Aprenent de Rembrandt.

Avui he tingut una iniciació en l'art del gravat en una sortida amb alumnes de 6è de l'escola on treballo al Centre Cultural de Terrassa, on actualment s'hi exposa una col·lecció privada de gravats del mestre holandès Rembrandt Harmenszoon. Recordo que una vegada, quan anava a l'institut, vaig fer un treball artístic a la classe de religió, i vaig calcar sobre la part posterior d'un mirall el dibuix d'una sardana de Picasso, i posteriorment el vaig resseguir i buidar amb un punxó per acabar-ho pintant amb tinta negra. L'efecte va ser força bonic, i de fet, encara conservo aquella obra artística a casa dels pares. La d'avui ha estat més ràpida de fer fins i tot. Ens han donat el dibuix d'aquestes mans en un full blanc. L'hem calcat amb paper vegetal i l'hem traspassat a un tros de cartró tipus tetrabrik simplement ajuntant la part del dibuix amb el cartró i passant el llapis per la part del darrera del dibuix perquè el calqués al cartró. Un cop calcat al cartró hem resseguit tot el dibuix amb un punxó per després omplir aquestes línies amb una tinta negra. Després amb un tros de coto-fluix hem netejat el cartró, i solament ha quedat tinta a les línies del dibuix. Amb una màquina premsadora hem tornar a ajuntar el cartró amb un paper blanc i n'ha sortit el gravat.

El "temazo" del dimecres. The Beatles - "Don't let me down".

Avui fa 50 anys que The Beatles celebraven el seu darrer concert en directe al terrat de l'edifici d'Apple Studios a Londres. Van ser 42 minuts de concert, amb el centre de Londres col·lapsat. Entre les peces que van poder tocar hi havia aquest "Don't let me down", composta per John Lenon i dedicada a la seva xicota Yoko Ono, i cantada per Paul MacCartney. El tema es va publicar el mateix any com a cara B del minidisc on també hi havia el "Get Back".

"No deixeu que els nens se'ls apropin".

Com a educador i com a ateu, no hi ha res que em faci més fàstic i ràbia que les notícies d'abusos sexuals a menors comesos per religiosos, com els casos denunciats els darrers dies a l'Abadia de Montserrat. Pel que sembla, un monjo, ja mort, es va aprofitar de diversos menors del grup d'escoltes de l'Abadia. Els feia tocaments entrant a les seves cambres i introduint-se als seus llits.

Per si no fos prou repugnant el fet, penso que té l'agreujant de tractar-se d'una persona religiosa que predica l'amor a Déu i a l'evangeli. Com pot una persona fer-se passar per cristià i alhora caure en pecats tan greus? Quina mena de cristianisme és aquest?

No és la primera vegada que surten a la llum pública escàndols com aquest, d'abusos a menors per part de treballadors de l'església catòlica, i tanmateix, no s'aprecien grans moviments dins la institució eclesiàstica per acabar amb aquesta xacra. Penso que no hi ha prou amb el penediment i les disculpes, i que cal fer canvis profunds per evitar aquestes tendències d'alguns religiosos. Una bona manera seria que s'acabés d'una vegada per totes amb el celibat dels monjos, i amb la repressió sexual institucional que pateixen.

Missatge en vers d'un terrassenc a l'alcalde de Sabadell.

El Maties després de negar-se a declarar als jutjats de Sabadell.

Avui vull aplaudir

al Maties Serracant,

alcalde veí

de la CUP militant.

L'han fet anar al jutjat

a donar explicacions,

tot i que ell s'hi ha negat

amb un parell de collons!

L'investiguen per malversació

i també desobediència.

La veritable raó:

Per voler la independència!

Els terrassencs volem canviar

Sabadell per Perpinyà.

Alguns ens conformaríem canviant

al Vega pel Serracant.

Colpisme imperialista.

L'autoproclamat president Juan Guaido, i el president electe Nicolás Maduro.

