Patum infantil de lluïment. Divendres 27 de maig del 2016.

Carolina del Olmo: “Família i tribu no són conceptes contraposats”.

Foto: Elena Cabrera.

(Interessant entrevista de Joao França per a "El Diari de l'Educació" a l'autora de "¿Dónde está mi tribu?" (Clave Intelectual, 2013), la llicenciada en Filosofia, Carolina del Olmo. Després de la polseguera aixecada arrel de les declaracions de l'Anna Gabriel en una entrevista a Catalunya Ràdio, va bé llegir alguna opinió raonada i documentada, allunyada dels discursos més reaccionaris que s'han succeït entre els opinadors oficials...)

Poc es devia imaginar la diputada de la CUP Anna Gabriel que obriria la caixa dels trons del debat sobre el model de família quan va fer unes declaracions a Catalunya Ràdio en què deia que li agradaria tenir fills i filles en comunitat. Gabriel va plantejar que en altres cultures “la concepció de la maternitat o la paternitat no està tan individualitzada, la concepció és que qui educa és la tribu”. Mentrestant, Carolina del Olmo es mira amb sorpresa les crítiques a la diputada. Aquesta gestora cultural, llicenciada en filosofia, va publicar el 2013 un llibre que es titulava precisament ¿Dónde está mi tribu?, fruit del neguit d’una mare que es troba que, en comptes d’una tribu, amb el que compta per criar els seus fills és amb un grapat de llibres d’experts que es contradiuen.

Per la polèmica que hem tingut aquests dies sembla que la nostra societat està poc disposada a qüestionar el model tradicional de família.

M’ha deixat fascinada la sensació que tothom fa veure que tot va bé. Qualsevol sap que això és un desastre. Per què estem tan tancats a una possibilitat diferent, que ni tan sols és nova? La gent s’escandalitza i diu que li volen treure els seus fills quan en realitat els pares veiem els nens dues hores al dia, més o menys. Els meus fills dormen gairebé dotze hores i en passen un munt a l’escola. Un pare de la seva escola, que va créixer en un kibutz a Israel, explicava en una entrevista que allà es passaven el dia a la ‘casa de nens’ i una hora al dia amb els seus pares. A la gent això li va semblar súper escandalós. Doncs pregunta’ls als nens que els recull l’avi o el cuidador remunerat a quina hora arriben els seus pares a casa i quanta estona els veuen. Si quan tu no hi ets els està cuidant l’escola o una empleada dominicana, sembla que són petites crosses que no compten, com si la criança de veritat l’estiguessis fent tu. Això és una ficció completament insostenible.

Què entenem avui dia per família?

Segons l’antropologia hi ha sis o set grans tipus de família, però després hi ha la noció de família estreta que tenim avui en dia, que és una innovació històrica. És el que es coneix com la família nuclear moderna: pare, mare i fills convivint en una mateixa llar. Altres relacions familiars ja no són de convivència com solia haver-hi en altres èpoques o hi ha en altres cultures. Que els pares criïn els fills sols no és ni molt menys el que s’ha fet tota la vida. Família i tribu no són conceptes contraposats, sinó que l’habitual sempre ha estat una família-tribu o una família inserida en una tribu. El que sí que són idees contraposades és la criança cooperativa, en un marc més ampli, i la família nuclear moderna, tots atabalats en un apartament petit.

Com sorgeix aquest model de família nuclear moderna?

Amb la industrialització es va imposant el pas de l’espai rural a l’urbà, i també uns ritmes i una organització del treball que treuen de la llar allò que tenia a veure amb la producció. Les llars antigues eren llocs on la gent no només dormia, xerrava o educava, sinó que també es produïa roba, aliment, de fet gairebé tots els estris diaris. La producció estava totalment imbricada en en el treball de reproducció. Però això desapareix amb la modernització, la mida de les llars es redueix i la dependència de producció aliena per sobreviure o ocupar-se fa que les coses siguin menys estables. Tot això va erosionant les estructures àmplies de solidaritat, ja fos la família extensa, o els pobles i barris ben cohesionats. El que queda és un nucli familiar mínim, molt petitó. I aquest procés continua en marxa. Les famílies segueixen tenint cada vegada menys fills i el nombre de llars unipersonals és el que més creix, quan fa cent anys una llar d’una sola persona era una cosa molt exòtica. D’altra banda també és veritat que apareixen models nous i noves formes de fer comunitat que funcionen, però la tendència general evident és individualitzar i desfer les coles socials, i va guanyant preponderància la família petita, la unitat mínima.

