Els Miserables.

Ahir al vespre vaig anar a Mataró per veure l'obra Els Miserables, basada en el popular llibre de l'escriptor francès Victor Hugo, representada per la companyia del Centre Catòlic de Mataró, a la Sala Cabanyes. Hi participava en un paper destacat un vell amic, el Mia Castellví, mataroní il·lustre i capgròs des dels inicis. Entre l'elenc d'actors, tots amateurs, hi havia algun casteller mataroní més, i evidentment, quasi tots eren d'aquesta localitat maresmenca.

Tot i que no sóc un gran amant dels musicals, i menys de musicals amb un punt romàntic, he de reconèixer que ho vaig passar força bé durant les gairebé tres hores que durava la funció. La companyia ha aconseguit un espectacle rodó que té poc a envejar als espectacles professionals que es puguin veure a la capital. Bons actors, grans cantants, música en directe amb una banda de més de deu músics, una escenografia molt aconseguida i una magnífica il·luminació i efectes de so. Vaja, un senyor espectacle.

De fet, crec que han omplert pràcticament cada funció amb 400 persones i han hagut d'afegir-ne alguna que no estava prevista al principi. I segons vaig poder sentir és possible que hi tornin al setembre. Si no us fa mandra agafar el cotxe i desplaçar-vos per veure teatre, us la recomano de totes totes.

La nova feina de Mariano Rajoy.

Els aficionats del Valladolid que l'altre dia es van desplaçar fins a Sòria per animar al seu equip en la darrera ronda de la fase d'ascens a 1a divisió, van descobrir la nova ocupació de l'expresident del govern, Mariano Rajoy. Tot i que l'home, membre de l'equip de seguretat privada del club, va intentar passar desapercebut dins de l'estadi, els vallisoletans no van tenir cap dubte i el van delatar cantant-li cançons amb el seu nom i fent-lo botar amb ells. S'ha de dir que el Mariano va respondre com en ell és habitual amb sentit de l'humor i complicitat. Uns catxondos aquests pucelans...

Pau-Marí Klose: "El rendiment dels estudiants millora quan al centre, o a l’aula, hi ha un percentatge elevat d'estudiants que provenen d’entorns afavorits".

Pau-Marí Klose (Foto: Albert Hernández).

Molt interessant l'entrevista de l'Albert Hernández, del Nació Digital, al Doctor en Sociologia per la Universitat Autònoma de Madrid, l'eivissenc Pau-Marí Klose. Descriu la dramàtica situació de pobresa en que es troba un elevat percentatge d'infants, que afecta no solament la seva salut (física i mental), sinó també el seu rendiment acadèmic i les seves possibilitats de reeixir en la vida adulta. La segregació escolar, apunta, és un altre element clau per a la cronificació d'aquesta situació.

La pobresa infantil es cronifica a Catalunya. Un estudi de Save the Children detalla un augment d'un 23% entre 2013 i 2015, a més d'una altra dada esfereïdora d'Unicef: l'Estat té 2,2 milions de nens amb pobresa relativa. El Doctor en Sociologia per la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), Pau Marí-Klose (Eivissa, 1972), un expert en la matèria i estudiós del cas amb diverses investigacions, avisa el que s'exposa la societat amb aquest fenomen. Una situació que "se la troben els nens sense ser-ne responsables" i la situació catalana és "bastant dolenta" respecte a Europa. 
- Què fa que Catalunya estigui en una situació "bastant dolenta" respecte a Europa?
- Bàsicament per dos motius fonamentals: el mercat de treball, que està molt dualitzat. Les famílies més joves acostumen a tenir situacions laborals més precàries. I l’altre, l’estat del benestar, que té un impacte reductor de pobresa molt important en edats avançades, però no en d’altres com en el cas del infants. Si no existissin les pensions, la majoria de la gent estaria en situació de pobresa.
  - Per tant, s’hauria d’impulsar una mena d’ajuda per als infants?  

- A d’altres països d’Europa, del centre i del nord, l’impacte reductor que té l’estat del benestar és equiparable i aquí no ho és. Bàsicament, perquè la composició de la despesa social se sustenta en, el que s’anomena, programes contributius: es rep en funció de les cotitzacions realitzades. La despesa pública se l’emporten, bàsicament, les pensions, les prestacions d’atur i polítiques que estan molt més desenvolupades com ajudes a famílies i nens. Aquí no és així, perquè són insignificants. Tenen una cobertura molt baixa, per exemple, les transferències per fills a càrrec només es donen a casos que siguin molt, molt pobres i es donen pocs diners, 280 i 290 euros l’any.
  - Aquesta xifra té alguna influència per minvar l’impacte?

