Jaume Carbonell: "Deu idees de Bertrand Russell sobre educació perfectament vigents".

Bertrand Russell envoltat de criatures a l'escola que va fundar juntament amb la seva esposa.

(Interessantíssim article del professor de sociologia a la universitat de Vic, Jaume Carbonell, sobre els pensaments, i obra, educatius del filòsof galès Bertrand Russell (1872-1970). Avui dia, quan molts s'omplen la boca d'innovació educativa i noves metodologies, potser caldria recórrer als clàssics, com Russell, que ja van pensar una educació allunyada dels models tradicionals que es van imposar en la majoria dels països a principis del segle XX i que, malauradament, encara perduren).

Aquest pensador gal·lès (1872-1970) va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1950 per la profunditat dels seus textos i el seu humanisme. Russell va ser un liberal progressista en el més noble sentit de la paraula, res a veure amb la tropa de polítics actuals que perverteixen aquest terme per encoratjar les polítiques neoliberals i conservadores més dures. Deixem la filosofia, i ens centrem en les seves aportacions educatives, recollides sobretot en el seu assaig Sobre educación (Espasa, Madrid, 1998) –amb especial referència a la primera infància–, i que continua sent d’una enorme actualitat.

D’on li ve a Russell la preocupació per l’educació? De dos esdeveniments que van marcar la seva biografia: la Primera Guerra Mundial, quan es va adonar que les escoles convencionals fomentaven el militarisme. “Les escoles públiques, a fi d’aconseguir homes disposats a lluitar, havien de promoure l’estupidesa”. El segon va ser el naixement dels seus fills. Davant de la insatisfacció de l’educació autoritària vigent, juntament amb la seva esposa Dora van decidir obrir la seva pròpia escola, amb el nom de Beacon Hill, a la qual enviar els seus dos fills. Un centre amb caràcter experimental, amb poc alumnat en règim d’internat i externat, situada en plena naturalesa, seguint el llegat de les escoles actives i lliures de l’època. Una experiència que Russell va dirigir des dels seus inicis, el 1927, fins al 1934, prenent el relleu Dora durant una dècada més.

Les idees educatives d’aquest humanista es condensen, sumàriament, en aquests deu punts.

1/ Oposició frontal a l’escola de l’Estat i de l’Església. Segons ell, els seus ensenyaments impedien el desenvolupament de la intel·ligència, la llibertat i independència de criteri de la ciutadania, sotmesa a l’adoctrinament i la propaganda: de l’Estat, en fomentar el patriotisme, el militarisme i el nacionalisme; i de l’Església, per perpetuar el dogma i la superstició, negant l’accés a la veritat i a la felicitat. “El nacionalisme i el cristianisme s’imposen així en les ments dels ciutadans de molt jovenet, quan encara no tenen l’oportunitat de pensar pel seu compte. La influència del ramat acaba de completar aquesta tendència cap al conformisme”. Cal recordar que la militància pacifista de Russell enfront de la II Guerra Mundial li va provocar diversos problemes, com l’expulsió del Trinity College de la Universitat de Cambridge.

2/ Extensió del dret a l’educació. Aquesta va estretament lligada a la democràcia: no s’entén una sense l’altra. D’aquí la seva obstinació per l’assoliment de la universalització del dret a l’escolarització en clau igualitària, tractant de donar les mateixes oportunitats a tota la població. “És desitjable com a experiment que els pares tinguin l’oportunitat d’assajar nous mètodes. Però aquests mètodes haurien d’assajar-se amb la finalitat que arribessin a universalitzar-se en cas d’èxit, en comptes de deixar-se al benefici d’uns pocs”. Per això posava com a exemple les escoles infantils en els barris més pobres impulsats per la doctora Montessori, de qui es va convertir en un fidel estudiós i admirador.

3/ Educació útil i ornamental. Russell va dedicar moltes pàgines a discórrer sobre el concepte d’utilitat, sobre les seves diverses accepcions, tant en els processos com en els resultats, contraposant-ho al d’ornamental, que associava a bellesa, a l’ètica i al coneixement valuós. Es feia les mateixes preguntes que molts altres autors han formulat al llarg de la història de la humanitat sobre la rellevància del “coneixement inútil”, situat en la lògica econòmica de l’utilitarisme. És cert que solament el coneixement útil és intrínsecament valuós? És cert que tot coneixement intrínsecament valuós és útil? Aquest pensador ho il·lustra a partir d’una obra de Shakespeare: “La comprensió de Hamlet pot no ser de gran utilitat pràctica, però dóna a l’home un domini mental que seria desagradable mancar, i en certa manera el converteix en millor exemplar humà. I aquest últim coneixement és el que prefereix qui argumenta que la utilitat no és l’única fi de l’educació”. Quant de plaer s’obté del coneixement inútil!

