Soraya en li-qui-da-ció!!!

Avui, amb gran alegria i joia, ens hem assabentat que l'exvicepresidenta del govern espanyol del PP, Soraya (SS) Saenz de Santamaría, ha decidit deixar la política, després de la plantofada que va rebre al darrer congrés del PP on els militants va triar al seu rival, Pablo Casado, com a president del partit.

Plega una de les principals responsables de l'aplicació del 155 a Catalunya, i de la repressió contra el poble català i els seus representants polítics.

NO trobarem a faltar el teu somriure de truja!! 

Esperem que algun dia siguis jutjada per un tribunal català o internacional i acabis condemnada pels teus actes.

Minyons: 100 3d9f consecutius!!

3d9f número 100 consecutiu, a la plaça de Sant Roc de Sabadell, en la diada de la Festa Major.

Avui, a la Festa Major de Sabadell, els Minyons hem assolit una fita a l'abast de poques colles castelleres. Hem arribat a la xifra rodona de 100 3d9f descarregats de manera consecutiva, sense cap intent ni intent desmuntat pel mig. 5 anys, 10 mesos i 26 dies després del primer dels 100, hem assolit aquesta gesta. La darrera caiguda (carregat) data del 14 d'octubre a la Festa Major del barri de les Corts, i la setmana següent iniciàvem aquesta ratxa espectacular a Mollet, a la diada dels castellers locals.

La diada d'avui l'hem completat descarregant un 2d8f i un 4d8, a banda d'un vano de 5. Resultat més aviat fluix tractant-se de la Festa Major de la ciutat veïna i co-capital de la comarca, on històricament els Minyons hem realitzat diades de grandíssim nivell. Esperem que en el futur la gent de la colla torni a engrescar-se per portar grans castells al costat de casa.

Foto de grup al final de la diada de la Festa Major de Sabadell (Foto: Mireia Comas).

Carlos González: "Tenen dret a avorrir-se".

Sempre encertat el doctor González. Jo encara hi afegiria que els nens tenen el deure d'avorrir-se. Només així podran desenvolupar les habilitats necessàries per sortir de l'avorriment. Article publicat al Criatures de l'Ara d'avui dissabte.

Diuen que els records que es mantenen més llargament a la nostra memòria són els que van associats a una emoció més intensa. Recordem dies feliços, dies tristos, grans il·lusions i grans decepcions... i, en canvi, oblidem els dies normals.

Si això és així, ¿per què alguns dels records més clars de la meva infantesa són hores de solemne avorriment? Observar durant hores les aventures d’un gat a l’altra banda del carrer. Seguir les gotes de pluja que baixen pel vidre, com s’aturen, es desvien, conflueixen, s’acceleren... Sentir el soroll del vent sacsejant els arbres. Estudiar el caminar de la gent pel carrer. (¿Us heu fixat que, en creuar un carrer, per pujar a la vorera o baixar-ne, la gent sempre trepitja la vorada?)

La meva mare es creia de vegades en l’obligació de dir-me “No estiguis aquí plantat sense fer res!”, però no hi posava gaire entusiasme. No s’havien inventat els esplais ni les activitats extraescolars; els diaris no tenien una secció sobre “què fer amb els nens”, i la televisió en blanc i negre, quan va arribar, estava molt estrictament limitada, perquè els pares sabien que “no és bo mirar tant la tele”. I, en tot cas, sempre podies obrir un llibre i fer com que llegies o estudiaves, quiet sense fer res, amb el cap a tres quarts de quinze. Els llibres permeten la pausa, l’abstracció, somiar despert; al contrari que els videojocs, que t’obliguen a estar pendent de la pantalla tota l’estona o ja t’han matat, o del mòbil, que t’enganxa amb el seu sistema de recompensa immediata (la ratlleta que es converteix en dues ratlletes que es tornen blaves, el bip! quan arriba un missatge, els “m’agrada”...). 

I és així com els nens teníem temps de sobres per avorrir-nos. Per observar els fets quotidians i reflexionar-hi. Per imaginar-nos convertits en protagonistes del llibre que estàvem llegint o de la pel·lícula que havíem vist, i per imaginar noves aventures, mai llegides ni vistes. Per planejar nous jocs i noves activitats, i de vegades començar-les, i fins i tot acabar-les, i no queixar-nos del resultat perquè era nostre, la nostra idea i el nostre resultat. Per anar a buscar un llibre i llegir sense esperar que ho digués la mare. Per pensar. Sense adults que et volguessin distreure amb una successió d’activitats frenètiques. Lliures. És per això que recordo els dies avorrits; perquè em divertia molt.