- No té cap mena d’impacte. Només es reduiria set punts la pobresa, en cas que no hi hagués estat del benestar. En aquest sentit, redueixen més la pobresa les pensions en la pobresa infantil, perquè en alguns casos hi ha un avi convivim amb els infants, que les ajudes específiques amb nens. Això és una anomalia. Tenim molt subdesenvolupat aquest aspecte de l’estat del benestar.
  - Podria fer una fotografia de la situació d’aquí a 10 o 15 anys, si no s’hi posa remei.

- És difícil fer fotografies a llarg termini, els sociòlegs no estem per fer pronòstics. Pot variar la situació en el mercat del treball. En els últims anys, per exemple, s’ha començat a parlar, per primera vegada,  de rendes garantides i de polítiques que poden acabar beneficiant aquests infants. Però sí és veritat que tenim constància que la pobresa infantil té incidència sobre dinàmiques educatives, les capacitats es ressenten per alguns grups socials i poden veure perjudicades les seves oportunitats posterior al llarg de la vida com ara fracassen més, abandonen els estudis, ... Tot aquest procés pot incrementar, a llarg termini, les desigualtats.

- Quan es podran veure aquests efectes que comenta?

- Les situacions que es viuen en la infància tenen un efecte corrosiu que es fa notar cinc, deu o inclús molts més anys endavant. Hi ha estudis a la Gran Bretanya que apunten que haver estat pobre durant la infància redueix l’esperança de vida. La pobresa infantil deixa cicatrius que no acaben de curar mai i es poden tornar a obrir en una nova crisi. Per això és tan important tractar-ho ara i així quan afrontem la propera crisi, no ens trobem que no hem resolt les situacions que condueixen aquesta desigualtat. Cal tenir en compte que estem sortint pitjor del que vam entrar.
- Com afecta la pobresa infantil als companys d'aula o del centre que ho veuen?
- No conec recerca que en parli d'efectes directes. N'hi ha molta que mostra els efectes que provoca la concentració d'alumnes de perfils socials desfavorits en els centres i són afectacions del rendiment del conjunt de l'alumnat. Quan els estudiants són segregats, ja sigui per causes residencials, perquè assisteixen a diferents escoles o perquè són canalitzats a diferents aules o itineraris formatius dintre dels mateixos centres, els seus resultats empitjoren. És el que s’anomena també  hipòtesi de la “doble amenaça”, perquè suggereix que els infants de famílies desfavorides enfronten dificultats derivades de les condicions que troben a casa i de les circumstàncies socials que impera al seu centre educatiu. En centres fortament segregats, els equips docents han de fer front a situacions derivades de les desavantatges socials de l'alumnat, el que complica la seva feina i els treu temps per activitats estrictament pedagògiques.
- Precisament, un informe de PISA apunta que a l'Estat els professors més qualificats exerceixen a les escoles més avantatjades.
- El rendiment dels estudiants millora quan al centre, o a l’aula, hi ha un percentatge elevat d'estudiants que provenen d’entorns afavorits, inclús controlant per l’efecte d’altres característiques socioeconòmiques. Les escoles amb concentracions elevades d’aquests perfils tendeixen a presentar avantatges contextuals: atrauen els professors més motivats i capacitats quan aquests tenen marge per triar el centre, treballen amb famílies més conscients del valor de l’educació i més disposades a col·laborar amb les escoles, han de gestionar habitualment nivells més baixos de conflictivitat i problemes disciplinaris, i gaudeixen, en general, de climes escolars més favorables per a l’aprenentatge. La clau del bon funcionament són les xarxes de sociabilitat que s’estableixen a l‘espai escolar, que influeixen sobre els processos de conformació de compromisos i disposicions proeducatius  primerament dels estudiants, les seves famílies i els equips docents. Aquests compromisos i disposicions es contagien i esdevenen marcs de rellevància significatius, experimentats com a normals entre tots els individus.  