4/ Curiositat cap al coneixement. La curiositat, l’esperit de llibertat i aventura i l’amplitud de criteri són qualitats a les quals ha d’aspirar l’educació per accedir al coneixement, al mateix temps que es fa taula rasa de les creences. “L’esperit científic exigeix, en primer terme, el desig de trobar la veritat; com més ardent sigui aquest desig, millor. Suposa a més certes qualitats intel·lectuals”. Entre aquestes se citen l’observació, el rigor en el mètode, la disciplina científica, la paciència i la concentració. El pensador gal·lès proposa que aquesta aventura intel·lectual no aclapari l’alumnat, sinó que sigui estimulant i suggestiva, al mateix temps que l’educació formal connecti amb la vida: “Fem que la relació del coneixement amb la vida real sigui palpable per als alumnes, i fem-los comprendre com pot transformar-se el món per mitjà del coneixement”.

5/ Independència des de la cooperació. Russell sosté, al mateix temps, la més absoluta independència amb la necessitat de cooperació, per allò de la sociabilitat dels éssers humans. Ni l’aïllament intel·lectual ni la dissolució en la massa condueixen enlloc. El saber requereix ser compartit, sobretot en una societat que es diu democràtica: “Allà on hi hagi competència hi ha d’haver independència. Però l’home no ha de ser un eriçó envoltat de pues per mantenir-se sempre a distància. La major part de les nostres activitats ordinàries haurien de ser cooperatives i la cooperació ha de tenir una base instintiva. No obstant això, tots hauríem de capacitar-nos per pensar per nosaltres mateixos en la nostra especialitat”.

6/ La disciplina com a hàbit, no com a obligació. La tesi és tan simple com coneguda: la veritable disciplina consisteix, no en obligacions externes, sinó en hàbits cerebrals que condueixen a activitats desitjables. La seva font d’inspiració és, una vegada més, Maria Montessori i la seva pedagogia científica, a la qual va dedicar múltiples comentaris elogiosos. “Quan vaig enviar un fill meu de tres anys a una escola Montessori vaig poder notar que immediatament es va fer més disciplinat, i que acceptava de bon grat les regles de l’escola. Però ell no experimentava cap sentiment d’obligació externa: les regles eren com les d’un joc i eren obeïdes com un plaer. Antigament es creia que als nens no els interessava aprendre, i que només es decidien a estudiar atemorint-los. Avui s’ha esbrinat que la culpa no era dels nens, sinó dels pedagogs”.

7/ L’ensenyament de la literatura. “A res condueix, en ensenyar literatura el mateix a petits que a grans, el fet que aprenguin les dates dels autors, els noms de les seves obres, etc. El que es pot trobar en un manual no té valor”. No obstant això, i a diferència de l’opinió de psicòlegs i educadors moderns, si que és partidari de la memorització per familiaritzar-se amb passatges de bona literatura: per gaudir de la bellesa del llenguatge parlat i escrit. Perquè entén que l’entrenament memorístic també contribueix al desenvolupament del pensament. D’altra banda, reivindica la necessitat de disposar de biblioteques espaioses i adequades a tots els col·legis.

8/ L’ensenyament de la història i la geografia. Sosté aquest Premi Nobel que la història s’ha de conèixer de manera veraç i completa, i que no es pot donar l’esquena a la realitat per molt dramàtica que sigui. “Jo he conegut a alguns pacifistes que volien que la història s’ensenyés sense esmentar les guerres i creien que els nens vivien, durant el temps més gran possible, ignorant la crueltat del món. Però no puc elogiar la virtut fugitiva i enclaustrada, que depèn de l’absència de coneixement”. D’altra banda, és partidari d’ensenyar geografia a partir de la fascinació que produeixen en la infància els viatges imaginaris amb vaixells i trens, mitjançant el suport d’atles, fotografies, cinema i altres recursos que encenen la seva imaginació.

9/ La conquesta de la felicitat. Aquest és, precisament, el títol d’un dels seus llibres més emblemàtics. L’educació i la democràcia, que va aplicar a la seva escola i que va teoritzar en els seus escrits, són de summa importància per combatre les principals causes de la infelicitat actual: mala salut, pobresa i vida sexual insatisfactòria. Per això cal aconseguir la universalització d’altres drets democràtics i superar els prejudicis i la repressió sexual. Russell coneixia a fons l’obra de Freud i, encara que no n’era un entusiasta seguidor, sí que li va servir per revelar els efectes que condicionaven la llibertat sexual. El seu discurs també advoca per la contenció i l’austeritat en l’obtenció de desitjos materials i d’un altre tipus: “Mancar d’alguna de les coses que un desitja és condició indispensable de la felicitat”.

