El "temazo" del dimecres. Miquel Àngel Boncompte "Bono" - "Himne no oficial 40è aniversari Minyons".

Ja queda poc per a la diada dels Minyons. El diumenge 17 d'aquest mes toca donar-ho tot a la Plaça Vella per tornar a fer els millors castells. Arribarem a intentar el 3d10fm? I el 5d9? Serem capaços de portar 4 castells de la "gamma extra"?

Bé, perquè ningú afluixi i per engrescar la gent a venir als assaigs, hem creat aquest clip amb imatges històriques i tonades molt minyones. Música maquinera a tope, que segur que sonarà més d'un cop a les nostres festes a altes hores (ja m'encarregaré jo que així sigui).

Visca els Minyons de Terrassa!!

Els catalans no tenim rei.

Foto: Arran.

Doncs això. Que no ets ben rebut als Països Catalans. Què no ho veus la de policia que t'ha d'acompanyar per garantir que ningú se t'apropi i et digui el que en pensa de tu? Et penses que els catalans no tenim memòria ni dignitat? Ens podreu sotmetre, humiliar, colpejar i empresonar, però no podreu aconseguir fer-nos els vostres súbdits agenollats. Bé, més enllà dels quatre botiflers que s'enriqueixen gràcies al seu vassallatge al regne. Que els bombin

"Si el rei vol corona, corona li darem. Que vingui a Barcelona, que el coll li tallarem".

Carlos González: "No, no s’hi acostumarà."

(Com sempre, interessants reflexions del pediatre Carlos Gonzàlez, al Criatures de l'Ara, al voltant de l'educació dels infants).

“S’acostumarà al cotxet i no caminarà mai”. “Si li poseu bolquer, s’hi acostumarà i tota la vida portarà bolquer”. “Què fas, donant-li el biberó? Si veu que pot prendre el biberó quan vulgui, mai no voldrà menjar cap altra cosa”. Oi que és ridícul? Cap pare faria cas d’aquests consells. És evident que els nens van en cotxet, porten bolquers o prenen el biberó durant uns anys i després deixen de fer-ho. Per sort, ningú diu aquestes bajanades als pares. En canvi, sí que sentim, curiosament, altres bajanades: “No l’agafis a coll, que s’hi acostumarà, i no caminarà mai”. “Treu-li el pit o no menjarà mai cap altra cosa”. “No el deixeu mai dormir al vostre llit, que s’hi acostumaria i mai aprendria a dormir sol”. I aquestes ximpleries, tan ridícules i absurdes com les anteriors, hi ha pares que sí que se les creuen, o que almenys els fan dubtar i tenen por. Por d’agafar a coll el seu propi fill quan plora, de donar-li el pit quan té gana, de demostrar-li com l’estimen. Maleïda por que, de vegades, enterboleix els que haurien de ser els moments més feliços de la nostra vida. 

Ja fa casi dos mil anys que algú va donar una resposta clara i definitiva a aquests mites. Sant Pau, a la Primera carta als Corintis : “Quan jo era infant parlava com els infants, pensava com els infants, raonava com els infants. Però d’ençà que soc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants”. Per tant, diguem-ho clar: no, no s’hi acostumen. Els infants fan coses d’infant, els adults fan coses d’adult. No vaig deixar les coses d’infant “quan el pare em va posar límits”, o “quan la mare em va marcar una rutina”, o “quan a l’escola em van educar”, ni encara menys “quan em van portar al psicòleg”, sinó “quan em vaig fer gran”. 

Els nens no creixen perquè els estirem dels cabells ni perquè els empenyem pels peus, sinó perquè el temps passa. I els temps sempre passa a la mateixa velocitat, tant si castiguem i escridassem com si acaronem i juguem. A la mateixa velocitat, però no pas amb la mateixa alegria. 

¿Però no l’haig de castigar, si es porta malament? Només quatre línies més amunt, sant Pau ens dona la resposta: “L’amor és pacient, és benigne, [...] no s’irrita ni és venjatiu. [...] Tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta”.

Potser per suportar-ho tot cal tenir la paciència d’un sant, és cert. Però, en canvi, per suportar el que pugui fer un nen només cal l’amor d’uns pares.

44 primaveres.

Doncs sí nois. 44 "tacos", que es diu aviat. Sóc com un nen a dins del cos d'un home, però tot i que els anys passen i pesen, encara em sento fort i amb energia, i el darrer any m'he tret uns quants quilets que sempre va bé. 

Si sabéssiu com tinc l'agenda per aquest proper any fliparíeu. Gràcies a Déu, a la providència, o als astres, la salut ens respecta a mi i a la meva família, tinc feina, amistats per fer coses, i moltes inquietuds. 

Al proper any li demano que em quedi com estic, i que l'estat espanyol deixi d'oprimir-nos i reprimir-nos.

Acampada a Plaça Universitat: orgull de jovent.

Joves acampats a Plaça Universitat contra la sentència de condemna als presos polítics i pel dret a l'autodeterminació.

Des del dimecres, centenars de joves estan acampant a l'entorn de la Plaça Universitat de Barcelona com a mostra de protesta contra la sentència condemnatòria als líders polítics i socials catalans, i pel dret a l'autodeterminació del poble de Catalunya. En aquests tres dies, s'hi han instal·lat més de 400 tendes, i s'ha organitzat tot un moviment de solidaritat i col·laboració ciutadana amb els protestants (repartiment de menjar i begudes, mobiliari, mantes, bateries...), en la seva majoria joves estudiants.

L'acció recorda molt a les acampades espontànies del moviment 15M, o moviment dels indignats, que l'any 2011 van portar milers de persones a diverses places i carrers de l'estat espanyol protestant per la situació de crisi que es vivia aleshores. Tanmateix, sembla que aquest cop els mitjans no estan tan interessats a mostrar-nos imatges de la protesta, i a penes veiem notícies o reportatges on ens mostrin i donin veu als acampats.

Veurem com evoluciona l'acampada i si les autoritats respecten el dret de protesta, i no acaba com van acabar les acampades del 15M, fent-los fora per la força.

Cap a Cornellà de castanyada!!

El "temazo" del dimecres. La Polla Records - "No somos nada".

El passat dissabte, després de la mani al carrer Marina de Barcelona per protestar contra la sentència de presó als polítics i activistes independentistes, vaig pujar a Montjuïc, al Palau Sant Jordi, per veure el concert de La Polla Records, que s'havien dissolt l'any 2003 després d'iniciar-se l'any 1979 a la localitat basca d'Agurain. Aquesta gira de retorn, els ha dut a ciutats com Bilbao, València, Madrid i Barcelona, i han omplert recintes amb milers de persones. A Barcelona van fer dos, divendres i dissabte, amb les localitats esgotades per al segon dia.

Malgrat els 58 anys del líder i cantant de la banda, Evaristo Páramos, el grup es va mostrar en forma i van tocar un extens repertori en prop de dues hores de durada. No van faltar la majoria dels èxits de la banda, així com tampoc va faltar entre el públic els vells seguidors així com les noves fornades de seguidors que molt probablement no havien tingut l'ocasió de veure'ls mai en directe.

El vídeo és d'un concert l'any 1989, molt probablement a Euskadi, ja que les imatges són de la televisió pública basca, ETB.