L'adéu d'un mite.

Avui, Joan Carles Navarro (Sant Feliu de Llobregat, 1980), ha oficialitzat la seva retirada definitiva del Barça de bàsquet, el club de la seva vida (des del 1997, amb el lapsus d'un any als Memphis Grizzlies de l'NBA, 2007-08), per passar a dedicar-se a tasques de gestió com a Manager General del club. Malgrat la seva voluntat de continuar un any més a les pistes, finalment el club ha decidit no renovar-lo i li ha donat aquesta oportunitat de continuar lligat al club des d'una vessant diferent.

Plega el jugador més important i amb millors registres (personals i col·lectius) de la història de la secció, i tot un referent a dins de la pista fins als darrers partits. Malauradament, en les darreres temporades la exigència física de la competició li havia passat factura i ja no donava les prestacions que havia donat durant un bon grapat d'anys. Tanmateix, segur que el trobarem a faltar. Sobretot les seves populars "bombes" i els seus triples estratosfèrics desempallegant-se dels defenses amb un tres i no res.

Sempre en el record. Gràcies per tant capità!

El "temazo" del dimecres. Balkan Paradise Orkestra - "La Rindi".

Aquesta fanfàrria barcelonina amb formació íntegrament femenina s'està fent un nom al circuit de concerts català i cada dia les coneix més gent. Certament, la música balcànica està de moda, i aquestes noies la interpreten de meravella. Toquen els principals clàssics de la música balcànica i també algunes adaptacions de clàssics revolucionaris balcanitzats. El proper dia 11 estaran al Passeig de Lluís Companys de Barcelona animant la festa posterior a la manifestació de la diada, juntament a Macaco i Zoo. Un gran festival. Van ser a Terrassa per la Festa Major, però malauradament les van fer coincidir amb la diada castellera del diumenge... a veure si tornen en una millor ocasió...

Els Minyons tornem a Matadepera!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Vano de 5 de comiat davant l'Ajuntament de Matadepera (dilluns 3 de setembre).

Ahir els Minyons vam tornar a actuar per la Festa Major de la localitat veïna de Matadepera, on feia 33 anys que no ens veien actuar. Masses anys.

L'altre dia em vaig assabentar que Matadepera havia estat la primera localitat que havia contractat els Minyons l'any de la fundació, el 1979, quan la colla es va presentar en societat a Terrassa el 14 de juliol. Va ser també per la Festa Major matadeperenca, un 26 d'agost concretament, i la colla hi va poder fer un 4d6, un 3d5 net, un 2d5 net, un pilar de 5 carregat i dos pilars de 4.

Encara vam tornar els anys 80, 81, 84, 85 i 92, però des d'aleshores hi havíem deixat d'anar. Darrerament hi convidaven a l'altra colla de la ciutat, doncs entenc que als Minyons ens anava una mica malament entre la diada de Sant Fèlix i la de la Festa Major de Sabadell. Enguany però s'ha trobat un forat a l'agenda en un dia tan atípic com el dilluns, però la colla ha sabut respondre prou bé per a realitzar una actuació digna: 3d7p, 3d8, 4d8, 5d7, 2d7 i vano de 5.

Tant de bo no triguem tants anys per a la propera ocasió. I tant de bo en puguem fer una tradició. Considero que Matadepera és una plaça força interessant i atractiva com per oblidar-nos-en.

Per altra banda, em va fer especial il·lusió que un casteller de pedra picada com el Xavi Vilanova, un dels més mítics i emblemàtics contraforts de la colla, amb més de trenta anys d'experiència, pugués fer un pilar de 4 de segon. El seu primer pilar oficial amb la colla. Bons detalls de la nova tècnica amb castellers anònims però que ho han donat tot per a la colla...

Tornar a començar.

Avui he tornat a la feina. Canvio de centre i he de conèixer a les noves companyes i companys, familiaritzar-me amb les instal·lacions, i posar-me al corrent del tipus d'alumnes amb què hauré de tractar i les respectives famílies. Per ara sé que no em tocarà fer de tutor, i que m'hauré de repartir l'àrea d'Educació Física amb un company amb qui ens coneixem des de fa ja uns quants anys tot i que no havíem coincidit mai al mateix centre. Crec que ens entendrem. 

A banda del meu paral·lel d'especialitat he reconegut a tres mestres més. Terrassa és un mocador i dins del mundillo sempre coneixes a algú o altre... Com de costum, el claustre és majoritàriament femení (75% a 25%), i al meu cicle sóc l'únic home, com l'any passat. Amb ganes ja de conèixer als alumnes. Ho passarem bé!