Catalunya, un país per beure'l.

Em sembla que he comentat en més d'una ocasió que una de les meves aficions preferides és menjar i beure. Ja sigui a casa, a casa dels pares, on tinc la sort de tenir una mare que cuina molt bé, en un bar o un restaurant, o en un àpat amb amics, gaudeixo menjant i bevent. És un dels plaers que la vida ens ha regalat, i intento gaudir-lo al màxim, tot i que amb moderació i intentat equilibrar la dieta al màxim, que si no ja sabem que passa... Tanmateix, no em puc estar de fer, de tant en tant, alguns d'aquells àpats que acabes ben tip i no pots engolir res més, ja sigui una calçotada, una barbacoa, o una celebració especial. I en tot bon menjar, no pot faltar un bon beure.

A Catalunya tenim la sort de comptar amb una gran varietat de begudes amb DO catalana com ara el vi, el cava, la cervesa, la ratafia, el vermut, el licor d'arròs, etc., i amb una relació qualitat-preu força competitiva. Jo ja fa temps que intento consumir exclusivament begudes de la terra, que no tenen res a envejar a les d'altres contrades. Tampoc vull dir que em negui a tastar begudes de fora, però com a norma, intento ajudar els productors d'aquí.

De vins en tenim de molt bons i de diferents zones. Jo estic bastant acostumat als vins de la DO Montsant, tot i que també m'agraden molt els Priorats, els Costers del Segre, o de la Conca de Barberà. Bé, de fet, diria que m'agraden els vins de tot arreu, però tinc el paladar més acostumat a algunes varietats.

Xalant amb el Barça de Mirotic.

A mi m'agrada l'esport, així en general. Practicar-lo i veure'l per televisió. Especialment quan juga el Barça en alguna de les seves múltiples disciplines, en les què, afortunadament, acostuma a destacar i a guanyar títols i partits. L'Equip de bàsquet del Barça l'he seguit des que tinc us de raó. Des dels 80's amb els De la Cruz, Seara, Epi, Howards o Davis, passant pels gloriosos 90's amb Solozabal, Epi, Jiménez, Norris... fins avui. Els darrers cinc anys el Barça ha travessat una espècie de període fosc amb pocs títols i moltes decepcions. Fins aquest any, que sembla que han fet un equip de nivell que competeix de tu a tu amb qualsevol, i que sap treure els partits a base de sacrifici, tècnica, i qualitat individual. I per sobre de tots, sorgeix amb autoritat la figura de Nicola Mirotic, un montenegrí provinent de l'NBA, i que als seus 28 (29 d'aquí cinc dies) anys, ha decidit abandonar la millor lliga del món per tornar a ser un jugador decisiu a Europa, amb el Barça.

Ahir, va tornar a mostra la seva qualitat individual i la seva ascendència dins l'equip, agafant la responsabilitat de jugar-se la darrera pilota del partit en un mà a mà amb el defensa rival, a qui va deixar amb un pam de nas amb un parell de fintes antològiques. Brutal. 2 més 1, que va acabar sent solament 2 per evitar la jugada de pissarra del València (76-77). Grans.

El "temazo" del dimecres. The Animals - "House of the rising sun".

Aquesta cançó dels anglesos The Animals (Newcastle, 1962), és d'aquelles que mai em canso d'escoltar, i que sempre que la sento a la ràdio m'emociona. Una balada rock amb l'inconfusible so del teclat, i una veu súper reconeixible i única. Un clàssic immortal.

La llei Aragonès ATURADA!!!

El projecte de llei per a la privatització de serveis públics promoguda pel líder del grup parlamentari d'ERC al Parlament, el neoliberal Pere Aragonès, no ha pogut tirar endavant gràcies al vot contrari de tots els grups de l'oposició. Suposo que els motius de cada un d'aquests partits per votar en contra deuen ser variats. A mi em representa el NO de la CUP, que sempre ha argumentat que aquesta llei promovia l'externalització dels serveis públics, i l'empitjorament d'aquests per compensar el marge de benefici que esperen treure les empreses amb aquests serveis externalitzats.

Cada dia em costa més trobar les diferències entre les polítiques d'ERC i les de CIU...

Ja en van dos.

Els jugadors de la pedrera convocats a l'entrenament d'aquest matí del Barça per preparar el partit de copa del dijous.

Fa uns mesos comentava en aquest bloc, que un exalumne que vaig tenir a l'escola Floresta de Sabadell, l'Àlex Collado, havia debutat amb el primer equip del Barça. Avui, un excompany mestre d'una escola de Terrassa, l'Abat Marcet, m'ha fet arribar la notícia que un altre exalumne, el Mika Mármol, que actualment té 17 anys, havia estat convocat avui també a l'entrenament del primer equip.

El més probable és que la meva intervenció educativa-formativa no hagi influït el més mínim a que tots dos hagin arribat al primer equip del Barça, però he de dir, que sóc dels mestres d'Educació Física que sempre intenta deixar un espai de temps per a què els alumnes puguin jugar a allò que més els agradi, lliurement, autoorganitzant-se, i en aquestes ocasions, recordo que aquest parell sempre triaven futbol.

Llàgrimes d'emoció.

Ahir vaig tornar al Teatre Auditori de Sant Cugat, on el divendres de la setmana passada vaig estar veient el màgic Juan Tamariz. Ahir amb motiu de la visita dels Obeses, un dels grups catalans més creatius i més genials del moment, als que vaig veure per primera vegada en directe al mateix espai l'any 2015, en un concert memorable amb la Banda Municipal de Barcelona. 

Aquest cop ho feien acompanyats per la Cobla Jove de Berga, i el Cor d'Obeses, i l'Auditori presentava una magnífica entrada tot i que no va acabar d'omplir-se en les files de la grada superior. Tanmateix, per ser un grup amb escassa repercussió mediàtica, i un estil força iconoclasta on s'atreveixen amb l'opera, el heavy, la sardana o el tango, per posar alguns exemples, cal lloar la capacitat de convocatòria dels osonencs. Són d'aquells que van picant pedra i van acumulant seguidors concert a concert, i disc a disc.

Ahir, vaig tornar a gaudir de l'espectacle d'Obeses en format teatre. Assegudet i podent-me concentrar en escoltar atentament tots els detalls musicals de l'espectacle. Des d'una posició privilegiada on ningú em tapava l'escena i podia, a més, gaudir de l'espectacle del propi públic en els moments de major excitació general.

El grup tenia una sorpresa preparada, una que no m'esperava i que em va fer caure un parell o tres de llàgrimes galtes avall. Va ser amb la versió de "La Santa Espina", que vaig trobar tan genial que no em vaig poder contenir. Casualment, vaig mirar a la companya de butaca del meu costat dret i vaig veure com també s'eixugava alguna llàgrima. Grans Obeses, gran Cobla Jove de Berga, i gran Cor d'Obeses!

25 anys sense el Perich.

Doncs això, que avui es compleixen 25 anys que Jaume Perich ens va deixar, i gràcies a les seves genials vinyetes ens adonem que les coses no han canviat gaire a l'estat espanyol en els darrers 40 anys. Llarga memòria al Perich!