S’imposa aquesta unitat mínima però hi ha altres elements, com l’escola, que segueixen intervenint en la criança. ¿No és un mite, aquest model?

Aquesta unitat és una unitat de convivència, però hi ha una gran mitologia sobre el que passa allà dins. Primer va desaparèixer la producció de les llars, però després també va desaparèixer gairebé tot el que és important del treball reproductiu: ja no es mor ni es neix a casa, sinó en un hospital, l’educació no és preponderantment a casa, sinó a l’escola, als malalts tampoc se’ls atén a casa… Cada cop més processos relacionats amb la reproducció de la vida succeeixen fora de la llar, i els que succeeixen a dins estan fortament tutelats per una banda per l’Estat i per l’altra pels experts. Cada vegada hi ha més experts en la vida personal: pedagogs, psicòlegs, pediatres, psiquiatres, que donen indicacions de com viure la vida. I després l’Estat estén les seves xarxes de control, amb assistents socials, per exemple, per controlar el que passa a les llars. Les famílies perden capacitat d’organització autònoma. Això és positiu en alguns casos i negatiu en d’altres, però en qualsevol cas tenen moltes menys responsabilitats que abans. No obstant això, vivim obsessionats i convençuts que l’important en l’educació del nen és el que li fan els pares.

¿I no ho és?

M’interessa molt un llibre de Judith Rich Harris que a Espanya es diu El mito de la educación i en el qual demostra fins a quin punt hem exagerat el paper dels pares en la criança i el pes que li donem en la conformació de la identitat adulta. Veus una persona alcohòlica i violenta i penses: “com la devia educar la seva mare?”, perquè s’aplica sobretot a les mares. L’autora parla de la importància sels seus semblants per a la socialització. Als nens els afecta una barbaritat, moltíssim més del que estem disposats a acceptar, el que els passa amb altres nens que no el que els passa amb els pares. Un exemple claríssim d’això és l’assetjament escolar i els casos de suïcidi.

A què es deu la proliferació d’experts en assumptes de la vida quotidiana?

Els experts els reclama la gent. Tu tens un nadó i ets a casa teva, en un apartament urbà, no s’hi acosta ningú, sense internet o el llibre o la revista de torn i estàs encara més perdut.

Llavors la gent reclama els experts com a conseqüència del model de família que s’ha imposat?

És clar, i per la pèrdua de canals de transmissió de sabers, que es transmetien per canals informals, que tenen a veure amb la proximitat i l’afecte. La gent està molt desarmada i requereix els experts. D’altra banda, els experts tampoc són totalment innocents. En la història de la medicina, s’ha expulsat, per exemple, el part de les cases. Es van arrencar coses com aquesta de les mans sobretot de dones, que sabien prou bé el que feien, per recloure-les en el regne de l’expert. Això té molt de violència i privatització de sabers.

El sociòleg Lucas Platero ens deia en una entrevista que “els pares han d’entendre que no són ells els que tenen fills, sinó que són els fills els que tenen pares”. Hi ha un sentiment de propietat sobre els fills?

Sí. En certa manera és inevitable. Estàs tancat amb ells i ets responsable en un nivell molt alt del que els passi, hi ha molt poc suport social, un està molt sol enfront dels seus fills. Això propicia la idea que els fills són teus i és la teva responsabilitat criar-los. I a més vivim en una societat bastant individualista, consumista, i donada a ser propietària de tot. No portem gaire bé que les coses no siguin exactament de ningú. També té molt a veure que tothom busqui en els trets de qualsevol individu petjades de la criança que ha rebut dels seus pares, quan de vegades gairebé no en queda. Sempre pensem que la causalitat va de pares a fills i no té perquè. També els fills generen un tipus de pares. Els que tenen fills tranquils sembla que eduquen els seus fills amb gran serenitat, i la gent pensa ‘que bé que ho estan fent’, però és bastant fàcil que la cosa vagi a l’inrevés. Si tens un fill molt actiu d’aquests que es tiren de cap per totes bandes et converteixes en un boig histèric d’aquests que van cridant “No! Compte! Para!”, molt exaltat i molt poc fi [riu].

Hi ha qui diu que la funció de l’escola és treure els nens dels seus pares.

