Perú dia 12: Cusco i Valle Sur.

Pati del museu d'art contemporani de la municipalitat de Cusco.

Entre ahir i avui he acabat de veure totes les coses que em quedaven per veure, més importants, de Cusco i els voltants. Un tour de la ciutat i voltants ahir, i un tour pel Valle Sagrado avui han tancat les visites d'obligat compliment i que m'entraven en el val que vaig comprar a l'arribar a Cusco.

Ahir vaig fer el tour per la tarda, i pel matí vaig fer un volt per la ciutat i alguna gestió. De fet, vaig perdre una hora a l'oficina d'un dels principals operadors de telefonia i internet de sud-Amèrica, Claro, perquè em solucionessin el problema de connexió que tenia. Vint clients, vuit treballadors, una hora d'espera...

Ahir hi havia força moviment a Cusco amb motiu de la vaga de mestres. Nombroses marxes des de diferents pobles de la regió es van agrupar a la Plaza de Armas, i es van repetir les escenes de petites assemblees informatives, de debat i discussió. Ara intenten aconseguir la unitat de totes les regions en la causa dels docents i volen fer una gran mobilització cap a Lima, però no és fàcil organitzar-ho i posar-se d'acord es veu.

Pel que fa a l'excursió de la tarda, vaig passar per dos llocs on ja hi havia estat. Un, el convent dominic de Santo Domingo, antic temple del sol inca, on no vaig tornar a pagar entrada per entrar. El segon lloc que se'm repetia era la zona arqueològica de Saqsaihuanan, on tot i que ja m'havien foradat l'entrada, vaig poder tornar a entrar com si me l'acabessin de foradar. Va anar bé anar amb el guia i que expliqués algunes històries del lloc i dels simbolismes d'algunes de les enormes pedres (més de 150 tones la més gran...).

Vam anar a tres llocs més, dels quals, el segon es feia difícil d'apreciar per l'oscuritat, i el darrer ja pràcticament imperceptible, només visible quan passava algun cotxe pel davant i il·luminava amb els focus. Vaig acabar la jornada amb el grup cantant una estrofa de l'himne nacional de Catalunya a petició del guia, el Rubén. Ell va cantar el de Cusco i el del Perú acompanyat per altres peruans, i uns nois canadencs es van animar amb el del Canadà.

Al vespre vaig anar a un bar on feien un concert d'un grup anomenat "Amadeus y los hijos del viento", que havia vist anunciat en alguns cartells prèviament pel carrer, molt a prop d'on m'allotjo (calle Ladrillos). Vaig arribar abans que comencés el concert i no hi havia ningú de públic, així que em vaig seure amb una birra al davant del grup mentre feien proves de so, i vam acabant presentant-nos i xerrant. Al concert no érem més de 15 persones, però ben asseguts a escassos dos metres dels músics. L'estil de la banda era una barreja de rock-folk-blues amb lletres força reivindicatives i crítiques. Una bona estona. Acabat el concert encara em vaig quedar al bar xerrant amb una activista social de Lima que em va estar explicant la seva visió de la societat peruana.

Presentació de les festes del poble de Colca a la municipalitat de Cusco, amb representats de les comparses.

Manifestació de pares i mares a favor dels mestres a l'Avenida del Sol.

Noia guarnida amb el vestit de la seva comparsa de danses.

Integrants del grup limeny "Amadeus i los hijos del viento".

Dones cusquenyes descansant a un lateral de la Catedral.

Església jesuïta d'Andahuaylillas.

Ruïnes wari de Piquillacta.

Ruïnes inca de Tipon.

Perú dia 11: Valle Sagrado.

Simbologia que es posa als terrats de les cases a la zona del Cusco.

Ahir vaig fer la visita guiada pel Valle Sagrado. Sortint tard com de costum (1 hora), vam fer un tour de moltes parades en un temps relativament curt. A toc de pito a cada lloc per part del guia i parant relativament poca estona a cada lloc. Però és el que té anar amb grups organitzats...

