"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 2 de novembre del 2019

44 primaveres.


Doncs sí nois. 44 "tacos", que es diu aviat. Sóc com un nen a dins del cos d'un home, però tot i que els anys passen i pesen, encara em sento fort i amb energia, i el darrer any m'he tret uns quants quilets que sempre va bé. 

Si sabéssiu com tinc l'agenda per aquest proper any fliparíeu. Gràcies a Déu, a la providència, o als astres, la salut ens respecta a mi i a la meva família, tinc feina, amistats per fer coses, i moltes inquietuds. 

Al proper any li demano que em quedi com estic, i que l'estat espanyol deixi d'oprimir-nos i reprimir-nos.

divendres, 1 de novembre del 2019

Acampada a Plaça Universitat: orgull de jovent.

Joves acampats a Plaça Universitat contra la sentència de condemna als presos polítics i pel dret a l'autodeterminació.



























Des del dimecres, centenars de joves estan acampant a l'entorn de la Plaça Universitat de Barcelona com a mostra de protesta contra la sentència condemnatòria als líders polítics i socials catalans, i pel dret a l'autodeterminació del poble de Catalunya. En aquests tres dies, s'hi han instal·lat més de 400 tendes, i s'ha organitzat tot un moviment de solidaritat i col·laboració ciutadana amb els protestants (repartiment de menjar i begudes, mobiliari, mantes, bateries...), en la seva majoria joves estudiants.

L'acció recorda molt a les acampades espontànies del moviment 15M, o moviment dels indignats, que l'any 2011 van portar milers de persones a diverses places i carrers de l'estat espanyol protestant per la situació de crisi que es vivia aleshores. Tanmateix, sembla que aquest cop els mitjans no estan tan interessats a mostrar-nos imatges de la protesta, i a penes veiem notícies o reportatges on ens mostrin i donin veu als acampats.

Veurem com evoluciona l'acampada i si les autoritats respecten el dret de protesta, i no acaba com van acabar les acampades del 15M, fent-los fora per la força.

dimecres, 30 d’octubre del 2019

El "temazo" del dimecres. La Polla Records - "No somos nada".


El passat dissabte, després de la mani al carrer Marina de Barcelona per protestar contra la sentència de presó als polítics i activistes independentistes, vaig pujar a Montjuïc, al Palau Sant Jordi, per veure el concert de La Polla Records, que s'havien dissolt l'any 2003 després d'iniciar-se l'any 1979 a la localitat basca d'Agurain. Aquesta gira de retorn, els ha dut a ciutats com Bilbao, València, Madrid i Barcelona, i han omplert recintes amb milers de persones. A Barcelona van fer dos, divendres i dissabte, amb les localitats esgotades per al segon dia.

Malgrat els 58 anys del líder i cantant de la banda, Evaristo Páramos, el grup es va mostrar en forma i van tocar un extens repertori en prop de dues hores de durada. No van faltar la majoria dels èxits de la banda, així com tampoc va faltar entre el públic els vells seguidors així com les noves fornades de seguidors que molt probablement no havien tingut l'ocasió de veure'ls mai en directe.

El vídeo és d'un concert l'any 1989, molt probablement a Euskadi, ja que les imatges són de la televisió pública basca, ETB.

dimarts, 29 d’octubre del 2019

Un nou pas endavant per al món casteller: el 3d9 (carregat).

Primer 3d9 carregat de la història moderna de la Colla Vella, i segon 3d9 carregat de la Colla Joves, diumenge a Valls.























El passat diumenge Valls va viure la tradicional diada castellera de Santa Úrsula, mentre els Minyons actuàvem a la diada de Sant Narcís a Girona. Si fa 21 anys érem els Minyons els què assolíem una gran fita a Girona descarregant el primer 4d9 de l'era moderna (feia més d'un segle que no es veia aquest castell), aquesta vegada va ser Santa Úrsula la que va gaudir de la reestrena d'una estructura que també feia més d'un segle que no es veia, el 3d9. Tanmateix, aquesta vegada el castell ha quedat tan sols en carregat, primerament per part de la Colla Vella, a la segona ronda, i tot seguit la Colla Joves en la tercera ronda. 

Segur que no trigarem a veure aquest castell descarregat. Sobretot tenint en compte els sistemes d'assaig d'avui dia (la xarxa, augment d'hores d'assaig, tecnificació...)  i la preparació específica (física) dels castellers. Recordo quan es va assolir el 2d8, que hom va batejar com el castell "indomable" i que amb el pas dels anys s'ha demostrat de d'indomable res de res. 