La sociologia crítica sempre ha ressaltat la tasca de les escoles, els assistents socials, els pediatres i un munt d’experts que tutelen la vida de les persones. Són el que Foucault anomena els biopoders i la biopolítica, que es fiquen en la teva vida, al teu dormitori, a tot arreu, amb l’objecte d’exercir control i que els nens no surtin de les famílies sinó que siguin lleials a l’Estat. El que passa és que les famílies també són uns entorns peculiars, i jo en aquest tema canvio d’idea amb molta facilitat. En principi sóc més de pensar que l’Estat està intentant tutelar les nostres vides i això és intolerable, però després d’altra banda parles amb algun assistent social que diu que les famílies són regnes inexpugnables, que poden estar destrossant-li la vida a un nen i no hi ha manera d’incidir. També és veritat. Però en general la tutela experta em resulta bastant desagradable. Em fastigueja molt com l’escola t’intenta reglamentar la vida, amb els deures, per exemple, o amb les manualitats per fer a casa. A la família ens organitzem com ens doni la gana, que ja tenen els nens allà un munt d’hores.

Maria Jesús Izquierdo, també sociòloga, ens parlava d’opressions en les relacions de cures. ¿El model actual de família genera violència?

Aquesta manera de criar per força ha de disparar la violència de mares desesperades que fan alguna barbaritat amb els seus fills. L’autora feminista Adrienne Rich explica que en una tertúlia de notícies algú va comentar que una dona d’un suburbi americà, deprimida i en situació de pobresa, va matar els seus fills, i que el sorprenent va ser que totes les dones presents ho van comprendre. És espantós, el pitjor crim del món, però alhora no és res aliè, deia. No és una cosa patològica ni monstruosa que no es pugui pensar, sinó al revés: gairebé totes les dones que han tingut fills en soledat han sentit en algun moment de la seva vida certa atracció per la violència, o almenys han entès com de desesperada pots arribar a estar, i com se te’n pot anar el cap amb una cosa així. M’imagino que amb una criança amb suport i ben organitzada serà molt més difícil que et passi això.

El model imperant és esclavitzador per a les mares?

El que esclavitza no és la criança, és el treball. Es parla de les càrregues familiars i com aconseguir que les dones no en portin tot el pes, i és veritat que cal repartir la responsabilitat, però es parla poc de la càrrega laboral. La criança, fins i tot en soledat, en una família monomarental, no té res a veure amb una jornada laboral de 20 hores o amb una de 40 hores. Però sí que hi ha certa esclavització, hiperresponsabilització i culpabilització de la mare. Si un nen en mossega un altre a la llar d’infants, tothom mira a la mare amb cara de “a veure què estarà fent”.

I quines solucions hi ha per aquestes càrregues laborals?

L’eina fonamental per a una millor criança seria una reducció general de la jornada laboral. Portem moltíssims anys amb la jornada de 40 hores, que va ser una revolució i un èxit sense precedents del moviment obrer, però va ser fa moltíssim. Hem tecnologitzat la nostra societat una barbaritat, hem avançat en tots els sentits i tenim uns nivells completament desaforats d’atur. Només cap al cap d’alguns economistes, que són els que manen en la nostra societat, que aquestes jornades laborals tan estúpidament llargues tinguin sentit. Cal repartir la feina, tocarien a 20 hores a la setmana com a molt i això ens permetria també repartir el treball de cures, l’oci, tot.

El "temazo" del dimecres. Ninja Pastori - "Super Disco Chino".

El dissabte passat vaig descobrir a aquest grup rubinenc de "Cartoon-Punk" esbojarrat, que van oferir el seu repertori de versions de temes de sèries infantils del passat i actuals, al local dels Minyons de Terrassa. Una festa remember "por todo lo bajo" amb molts coristes entregats i cares d'impúdica nostàlgia.

El temazo d'avui és una peça original del duet per públic infantil Enrique i Ana, i estava inclós en l'àlbum "El disco para los pequeños", de l'any 1978.

PP, Convergència i ERC: Junts pel No. (ILP Educació)

La portaveu de la Plataforma per la ILP de l'educació, Rosa Canyadell, dirigint-se als (4) diputats al Parlament.

El passat dimecres es va presentar la ILP de l'educació al Parlament de Catalunya. Aquesta ILP ha estat elaborada i consensuada després de molts debats i reunions de múltiples agents educatius (professors, famílies, estudiants, sindicats, partits polítics, moviments veïnals...), i va rebre el suport de més de 96.000 signants. La ILP pretenia fer un gir radical en les polítiques educatives del govern català, tombar l'actual llei educativa (LEC) i iniciar un procés de canvi per garantir un model educatiu públic, inclusiu, laic, democràtic, coeducador i en català.

Malauradament, els promotors de la ILP s'han topat amb l'immobilisme polític de les forces més reaccionaries (pel que fa al sistema educatiu si més no) del Parlament de Catalunya, és a dir, Convergència, ERC i el PP, que van vetar el debat que es proposava des de la Plataforma per la ILP d'educació, i van votar a favor de les esmenes a la totalitat presentades contra aquesta proposta. Bravo! I després parlen de Processos Constituents i coses per l'estil... Quins pebrots!