- Afecta a les relacions entre els nanos la pobresa i pot suposar que hi hagi casos de marginació, bullying, etc.
- Encara que la recerca sobre el tema és limitada, és cert que la pobresa es continua percebent com un estigma. Com a tal, pot fomentar situacions de marginació i assetjament. Sí sabem que l'assetjament escolar és més comú a països amb més desigualtat, però no hi ha recerca concloent sobre la relació entre bullying i estatus socioeconòmics.

El "temazo" del dimecres. La Mulata - "Però".

El passat dissabte vaig estar fent castells a Súria, en la diada de 10è aniversari de la colla local, els Salats de Súria. Acabada l'actuació, un grup manresà de batucada ens va portar en cercavila, parant en uns quants bars locals, fins al local dels suriencs. Allà vam sopar amb els castellers locals i uns quants dels Tirallongues de Manresa, padrins dels Salats com els Minyons. Ben sopat vam anar al pavelló municipal on hi havia concert amb els terrassencs Doctor Prats, que ja fa un parell d'anys que ho peten molt i que tenen molts concerts arreu del territori català, i un nou descobriment, La Mulata, un combo a mig camí dels ritmes llatins i l'ska-reggae. Molt interessants. Aquest videoclip és una col·laboració, precisament, amb els Doctor Prats.

120è aniversari de la proclamació d'independència de Filipines.

 

Avui es commemora el 120è aniversari de la proclamació d'independència de Filipines, colònia espanyola fins a l'any 1898. Al 2015 vaig viatjar-hi amb uns col·legues i vaig descobrir un país meravellós amb gent molt amable i agradable. Us el recomano. 

Oi tant que es pot!!

Independència i República!!

 

Acció contra la comissaria de la policia nacional espanyola.

Foto: Nacio Digital.

Aquesta nit, la comissaria de la policia nacional espanyola a Terrassa ha estat decorada amb pintura groga, el color que reivindica l'alliberament dels presos polítics catalans. Operaris de la brigada de l'ajuntament s'han esmerçat a esborrar les pintades pel matí, i des de l'ajuntament sociata s'ha emès un comunicat condemnant l'acció considerant-lo un "atac a la convivència"... personalment crec que un atac a la convivència va ser les càrregues i pallisses de la policia espanyola als pacífics catalans que vam anar a votar l'1O, o empresonar a polítics innocents per les seves idees. Això sí que genera tensió social i odi.

Visca els CDR terrassencs i Visca la República Catalana!!

Llibertat Presos Polítics!!

Foto: Diari de Terrassa.

Foto: Terrassa Digital.

Tenim tant per apredre dels finlandesos (en matèria educativa).

Foto: Sandra Vicente.

(Entrevista al mestre finlandès Pekka Tukonen per al Diari de l'Educació).

Finlàndia és coneguda i reconeguda com un referent en innovació i qualitat educativa: la formació dels seus mestres, els seus programes exportats arreu per a combatre l’assetjament i el compromís social de les seves administracions l’han convertida en un exemple per aquells centres que cerquen una renovació pedagògica. Però “tota aquesta fama contrasta amb uns resultats a PISA que van baixant”, explica Pekka Tukonen. És mestre i director de l’escola Saunakallio, a la localitat finlandesa de Järvenpää. Aquest docent, que parla perfectament català degut a la seva experiència de set anys en una escola de Sant Cugat del Vallès, diu no estar preocupat per aquesta prova: “cada cop ens concentrem menys en els continguts tradicionals que se’ns pregunta en aquests exàmens i ens focalitzem en aspectes emocionals que també formen part de l’entorn dels infants”.

Tukonen visita Barcelona arran del Prem Docent, una jornada de reflexió celebrada a l’escola gracienca El Nou Patufet sobre innovació educativa, que va comptar amb la veu d’experts i referents com el mestre finlandès per a abordar els reptes de la nova pedagogia. En una entrevista en la que se’ns uneix el director del centre, Francesc Granada, parlem sobre els aspectes que fan de Finlàndia un referent educatiu.