El passat dimecres, el líder opositor veneçolà Juan Guaido, es va autoproclamar president de la República en el seu parlament davant de milers dels seus acòlits. No havien passat ni 24 hores que alguns presidents d'altres estats tan poderosos com els EEUU, el Canadà, o França, ja havien reconegut al nou president, passant-se pel forro dels collons a les autoritats electes del país caribeny, és a dir, al president Maduro i tot el seu govern.

Tanmateix, l'endemà d'aquest cop d'estat mediàtic (ja que no va haver-hi insurrecció militar), els caps dels exèrcits apareixien en una roda de premsa donant suport al ministre de defensa i al govern electe en ple. O sigui, que els militars i la policia no estan per la labor...

És curiós el concepte de democràcia de molts estats, o de molts governants, del món. Mira que costa reconèixer el dret a la independència d'un poble com Catalunya que porta un bon grapat d'anys manifestant-se pacíficament al carrer i que ha sortit en massa a votar en un referèndum, però que poc costa reconèixer a un il·luminat que s'autoproclama president sense haver passat ni guanyat a les urnes.

Sembla evident que els governants dels països occidentals (rics) es mouen o es pronuncien segons el seu interès econòmic o de control del poder. Catalunya no té petroli ni recursos naturals gaire interessants per als grans estats, en canvi Veneçuela és un país ric en recursos naturals, petroli sobretot, i no està ara per ara, alineat amb els països capitalistes que volen controlar-ho tot.

Segur que el sistema polític veneçolà és molt millorable, i que Maduro ha comés molts errors, però d'aquí a acceptar que altres estats puguin decidir qui ha de governar a Veneçuela hi va un tros.

Fora imperialistes de Veneçuela!!

#VenezuelaSeRespeta

"Recordant el passat".

Carlton Alfred Smith, 1888, Recalling the Past.

Ja m'ho deia sempre la meva mare. Que aquest noi no li feia el pes. I mira que jo sempre havia fet cas a la mare, però en això mai li en vaig fer. I no serà perquè no hagués insistit la meva mare, perquè cada diumenge quan tornava a casa després de sortir a festejar amb ell em treia el tema. Que si aquest noi te n'amaga alguna. Que si no es aigua clara. Que he sentit alguns rumors que no el deixen en gaire bon lloc...

Per què no fem mai cas a les mares quan estem enamorades? Mira que n'he estat de tòtila! M'ha ben enganyat l'Andreu! I el pitjor de tot és que ja fa temps que em té enganyada, i jo confiant en ell com una bleda. Fins i tot m'ho havien comentat les amigues. La Joana i la Jordina m'havien fet arribar les seves sospites. Aquest paio te la fot Núria! Que l'han vist per alguns locals de Barcelona acompanyat de senyoretes. Com és que arriba tan tard a casa si a les set ja tanca el negoci? L'hauries de controlar més...

No en vull saber res més d'aquest desgraciat malparit. Com es pot ser tan fill de puta? Jo que li he donat tot i més, que mai li he fet ni un sol retret i m'he mossegat la llengua en tantes ocasions.. Quantes renúncies he hagut de fer per tenir-lo content i fer-lo feliç. Seré bleda. I tot això per què? Perquè ara m'assabenti que ell em feia el salt amb altres dones setmana sí setmana també. Però això no pot quedar així. Ara em coneixerà aquesta rata infecte. No em coneix prou el merda seca.

Aquesta és la meva humil aportació als Relats Conjunts del mes de gener.

El "temazo" del dimecres. Senyor Oca - "La Llavor".

Els Senyor Oca són una banda de hip hop barcelonina formada l'any 2012, amb tres àlbums a les seves esquenes. Al darrer, "Cant de Pagès" s'hi incloïa aquest tema amb ritme drum&bass, de la que van gravar aquest videoclip a la sala Razzmatazz de la capital.

Al llarg del 2018 s'han fet un fart de tocar en directe per diferents escenaris de Catalunya, com per exemple a la meva ciutat, en unes jornades antirepressives. Rap combatiu i amb molta crítica social. Qui deia que no es podia cantar bon rap en català? Qui deia que no hi havia prou interessats per crear una escena de rap en català?