Entrevista de l'Elisabet Escriche al professor i psicoanalista José Ramón Ubieto per al diari Ara. Molt interessants les reflexions del professor al voltant de la sobrediagnosi i l'excés de medicació que reben moltes criatures amb (presumptament) TDAH. I si en comptes d'intentar (amb medicació) que els alumnes s'adaptin al sistema educatiu, no aconseguim que el sistema educatiu s'adapti als alumnes?
José Ramón Ubieto compagina la professió de psicoanalista amb la de
professor a la UOC. Acaba de publicar ‘Niñ@s hiper’, escrit a quatre
mans amb Marino Pérez, catedràtic de psicopatologia de la Universitat
d’Oviedo
A Niñ@s hiper, Ubieto i Pérez denuncien l’obsessió dels pares per convertir la infància dels seus fills en hiper.
Conversen sobre com els adults estan colonitzant la infantesa de manera
accelerada per la via de tot allò que porta aquest prefix: hiperactiu,
hipersexualitat, hiperconnectat...
Comencem pels hiperconnectats. S’ha posat de moda monitoritzar la vida
dels fills via aplis per comprovar si dormen bé, si mengen prou... ¿Com
està afectant aquesta hiperconnexió el paper dels pares?
Abans els pares tenien galons només pel fet de ser pares. El problema
és que, amb la transformació de la societat, molts estaven desorientats
perquè no sabien si seguir el model dels seus pares o un altre de
totalment diferent. Just en aquest espai de trànsit ha entrat amb molta
força la tecnologia i molts pares l’han acceptada pensant que els podria
servir per monitoritzar la vida, com si es pogués reduir a un
algoritme. A més, aquests avenços es presenten com si fossin promeses
que et permeten controlar el fill, i en realitat tenen dos efectes:
l’hipercontrol i un cert abandonament, perquè amb l’excusa que el nen ja
està monitoritzat l’acabes deixant sol.
Una obsessió de la societat actual és posar etiquetes a tot. Per què?
Les etiquetes van bé a tothom, triomfen perquè és un nom per a un
estat. Quan et trobes malament t’espantes, però quan el metge et posa
l’etiqueta ja et tranquil·litzes. Proporcionen una identitat en moments
d’incertesa. No només els interessa als metges, de posar-ne, sinó també
als pares per poder dir que el seu fill té, per exemple, TDAH, perquè si
no en tingués s’haurien de preguntar què han fet malament ells, què no
escolten...
Precisament en 12 anys han pujat un 30% els diagnòstics de TDAH. Està sobrediagnosticat?
Diagnosticar TDAH s’ha convertit en el recurs fàcil. Posant l’etiqueta a
tot el moviment infantil l’únic que s’ha aconseguit és convertir-ho en
una epidèmia.
Però el problema és que el diagnòstic del TDAH comporta en la majoria de casos prendre medicació...
Totes les guies d’actuació clínica diuen que la medicació ha de ser
l’última opció. Però a la pràctica molts cops es converteix en la
primera perquè és l’opció més fàcil. A Espanya hi ha més de 250.000 nens
que prenen psicoestimulants, i només a Catalunya un 3,7% dels nens
tenen prescrita medicació, i en el cas dels adolescents de 12 a 15 anys
ja arriba al 5,5%. Crida l’atenció que en països com França i Suècia
l’ús d’aquests psicoestimulants és pràcticament nul. Aquestes dades han
alertat els experts, que creuen que el creixement tan elevat de nous
diagnòstics està provocant també que es mediqui abusivament. Als EUA,
per exemple, és el segon diagnòstic més freqüent a llarg termini en nens
i ja està molt a prop de l’asma.
Com arriba a afectar els nens, aquesta medicació?
La pastilla frena l’angoixa, cosa molt important per a la persona que
se la pren, perquè creu que és la solució. També té un efecte clau per
al mateix professional, que quan la prescriu es tranquil·litza una mica,
i per als pares, perquè els funciona com una certa guia d’actuació. Ara
bé, aquests psicoestimulants tenen efectes secundaris en el cos, poden
provocar problemes arterials, riscos cardiovasculars, retard del pes i
el creixement, i efectes en termes de desresponsabilització de les
persones que en prenen a l’hora d’afrontar problemes.
Desresponsabilització?
Quan un adolescent pren una medicació psicotròpica durant llargues
temporades i amb controls no sempre freqüents, tendeix a generar una
creença que el que li passa no és responsabilitat seva, sinó de la seva
bioquímica cerebral. Vaja, és com si tot el que fa o li passa no fos
cosa seva.
Quines haurien de ser, doncs, les alternatives a la medicació?
Com que el TDAH és un fenomen que bàsicament s’observa a l’escola, la
resposta hauria de passar primer per veure quines estratègies educatives
es poden implementar en cada nen i sempre amb la implicació de la
família. Modificant aquestes estratègies -cosa que implica un tipus
d’interacció i d’aprenentatge diferents-, la prevalença actual del TDAH
disminuiria. Un nen, per exemple, no pot estar-se assegut rígidament a
la cadira d’una aula. En aquest sentit, un dels aspectes positius que
anem observant en tots els processos d’èxit en innovació educativa és
que incorporen una certa mobilitat de l’alumne. Només en el cas que hi
hagi alguna cosa que desbordi el marc de l’escola s’hi pot incloure el
psicòleg. Sobretot quan aquestes conductes també es produeixen a la
família o en altres llocs. Tot això, esclar, sense descartar que, per a
alguns casos, la medicació és necessària i útil.
El llibre desmunta falsos mites sobre els nens, entre els quals que
només fan servir un 10% del cervell. Tenen una intel·ligència limitada?
Els nens fan servir la intel·ligència de què disposen i, sobretot,
l’augmenten quan l’exerceixen. Aquí són claus les interaccions que creen
amb la família, els companys, els professors i l’entorn social.
L’argument “El meu fill és molt llest: si volgués...” caldria posar-lo a
prova. De vegades amaga una inhibició contra possibles fracassos. Com a
argument, però, als pares ens consola perquè pensem que el nostre fill
té grans capacitats.