Del que estic convençut és que encara som lluny dels límits dels castells, ja que hi ha molt recorregut a córrer pel que fa a increment i intensificació dels assaigs.

dilluns, 28 d’octubre del 2019

Es pot ser més miserable i indigne que Marlaska?






























El diari ultranacionalista espanyol La Razón, va publicar el diumenge una entrevista al Ministre d'Interior espanyol, l'exjutge Grande Marlaska, reconegut home d'estat (feixista) que fa anys es va negar a investigar les tortures policials contra activistes independentistes bascos, on, sense despentinar-se, afirmava que la violència d'aquests dies a Catalunya ha estat de major impacte que la que es va produir al País Basc durant els anys d'activitat d'ETA. Eh, amb 800 i escaig morts que va deixar el conflicte basc.... 

Evidentment, no han estat poques les veus que s'han alçat per criticar i contestar els comentaris del Ministre, com ara la filla d'Ernest Lluch, assassinat per ETA, o el president de l'Associació de Víctimes del Terrorisme a Catalunya, Robert Manrique, que li han recordat al Ministre que no tot s'hi val contra el moviment independentista.

No escriuré aquí tot el que penso del Ministre Marlaska perquè molt probablement em podrien acusar d'un delicte d'injúries i d'odi. En aquesta Espanya feixista la llibertat d'expressió depèn de qui parla i contra qui. Així que em limitaré a insultar de pensament tan sols.

dissabte, 26 d’octubre del 2019

Ambrosio Gassol: "Dificultats d’aprenentatge versus educació inclusiva".



(Interessants reflexions per al Diari de l'Educació dels psicopedagog Ambrosio Gassol sobre les contradiccions en què vivim a les escoles quan parlem d'inclusió però acabem avaluant els alumnes com si tots haguessin de ser iguals).


L’actual sistema educatiu es defineix com a “inclusiu”, que per definició predica, com un dels seus principis essencials, que el sistema d’aprenentatge s’ha d’adaptar a les característiques diverses dels alumnes als quals atén, promovent que tots els alumnes s’escolaritzin als centres ordinaris i vagin desapareixent els centres d’educació especial. En aquest sentit, el sistema educatiu s’ha d’adaptar a l’alumne i no al contrari, com en els sistemes educatius anteriors. Per això, és incoherent afirmar que els alumnes tenen dificultats per als aprenentatges. Tots els éssers vius tenen capacitats d’aprenentatge, és una característica pròpia dels éssers vius.

Per acabar-ho d’adobar, que les universitats implantin màsters i postgraus sobre les dificultats i trastorns d’aprenentatge és contraproduent pel desenvolupament de l’educació inclusiva. S’entén que les universitats són les que garanteixen les veritats científiques. D’aquesta manera ajuden a convertir aquesta mentida en una realitat per als ciutadans[i]. I encara més, condemnen al sistema educatiu inclusiu a no avançar per arribar a atendre als alumnes segons les seves característiques, sinó que institucionalitza que els alumnes hauran d’adaptar-se al sistema. Almenys podien canviar els títols dels màsters i cursos d’aquesta mena, sent més sincers, i titulant-los més o menys així: “Com ajudar alumnes diversos a enfrontar les barreres per a l’aprenentatge del sistema educatiu”.

En comptes de gastar temps i energies en l’elaboració de cursos en aquesta línia, seria més adequat que inverteixin esforços a elaborar cursos sobre altres vies d’adquisició dels coneixements, que ajudin a formar als docents en Disseny Universal de l’Aprenentatge (DUA),   sobre gestió d’aula amb alumnes diversos, etc. Això sí que ens donaria esperances que podrem avançar cap a una educació realment inclusiva.

En el mateix sentit, que els responsables de l’ensenyament públic estableixin un sistema de “diagnosi” (seguint el model mèdic i no l’educatiu) sobre les dificultats d’aprenentatge, quan afirmen que el seu sistema és inclusiu, és encara més greu. En ser sistema públic, a més, informen els pares sobre la conveniència que diagnostiquin als seus fills perquè tinguin èxit en el sistema educatiu públic. Per això els ofereixen els funcionaris assessors psicopedagògics per valorar-los i etiquetar-los. Els pares que es preocupen i/o entenen el que se’ls proposa, volent el millor pels seus fills, no es conformen amb les orientacions del Departament d’Educació que s’apliquen als centres educatius, sinó que molts d’ells porten els seus fills a gabinets privats psicopedagògics perquè tinguin èxit en el sistema educatiu públic (diagnostica un funcionari i qui “arregla” al seu fill és un professional privat… quasi pervers).