En el tema educatiu, Convergents i Republicans van de la mà per tal de garantir el doble model d'escola (la dels rics i la dels pobres), i la mercantilització-privatització del sistema educatiu. I tots sabem quines són les consecuències socials d'un sistema educatiu desequilibrat i no equitatiu...

Rufian, em sap molt greu, però aquest cop m'abstindré.

No una, ni dues, ni tres, ni quatre, ni cinc, ni sis... 28!!!

El Barça es va proclamar ahir a Madrid, a l'estadi Vicente Calderón, campió per 28a vegada de la Copa del rei, al imposar-se de forma èpica al Sevilla en un partit que es va haver de resoldre a la pròrroga després que els primers 90 minuts acabessin 0-0. 

Un gol de Jordi Alba als cinc minuts de l'inici de la pròrroga i un altre de Neymar a falta d'un parell de minuts per al final del temps reglamentari, el Barça va tancar una final que se li havia posat molt difícil uns minuts abans de la mitja part del partit amb l'expulsió de Mascherano per vermella directa després d'un estira i arronsa amb el davanter sevillista Gameiro al límit de l'àrea. 

El Barça va saber resistir la pressió del Sevilla a la segona part i sortir en perilloses contres gràcies al magnífic treball defensiu i a la qualitat tècnica d'homes com Iniesta o Messi. En una d'aquestes contres, Neymar va anar a terra per entrada pel darrera de Banega quan encarava tot sol al porter, i aquesta acció va suposar l'equilibri de forces per l'expulsió del migcampista sevillista.

El Barça encara es va haver de sobreposar a la baixa del seu davanter més efectiu, Luís Suarez, que es va lesionar al minut 10 de la segona part, i que va ser substituït per un encertat Rafinha.

En definitiva, una final guanyada a l'estoica, amb un arbitratge, de Del Cerro Grande, desquiciant i molt permissiu amb l'agressivitat sevillista, i amb moltes estelades a les grades, encara que la realització televisiva italiana s'esforcés per ocultar-ho. 

Es tanca doncs, amb aquesta copa, una excel·lent temporada en que el Barça ha aconseguit 4 títols (Supercopa d'Europa, Mundial de Clubs, Lliga i Copa).

Som Patrimoni.

3d9f al recinte de la Seu d'Ègara (Foto: Diari Ara).

Ahir vam viure la tercera edició de la Diada del Patrimoni a la Seu d'Ègara (3d9f, 4d9f, 5d8, vano de 6), acompanyats de la Colla Vella dels Xiquets de Valls (5d8, 3d9f, 4d8a, 2p5 i 2p4) i dels Nens del Vendrell (3d8, 4d8, 5d7, vano de 5). També ens van acompanyar el ball de Gitanes, i els Bastoners i Gegants de l'Antic Poble de Sant Pere. Una intensa jornada que va començar per la tarda al local amb una trobada-retrobament de camises malves (minyons actius, minyons menys actius i, fins i tot, minyons inactius), que va continuar amb el cada any més tradicional pilar de 4 caminat pel pont de Sant Pere, que enguany va cedir just creuat el pont, i un fi de festa al local amb el concert de l'esbojarrat grup rubinenc "Ninja Pastori". 

Xavier Diez: "Una modernitat reaccionària".

 

(Article del mestre, Doctor en Història Contemporània, i Llicenciat en Filosofia i Lletres, 

Xavier Diez, publicat al suplement L'Aula, del Diari de Girona).

Corria el 1987. En una entrevista, Margaret Thatcher anunciava que «la societat no existeix. Només  existeixen individus i famílies”. Contràriament al que es podia suposar, la primera ministra no feia una descripció, sinó que revelava un projecte polític. Al llarg de la seva carrera política, i amb idees radicals, considerava que calia redreçar el rumb de la Gran Bretanya a partir de la dissolució de llaços comunitaris per retornar a la responsabilitat individual victoriana, mentre que les institucions s’havien d’abstenir enfront qualsevol problema social, tot deixant que les coses, mitjançant l’autoregulació del mercat, es resolguessin (o no) per sí soles. En altres termes, Thatcher i els seus successors a esquerra i dreta, practicaven el darwinisme social.