Fa tres anys vas concedir una entrevista al Diari de l’Educació en què parlaves del gran compromís i formació dels mestres com a clau de l’èxit de l’educació Finlandesa. Ara, a Catalunya, tenim manca de mestres a secundària i, en conseqüència, el proper curs la borsa d’interins estarà oberta també per aquells que no tinguin el màster en formació del professorat

La formació inicial dels mestres és molt important a Finlàndia: tots els docents tenen una llicenciatura i, després, estudien magisteri. Aquesta és la base de l’èxit que hem tingut. Sense formació, la confiança que es deposita en els mestres no existiria i aquesta és clau pel sistema educatiu. No tenim inspeccions d’educació des de fa moltíssims anys, perquè confiem en la tasca dels mestres i ens controlem entre nosaltres: fem avaluacions a nivell municipal i estadístiques a nivell estatal.

Un dels problemes que té l’educació catalana i espanyola, a banda que és una professió que no compta amb un gran reconeixement social, és que no té un camí clar. Renoveu massa sovint el currículum: cada cop que hi ha canvis polítics es canvia la llei d’educació i no pot ser que la política afecti tant el que passa dins l’aula. I, a més, cada canvi de llei no defineix una direcció clara, sinó que la difumina i hi ha un rumb massa variant.

Vas estar set anys treballant de mestre a una escola privada de Sant Cugat i ara fa 10 anys que ets director d’un centre en una zona d’un nivell socioeconòmic baix.

M’agradava bastant el centre, tot i ser totalment privada, que és un model d’escola que divergeix completament del centre en el que treballo a Finlàndia. Però s’ha de dir que les diferències entre centres en funció de la renda de la zona a Finlàndia no són tan grans com les que hi ha a Catalunya. Des de fa 3 anys comptem amb un projecte nacional que dóna més recursos a les escoles que estan en zones marginades.

Però, compte, perquè quan jo dic ‘marginades’ no té el mateix significat que si ho digués en context català: vosaltres teniu uns extrems molt separats. L’escola on jo estic és de les que rep més ajudes estatals i això es tradueix en que, per exemple, en lloc de tenir dos assistents d’aula, que seria el normal, nosaltres en tenim sis.

Es tracta d’un projecte que ens ha anat molt bé, perquè tenim més recursos personals i materials que ens ajuden a pagar la formació continuada dels mestres. Però encara que tinguem aquest suport, les diferències socials a Finlàndia van augmentant: tot i que l’economia finesa va molt bé i l’atur en general baixa, el nostre barri té una taxa d’atur que triplica la mitjana. Tenim moltes famílies en risc d’exclusió i aquesta situació afecta els nanos.

Com és l’escola pública finlandesa en comparació a la catalana?

Totes les escoles compten amb un nivell alt, fet que fa que normalment les famílies decideixin portar els fills a les escoles públiques més properes a casa seva. Independentment de la zona en la que visquis. Això és una mostra de confiança cap a la pública brutal.

Un dels aspectes que fa de Finlàndia un referent és la seva lluita contra el bullying. Com ha evolucionat des del programa KiVa?

Moltes escoles d’arreu del món estan implementant KiVa, que és un programa (també traduït al castellà) que va molt bé per a solucionar el bullying, però que té un problema: no té en compte que l’assetjament no és només cosa dels alumnes que estan enfrontats de manera activa, sinó que tota l’aula, tot el centre té un problema. Per això estem treballant en un programa més avançat que ens permet treballar des de la prevenció, amb tot el grup, a través de la psicologia positiva per a evitar que s’arribi a aquestes situacions greus.

Per fer això, la cooperació i participació de tota la comunitat del centre és imprescindible: tenim uns mestres i unes famílies molt implicades que lluiten per a la bona convivència en les aules. Tot aquest treball fa que l’atenció cap els alumnes millori i que estar a l’escola no sigui només un tràmit.

Això nota en aspectes com l’abandonament escolar, per exemple?

Efectivament. Per començar, cal entendre que quan es parla d’abandonament escolar aquí s’entén l’abandonament de l’ESO. Per nosaltres abandonament escolar es dóna a la formació professional, perquè el 99,7% d’alumnes acaben la secundària. Si no la finalitzen passats nou anys, tenen un desè curs, en el que poden recuperar les assignatures suspeses des d’un ensenyament molt més pràctic: es fan tallers i projectes que els ajuden a superar matèries com llengua o ciències mentre s’especialitzen en allò que els interessi: art, música, educació física, mecànica…

L’aprenentatge per projectes s’aplica només a aquest ‘desè curs’ o és per a totes les etapes educatives?

