La mesa del Parlament de Catalunya obeeix l'estat i inhabilita el MHP President de la Generalitat.

Els diputats de JxCat aplaudint la intervenció del MHP Torra, mentre el vicepresident i la resta dels diputats d'ERC passen.

Aquesta tarda, la mesa del Parlament de Catalunya, amb el President Roger Torrent al capdavant, ha avalat la inhabilitació del MHP Torra com a diputat del Parlament, tal i com reclamava la JEC espanyola, amb els vots a favor de tots els membres de la mesa (ERC, PSC, i C's), a excepció dels representants de JxCat.

Una nova baixada de pantalons (i en van...) de polítics suposadament independentistes, per obeir la (in)justícia espanyola. Com bé ha expressat el President Torra aquesta tarda al Parlament des del faristol, "té cap valor el què votem els catalans?"

Aquests polítics ens han de portar a la independència? No tenen el valor de desobeir ni a una instància administrativa com és la JEC i pretenen plantar cara a l'estat opressor que ens continua reprimint, empresonant i enviant a l'exili? Va home va!!

Sembla evident que s'apropen eleccions anticipades...

Un altre que volia veure: Juan Tamariz.

Ahir vaig poder veure, per fi, un d'aquells artistes que han marcat una etapa important de la meva vida, el màgic Juan Tamariz, que es va popularitzar als anys 80's gràcies a l'aparició en programes de la tele, com l'"1,2,3". A banda de la seva vis còmica, es reconegut per ser uns dels millors màgics de cartes de l'estat espanyol, però sens dubte, el seu estil histriònic i les seves bromes als col·laboradors del públic, et feien els trucs molt més interessants.

Ahir va omplir el Teatre-Auditori de Sant Cugat, un teatre que té una programació força interessant i multidisciplinar, en un espectacle d'unes dues hores de durada, amb la col·laboració d'un altre màgic madrileny i de la seva actual parella, una colombiana filla d'un prestigiós màgic colombià ja mort, que també fa algun truc, tot i que no gaire lluit, al meu entendre.

Bé, ja puc dir que vaig veure al gran Juan Tamariz (77 anys) en directe. I des de la segona fila!!

L'Anella verda de Terrassa serà una realitat.

Aquest dimecres, la Comissió Territorial d'Urbanisme de l'Arc Metropolità de Barcelona, ha aprovat la modificació del POUM que garanteix a tots els terrassencs mantenir una anella verda (un entorn natural i agrícola) envoltant la ciutat, i impossibilitant d'aquesta manera que el ciment i el totxo se'ns mengin. Un pulmó per poder fer activitats a l'aire lliure en un entorn natural, que tenint en compte la proximitat amb Barcelona i la seva àrea metropolitana, cal celebrar. Els que ens agrada anar amb bici i sortir una mica del bullici de la ciutat estem d'enhorabona!

El "temazo" del dimecres. Toy Dolls - "Toccata in D minor".

El passat dissabte van tornar a passar per la sala Razzmatazz de Barcelona els anglesos Toy Dolls, que estan de gira del seu 40è aniversari, que es diu ràpid. Feia temps que no m'ho passava tan bé en un concert, i és que aquests veterans punks saben engrescar l'audiència amb les seves cançons de ritme trepidant, contundent, i divertides alhora. La sala barcelonina es va omplir com en les grans ocasions per rebre aquests mites de l'escena punk britànic que tot i l'edat no van parar ni un moment en l'hora i mitja llarga que va durar el concert. Brutals.

Us deixo un dels seus millors temes que acostumen a tocar sempre en directe, i que tot i que són solament tres músics, sona de puta mare.

L’ansietat en infants i adolescents: «Els nens del segle XXI no juguen, les seves agendes de ministre no ho permeten».

Eva Millet (Foto: Èlia Pons).

(Entrevista del Diari de l'Educació a la periodista Eva Millet, que acaba de publicar el seu tercer llibre sobre educació al voltant dels infants i adolescents que pateixen ansietat. Estic molt d'acord amb les seves reflexions al voltant dels canvis socials que imposen uns ritmes accelerats en la criança dels fills i unes expectatives excessives pel que fa al futur professional dels fills, que porten a carregar les agendes d'aquests amb un excés d'activitats.)