EL grup era d'unes 20 persones, la majoria peruans (estem en època de vacances), i una parella d'espanyols que no vaig preocupar-me per saber d'on eren, una xilena, i uns mexicans crec. Vaig fer relació amb un home peruà, d'Ica, que viatjava amb la seva filla d'uns set o vuit anys. Xerrant xerrant, ens vam despistar a l'hora de trobar-nos amb el grup en el punt de trobada al final de la primera visita i ens vam quedar tirats a les restes arqueològiques de Pisac. Vam haver de negociar amb un taxista perquè ens baixes fins al poble per 25 soles.

Vam tenir una estona al reconegut mercat de Pisac on li vaig comprar una tela del Machu Pichu a un pintor. Serà dels pocs records, per no dir l'únic que m'enduré del Perú.

El tour ens va portar fins les ruïnes d'Urumbamba i d'Ollantaitambo, i finalment fins a les de Chinchero, on vam acabar fent la tradicional visita a una cooperativa de teixidores de llana, on no vaig comprar res, però em van convidar a un te de coca i vaig poder conèixer com teixien i tenyien la roba, per processos manuals i naturals.

Vistes del Valle Sagrado a la zona de Pisac.

Mercat de Pisac.

Escena laboral-familiar al mercat de Pisac.

Restes inques d'Ollantaitambo.

A dalt de les restes inques d'Ollantaitambo i la ciutat al fons.

Teòricament aquest perfil d'un inca a la muntanya el van fer manualment.

Poble i reses arqueològiques de Chinchero.

El "temazo" del dimecres. Pisko - "Peruano".

Pisko (Piero Campaña) és un artista peruà de casa bona (gairebé tots els blanquets al Perú ho són), que treballava d'economista al Banc Iberoamericà de Desenvolupament als EEUU, però que va fer un gir a la seva carrera després de participar al concurs d'OT del Perú. Amb aquest tema, que explica les excel·lències de la seva pàtria, va adquirir molta popularitat i el vídeo ja l'han vist més de 2'2 milions de persones. Vaja, un Bustamante o un Bisbal qualsevol, però com a mínim coneixereu algunes coses del Perú... ;-)

Perú dia 9: Maras - Moray - Salines.

Dona descansant al costat de la Catedral.

Aquest matí he fet una altre excursioneta amb agència. Sense agència és molt complicat visitar tots els llocs interessants de la zona de Cuzco. De fet, a Cuzco mateix gestionen la venda del bitllet turístic per veure les diferents zones d'interès de la regió. I la majoria dels tour operadors ofereixen packs per fer totes les visites en un o varis dies.

Avui els de l'agència només m'han fet esperar mitja hora sobre l'horari previst (8:00), però l'espera s'ha vist compensada pel nombre reduït dels grup i per un guia jove amb molts coneixements. 

De primera ens han portat a Moray, un antic emplaçament inca on es dedicaven a cultivar i a fer aclimatacions de diferents plantes i fruiters. Amb una tècnica sofisticada de capes circulars aconseguien diferents temperatures de la terra i podien anar aclimatant productes que normalment no es trobarien a tanta alçada (3.800 metres).  Us imagineu plantar albercocs a 3.800 metres als Alps? La qualitat del sòl, la protecció de les grans muntanyes del voltant, i l'intens sol fan possible aquest miracle.

Avui a Moray s'hi celebrava la festa del Pachamama, o mare terra, un ritual d'agraïment a l'esperit encarnat per una deessa que alimenta el món (rius, muntanyes, prats...). Per tal de tenir el seu favor la resta de l'any se li fan ofrenes en un ritual dut a terme per un Xaman, que després de cremar les diferents ofrenes en forma de menjars, comunica a la comunitat la resposta de la Pachamama. Malauradament, no hem pogut veure l'escena, però hem pogut comprovar com l'espai s'anava omplint de gent.

D'aquí ens han dut a les salines de Maras. Unes salines molt especials que treuen una sal magnífica i amb unes particularitats úniques, solament igualades per unes salines de l'Himàlaia com ens han contat. Una sal amb uns nivell baixos de soci, i més alts de magnesi. Ideal per cuinar i no puja tant la tensió sanguínia ni dona tanta sed. D'un manantial de la muntanya surt una aigua salada que aboquen en parceles en una vall i que a mesura que s'evapora van extraient diferents tipus de sal. L'extracció està controlada per dues comunitats indígenes que funcionen sense tecnologia avançada, i que s'agrupen en una cooperativa.

