El "temazo" del dimecres. Queen - "Killer Queen".

Un altre dels meus temes favorits dels Queen. De les primeres èpoques (1974), inclòs dins de l'àlbum "Sheer Heart Attack". Amb un Freddie Mercuri fent gala de la gran varietat de registres vocals que atresorava.  Tercera entrega de la sèrie dedicada al genial cantant i la seva banda.

Adriano Morán: “La moda del ‘running’ té molt a veure amb la falta d’autoestima”

Perdoneu, però algú ho havia de dir...

(Entrevista del Dani Colmena al director de documentals Adrian Morán per al diari Ara).

Adriano Morán (Ponferrada, 1978) va dirigir l’àrea audiovisual de diferents mitjans de comunicació abans d’entrar a la productora 93 Metros, on ja ha fet cinc documentals. Amb La plaza, un treball que narrava la gestació del moviment del 15-M, va arribar a festivals internacionals, i ara ha presentat Running. La gran obsesión, que es pot veure al canal Mega i a la web d’El Confidencial. 

Com va sorgir la idea de fer un documental sobre la moda del running ?

Mira, jo tinc 37 anys i des de petit sempre he fet algun tipus d’esport. Però a partir dels 30 vaig començar a detectar que amics meus que l’únic esport que havien fet a la seva vida era aixecar els gots al bar començaven a córrer com bojos. I vaig pensar: què hi deu passar pel cap d’aquesta gent que s’obsessiona a córrer sense saber ben bé per què? Això ho hauria d’analitzar algú. 

Però suposo que el límit entre una activitat esportiva saludable i una d’addictiva és difícil d’establir.

No, al contrari, és molt fàcil, perquè l’addicció a l’esport és una patologia clínica. Existeix un test que ho determina; es pot fer a la web del documental. Bàsicament, és sentit comú: quan ets comptable d’una empresa i anul·les reunions per poder anar a córrer, com explica un protagonista del documental; quan et poses de mal humor perquè no has pogut sortir a entrenar-te; quan et provoca conflictes amb la família o, sobretot, quan estàs lesionat i continues corrent, que es veu que és una cosa molt habitual entre els corredors amateurs, és que tens un problema. 

Al documental també parleu dels riscos físics que té aquesta obsessió per l’esport. Quins són?

Sobretot posar-se metes irrealitzables. Ara sembla que si no fas una marató no ets ningú. I hi ha molta gent que no està preparada, que no s’ha entrenat prou o que en distàncies tan llargues pot tenir problemes al cor, per exemple. Hi ha gent que ha mort en algunes curses. Això ens hauria de fer pensar. 

Iván Raña, que va ser campió del món de triatló, defensa en el documental que frases del tipus “Si vull, puc” han fet molt mal.

Sí, o com aquesta altra: “Tot és a la teva ment”. No, no tot és a la teva ment... És que aquesta societat ens ha ficat una cosa terrible al cap: que s’ha de patir, que el patiment és un valor en si mateix. Però per què? L’Iván ho explica molt bé: ell és un esportista d’elit i ha patit molt perquè l’esport era la seva professió. Darrere de cada èxit, de cada medalla, hi ha uns premis, unes beques i unes persones que viuen d’això. 

¿Vols dir que es confon esport amateur amb esport professional?

El problema és més profund: té a veure amb la pressió que exerceix la societat constantment perquè siguis el millor, el més guapo, perquè competeixis... I el running és un esport magnífic en aquest sentit, perquè qualsevol es pot posar unes vambes, sortir a córrer i comportar-se al cap de quatre dies com si fos un professional que bat rècords, que cada cop arriba més lluny... De fet, el documental no és una crítica a l’esport sinó a l’excés d’esport i a l’exhibició pública que es fa de tot això. 

Hi ha un moment en què es descriu l’obsessiu de l’esport com una persona amb falta d’autoestima.