 

Eva Millet és periodista i va començar a escriure sobre educació en el moment que es va convertir en mare. El 2016 va publicar Hiperpaternidad, que és el terme utilitzat als Estats Units per definir una criança intensiva i obsessiva basada en la sobreprotecció dels fills i la saturació de les seves vides amb múltiples activitats. Més endavant, va publicar Hiperniños: hijos perfectos o hipohijos? (2018), on analitzava l’impacte d’aquest tipus de criança sobreprotectora en el desenvolupament dels fills. Ara acaba de treure Niños, adolescentes y ansiedad: ¿Un asunto de los hijos o de los padres? (Plataforma), llibre en el qual fa una radiografia de com l’ansietat es manifesta en els infants i adolescents i les causes que la poden propiciar.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), més de dos-cents setanta milions de persones al món pateixen trastorns d’ansietat. La mateixa organització calcula que entre un 10% i un 20% de nens i adolescents a tot el món experimenten trastorns mentals, el més comú dels quals és l’ansietat. Segons Millet, es tracta d’un trastorn especialment alimentat per les vides frenètiques que porten els nens i adolescents. Considera que la hiperpaternitat i l’ansietat van de la mà i, per això, aquest últim llibre que publica suposa, en certa manera, el tancament d’una trilogia.

Vivim en un entorn ansiós. Això ha fet augmentar l’ansietat?
L’ansietat és una emoció molt humana, primària. Sempre ha estat allà. Hi ha dos corrents, una que diu que ara hi ha més ansietat que mai i una altra que diu que sempre n’hi ha hagut, però que el que passa és que ara se’n parla més, es diagnostica més i, en definitiva, que hi ha més noció de l’ansietat. Jo crec que és una suma de les dues visions, però sí que és cert que hi ha un ingredient fonamental que fa que hi hagi més ansietat, que és el ritme frenètic en el qual vivim. Aquest no parar, aquesta híper estimulació, genera molta ansietat.

Al llibre expliques que l’ansietat, en certa manera, pot ser positiva. Quan aquesta «ansietat aliada» es converteix en negativa i s’ha de tractar?
Ben portada i en les dosis adequades, l’ansietat és importantíssima. La necessitem per arribar als nostres objectius. Però quan es desborda et fa la vida impossible. El problema arriba quan no et deixa viure bé. Quan es converteix en un obstacle en la teva vida i tu ja no funciones. Pots tenir ansietat una setmana abans dels exàmens, però quan ja han passat els exàmens i segueixes sense dormir, amb taquicàrdies, amb suors o mal de panxa, aleshores, aquesta ansietat s’ha de començar a tractar. La màxima expressió de l’ansietat és quan es produeix un atac de pànic, això és un avís que alguna cosa no va bé.

Creus que la precarietat laboral també influeix en l’ansietat?
Sí, la idea que el món s’acaba i que tot és molt difícil ens crea molta ansietat. Estem en temps particularment ansiògens, i per aquest motiu és important aprendre a lidiar amb aquesta ansietat i tenir-la a ratlla, així com posar en marxa eines per no caure en ella. Perquè l’ansietat sempre hi és. I, a més, és molt subjectiva. El que a tu et pot crear ansietat a mi em pot semblar una cosa sense importància, i viceversa. Per tant, no només influeix l’entorn, sinó també les característiques de la mateixa persona i l’educació que ha rebut. És una emoció molt misteriosa, molt difícil de definir, és allò de “no sé què em passa, però no estic bé”. La por és causada per una cosa concreta, tangible. Però, en canvi, l’ansietat és la por a la por. És molt més abstracte.

En els teus anteriors llibres parles de la hiperpaternitat, dels pares que protegeixen massa els seus fills. Quina relació hi ha entre hiperpaternitat i ansietat? Un nen sobreprotegit té més possibilitats de tenir un comportament ansiós?
Un dels combustibles de la hiperpaternitat és l’ansietat. Aquesta idea d’estar molt a sobre del nen perquè no li passi res i perquè triomfi i arribi on jo vull és un gran generador d’ansietat. I aquesta ansietat dels pares perquè el seu fill sigui el millor és transmesa als fills. Per una banda, es tradueix en unes grans expectatives. Si els teus pares estan súper pendents de tu, ho donen tot i esperen molt de tu, tens un pes i una pressió important. I tot això genera inseguretat als fills. D’altra banda, tenim l’estil de vida frenètic que aquests nens porten, i que és una conseqüència d’aquesta hiperpaternitat. Aquest no parar, fent moltes activitats extraescolars, genera estrès a l’infant. Perquè no paren igual que no paren els adults. Hi ha nens que estan fent vides de miniadults i tenen una agenda de ministre. Si gestionar el meu estrès ja em costa, imagina’t un nen de sis anys que està tot el dia cap amunt i cap avall. La tasca dels pares és criar persones ben educades, però si com a pare vols tenir un Einstein, això és impossible.

També és molt interessant veure com l’ansietat s’està convertint també en un signe de cert status. Al món acadèmic anglosaxó, per exemple, un nen o adolescent amb ansietat té més temps per a fer un examen. Hi ha pares que van bojos perquè els seus fills els diagnostiquin amb trastorns d’ansietat, perquè així tenen certs avantatges. És surrealista. L’ansietat s’està convertint en un «bé». S’està convertint gairebé en un producte capitalista.

