Crònica d'unes negociacions breus.

Les coses clares, i la xocolata espesa...

Benet Salellas (CUP) ens explica en cinc minuts el procés de NO negociació del pressupost amb JxSi.

Jordi Mercader: "Desconfiança"

(Encertat, al meu entendre, article d'opinió del periodista Jordi Mercader publicat a la secció d'opinió del Nació Digital el 5 de juny).

La falsa polèmica dels pressupostos. Aquest és un exercici pràcticament perdut. Aprovar els comptes a sis mesos d’acabar l’any, a tres mesos vista de començar a negociar els de 2017, situen l’alarma política creada per la negativa de la CUP a acceptar-los en el seu punt exacte. És molt cert que no és el mateix prorrogar els vigents que aprovar-ne uns de nous per la possibilitat d’augmentar la despesa social, però això era igual de cert i urgent el mes de gener. Ara, el desacord pressupostari entre JxS i els anticapitalistes sembla qüestió de vida o mort per a la fràgil salut del full de ruta; però la greu malaltia que ha portat el Procés a l’UCI és diu desconfiança i té molt poc a veure amb les xifres i molt amb les diferències existents entre els socis al respecte de desobeir o no les lleis.
La primera llei de desconnexió dóna la mida de la por al xoc en les files de JxS. La proposta de llei de la creació de la seguretat social és poca cosa més que un tallar i enganxar de competències i serveis, una reorganització ampul·losa del que ja s’està fent per posar-hi, això si, una carcassa política en la direcció del nou organisme, tal com si fos una estructura d’estat. El Tribunal Constitucional tindrà feina per suspendre el text, haurà d’anar a buscar els argumentaris d’intencionalitat política i la seva connexió literària amb la declaració del 9-N. En tot cas, aquesta actitud és coherent amb la negativa a contemplar la desobediència pressupostària i dóna la mida de la distància entre els fets i les paraules de la coalició de govern. Hi ha desconfiança des de la CUP a la predisposició a l’enfrontament institucional de JxS, però també entre la nova CDC que s’està creant i la ERC que està esperant substituir-la en el lideratge independentista.
La ruptura de la majoria per culpa dels pressupostos, seria un èxit de JxS. Trencat el petit fil de confiança que potser hi va haver entre el govern i la CUP durant uns quants dies al començar la legislatura, el futur d’aquest pacte, ideològicament insostenible, és la ruptura. Ara bé, no és el mateix que la iniciativa sigui de part de la CUP, al·legant la covardia de JxS per enfrontar-se a l’Estat i aconseguir la independència petit qui peti; o que el trencament vingui del govern Puigdemont, declarant que els cupaires, en la seva voluntat de destrucció del sistema, són en realitat un perill per Catalunya; i per la seva estratègia unilateral, també una amenaça pel sobiranisme. Per això, uns treuen ferro al fracàs del pressupost i els altres consideren essencial la seva aprovació. Fa uns dies, les posicions eren a la inversa. Alguna cosa està canviant en l’estat d’ànim dels dirigents de JxS.

El "temazo" del dimecres. Obeses - "Brindem brindem".

Nou videoclip dels Obeses del tema "Brindem brindem" del darrer i genial àlbum "Monstres i Princeses". Quines ganes de tornar-los a veure en directe!

M'encanta la música d'Obeses i m'encanten els seus videoclips. Ben polits i de bella factura. Els agraeixo a més, que hagin preferit un ambient ben casolà, tirant a rural, pel clip, en comptes del típic vídeo glamurós amb nenes maques i platges inaccesibles. Un grupet d'amics menjant i bevent com fan les persones normals i no pas com els "pijos" dels anuncis. Amb begudes que vessen, menjar que cau al terra i estovalles de guerra. 

1a jornada de Males Pràctiques Castelleres.

3d7 fins acotxador dels Mercenaris Autònoms.

Ha circulat per les xarxes aquesta imatge d'un grup de castellers exhibint-se a les instal·lacions d'una empresa de telefonia estatal, lluint camises amb publicitat d'una altra empresa de comunicació catalana. Diuen que aquestes dues empreses han arribat a un acord empresarial, i que els castellers formarem part del seu negoci. Espero amb gran delit que la CCCC (Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya) doni alguna explicació al voltant d'aquest acord i de com afectarà a la nostra activitat.

De moment ja hem pogut comprovar algun dels "efectes" de l'acord empresarial:

1. Realització de castells que no són castells (3d7 sense anxeneta).

2. Realització de castells sense el casc protector.

3. Realització de castells sense suficient pinya de seguretat.

4. Realització de castells amb gent a la pinya que mira amunt i que llueix rellotge.

5. Castellers lluint publicitat comercial a la camisa.

#NoMercantilitzacióFetCasteller

#PoderosoCaballeroDonDinero

#NegociAmbMiNo

Recordant el Gamma Extra més matiner de la història...

Minyons de Terrassa, 9d8 Diada del Patrimoni (Seu d'Ègara, 23-05-2015).

;-)

Port de la Selva - Cadaqués - Cap de Creus.

El Port de la Selva.

Jo sóc aquell que en mar advers veleja / Escapadís de l’amorós parany; / En tronc antic faig figura de tany, / M’exalta el Bell i no em corca l’enveja. (JV Foix).

