"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 18 de gener de 2020

Com el Merlí.

El Merlí amb els seus alumnes de l'institut.

























Ahir, a l'escola vam celebrar un acte on hi havia els pares convidats, i em vaig assabentar que algunes mares del meu grup de 3r ja m'han batejat com a Merlí. En honor a la veritat, no m'he mirat ni un capítol d'aquesta reconeguda sèrie, que fins i tot s'ha popularitzat a països com l'Argentina on em comentaven que la miraven en català. Tanmateix, vaig entendre que m'anomenaven així perquè s'adonen que sóc un mestre que fa les coses de diferent manera, i que els alumnes també perceben que no sóc un mestre com els que han tingut fins ara. Bé, de fet, sóc el primer mestre tutor home que tenen els meus alumnes des que van començar a P3...

La meva missió principal com a mestre és aconseguir que els alumnes s'hi trobin bé a l'aula i a l'escola, i que vinguin contents. A partir d'aquí, que aprenguin més o menys, més o menys ràpid, ja no és una qüestió que depengui exclusivament de mi. Bé, de fet, en ocasions em plantejo si aprenen malgrat jo. En tot cas, tinc clar que és més fàcil aprendre coses quan un es troba emocionalment estable i equilibrat, si té una bona autoestima, si està ben integrat al grup, si no percep que l'estàs avaluant contínuament i per tot, etc.

M'agrada pensar que els pares estan contents amb la meva feina, malgrat se surti un xic dels cànons habituals. Bé, ja veurem com acaba la història al mes de juny...

4 comentaris:

  1. Segur que al juny la història tindrà un bon final de temporada, amb ganes de continuar.
    Jo també sóc tutora de 3r aquest any i també em surto moltes vegades dels cannons i intento que se sentin a gust pq com tu dius, si això no ho tenim cobert, del demés no s'aconsegueix res. Però també intento que s'esforcin, que aprenguin a treballar i sobretot a fer servir el cap, que com sempre els hi dic ha de servir per alguna cosa més que per a portar cabells. Els meus no em diuen Merlí pq pocs saben que la TV3 existeix i no coneixen el que si cou. I els qui encara no m'han tingut com a mestra em temen però els ex-alumnes m'estimen i molts em venen a veure en moltes ocasions. És la millor recompensa que tenim en aquesta professió, el reconeixement dels propis alumnes i dels pares dels alumnes que també són una peça important del trencaclosques. Què en podriem escriure de capítols i capítols. El Merlí només és ficció, d'aquelles que mai superen la realitat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Subscric tot el que comentes. A mi, el reconeixement dels meus alumnes és el més gran estímul per continuar exercint aquesta professió. I, per descomptat, el reconeixement de les famílies també és d'agrair, però és difícil fer-ho al gust de tothom. Cada família concep l'educació d'una manera i té unes expectatives escolars diferents. Jo intento demostrar que es pot aprendre, fins i tot més i millor, amb metodologies que surten un xic de l'estàndard (fins i tot menys del que m'agradaria...).

      Suprimeix
  2. La meva fila és mestra d'aquest estil a que us referiu, Laura i Risto. Per sort cada vegada hi ha més mestres que estimen l'ofici i els alumnes. Quina diferència amb quan jo era petit, on sempre tenies la sensació que els mestres t'odiaven. De fet era més que una sensació: la majoria de mestres amb qui vaig tenir la desgràcia de topar odiaven els alumnes.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És la clau de l'ofici. Pots saber molt d'un tema. O ser un gran savi que sap molt en general. Però si no estimes la canalla ja parteixes amb un gran handicap.
      I ja m'imagino com devien ser els teus mestres Xavier. I em puc arribar a imaginar que la majoria odiaven la canalla. I encara més als que no passaven pel tub de la disciplina i no rendien com ells volien. Una història negra de l'educació...

      Suprimeix