El Consorci d’Educació de Barcelona (CEB) està gastant grans esforços a fer encaixar els alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE) descrits en el Decret sobre el sistema inclusiu[ii], de 2017, i la resolució del Departament d’Educació sobre Trastorns de l’aprenentatge[iii], de 2013, amb les lleis sobre protecció de dades personals[iv]. Per fer-ho, han elaborat un complex procediment de custòdia de les dades en formats digitals que constituiran “l’expedient de l’alumnat NESE”. Aquest fet pot perpetuar la consideració de les dificultats d’aprenentatge com una realitat, fixada en un “expedient”, semblant a l’expedient mèdic que guarda l’historial de les malalties i afeccions físiques. No cal dir que com més avancem en definir als alumnes per les seves mancances de capacitats més ens allunyem de posar el focus en desenvolupar les seves capacitats pels aprenentatges.

Semblaria molt més adient, per avançar cap a l’educació inclusiva, que posessin els esforços a desenvolupar aspectes d’una llei anterior molt més adequada des del punt de vista educatiu, la Llei d’Accessibilitat[v] de 2014. Aquesta llei estableix responsabilitats a les administracions educatives per garantir l’educació inclusiva (elaborar llibres de lectura fàcil; formar al professorat en noves tecnologies que permetin l’elaboració d’activitats basades en el sistema DUA; etc).

El concepte de dificultats d’aprenentatge no fa més que continuar posant el centre de l’acció educativa en les limitacions dels alumnes (les seves discapacitats) i no en les seves capacitats, que evidentment en tenen. Estem parlant de l’àmbit educatiu, des del qual ja diferents veus estan afirmant coses semblants amb molta claredat (vegeu aquest vídeo de la psicopedagoga María Constanza Orbaiz – “Discapacidad, poder distinto”).

Sembla significatiu que l’elaboració d’un informe de NESE en molts dels casos depèn d’una diagnosi prèvia psiquiàtrica i/o mèdica, no d’una valoració educativa personalitzada. S’acostumen a donar unes orientacions genèriques per cada tipologia de trastorn, com si les persones amb una mateixa tipologia d’afectació no fossin diverses. La personalització és el que realment funciona. A Bèlgica, per exemple, han rebutjat recentment l’ús dels criteris psiquiàtrics del DSM-V fins i tot a nivell de salut mental. Aquí encara el DSM-V és la bíblia.

Altres veus des de la neurologia també han apuntat el sentit humanista amb la qual s’ha de desenvolupar l’educació. Per exemple, Oliver Sacks[vi] ho exposa parlant del cas d’una noia amb grans mancances pel pensament paradigmàtic que, per contra, mostrava qualitats per la intel·ligència narrativa:

“Yo acabé convencido de que era un procedimiento inadecuado, porque lo que hacíamos era centrarnos predominantemente en sus limitaciones, como ya se había hecho, inútilmente, y a menudo hasta el punto de la crueldad, a todo lo largo de sus vidas”.

Què podem oferir als alumnes no normals al nostre sistema inclusiu d’ensenyament? Un horitzó de competències bàsiques inabastables d’un currículum comú no adaptades a les seves possibilitats i que els representa una contínua tortura d’activitats, que volen rectificar-los per acostar-los a ser normals, i que només els enfronten, una vegada i altra, a la frustració de sentir-se inferiors i no a gaudir de la vivència de veure millorar les capacitats que sí que tenen?

L’especialista en neuroeducació Francisco Mora[vii] també reflexiona sobre falses veritats instaurades en l’educació que diuen basar-se en descobertes de la neurologia i en com aquestes, una vegada generalitzades, perduren en el temps impedint desenvolupaments educatius més adients.
 “La verdad científica es un oxímoron, dado que la ciencia es la duda metódica…”
«El mito (el error) y la verdad son dos acepciones que, aun siendo contrarias, son la cara y la cruz de una misma moneda, muy dependientes la una de la otra. [Por ello] muchos mitos se convierten además en memes que calan profundo en la mente humana, y se repiten y repiten constantemente…”
De tot l’anterior i a modus de conclusió:
Posar esforços i temps dels psicopedagogs a fer valoracions i informes sobre “dificultats d’aprenentatge” és temps que restem a assessorar el professorat sobre dissenys DUA, gestió d’aules amb alumnes diversos, etc. En conseqüència, retardem el procés d’implantació d’una educació realment inclusiva.

Sembla evident que les formacions del professorat haurien d’anar en aquest camí i no sols de manera voluntària, com s’està fent, sinó com a formació obligatòria que fonamenti el canvi a un sistema educatiu inclusiu (…com es va fer amb la LOGSE).

“No calen més recursos humans, sinó més persones amb recursos” (una frase-lema de la Fundació Aspasim)