Absolutament, aquesta moda té molt a veure amb la falta d’autoestima. I el tema de les xarxes socials és terrible... La gent que penja les fotos de les curses, dels entrenaments... Sembla com si l’esport servís per compensar mancances de tipus social, psicològic, alimentàries fins i tot. Està estudiat que fer esport ajuda a generar substàncies que combaten l’estrès i que ens fan sentir bé; això és magnífic. Però el problema és quan es converteix en una addicció. 

Els runners que apareixen al documental sembla com si mai s’haguessin qüestionat el que fan.

Alguns sí que s’ho plantegen en privat, però els costa més admetre-ho en públic. Un dels protagonistes, el Raúl, explica que va començar a córrer i al cap de dos mesos ja va fer la seva primera mitja marató. Això és una bestiesa. Moltes persones es lesionen per fer aquest tipus de coses i no poden tornar a córrer mai més. Ara, també pot ser que tinguis els cartílags com una vaca i no et lesionis mai... 

¿Us va costar trobar esportistes d’elit que volguessin parlar de la moda del running des d’aquest punt de vista més crític?

Hi surten Iván Raña i Martín Fiz... La veritat és que vam voler evitar perfils com el de Josef Ajram o Chema Martínez, que té un llibre que es titula No pensis, corre. No en vull saber res d’aquest tipus de coaches perquè em sembla que utilitzen una cosa positiva com és l’exercici físic com a eina de màrqueting, per fer negoci. 

Quina resposta heu rebut, sobretot per part de la gent que corre?

Doncs estic una mica preocupat, perquè pensava que ens caurien garrotades per tot arreu i resulta que a tothom li ha semblat molt bé. És fort, perquè molts d’aquests addictes a l’esport no es volen donar per al·ludits; et feliciten pel documental com si no tingués res a veure amb ells. I també n’hi ha hagut que s’han molestat molt: que han demanat que el retirem, que amenacen de demandar-nos o que ens insulten a través de les xarxes.

Granollers, ciutat castellera (ZNT).

2 de 9 amb folre i manilles (Foto: Juan Casado).

Ahir els Minyons vam actuar a la diada dels Xics de Granollers, que enguany celebren el 25è aniversari de la seva fundació. Els Minyons en som padrins i des del 95 que actuem cada any ininterrompudament (a excepció del 97) a La Porxada amb motiu de la seva diada. Enguany els tècnics han volgut premiar la fidelitat de la plaça vallesana amb un monstre com el 2d9fm, acompanyat pel 3 i el 4 de 9 amb folre i el pilar de 7 amb folre. Una actuació rodona a una setmana vista de la nostra diada a casa, i que deixa molt bones sensacions i la gran alegria del castellàs a la capital del Vallès Oriental.

També vull felicitar als Xics pel seu primer 7d8 carregat i encoratjar-los a descarregar-lo ben aviat. I tant als Xics com als Borinots, que també ens han acompanyat avui a plaça, agrair el seu suport a les pinyes.I als de Sants, fins diumenge!

Manifestació a Barcelona en defensa de les institucions catalanes.

Alguns dels encausats dalt de l'escenari a l'Avinguda Maria Cristina (Foto: diari El Punt-Avui).

Milers de persones s'han concentrat aquest migdia a Barcelona per donar suport als diversos càrrecs electes encausats per la justícia espanyola en la seva creuada repressiva contra el procés independentista. No defalliu, ens teniu al darrera!

Mariano solamente.

Genial caracterització del gran Queco Novell del recentment investit president del govern espanyol, Mariano Rajoy, imitant a la vegada al gran humorista galaico-català Pepe Rubianes. També cal destacar el treball dels guionistes, que fan possible el lluïment del Queco.

Diari Ara: "Alerta per les diferències entre escoles públiques".

Foto: Francesc Melcion (Diari Ara).

Doble xarxa educativa? Triple? Quàdruple!!

Ras i curt: les elits a les escoles privades; les classes mitges i mitges-altes a la concertada; les mitges a les públiques "bones"; les mitges-baixes i baixes a les públiques "xungues".

