barri. Però hi ha la idea que han d’anar a l’escola perfecta on fan l’última tècnica pedagògica. És un estrès. Els pares visiten 25 escoles, fan excels i després no es refien de l’escola a la qual l’acaben portant.
I quins nens estem criant?
Estem criant nens amb una visió molt inflada de si mateixos. Estem criant nens L’Oréal : “Perquè jo ho valc”. Però d’altra banda, són nens molt dèbils que mai han après a resoldre els seus problemes, perquè mai els has donat l’oportunitat ni les eines i davant un petit problema es desmunten. Recordo el cas d’una estudiant nord-americana a Barcelona que es va quedar atrapada a l’ascensor i en lloc de tocar l’alarma va trucar a la seva mare als Estats Units perquè l’hi resolgués. Estan acostumats que els pares els diguin què han de fer. En estar tan protegits són insegurs i tenen moltes pors: nens amb por de dormir amb el llum apagat, d’estirar la cadena, de menjar coses noves...
¿La criança natural o maternitat intensiva pot ser un problema?
La maternitat s’ha professionalitzat en el sentit que hi ha dones que fan de la maternitat la seva feina i es defineixen com a full time mums. S’acaba embogint. El nen és el teu referent però hem de tenir altres activitats a la vida.
I quin és l’antídot per revertir la hiperpaternitat?
L’ underparenting o sana desatenció dels fills. Com a pares la nostra feina és estar pendent dels fills però sense intervenir a la primera ni fer-ne un drama. Si la nena està desganada no vol dir que tingui anorèxia, i si un dia no la deixen jugar a futbol no és bullying. Poso l’exemple de la motxilla: quan el nen surt de l’escola no li has de portar la motxilla com si fossis el seu majordom. Si pesa, treu-li un parell de llibres. L’has de fer responsable de les seves coses. I també deixar de preguntar-l’hi tot: “Que vols dormir?”, “Que vols dinar?”, “Que vols un Dalsy?”... Hi ha aquesta idea que la família és una institució democràtica i no, la família és una jerarquia: els pares a dalt i els nens a baix. Tots hi participem però no li pots preguntar a un nen de 3 anys què vol per sopar.

dimecres, 11 de maig del 2016

El "temazo" del dimecres. Jorge Pardo - "Que yo no quiero dinero".


L'any 1994 vaig adquirir el CD de "Los jóvenes flamencos", editat per Nuevos Medios, i que venien amb la revista Rock De Lux, en el què apareixien alguns dels millors artistes de flamenc-fusió del moment: Tomatito, Ketama, Ray Heredia, Kiko Veneno, Carles Benavent... Un dels temes que més m'agradava, i que encara de tant en tant m'agrada escoltar, era aquest "Que yo no quiero dinero" del flautista i saxofonista Jorge Pardo, amb les veus de El Potito, i El Bola. Una peça a mig camí del flamenc i del jazz, inclosa a l'àlbum "Veloz hacia su sino" de l'any 1993. Hi col·laborava també el gran Carles Benavent al baix. Curiosament, tots dos han rebut el premi de "Jazzterrassman" que atorga el Festival de Jazz de Terrassa.

dimarts, 10 de maig del 2016

Los valores del Madrí (i la catalanofòbia).


El passat dissabte, en la roda de premsa posterior al partit entre el Reial Madrid i el València, es va tornar a viure una nova mostra de la catalanofòbia que perdura en alguns estaments del principal club espanyol. Quan un periodista de TV3 va fer una pregunta en català al porter titular del Reial Madrid, el català Kiko Casilla, nascut a Alcover, aquest es va mirar al cap de premsa del club de la capital per saber si havia/no havia de respondre en aquesta llengua. I la resposta del cap de premsa va ser que no, que havia de respondre en ESPAÑIOOOOOL. Manda güevos coñññio!!!

I dit i fet. Kiko Casilla va posar cara de "es lo que hay" i van continuar contestant les preguntes de la resta de mitjans, com si el periodista de TV3 no existís, i tan amples.