Com hauria de canviar l’educació que reben els nens?
Com diu el pedagog Gregorio Luri, tots els nens tenen dret a tenir uns pares relaxats. Estem en un moment molt ansiós, i el que jo reivindico és que parem una miqueta, que això no és una cursa d’obstacles, que la infància és un moment gairebé sagrat de la vida de cadascú i que els nens tenen dret a viure com a infants. Tenen dret a tenir temps per fer les coses que fan els nens, com jugar. Jugar és importantíssim i els nens del segle XXI, del primer món, no juguen. No tenen temps, les seves agendes de ministres no ho permeten.

Com es pot gestionar i prevenir l’ansietat en els nens i adolescents? Quin hauria de ser l’ambient adequat perquè creixin?
Hi ha diverses formes. Dormir, per exemple, és una manera natural de prémer el botó reset. També ajuda portar una bona alimentació, ja que hi ha una vinculació entre el que mengem i com funciona el nostre cervell i les nostres emocions. I, sobretot, portar una vida més relaxada, més en contacte amb la natura, amb uns ‘tempos’ menys embogits. També es pot fer un treball des de les escoles. N’hi ha algunes que estan incorporant l’educació emocional, i és una bona manera de prevenir l’ansietat. Està molt bé que s’eduqui en les emocions, que s’expliqui què és l’ansietat, però jo penso que això és una feina bàsicament dels pares. Com a pares hem d’arriscar-nos a que els nostres fills s’equivoquin, que pateixin una miqueta de tant en tant, i educar-los en la responsabilitat, que sàpiguen que són responsables dels seus actes. Nosaltres hem de deixar anar aquesta ansietat que portem a sobre i que transmetem als nostres fills. Com no ens repensem el model actual, no anem bé.

Als nens habitualment els costa més expressar el que senten i, per tant, pot ser més difícil detectar l’ansietat. Quins poden ser els senyals d’alerta més habituals?
Si als adults ja ens costa explicar que tenim ansietat, pels nens és encara més difícil. No la saben expressar, aleshores hem d’estar alerta a una sèrie de símptomes, com per exemple petites malalties o molèsties continuades, com patir mal de panxa o mal de cap constantment. Coses que no tenen una explicació medica clara, però de la qual els nens sempre es queixen. La reticència d’anar a llocs que els agradava anar, per exemple a l’escola o a una festa d’aniversari, són petits signes d’alerta que com a pares hem de tenir en compte. També el mutisme, deixar de parlar. Això va relacionat amb la fòbia social, un dels trastorns d’ansietat més comuns en els adolescents. No dormir bé o tenir molts malsons també pot ser un símptoma. També pot ser la falta de gana o, a l’inrevés, tenir molta gana, les exageracions. En els adolescents els símptomes ja són més clars, ja són fòbies específiques, tenir molta por a equivocar-se, a fer el ridícul…ja es manifesten d’una manera més madura. En definitiva, els senyals d’alerta poden ser qualsevol cosa que com a pares detectem que no es correspon amb la manera com són els nostres fills. Tot allò que ens faci formular la frase: «no reconec el meu fill».

De quina manera les pantalles i les xarxes socials influeixen en l’ansietat dels joves?
Les pantalles són grans generadors d’ansietat. Per una banda, a causa del seu component addictiu. Les xarxes socials, els jocs d’ordinador… estan dissenyats per enganxar, i quan no pots consultar el mòbil o no pots jugar a un joc perquè no tens bateria, això fa que generis estrès i ansietat. Hi ha aquesta part purament biològica, física, i després hi ha la part que sobretot afecta més als adolescents, que és l’ansietat per la necessitat d’agradar, que t’acceptin, de no fer el ridícul, d’aconseguir més likes. També hi ha l’ansietat que et provoca veure que els altres s’estan divertint i tu no, que s’ho estan passant millor que tu. I és tot mentida, però clar, per arribar a aquesta conclusió has de tenir una certa maduresa.

Quin paper hi juga la classe social?
Per escriure el llibre, vaig parlar, per una banda, amb adolescents d’una escola de Barcelona per a famílies més aviat benestants, i estaven tots posseïts per l’ansietat. Tenien molta angoixa a l’hora de prendre decisions, per por a equivocar-se. A una noia amb la qual vaig parlar, per exemple, escollir el tema del Treball de Recerca li provocava una ansietat brutal. Aquests nens eren un reflex molt clar d’aquesta criança fruit de la hiperpaternitat. D’altra banda, també vaig parlar amb uns adolescents tutelats, i aquests tenien una concepció molt diferent de l’ansietat. Molts no sabien què era exactament. Però això no vol dir que no en tinguessin. De fet, un entorn socioeconòmic complicat genera més ansietat. El que passa és que aquells nois tenien tantes altres coses per les quals preocupar-se, per exemple, què faran quan compleixin 18 anys, que no es podien permetre tenir ansietat. Per ells, era un luxe l’ansietat. En canvi, els nens de classes més benestants la podien expressar sense cap problema. De fet, era el seu principal problema, perquè les altres necessitats ja les tenen cobertes.