Militars controlant la Plaza de Armas des de les escales de la Catedral.

Moray

Moray (per entendre la magnitud del lloc, mireu les persones al cercle central).

Salines de Maras.

Perú dia 8: Machu Pichu.

Ahir, després d'un trajecte de prop de vuit hores (sis en una van i dos més a peu) des de Cuzco vaig arribar a Aguascalientes, o més ben dit, Machu Pichu Pueblo. Havia quedat amb l'agencia que organitza els transports a les 7:30 a la porta de l'agència, però no hem sortit de Cuzco fins passades les 8:30. Començava bé el dia, amb la paciència que tinc jo per aquestes coses...

La van la conduïa un antic professor, i antic guia turístic, que ara es dedicava a fer de xofer, i era un paio xerraire, així que ens va explicar un munt de coses pel camí: de política, d'història del Perú, de menjar, de llocs d'interès, de les llengües del Perú, etc.,etc. Encara va compensar el retard.

La van ens va deixar a la central hidroelèctrica des d'on es pot agafar el tren que connecta Cuzco i Aguascalientes, o anar xino-xano seguint la via, que és el que vaig fer. Per un recorregut d'11 quilòmetres cobren 40 dòlars pel tren, i si surts des de Cuzco crec que se'n va fins als 120 o més. La caminada no és especialment dura, ja que el camí és planer, però les pedres de la via, i alguns trams amb solana, ho feien una mica pesat. Constantment et vas trobant a gent que va i bé seguint aquesta ruta, i també et trobes amb algun tren que et passa a escassos metres fent sonar la botzina per avisar que et retiris.

L'endemà em vaig llevar relativament d'hora (5:45). Dic relativament ja que el company colombià d'habitació es va llevar abans de les 4:00! La gent vol arribar dels primers a la cua dels busos que et pugen fins al Machu Pichu i que comencen a circular a les 5:30. Quan jo he arribat a la cua, a les 6:15, ja hi havia uns 200 metres de cua. He hagut d'esperar més d'una hora per agafar el mini-bus.

Un cop arribat a dalt, l'espectacle. Ha valgut la pena arribar una mica d'hora quan encara quedaven alguns núvols baixos fregant les muntanyes i les ruïnes. He pogut fer fotos amb i sense núvols. I he pogut fer moltes fotos... 

El Machu Pichu (muntanya vella) és un antic poblat inca construït abans del segle 15 en un emplaçament impactant de la serralada dels Andes, a uns 2.500 metres d'alçada. Se la considerat com una de les 7 meravelles del món.

Si mai penseu en arribar-hi, traieu la calculadora: primer haureu d'arribar fins a Lima. Un vol a Cuzco, 80 euros. De Cuzco a la hidroelèctrica, 20 euros. Pujar en bus fins les ruïnes des de Aguascalientes, 11 euros. Entrada, 50 euros. I a part, els allotjaments, taxis... I després la tornada... Poca broma.

Carlos González: "Violència contra la infància".

La història de la humanitat està marcada per la violència. Fa només un segle es considerava completament normal que un policia pegués als detinguts; un cap, als seus treballadors; un oficial, als seus soldats, o un marit, a la seva dona. A poc a poc, en una petita porció del món, aquestes coses han deixat de ser aprovades per la societat. No només estan prohibides legalment, sinó també socialment. No és que no es facin; hi ha maltractaments com hi ha assassinats, i potser sempre n’hi haurà. Però ningú, tret dels delinqüents, ho troba acceptable.

Queda encara una zona fosca: la violència contra els infants. Encara molta gent considera que una “bufetada a temps” és una eina educativa, que una bufetada no són maltractaments. (I a una dona? Quantes bufetades cal pegar perquè siguin maltractaments?) Mai no acceptaríem, esclar, que un adult desconegut pegués a un nen. Però si ho fa un progenitor o un mestre (precisament les persones que tenen el deure de protegir-lo i educar-lo), aleshores molts ho accepten com una forma legítima de “corregir” un nen.