Una nova mostra de la discriminació que pateix la nostra llengua (tot i que segons la CONJTITUCIÓN també és seva) a les EJPAÑIAS, i que solament es resoldrà de totes totes quan siguem un Estat Independent, i puguem fer les preguntes en una llengua estrangera, com fan els periodistes francesos, anglesos o portuguesos, als seus compatriotes, a l'estadi Santiago Bernabéu.

dilluns, 9 de maig del 2016

La (in)justícia espanyola.






















Ahir al Salvados vam tenir l'oportunitat de comprovar com de cega pot arribar a ser en ocasions la (in)justícia espanyola. Van presentar-nos el cas del Romano Van der Dussen, un holandès que va arribar a Espanya l'any 2003, i que va ser condemnat a 15 anys de presó per tres violancions, malgrat que ell sempre va negar els fets, i que l'única prova incrimiatòria va ser el reconeixement físic d'una de les víctimes. Malgrat tenir coartada i testimonis que ho podien acreditar, no el van creure, i van preferir enviar-lo a la garjola per calmar els ànims d'una societat alarmada en aquells moments per altres casos que havien sortit a la llum pública a través dels mitjans.

Anys després, i gràcies a la detenció d'un violador a Anglaterra, es va saber que les restes d'ADN trobades en una de les víctimes espanyoles coincidia amb les del violador anglès, fet que demostrava la innocència de l'holandès. Tanmateix, la (in)justícia espanyola va trigar anys a validar aquesta prova, i mentrestant en Romano anar sumant anys entre reixes.

Explicava en Romano a l'Évole, que durant el judici li van oferir una rebaixa de la comndemna a canvi que declarés la seva culpabilitat, i que ell no va acceptar-ho sabent-se innocent, i pensant que es faria justícia... Li oferien cumplir 7 anys, en comptes dels 15 als que va ser finalment sentenciat. I fins i tot, un cop a dins de la presó, li van denegar permisos i beneficis per la seva negativa a reconèixer uns fets que, segons ell, no eren certs. Arribant a l'extrem que no li van permetre acomiadar-se de la seva mare, malalta terminal, abans de morir.

O sigui, que si hagués reconegut uns fets que mai va cometre, hauria passat, com a màxim, set anys a la garjola. En canvi, per haver mantingut a capa i espassa la seva innocència, va haver de pagar dotze anys d'injusta condemna.

Tinc certs dubtes sobre què deu ser pitjor, si ser violat, o ser injustament condemnat a 15 anys de presó per violació... Suposo que tant una víctima com l'altra tindran similars problemes psíquics la resta de les seves vides.

diumenge, 8 de maig del 2016

Pere Vilaseca: "Menys currículum obligatori a les escoles".