És adequat tractar l’ansietat infantil i juvenil amb fàrmacs? Quin és el tractament més efectiu?
La teràpia és molt millor que els fàrmacs, el que passa és que és més cara i més llarga i, a més, suposa exposar el teu fill. La manera més efectiva de superar l’ansietat és enfrontar-te al que et genera ansietat i veure que tu ets capaç de superar aquesta por a la por. Les pastilles no es recomanen per a menors, però s’utilitzen cada vegada més. De fet, segons un estudi del Pla Nacional sobre Drogues del 2018, l’ansiolític és la primera droga d’ús dels joves espanyols de 12 a 16 anys, per sobre del tabac i l’alcohol. És a dir, els joves s’han pres abans un diazepam que una cervesa. Els ansiolítics funcionen bé, actuen directament sobre el sistema nerviós i et calmen, però són una ajuda puntual. Com a tractament no és adequat, és més recomanable fer teràpia, del tipus que sigui. També hi ha ansiolítics naturals. Per exemple, una noia amb la qual vaig parlar em va dir que quan va tenir el seu primer atac de pànic la va ajudar més l’abraçada de la seva mare que qualsevol medicament.

Escurçó negre.

Rowan Atkinson, Tony Robinson i Tim McInnery, protagonistes de BlackAdder II, 1986.

- Bàldric, vols deixar de posar cara de peix bullit? Aquesta foto la veuran milions de persones, ho entens?

- Senyor, es que aquesta és la meva cara. No sé posar-ne una altra.

- Déu del cel. Doncs intenta somriure almenys. Pots intentar-ho això?

- Però senyor, és que no estic content jo. Avui encara no he fet ni un mos i som ja prop del migdia.

- Si no has menjat ha estat perquè no has volgut maleït desagraït. Bé que t'he deixat les restes del meu esmorzar.

- Però senyor, només m'ha deixat les engrunes del seu entrepà i la pell del fuet, i de fet, se m'ha avançat el gos.

- Valga'm déu, fins i tot el gos és més llest que tu!

- Sí senyor, té vostè un gos molt intel·ligent. Em donarà alguna cosa per menjar després del retrat?

- Quin retrat capsigrany? Què no veus que estic fent un "selfie" amb el mòbil?

-  Porta vostè una espasa molt estranya senyor.

- Espasa? No veus que és el pal del selfies? Gamarús! Encara no t'has adonat que estem al segle 21?

- Senyor, jo no entenc de números...

- Au, feta. Ves a escampar la boira una estona, i si pot ser no tornis fins al nadal.

- Senyor, però si acabem de celebrar les festes.

- Doncs per això mateix Bàldric.



... i aquesta és la meva humil aportació als Relats Conjunts del mes de gener.

Com el Merlí.

El Merlí amb els seus alumnes de l'institut.

Ahir, a l'escola vam celebrar un acte on hi havia els pares convidats, i em vaig assabentar que algunes mares del meu grup de 3r ja m'han batejat com a Merlí. En honor a la veritat, no m'he mirat ni un capítol d'aquesta reconeguda sèrie, que fins i tot s'ha popularitzat a països com l'Argentina on em comentaven que la miraven en català. Tanmateix, vaig entendre que m'anomenaven així perquè s'adonen que sóc un mestre que fa les coses de diferent manera, i que els alumnes també perceben que no sóc un mestre com els que han tingut fins ara. Bé, de fet, sóc el primer mestre tutor home que tenen els meus alumnes des que van començar a P3...

La meva missió principal com a mestre és aconseguir que els alumnes s'hi trobin bé a l'aula i a l'escola, i que vinguin contents. A partir d'aquí, que aprenguin més o menys, més o menys ràpid, ja no és una qüestió que depengui exclusivament de mi. Bé, de fet, en ocasions em plantejo si aprenen malgrat jo. En tot cas, tinc clar que és més fàcil aprendre coses quan un es troba emocionalment estable i equilibrat, si té una bona autoestima, si està ben integrat al grup, si no percep que l'estàs avaluant contínuament i per tot, etc.

M'agrada pensar que els pares estan contents amb la meva feina, malgrat se surti un xic dels cànons habituals. Bé, ja veurem com acaba la història al mes de juny...