Tothom té el seu espai en el sistema educatiu!! Visca la llibertat!! Mori l'equitat!! Meritocràcia? Hahahaha, no em feu riure! 

(Article de Núria Martínez aparegut al diari Ara del dimecres 9 de novembre). 

Toc d’atenció per la segregació que es produirà si es consolida una triple xarxa d’escoles. O el que és el mateix, senyal d’alerta pel risc que s’implanti un model d’escoles –tant públiques com concertades– de tres nivells diferenciats. Aquest és el missatge que es desprèn de l’informe 'La segregació escolar a Catalunya (II): les condicions d’escolarització', que va presentar ahir el Síndic de Greuges al Parlament i que alerta de les diferències entre centres amb oportunitats educatives diferenciades, i fins i tot desiguals.

Resumint-ho molt, els tres nivells serien el d’escoles amb un nivell de complexitat social alt, escoles que no canvien el seu model educatiu, i escoles d’èxit amb projectes innovadors. El Síndic, però, ho afina més: la diferència seria entre les que tenen una composició social desfavorida i projectes educatius socialment estigmatitzats, amb una demanda feble; les escoles que tenen un alumnat heterogeni, amb projectes educatius consolidats però que, sense generar rebuig, no generen una gran demanda; i, finalment, les escoles amb projectes educatius singuralitzats i distingits socialment, amb capacitat d’atraure demanda, especialment de famílies amb més capital cultural i econòmic que la mitjana.

Lògicament, un dels principals factors de segregació són els costos d’escolarització que han de pagar les famílies. “L’existència de quotes diferenciades entre centres delimita el marc de tria possible per part de famílies menys afavorides”, apunta l’informe. Precisament, les diferències de preu –que les quotes siguin més altes o més baixes– són un factor determinant a l’hora de fer els projectes educatius. De fet, l’informe recull que hi ha escoles públiques que fan pagar a les famílies per activitats que es fan fora de l’horari escolar i que tenen un càracter pràcticament obligatori. Per exemple, hi ha alguna AMPA que paga la despesa de contractació de professorat de plàstica, de llengües estrangeres o que financen projectes educatius com la robòtica i serveis escolars com la biblioteca.

“La capacitat de l’ AMPA d’assumir aquestes despeses i de promoure activitats està condicionada al número d’associats”, expressa l’informe, que afegeix que els centres amb una composició social més afavorida acostumen a tenir nivells de participació “més elevats”. Com exemple, l’informe recull les quotes de l’AMPA de diferents barris de Barcelona i n’observa diferències notables. Mentre una escola pública de Gràcia demana una quota de 435 euros en concepte de material escolar, sortides, colònies i AMPA, una escola de Nou Barris reclama una quota de 251 euros.

Crítiques a l’autonomia de centre
Tot i que la veu amb bons ulls, el síndic Rafael Ribó alerta que l’autonomia dels centres –que dissenyin el seu propi projecte educatiu– pot generar efectes negatius sobre l’equitat del sistema, especialment “si contribueix a diferenciar la composició social dels centres”. En la mateixa línia, creu que l’ autonomia es pot arribar a traduir en desigualtats en les oportunitats educatives. Per il·lustrar-ho, el Síndic ha escollit les cinc escoles de Barcelona amb més sol·licituds del curs 2015-2016 i les ha comparat amb les dues del voltant. L’ escola 1 (situada a la zona de Sagrada Família, Camp d’en Grassot i Gràcia Nova) té un 10% d’immigració, mentre que les dues altres escoles públiques més properes tenen un 25,8%. Passa el mateix amb l’Escola 5, de Sant Andreu. Mentre el centre té un 5,2% d’immigració, els altres dos propers, un 10,7%. L’informe deixa clar, però, que l’autonomia i la singularitat són “positives sempre que garanteixin l’equitat i la cohesió social”.

