César Coll: "Els infants aprenen en diversitat de temps, però el sistema educatiu no contempla aquesta varietat i continua “estancat” en un model que no té en compte els interessos dels alumnes".

Foto: Sandra Vicente. Diari de l'Educació.

Tornem-hi. Respecte/Atenció a la diversitat. Respecte als ritmes d'aprenentatge. Als nivells. Als interessos. Currículums sobredimensionats i allunyats dels interessos dels alumnes... Interessants reflexions per al Diari de l'Educació del catedràtic de psicologia de la UB, César Coll.

Per a que un alumne trobi sentit al que fa ha d’estar motivat. I la motivació passa per entendre i copsar els interessos i els ritmes dels infants. Així parla César Coll, catedràtic de Psicologia de la UB, sobre la falta d’interès que senten els estudiants respecte allò que se’ls ensenya a l’escola. Per a Coll, la paraula clau és “sentit”: trobar sentit al que s’estudia va lligat a coordinar els currículums de l’escola reglada amb les necessitats d’aprenentatge que els infants troben i resolen al seu dia a dia i d’això va parlar durant la presentació de l’Aliança Educació360 el passat 29 de gener. La societat avança i l’escola, segons Coll, també ho farà. I la clau d’aquesta revolució serà la personalització de l’aprenentatge.

Defineixi’m el concepte de personalització de l’aprenentatge

La idea és molt simple i al mateix temps és molt complicada. Simple perquè tracta un pas més en l’atenció a la diversitat i en les perspectives constructivistes i de la tradició que en pedagogia posa l’accent en l’aprenent, la idea que l’hem de posar al centre del procés i fins ara això s’havia entès sobretot com que els professors i escoles havien de fer el possible per a identificar quines eren les necessitats dels aprenents i actuar en conseqüència. Quines eren les necessitats que tenien per a aprendre allò que estableix el currículum.

La idea de la personalització és que s’ha d’anar més enllà i no tenir en compte només les necessitats sinó també els interessos, els propòsits, el què volen aprendre el què els interessa aprendre i com ho incorporem a les accions educatives de les escoles i dels instituts. Per què és important personalitzar? Perquè en el món actual tot està personalitzat excepte el currículum i l’escola. Clar, això porta a que una part important dels alumnes senti que el que fa i aprèn a l’escola està cada cop més allunyat del que fa i aprèn fora de l’escola i de com ho aprèn.

I això porta a no donar-li sentit de vegades al que s’aprèn a les escoles i instints. Per tant, personalitzar és una manera d’intentar recuperar aquesta pèrdua o desdibuixament del sentit.

La típica reclama dels estudiants: ‘i això de què em serveix a mi?’

Exactament: això és el que ens ha de preocupar. Una cosa són els alumnes que fracassen; una altra són els que no fracassen -inclús de vegades treuen molt bones notes- però que quan tens confiança amb ells et confessen que se’n surten bé, però que no saben ben bé per què ho fan ni per a que els serveix.

Això ens porta a parlar de la motivació de l’alumnat, de cultivar el seu interès

En el fons a mi m’agrada més la idea de ‘Sentit’, perquè en realitat la motivació és una conseqüència de si allò que s’aprèn té sentit o no per a qui ho aprèn. Si crec que allò que aprenc té sentit per a mi, estaré molt motivat durant el procés, i si no té sentit, ja poden dir-me el que vulgui perquè no estaré motivat. Tampoc crec que sigui un tema d’esforç, perquè si veig que allò que m’expliquen em serveix, estaré disposat a esforçar-me el que calgui i, de fet, ni sentiré que m’esforço.

En canvi si no li puc donar un sentit al que m’ensenyen, doncs ho hauré de fer o bé perquè sóc molt obedient, o bé perquè no vull conflictes, o directament no ho faré.

Lliga amb el fet d’introduir al currículum com a mètodes d’aprenentatge disciplines que estan infravalorades, com poden ser l’ensenyament artístic o les competències derivades de l’esport.

Per una banda això i per una altra, potser treure coses que en el currículum actual estan sobrevalorades. Això passa per veure tot allò que hi ha al currículum i destriar allò que si no s’aprèn fa que l’alumne realment quedi exclòs de la societat. Hi ha moltíssimes coses que surten als currículums escolars que si un no les aprèn als 12 anys, als 14 o als 15, no passa res perquè es poden aprendre més endavant.

Per exemple, saber-se els rius de la Península i les capitals del món no és imprescindible: si no recordo la capital d’Sri Lanka en aquest moment ho puc buscar per Internet i en un minut ho sabré.

Cal actualitzar el contingut del currículum a les eines de coneixement interactiu que posa a disposició la tecnologia?