(Article del mestre Pere Vilaseca aparegut al diari Ara d'aquest passat dimecres. Interessant proposta de reducció del currículum obligatori, i de dotar d'autonomia real als centres).
Educar demana temps. Educar és com plantar una llavor: cal regar-la, vetllar-la, respectar-ne els ritmes naturals de creixement, que no sempre són iguals per a totes les plantes. Esclar que podem mudar l’entorn natural o modificar-la genèticament a fi d’accelerar-ne el ritme de creixement. Però no sempre és possible i sovint és poc recomanable. Per això, educar demana temps.
Educar és com fer pa: demana un llarg procés de fermentació. Podem accelerar-lo químicament, però el gust i la conservació no seran pas els mateixos. En educació, la càrrega de continguts curriculars, densos i apilonats, són com uns additius que no permeten un creixement harmònic, perdurable i minuciós. Educar és un procés lent i laboriós. Per això, demana temps.
Educar és aprofundir. És anar al fons de la persona. No quedar-se just en la primera capa. Comparant-ho amb la fusta, educar no és envernissar, perquè el vernís dóna una bona imatge, però molt superficial. Amb poc temps l’esforç esmerçat s’esberla i cal tornar a pintar. Educar és com posar oli: l’oli penetra en profunditat, s’absorbeix a poc a poc, no brilla tant però perdura. L’excés de continguts i de normes són com el vernís de l’educació: brillen de cara enfora, però no penetren... mentre que educar demana temps.
Educar és confiar. Si no creiem que de cada alumne en podem treure el millor, i que el millor no serà mai igual per a tothom, és difícil ajudar a créixer. L’excés de continguts curriculars, l’excés de normes, controls i decrets, és un símptoma de desconfiança envers les educadores i els educadors.
Educar és ajudar a fer créixer persones lliures i autònomes. I l’escola, en realitat, pot facilitar-ho ben poc. La càrrega de continguts a transmetre i de papers a omplir, juntament amb la carregosa i cara burocràcia, no ajuda a fer una escola millor. A cada nou problema es genera un nou paper, un nou protocol... fins a acabar en l’ofec.
D’acord que un país ha de tenir una base curricular comuna i compartida, sobretot un país com el nostre, tan poc lliure i tan controlat... Però les càrregues curriculars de totes les moltes lleis educatives de la història recent d’aquest país i de tot l’Estat van molt més enllà del que seria desitjable i realment útil.
Per això, proposem una reducció dràstica dels continguts comuns fins al 25% (no d’un 25%) de l’actual desplegament curricular, i encarregar aquesta feina a un equip multidisciplinari, sense pressions corporatives, interessos editorials, ni control polític.
Un equip que defineixi un currículum centrat realment en l’alumnat i en les competències més bàsiques, que sabem (o intuïm) que seran necessàries per viure en una societat extraordinàriament canviant. Vetllant sobretot per la motivació de l’alumnat, que ha i haurà d’aprendre a pensar críticament i a continuar aprenent i estudiant al llarg de tota la vida.
Un currículum que afavoreixi les capacitats reals i necessàries per viure en aquest futur incert, com ens recorda el darrer informe de la Unesco: “No ha de tractar només de l’adquisició d’habilitats i coneixements, sinó també de valors i de respecte per la vida i la dignitat humana requerida per a l’harmonia social en un món divers”
I, en canvi, els currículums actuals del nostre país tenen una visió de l’escola més pròpia d’una cadena de producció de mitjans del segle XX. Recorden més Temps moderns, de Chaplin, que no pas un espai de vida, aprenentatge i convivència.
Només des la llibertat i la confiança real envers les escoles i els educadors, reduint entre un 65% i un 75% la càrrega curricular obligatòria de totes les etapes, disposarem del temps i de l’autonomia necessaris per fer possible una escola que ajudi a fer créixer cada infant i jove com a únic i irrepetible, que l’ajudi a desenvolupar-se en profunditat, consolidant els aprenentatges, motivant-lo per continuar aprenent i per comprometre’s en la construcció d’una vida digna, solidària i sostenible.
Als països on l’educació i l’escola són un bé realment preuat, a més de destinar-hi un percentatge del PIB molt superior, la regulació és molt menor, l’autonomia de cada centre és molt més elevada i els resultats globals són molt més positius. Només des d’aquesta mútua relació de confiança, no absenta d’exigència i compromís, es pot créixer i millorar, ja que només des de la llibertat es pot exigir responsabilitat, de la mateixa manera que només des de la responsabilitat podem esdevenir realment lliures.

dissabte, 7 de maig del 2016

Anem a la Fira.






















Avui arrenca la 14a Fira Modernista de Terrassa. Aquesta tarda, a partir de les 19 h. al davant de l'entrada del Mercat de la Independència, pel Raval de Montserrat, actuem els Minyons juntament amb els Castellers del Poble Sec.

Actes al local dels Minyons.

divendres, 6 de maig del 2016

Contra el nazisme, ni un pas enrere!!!

Tess Asplund plantant cara tota sola davant d'una marxa de neonazis a Suècia l'1 de maig