Seguint aquest fil, l’informe alerta que el fet que la innovació educativa no sigui sistèmica fa que generalment les famílies amb més formació educativa i recursos econòmics són les que vagin als centres d’educació avançada. Actualment, amb caràcter general, les escoles amb projectes educatius singulars acostumen a tenir més demanda i una composició social més afavorida. Aquest fet assegura que debilita la demanda dels centres propers.

Com a resposta, el secretari de polítiques educatives del departament d’Ensenyament, Antoni Llobet, va assegurar ahir que l’autonomia dels centres és una eina “a favor de l’equitat” perquè el seu “ús fonamental” és “donar la millor resposta possible als alumnes d’una escola”. En declaracions a l’ACN, Llobet va puntualitzar que l’autonomia de centres no s’ha de “llegir només com un element que fa decidir les famílies a l’hora d’apuntar el fill a l’escola” i va ressaltar que és “una gran oportunitat per treballar per l’equitat del sistema”. Sigui com sigui, la innovació educativa està en boca de tothom – 456 s’han inscrit a la xarxa Escola Nova 21, per exemple–, tot i que el sistema té defensors i detractors. Una cosa sí que és clara: alguna cosa és mou en el món de l’educació.

Carta oberta al Molt Honorable President Puigdemont.

Junta dels Verds al Palau de la Generalitat i Junta dels Minyons al local de la colla.

Molt Honorable President,

Sé que molt probablement vostè mai llegirà aquest escrit, doncs entenc que té moltes altres feines prioritàries per les que preocupar-se actualment, i perquè de fet, aquest humil bloc el llegeixen quatre gats comptats entre familiars, amics, i blocaires curiosos. 

Sóc el Risto, i faig castells amb els Minyons de Terrassa. Segur que es recorda de la meva colla, ja que fa tot just un any i alguns dies ens destapava, com a alcalde de Girona, a la façana de l'ajuntament a la Plaça del Vi, una placa commemorativa del primer castell de deu pisos que es completava (a l'octubre del 2014) a la seva ciutat. D'això fa poc més d'un any.

També l'any passat, els Minyons vam aconseguir una nova fita històrica pel fet casteller al descarregar per primera vegada a la història un 4 de 10 amb folre i manilles. I no era pas la primera vegada que els Minyons aconseguíem trencar un sostre casteller... Convé recordar que l'any 1998 ja vam ser la primera colla castellera a descarregar un castell de 10 pisos, el 3 d 10 amb folre i manilles. I l'any 1993 revolucionàvem el món casteller amb el primer 2 de 9 amb folre i manilles carregat de l'era moderna. I encara algunes fites més que m'estalviaré per no allargar-me...

Tots aquests mèrits els hi exposo, perquè crec que vostè com a principal representant del govern de Catalunya i de tots els catalans, podria tenir el detall de rebre'ns al Palau de la Generalitat, igual que va fer fa un parell de dies amb la colla guanyadora del Concurs de Castells de Tarragona. Per si no ho sap, els Minyons no prenem part d'aquesta competició castellera, doncs entenem i vivim els castells d'una manera molt particular. Es que s'ha de guanyar un Concurs per ser rebut pel President?

Em sembla molt lloable que vulgui reconèixer públicament el fet casteller, i rebi a una colla com els Castellers de Vilafranca pels seus èxits. Tanmateix, vull pensar que també podrà trobar un forat a l'agenda per rebre als Minyons, que no hem guanyat res, però que hem col·laborat en bona mesura al creixement i l'expansió territorial del fet casteller. I tot això des d'una ciutat sense tradició castellera i sense el suport institucional i econòmic del que gaudeixen altres colles.

Atentament,

Risto

PS: Per cert, està convidat a veure i viure la Diada dels Minyons de Terrassa, el proper diumenge 20 de novembre a les 12 del migdia a la Plaça Vella de Terrassa. 

PS2: Encara que semblem de la CUP, hi ha de tot als Minyons, no pateixi...