Treballem bastant per projectes des d’una perspectiva transversal. En el nostre cas, tota l’escola treballa una o dues setmanes un tema en concret a través d’entrevistes, presentacions a Internet, dibuixos o projectes artístics. Això és fa així, gràcies a que tenim un currículum amb menys continguts però per ser estudiats amb més profunditat. Aquesta és una mesura que, en teoria va bé si els alumnes estan motivats i ho fan bé.

S’ha donat més llibertat als alumnes i se’ls exigeix més autonomia, però aquesta llibertat no és igualment bona per a tots: donar un full en blanc a certs alumnes per a que pensin què volen fer, que facin els plànols, pensin els materials… Hi ha alumnes, sobretot els d’educació especial, que necessiten que els estiguis molt a sobre i que sí requereixen un currículum més marcat.

Consideres que aquest currículum flexible no és adequat pels alumnes amb necessitats educatives especials?

En el nostre cas, com que tenim molts assistents d’aula, poden treballar amb calma per a guiar els nanos amb necessitats especials. Intentem tenir sempre un enfocament inclusiu: tenim dues aules específiques d’educació especial però la major part del temps els nens i nenes estan integrats amb la resta d’alumnes. Per cada nano d’educació especial tracem un camí específic per a les coses que no pot fer amb el grup gran, sempre intentant que no hi hagi massa canvis de grup ni de mestres. Els pensem individualment i això fa que s’aconsegueixi la integració. Per exemple, si els observes durant l’educació física, una assignatura en la que acostumen a estar tots junts, no sabries diferenciar quins són els nanos amb necessitats especials.

Totes les escoles tenen aquesta política d’inclusió?

Es fa a tot arreu: encara es conserven escoles d’educació especial, però cada cop n’hi ha menys. El nostre municipi,  Järvenpää, té 42.000 habitants i 12 escoles, de les quals una és d’educació especial amb només 70 alumnes. Han de ser casos molt complicats per a que estiguin en aquests centres, la nostra política és la de la integració total.

Per això donem molta importància a l’educació emocional. Jo, com a director, estic molt pels passadissos, parlant amb els alumnes i, amb el suport de l’equip psicopedagògic, intentem analitzar i ajudar aquells qui necessiten més suport. És una tasca que demana molta constància perquè pensa que el caràcter del nord no té res a veure amb el mediterrani: som molt introvertits i tenim molts nanos que no expressen el que pensen i senten.

L’educació emocional a Finlàndia ha millorat molt des que jo era petit: abans ens centraven més a aprendre temaris tradicionals, però avio en dia ens concentrem més en tractar les emocions i els aspectes socials que també són part de l’entorn dels nens. Ja no ens concentrem tant en el que ens pregunten a PISA; de fet, els nostres resultats estan baixant. Hi ha molts mestres que no es fixen en els resultats, però sí que n’hi ha d’altres als que els preocupa que deixem de banda els coneixements més tradicionals.

[En aquest moment de l’entrevista, s’uneix a la conversa el director del centre El Nou Patufet, Francesc Granada] De fet, aquesta renovació pedagògica era el centre de la jornada Prem Docent

P. Tukonen: Hem d’aconseguir que els mestres tinguin motivació per a fer la seva feina de manera positiva i amb energia. No caure en la rutina, perquè els nanos se n’adonen de seguida. La frase que més odio és la d’un mestre que diu “Jo només treballo en aquest centre”. Aquest ‘només’ em posa negre, és com si diguessis que treballes en una fàbrica.

Què fa falta per a aconseguir la motivació dels mestres?

F. Granada: Necessitem més formació continuada pels docents, així com un període de descans que es pugui usar per a fer recerca, conèixer altres mestres, centres i experiències. Hem de mantenir fresc el mite original i reconnectar amb el per què ens van fer mestres. Això és indispensable per a continuar al peu del canó. La rutina desgasta aquesta certesa, però quan es recupera, els ulls ens brillen diferent. Això faria que l’educació tingués també més prestigi social.

P. Tukonen: Aquest és un dels temes que em va sorprendre més treballant a Catalunya: que als mestres no se’ls tingui en consideració. A Finlàndia l’educació compta amb molt prestigi, de fet les carreres amb més nota per entrar a la universitat són les de medecina, dret i després la de magisteri.