El "temazo" del dimecres. Paco de Lucía - "Bwana King Kong".

El passat dilluns va fer 5 anys de la mort del geni de la guitarra, Francisco Sánchez Gómez "Paco de Lucía". Potser el més gran guitarrista de flamenc de la història, que va deixar un extens legat en forma d'enregistraments. Ja sigui en solitari, amb banda, o acompanyant als millors cantaors de flamenc. Entre aquests, Camarón, amb qui va enregistrar diversos àlbums.

Vaig tenir l'oportunitat de veure'l tocar en directe tres o quatre vegades i van ser experiències memorables, meravelloses.

El tema d'avui es va editar l'any 1993 dins del disc "Live in America", on Paco de Lucia es va rodejar d'un octet de luxe amb grans músics consagrats com el baixista català, Carles Benavent, el flautista Jorge Pardo, o el seu germà Pepe a la veu.

Lliçons de democràcia.

Avui, al judici farsa contra els independentistes catalans al Tribunal Suprem espanyol, ha estat el torn de declarar del President d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, que ha fet un al·legat a favor de la democràcia, del dret a la llibertat d'expressió i de manifestació, motius pels quals se'l jutja i pels quals porta ja més d'un any a la presó.

Les respostes del Jordi han estat del millor, sinó directament el millor, del que he pogut escoltar dels diversos acusats des de l'inici del judici, que no era poca cosa. En el vídeo adjunt hi ha un ampli resum fet per l'organització que el Jordi presideix i de la qual tinc l'honor de formar part des de fa ja un bon grapat d'anys. Una desena o més. Un orgull de president i de català. 

Gràcies Jordi, per la dignitat, pel coratge, per l'exemple.

El PSOE de Pedro Sánchez, obertament i desacomplexada, monàrquic.

Pedro Sánchez davant de la tomba de Machado a Cotlliure. Si Machado s'aixequés...

Ahir, diversos representants de l'estat espanyol, amb el seu president, Pedro Sánchez, al capdavant, van anar a la Catalunya nord a retre homenatge a dos republicans espanyols il·lustres exiliats al final de la guerra civil espanyola (el darrer president de la República espanyola, Manuel Azaña, i el poeta Antonio Machado) enterrats als cementiris de Montauban i de Cotlliure respectivament, amb motiu del 80è aniversari dels massius exilis de milers d'espanyols i de catalans.

Van tenir els sants collons de fer una ofrena en forma de corona de flors amb banderoles amb els colors de la bandera espanyola heretada del franquisme fins a dia d'avui. Seria com bé ha expressat el regidor de Badalona, José Téllez, com anar a fer un homenatge a l'Anna Frank i deixar-li una bandera nazi a la tomba. Ja no es tallen un pèl aquests sociofeixistes. Han renegat dels seus ideals originaris republicans i s'han convertit en ferms defensors de l'Espanya monàrquica i post-franquista. Fastig és poc...

I el més trist de tot, és que als seus votants fets com aquests no els faran canviar el vot. Tant els fa. L'espanyolitat va per sobre d'ideals de democràcia i llibertat. La pàtria per sobre de la democràcia.

Carlos González: "Aquí no obliguem a menjar".

(Article del pediatre Carlos González sobre l'alimentació escolar "obligatòria", per al Criatures del diari Ara.) 

A principis de curs, en una reunió informativa, mestres, psicòleg i cuinera van explicar als pares i mares que en aquella escola no obliguen a menjar als nens. Però tenen normes: tots els nens han de tastar almenys dues cullerades de cada plat. Qui no mengi dues cullerades del segon plat, no tindrà postres. Qui no mengi dues cullerades del primer plat, no tindrà segon plat, ni postres, ni res.

Un nen de tres anys s’ha quedat molts dies sense postres perquè no ha volgut menjar res del segon plat. És a dir, a veure si ho enteneu bé, s’ha menjat els macarrons, o les llenties, o els pèsols, però no li permeten menjar fruita perquè no ha volgut tastar l’hamburguesa o la salsitxa. I els pares han protestat, esclar, però els educadors es mantenen ferms: aquí ensenyem als nens a menjar sa i a seguir les normes; a veure si aquests marrecs es pensen que poden menjar fruita així, de caprici, sense tastar primer la salsitxa. De fet, en altres ocasions el nen s’ha quedat sense postres perquè hi ha dies en què les postres consisteixen en gelat, o natilles, i el molt consentit demana fruita! Però, què es pensa, que pot demanar fruita quan toca gelat?

Fa uns dies, al nen no li agradava el primer plat. No en va voler tastar dues cullerades. No li van donar res més en 10 hores. Un nen de tres anys. Castigat sense menjar. El que no es pot fer ni en una caserna ni en una presó es pot fer en una escola, a un nen de tres anys: castigat sense menjar. Però no és un càstig, esclar; són conseqüències, un mètode educatiu. El mateix nen ho ha provocat, perquè no respecta les normes. 

I això ha passat a Espanya, al segle XXI, i les mestres, i la cuinera, i el psicòleg podran dormir, encara que el nen no pugui menjar. Això no ho farien amb un adult. Ni al restaurant, ni al menjador de la fàbrica, ni a la presó, ni en un hospital, ningú està obligat a tastar dues cullerades de cada plat. Això no ho farien amb un adolescent; bona resposta els donaria un nen de dotze anys! És gent mesquina i arrogant, que se sent poderosa perquè poden crear normes absurdes i deixar sense menjar un nen de tres anys. I si la pròxima vegada el nen, comprenent el perill, per evitar represàlies, menja dues cullerades del primer plat, com estaran de satisfets aquests educadors comprovant l’eficàcia dels seus mètodes lamentables!

Rebel·lió? I un colló!!!

QUIETO TODO EL MUNDO!!

Avui que es compleixen 38 anys de l'intent de Cop d'Estat del general Tejero i un grup de militars, que van irrompre al Congreso de los Diputados amb les armes, i van treure els tancs als carrers, s'està jutjant a 12 independentistes innocents, 9 dels quals porten més d'un any en presó preventiva, i 2 d'ells no eren ni tant sols dirigents polítics, sinó activistes socials. S'està jutjant el dret a la lliure manifestació i protesta en un estat que es fa dir democràcia consolidada...

Odi etern a l'estat espanyol!

80 anys de la mort de Machado.

Machado, assegut amb bastó, a Can Santamaria, a prop de Sarrià de Ter, camí de l'exili amb intel·lectuals catalans.

Avui es compleixen 80 anys de la mort, a l'exili de Cotlliure (Catalunya nord) del poeta sevillà Antonio Machado, poeta republicà que va viure a Catalunya durant 8 mesos escapant dels franquistes. 

Vaig tenir l'oportunitat de visitar la seva tomba fa prop de 30 anys en un viatge a França amb els meus pares, i he conegut alguns dels seus poemes gràcies a les cançons de Joan Manel Serrat. De fet, el noi del Poble Sec va dedicar un àlbum sencer al poeta espanyol.

Aquesta que us deixo és una de les meves preferides. Tan la lletra com la música són de les millors coses que he escoltat mai, i mai em canso d'escoltar-la. 

CANTARES

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.

Nunca perseguí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse...
Nunca perseguí la gloria.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...

Hace algún tiempo en ese lugar
donde hoy los bosques se visten de espinos
se oyó la voz de un poeta gritar:
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso...

Murió el poeta lejos del hogar.
Le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse, le vieron llorar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso...

Cuando el jilguero no puede cantar.
Cuando el poeta es un peregrino,
cuando de nada nos sirve rezar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso.

Bloc en vaga!