Ja fa molts anys, quan el nostre Codi Civil va prohibir per primera vegada pegar als nens, em van convidar a parlar en una emissora de ràdio. “Volem fer un debat -em van dir- entre algú a favor i algú en contra de les bufetades als nens”. “Impossible -vaig contestar, innocent de mi-, no trobareu ningú que en parli a favor”. Perquè segurament existeix algú partidari de pegar a les dones o als homosexuals, però ¿dir-ho en públic, a la ràdio? Doncs sí, van trobar algú (una psicòloga, em sembla que era) disposat a defensar públicament que es pot pegar als fills, i que la llei no ho hauria de prohibir. I trucaven pares i mares, la majoria a favor de les bufetades.

El que més em va sorprendre va ser la banalitat dels arguments. Si haguessin dit “Li vaig pegar perquè va pujar a la moto havent begut”, ho podria haver comprès. No ho hauria aprovat, no crec que això justifiqui un cop, o que el cop sigui la manera adequada d’educar el fill; però hauria entès l’error d’uns pares que perden els nervis davant d’una situació molt perillosa. Però és que em parlaven de nens de tres anys que tiraven un paper a terra o posaven els peus sobre el sofà. “Si no li pots pegar, ¿com li fas comprendre que això no es fa?” Jo intentaria parlar amb ells.

Perú dia 6: Cusco (III. Saqsaiwaman).

A la Plaza de Armas, les banderes del Perú i dels pobles indígenes i la catedral de fons.

Avui m'he despertat d'hora i m'he activat aviat. Per esmorzar un cafè amb llet fet amb cafè de la zona i una "llengua de sogra", una pasta de full allargada amb sucre per sobre, per acompanyar-lo. En acabat m'he arribat fins al mercat de San Pedro a fer unes quantes fotos i a fer treballar els sentits. Hi havia gairebé més gent esmorzant que comprant, i això que es pot comprar una mica de tot, tant a l'interior del recinte com pels voltants.

Després he anat fins la casa museu de l'Inka Garcilaso de La Vega, popular escriptor i historiador que va néixer a Cuzco i va morir a Córdoba, convertint-se en un dels primers mestissos amb certa ascendència, com a mínim en el món de la cultura. No tinc fotos del lloc, ja que curiosament, aquí a Cuzco hi ha un bon grapat de museus i temples que no permeten les fotos, ni sense flaix. No acabo d'entendre quin mal poden fer les fotos sense flaix, i ja que pagues l'entrada...

Anant de camí d'un lloc a l'altre m'he entretingut una bona estona amb un botiguer, on he parat a compar una gorra per protegir-me dels raigs de sol (avui no que ha estat mig rúfol). M'ha explicat una mica de la situació actual del Perú, de les reclamacions de mestres i metges, de les reclamacions de la regió del Cuzco d'una major sobirania (el Perú és un estat molt centralitzat), dels casos de corrupció que han afectat ja a varis presidents de la República (dos d'ells a la presó i un exiliat als EEUU), del creixent negoci de la droga amb els càrtels colombians i mexicans repartint-se les zones de cultiu, que han fet desbancar a altres conreus com el cafè, fruites...

Per la tarda, després de mirar-me l'actuació castellera de la Festa Major de Vilanova a través d'internet, m'he anat fins a les ruïnes de Saqsaiwaman, una fortalesa construïda pels inques, ubicada a més de 3.600 metres, però a on s'arriba després d'una curta caminada des del centre de Cuzco. Les enormes pedres unides van formant murs en diferents nivells. I tot això entre grans explanades d'herba que encara ho fan més majestuós.

He sortit a sopar amb la intenció de poder veure el partit amistós Madrid - Barça que es jugava a Miami. Finalment ho he pogut fer a través del mòbil i connectat a internet, tot degustant una magnífica lasanya de verdures acompanyada de la cervesa local, la Cusqueña.

 

Vista panoràmica de Cuzco des de l'explanada de l'església de San Cristóbal.

Dona teixint.

Saqsaiwaman,

Saqsaiwaman i Cuzco al fons.