No és casual que la carrera política de la Dama de Ferro comencés com a ministra d’educació. I que s’inaugurés retallant. Significativament, la “Milk Snachter eliminà la ració de llet a les escoles de primària per assegurar una correcta alimentació. A la la seva etapa de màxima responsable de l’ensenyament britànic, a principis dels setanta, ja va demostrar les seves intencions de desenvolupar polítiques amb clars beneficiaris (les elits) i damnificats (la resta). Les seves accions, amplificades després per Blair i Cameron, buscava demolir el sistema educatiu, singularitzar cada escola i institut, fer-los competir com empreses a la recerca de finançament, de les famílies més benestants i dels alumnes més brillants, i propiciant aquest esperit de darwinisme social on l’èxit i el fracàs eren venuts com el fruit de virtuts i pecats individuals. El resultat, a la pràctica, ha estat una Gran Bretanya, en termes de l’historiador Tony Judt, “obscenament desigual”, en què es dissolen els vincles de solidaritat, en què els treballadors, els ciutadans viuen de manera atomitzada, mentre la minoria de la City de Londres, aquesta milla quadrada que es dedica a rentar els diners negres globals i especular amb tot, s’ha fet amb el control del país. La societat no existeix, perquè a còpia de destrucció del benestar, dels nexes de solidaritat, l’han mort. I no cal ser l’Agata Christie per esbrinar qui n’és culpable.

En aquestes latituds estem resseguint aquest camí, que en el món dels serveis públics és més aviat un calvari. Les retallades, justificades per presumptes “necessitats econòmiques” (i que han fet abaixar el pressupost entre un 20 i un 40%), ja se’ns està anunciant que pretenen ésser permanents. És obvi que la disminució del pressupost, especialment del nombre de docents, l’empitjorament de les seves condicions laborals, la pèrdua d’atenció individualitzada o la pràctica desaparició de la formació permanent han causat mals difícilment reparables. En el simulacre de negociació que protagonitza Ensenyament, es tracta que l’excepcionalitat de les mesures esdevingui estructural. La realitat és extremadament greu perquè, contràriament al 6% del PIB d’inversió establert per la LEC, el govern de JxS dedica al voltant d’un 2,1%. Per anar “normal”, caldria multiplicar per tres uns diners que van volar en el rescat de la banca. Només Bankia va costar als catalans uns 4.700 M€, quantitat superior al pressupost educatiu anual de la Generalitat. Uns diners que van anar a parar a les targetes Black en comptes de llibres, escoles o professors.

No es tracta només de diners. Thatcher ho sabia, i els seus aplicats alumnes catalans la imiten. Per dissoldre el sistema, es pretén convertir cada centre en una taifa, aïllada i en competència amb la resta. És així com el sistema és, creixentment esdevé un  arxipèlag d’experiències contradictòries, amb projectes educatius que serveixen per justificar el nepotisme i la individualització de les relacions laborals, amb suposats perfils que impliquen seleccionar docents a còpia de criteris subjectius i d’una manca de transparència impròpia de qualsevol servei públic, amb avaluacions i rànquings, amb l’estratègia d’atiar la competència entre centres per captar les famílies més solvents i acaparar els alumnes més brillants. I en aquesta deriva creixentment comercial, algunes escoles, seguint el model thatcherià comencen a promocionar-se com si fossin clíniques d’estètica. Des del DOGC es dibuixa una dispersió incoherent de centres individuals, amb projectes massa singularitzats, menor cohesió i alumnes més homogenis. En aquesta deriva en què es tracta de convèncer a la societat que “menys és més”, el darrer intent per enlluernar l’opinió pública consisteix a fer creure que és possible suplir els recursos amb discursos. O que els docents, les ràtios raonables, el temps, els espais, l’atenció personalitzada, la formació permanent, tot allò que requereix un ofici artesanal com és l’educació, és possible que es pugui substituir per “innovació”, paraula vàcua,  polisèmica i no sempre benintencionada, que fonamentalment consisteix a intentar imitar mètodes pedagògics inventats fa dècades, amb resultats desiguals i evolució incerta.

Tanmateix, la pitjor conseqüència de tot plegat és la pèrdua de coherència del sistema educatiu. La pressió per singularitzar cada centre, la cultura de la competència entre escoles i professionals, la primacia de l’interès individual per damunt el col·lectiu té com a conseqüència la dissolució dels vincles interpersonals i de solidaritat, allò que, fonamentalment, conforma una societat. Allò que volia substituir Margaret Thather per individus, famílies, i els seus interessos particulars. Aquest conjunt d’innovacions, liderats per Ensenyament, i moltes de les entitats financeres que viuen gràcies al 40% de retallades en inversió educativa, parlen d’un model educatiu modern. Efectivament, una modernitat victoriana i darwinista, una modernitat reaccionària.