Exactament. S’ha d’aprofitar tot allò que tenim a disposició avui en dia per a aprendre coses quan es necessiten. I no perquè s’han d’aprendre perquè toca. En canvi, hi ha algunes coses que si no s’aprenen en el seu moment, després és molt difícil assolir aquests coneixements. Per exemple els clàssics: saber llegir, escriure o, inclús, com fer servir les noves tecnologies: cercar a Internet, accedir a la informació i aprendre a tenir criteris per discernir entre informació fiable i la que no ho és.

També és molt important aprendre a organitzar-se la feina i el temps; són coses que si no s’aprenen i s’apliquen de ben petits després és difícil assumir aquests coneixements.

S’ha de donar la volta al currículum actual, que és molt mnemotècnic, i passar a prioritzar competències més interactives?

Sí, més necessàries i imprescindibles en el món actual. Sempre dic que hauríem d’agafar als catedràtics d’universitat i veure què és el que necessiten saber de totes aquelles àrees que no són la seva especialitat. I si féssim això, veuríem què és el que necessita saber qualsevol ciutadà, entenent que veiem els catedràtics com a persones que suposadament són cultes. I ens enduríem una sorpresa, perquè la meitat d’ells segur que no saben allò que el currículum diu que els alumnes de l’ESO han de saber.

Com veu el panorama per a poder aconseguir aquest canvi?

És complicat aconseguir-ho de cop, perquè estem davant un sistema educatiu que es troba als antípodes del que volem aconseguir. Però, tot i això hi ha dues notícies positives: la primera és que, evidentment, aquest canvi passarà perquè la realitat s’acabarà imposant i l’escola s’haurà d’adaptar. No és una opció personalitzar l’aprenentatge, és una exigència del nou context social i cultural. I l’altra bona notícia és que, tot i què es difícil passar d’un sistema no personalitzat a un personalitzat, és relativament fàcil posar en marxa actuacions, potser més locals, no tan ambicioses, però que ens permetin avançar progressivament en aquesta direcció.

De fet hi ha moltes experiències que ja van en aquesta línia i que mostren que, tot i mantenir les condicions actuals, que no són favorables per a aquest canvi, és possible.

La idea, doncs, d’Educació360 és demostrar que això es pot fer i ja s’està fent?

I que és inevitable i que ho hem de fer bé, perquè si no ens caurà a sobre la necessitat i ho haurem de fer amb presses i malament. Una mica com la majoria de reformes educatives que hem anat tenint.

De fet, sembla que al món de l’educació s’és una mica reactiu

Sí i és lògic ser una mica reactiu, perquè l’educació forma part de la societat i n’està al servei i quan la societat canvia, l’escola ha de reaccionar perquè no pot avançar aïllada de l’organització social. Avui en dia ja ha canviat la manera com les persones aprenem, quan aprenem, què aprenem. Ha canviat menys, però, el sistema educatiu que continua ancorat. És veritat que va funcionar durant molt de temps, però avui ja no ens serveix.

Els infants, que haurien de ser els abanderats de la revolució social, estan lligats a un sistema educatiu que no s’ha transformat igual?

Sí, fixa’t que els nens des de molt petits viuen en un context en què el què aprenen depèn del que poden fer; segons el seu context cultural, economicosocial de la seva família, però molt sovint dins aquest context ells decideixen el que volen fer i el que no. Però quan arriben a l’escola aquesta llibertat se’ls acaba: depenen d’un currículum molt marcat, d’uns temps d’aprenentatge molt estrictes, unes maneres d’organitzar-se súper establertes…tot plegat genera un ecosistema que no té res a veure amb el què els passa a la seva vida quotidiana.

L’escola és una bombolla que queda despenjat de la resta i així és molt difícil donar sentit al que s’hi aprèn i fer que els nens en surtin motivats. El que no és té en compte és que avui en dia s’aprèn a tot arreu, però el què s’aprèn fora de l’aula està desconnectat de l’aprenentatge reglat i, a més, està poc reconegut. Hauríem de poder posar tots aquests aprenentatges al servei del desenvolupament social i intel·lectual.

Jornada de festa, jornada de La Mola.

Avui, aprofitant la jornada de lliure elecció escolar a Terrassa, m'he anat a La Mola a dinar, amb la il·lusió, incompleta, de veure neu. Bé, de fet, quan baixava he vist algunes volves petitones, però comptades. Suposo que cap a la tarda-vespre pot caure amb més força.

Al restaurant de La Mola hi havia poqueta gent, però entre els pocs que hi eren m'he trobat a uns quants coneguts. Al Toni Mampel, que és agent forestal al Parc Natural de Sant Llorenç i L'Obac, i a l'Albert Puig amb els tres fills (el Martí, la Bruna, i el Genís). Com creixen...

He baixat amb tota la família amb la calma, explicant acudits i mil històries més. Vaja, una festa ben aprofitada.

Carlos González: "No ho vull tastar".