És quan dormo que hi veig clar / Foll d’una dolça metzina, / Amb perles a cada mà / Visc al cor d’una petxina, / Só la font del comellar I el jaç de la salvatgina / —O la lluna que s’afina / En morir carena enllà. (JV Foix).

Cala Tamariua - Port de la Selva.

No pas l’atzar ni tampoc la impostura / Han fet del meu país la dolça terra / On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre / No fan captiu a qui es dón l’aventura. (JV Foix)

Art de carrer - Cadaqués.

vaixells que ab veles i aparell s'ensorren / en un matí de maig, / illetes d'or que naixen i s'esborren / del sol al primer raig (Jacint Verdaguer).

Al cim d'un promontori que domina / les ones de la mar, / quan l'astre rei cap al ponent declina,/ me'n pujo a meditar. / Ab la claror d'aqueixa llàntia encesa / contemplo mon no-res / contemplo el mar i el cel, i llur grandesa / m'aixafa com un pes. (Jacint Verdaguer).

 

El crepuscle ha envaït / a poc a poc la badia / i l'ha omplerta d'una / llum màgica, quasi divina.  (Quima Jaume)

Església de Santa Maria - Cadaqués.

A la vida o al cor quelcom li prenen / les ones que se'n van; / si no tinc res, les ones que ara vénen, / digueu-me: què voldran? (Jacint Verdaguer).

Vista des del Cap de Creus.

Per què escriure més versos en l'arena? / Platja del mar dels cels, / quan serà que en ta pàgina serena / los escriuré ab estels? (Jacint Verdaguer)

Far del Cap de Creus.

Xavier Besalú: "La ideologia de la formació".

(Article del Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona i Cap de Publicacions de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, Xavier Besalú, al Diari de l'Educació).

Aquests 10 anys de crisi econòmica ens hem atipat de sentir que l’atur laboral es resol amb formació, que les persones sense feina segur que en trobaran si es formen; en definitiva, que la formació és el desllorigador que ens obrirà totes les portes. Tenim ja prou evidència que això no és veritat. Si bé és cert que, percentualment, hi ha més persones sense feina entre els sectors de població amb menys nivell d’instrucció, és igualment cert que, a hores d’ara, ni els graus universitaris, ni els màsters, ni el coneixement d’idiomes estrangers, ni les habilitats tecnològiques, no són cap garantia de feina, com no ho són els cursos de l’INEM, de les OTG, ni dels diversos dispositius públics o privats que ofereixen cursos per a la inserció o el reciclatge laboral.

És una conquesta històrica irrenunciable que tota la ciutadania estigui escolaritzada com a mínim fins als 16 anys per tal d’assolir unes competències considerades bàsiques i imprescindibles per anar pel món; és una evidència que necessitem formar-nos al llarg de tota la vida, vista l’acceleració dels canvis en els processos productius i en el mercat laboral. Però és una fal·làcia apuntar cap a la formació per afrontar de veritat el problema de l’atur, no solament perquè la digitalització i la robotització supleixen amb eficàcia la feina de moltes mans, sinó també perquè, encara avui, hi ha un percentatge molt important de feines que requereixen nivells d’instrucció mínims. Cal tocar estructures i reglamentacions molt consolidades, i no pas en la direcció de moltes de les anomenades reformes estructurals endegades per governs de signe divers i encoratjades pels organismes internacionals que regulen l’economia mundial.

Per això és apropiat parlar, com fan alguns analistes, de la ideologia de la formació, perquè, com tota ideologia, és una lectura interessada i esbiaixada de la realitat, que serveix per fer una interpretació, per donar un sentit determinat a un estat de coses, per justificar unes situacions que resulten insuportables i humiliants per a moltes persones, desviant les responsabilitats i les culpes justament cap als joves i no tan joves que les pateixen (perquè no estarien suficientment formats o perquè la seva formació és inadequada per a les necessitats del mercat) i impedint o tapant l’emergència d’un altre tipus d’explicacions, titllades senzillament de poc informades o de perillosament polititzades…

No és una ideologia nova, aquesta de la formació. Els educadors i mestres fa molt temps que l’hem sentida en boca de polítics, tertulians i especialistes en tot. Cada vegada que les enquestes ratifiquen les preocupacions socials (que, amb anterioritat, polítics, tertulians i especialistes en tot, s’han cuidat d’esbombar), mai falta l’espavilat que suggereix que aquest és un problema que s’ha d’abordar i resoldre amb més formació, amb alguna matèria nova o amb algun programa educatiu pretesament miraculós. Ho hem vist en relació als problemes de trànsit, amb les violències de totes menes (sigui l’assetjament o la violència racista o de gènere), amb les addiccions…

És clar que l’educació ha de formar part de la solució, només faltaria, per això existeixen les escoles, per servir la societat que les ha creades. Però igualment sabem que les desigualtats, l’exclusió i els problemes socials s’han d’afrontar, gestionar i mirar de resoldre amb les polítiques adequades, tant les urbanístiques com les socials, tant les econòmiques i impositives com les escolars. Moltes vegades aquest recurs fàcil a l’educació no és més que música celestial, un rentar-se les mans, un cotó fluix que tapa la ferida però que no la cura. Contràriament al que sentim massa sovint, el que cal és menys pedagogia mal entesa, i més recursos on més es necessitin i més democràcia participativa.