Com de costum, el pediatre Carlos González donant savis consells als pares a l'hora d'educar la canalla. En aquest cas en l'aspecte alimentici. Totalment d'acord. Publicat al Criatures de l'ara d'avui dissabte.

Hi ha frases que són típicament paternes: “Mira quines mans portes”, “Abriga’t”, “Mira com tens l’habitació”... Algunes ens les diuen només a la infància o a l’adolescència, i d’altres ens les diran tota la vida (“Ja menges bé, fill?”).

I és, sobretot aquí, amb el menjar, que sovint diem als nostres fills, amb la millor voluntat i sense pensar en les conseqüències, coses terribles: “Molts nens a l’Àfrica que es moren de gana voldrien menjar aquest peix”. Tot un clàssic. I de cop i volta un pobre nen de sis anys es converteix en el culpable de la fam al món, i un altre nen innocent morirà en algun lloc de l’Àfrica si tu no et menges ara mateix aquest peix. Fa un minut eres només un nen a qui no li agradava el peix, o que no tenia més gana, o totes dues coses a la vegada; ara ets un monstre egoista, un criminal sense escrúpols. Si la meva mare em digués ara una cosa així, probablement contestaria: “Doncs ja està, que no se’n parli més, envia aquest peix a l’Àfrica ara mateix, i no en compris mai més. No vull que cap nen es quedi sense peix per culpa meva”. Però als sis anys no se t’acudeixen bones respostes. 

Una altra, potser encara més terrible: “No diguis que no t’agrada fins que ho hagis tastat”. No li sona malament? Repeteixi-la mentalment, a poc a poc. Imagini ara que un desconegut, o tres, li diuen això en un carreró fosc: “No diguis que no t’agrada...” 

Però no cal canviar el context. Fins i tot en l’àmbit limitat de l’alimentació, la frase resulta absurda. Hi ha un munt de coses que no he tastat i que no penso tastar per saber que no m’agraden: els cucs, les formigues, els peus de porc, la carn de gos... Segur que també vostè, amic lector, rebutja certs aliments abans i tot de tastar-los.

Els nostres fills tenen preferències, i tenen drets. Tenen dret a no tastar certes coses, i tenim l’obligació de respectar-ho, tant a casa com a l’escola. Perquè d’aquí molt pocs anys, altres persones poden fer (i faran) servir la mateixa frase en altres situacions: no diguis que no t’agrada fumar si no ho has provat. O la cervesa, o el whisky, o els porros, o la coca, o l’assetjament sexual o les curses clandestines de cotxes. Vull que els meus fills sàpiguen, ara i sempre, que ningú els pot obligar a provar de fer una cosa contra la seva voluntat; i considero això més important que ensenyar-los a menjar peix.

Apa, una mica d'alegria i disbauxa.

Arriba una nova festa del Carnestoltes a Terrassa. Enguany amb polèmica (com altres anys) per la censura que ha patit el cartell promocional de la festa, obra d'un alumne de l'escola d'Art i Disseny, i triat per 1.480 persones en una votació popular. L'entitat organitzadora de la festa, la Confraria Mascarada, va decidir retirar el cartell degut a les pressions i les amenaces rebudes. Visca el Carnaval, visca la transgressió, i mori la censura!

Bona festa!

El problema no són les pilotes, són els patis.

Foto: El Periódico.

Fa uns dies apareixia a El Periódico aquesta notícia "Les escoles transformen els patis per acabar amb la dictadura de la pilota", relacionada amb la problemàtica que genera en algunes escoles els jocs amb pilota (el futbol majoritàriament). Personalment, trobo bastant aberrant barrejar en un mateix titular pilota i dictadura, i considero que el principal problema als patis escolars no són les pilotes, sinó la reduïda dimensió dels espais de joc. Si construíssim escoles amb grans zones de joc en comptes de pensar en fer pisos i més pisos, no hauríem de pensar en prohibicions injustes.

El "temazo" del dimecres. Pable Hasel - "Dentro y fuera".

Al raper lleidatà Pablo Hasel li demanen gairebé tres anys de presó i una multa de 40.500 euros per suposat enaltiment del terrorisme, i calúmnies i injúries contra la Corona i l'Estat. La (in)justícia espanyola veu més delictiu les opinions d'aquest raper català que no pas alguns casos com violacions, corrupció, o homicidis... 

Tota la meva solidaritat amb el Pablo. Un paio de fortíssimes conviccions comunistes i antisistema, que no es va retractar de les seves idees davant del jutge en la seva declaració recent.

Jaume Carbonell: "Ramon, un home molt singular".

Acabo d'assabentar-me de la jubilació d'un professor que vaig tenir el primer any de la carrera de magisteri a Vic (vaig acabar-la a Bellaterra), el Ramon Sitjà. En el següent escrit, el seu company Jaume Carbonell el descriu molt bé. Crec que el Ramon, juntament amb l'Anna Pujol, ambdós de la UVIC, em van marcar força en la meva forma d'entendre l'educació. I no només això, sinó que a més vaig tenir l'exemple de dos bons professionals i millors persones. 

Amb Ramon Sitjà ens vam conèixer de manera efímera a un viatge a Cuba. El retrobament, una dècada després, als vuitanta, es va produir a l’Escola de Mestres de Vic (Barcelona), avui Facultat d’Educació, on tots dos compartíem docència. Ell va ser contractat per la seva incipient però poderosa experiència a l’escola Andersen, una cooperativa de pares i mestres i un dels centres més innovadors de la zona, reconvertit més endavant en centre públic. Ramon portava l’educació en la sang, estrenant-se al món del lleure, però havia estudiat enginyeria tècnica industrial i no disposava del títol de mestre. Quan al cap d’uns anys l’hi van exigir, el va obtenir a la mateixa Escola de Mestres. Així, es va convertir al mateix temps en professor i alumne de Didàctica de les Ciències Socials i Naturals, obtenint notes excel·lents. Sens dubte ho mereixia. Eren altres temps, amb normatives més relaxades.

Amb una altra companya -l’Anna Pujol- vam inventar el TIGRE (Taller d’Iniciació a la Globalització i a la Realitat Educativa), on intentem fusionar les nostres tres assignatures -Pedagogia, Psicologia i Didàctica- en un sol projecte, compartint intervencions, estratègies i activitats comunes durant un tot dia a la setmana. Organitzem conferències i debats, sessions de cinema fòrum, tallers de premsa o construcció de joguines, i moltes sortides: per conèixer l’entorn natural i social i per submergir-nos en el coneixement de diverses institucions educatives. El propòsit era tan clar com a ambiciós: vincular la formació inicial amb el context, així com la teoria amb la pràctica.

Comptar amb la presència de Ramon, ja llavors amb moltes hores de vol, era tot un luxe. Pel seu coneixement i passió a l’hora d’explorar i recollir mostres d’un rierol, inventar-se una història, construir un artefacte o prendre la guitarra per dinamitzar una llarga vetllada en les intenses i inoblidables estades a l’Escola de Naturalesa propera a la Universitat. Sempre em va sorprendre el seu caràcter intuïtiu, la seva capacitat d’improvisació i la facilitat amb què memoritzava el nom de cada estudiant i el seu lloc d’origen. Pensava en veu alta, formulant preguntes sense parar, i les alternava amb una activa i respectuosa escolta. Atresorava pensament i acció: el saber de l’experiència que tant es troba a faltar avui en falta en les nostres Facultats d’Educació.

Mai vam perdre el contacte, encara que les nostres trobades van ser més intermitents: de tant en tant un dinar; un parell de debats pedagògics en plena muntanya, d’absoluta inutilitat per a la carrera docent; trobades fugaces en els passadissos abans d’entrar en classe,… Entretant, Ramon va seguir fidel a l’escola Andersen -no va conèixer una altra destinació-, on, a més de tutor, en va exercir la direcció en diferents moments. No va deixar d’impartir les seves classes universitàries de Coneixement del Medi, de Didàctica, d’Organització Escolar o del que calgués. I mai va abandonar el seu doble compromís pedagògic -va ser un dels impulsors de l’Escola d’Estiu i del Moviment de Renovació Pedagògica de la comarca- i polític dins del socialisme, que el va portar fins l’alcaldia de la seva ciutat.

A final de curs es va jubilar i la Facultat d’Educació li va retre homenatge convidant-lo a pronunciar la conferència: “Fer de mestre a l’escola i a la universitat”. Entre el públic, la seva família i una nodrida representació de col·legues d’ambdues institucions. Alguns d’ells van desgranar records i aprenentatges al seu costat. Però va ser la intervenció final del degà, Eduard Ramírez, la que va adquirir un simbolisme molt especial, ja que en Ramon havia estat un dels seus mestres a l’Andersen: una de les casualitats que propicia la proximitat. “Com a alumne sortia de les seves classes de Medi pensant: jo seré científic o potser aventurer… Això és el que tenia un bon mestre com en Ramon. Ens ensenyava més enllà de la pròpia classe i de les lliçons: no ens deia què havíem de pensar sinó com pensar”. Després d’evocar les seves xerrades improvisades sota els porxos i altres sucoses vivències, sosté que aquesta és la petjada que els deixa: “L’essència de fer visible allò que no es veu i fer important allò que no ho sembla”.

Són moltes les mestres i mestres d’una generació que va obrir amplis i florits camins a la renovació pedagògica que aquests anys s’estan jubilant. És possible que hagin rebut el seu particular i merescut homenatge però són pocs els que ho han obtingut de la universitat. Una raresa reservada només a homes curiosos com en Ramon.