10/ Debat lliure contra l’adoctrinament. “El que es necessita no és la voluntat de creure, sinó el desig d’esbrinar, que és exactament el contrari”. I en aquesta cerca de la veritat, presenta el debat, seriosament dirigit, com un dels instruments més pertinents. “En ells el mestre no hauria d’adoptar cap partit, encara que les seves conviccions fossin molt enèrgiques. Quan la major part dels alumnes es pronuncien en un sentit, el mestre ha de contradir-los, tan sols per avivar la discussió. D’una altra manera, la seva actuació es reduiria a corregir equivocacions relacionades amb els fets. Així els alumnes veurien en la discussió un mitjà d’esbrinar la veritat i no una contesa per obtenir una victòria retòrica”.

Després de llegir textos com aquest, qui pot negar l’enorme actualitat de Bertrand Russell? Totes les grans qüestions educatives d’avui disposen d’il·lustres i savis antecedents. Des de fa un segle, i des de molt abans.

El "temazo" del dimecres. Judge Dread Memorial & The Cabrians - "The Belle of Snodland Town".

Fantàstica reunió skatalítica el passat divendres de carnaval a la bufona sala Upload del Poble Espanyol de Barcelona. Sota el nom d'"Skarnival" els maresmencs The Cabrians van fer de teloners, i de Back Line band del músic d'origen alemany que fa un memorial del mític Judge Dread. Més de tres hores de concert amb clàssics de l'ska, i disfresses, i molt bon ambient a la sala.

El tema és un clàssic que ja cantava el Judge Dread a principis dels 80's a la seva Anglaterra natal.

Per carnaval, Bartomeu dimissió!

Avui m'he llevat ben d'hora i sense ressaca i podré anar a fer el volt amb la bici, el què significa que ahir no vaig celebrar el carnaval com de costum. Vaig preferir quedar-me a casa, amb la calefacció encesa, gaudint amb la derrota del Madrid al camp del Llevant, i anant al llit relativament d'hora.

Ahir per la tarda vaig tornar al Camp Nou, per segona setmana consecutiva, a veure el Barça-Eibar (5-0), que va deixar un bon grapat de fets remarcables: un nou "póker" de gols de Leo Messi (que va tornar a meravellar després d'una de les seves pitjor ratxes de partits sense haver marcat (4)); l'estrena del nou davanter acabat de fitxar del Leganés, el danès Braithwaite, que va regalar un parell d'assistències de gol en els 15 escassos minuts que va ser al camp; la mocadora a Bartomeu, amb crits de dimissió. Els socis culés han arribat al límit de la paciència amb aquesta directiva, i el cas de la presumpta contractació d'una empresa externa de comunicació per desprestigiar els "opositors" (Guardiola, Xavi, Messi, Piqué, Roures...), ha encès la caixa dels trons.

A tot això, ahir al camp, vaig conèixer a una argentina que va venir a seure al seient del costat d'on jo seia. Com que anava sola i tenia ganes de xerrar, vam passar-nos el partit conversant, i vaig saber que era una jugadora d'hoquei herba, aficionada del San Lorenzo de Almagro, que estudiava i treballava a Barcelona, i que havia fet de periodista a l'Argentina. Es deia Daniela Cabello o Caballero, i sé que juga a hoquei al Catalonia de Barcelona. Molt maca i simpàtica. Em vaig acomiadar de pressa i corrent, amb dos petons això sí, per no agafar les cues a la sortida de l'estadi.

Mirant Catalunya amb ulls de Salvador Espriu (35 anys de la seva mort).

En la pell de Yayoi Kusama.

Avui hem celebrat el carnaval a l'escola, i com cada any als mestres ens ha tocat disfressar-nos també. La veritat és que a uns quants companys i companyes, això del carnaval se'ls fa més aviat pesat i estressant, però a mi m'agrada veure els alumnes tan emocionats i fer-los riure fent una mica el ridícul si cal. Enguany, a l'escola treballem les competències artístiques amb un centre d'interès què és l'artista japonesa Yayoi Kusama, una dona de 90 anys força extravagant i psicodèlica, amb unes creacions que no deixen indiferent, des de diferents vessants artístiques (pintura, escultura, collage, instal·lacions i art performance...), i aquesta dona ha estat el tema de la disfressa dels mestres. Aquí sota podeu veure el resultat...

Joan M. Girona: “La segregació escolar perjudica els aprenentatges i la socialització”.

(En Joan M. Girona és un mestre jubilat que va dedicar la major part de la seva trajectòria professional a les capes més desfavorides de la societat. Actualment continua sent un activista per l'equitat educativa i social, i contra la segregació escolar.)

- Quan vas començar al món de l’ensenyament? 
Vaig començar a treballar l’any 1973. Encara vivia Franco. De fet, vaig començar a l’ensenyament una mica per casualitat perquè la meva companya, que és mestra i ho ha estat tota la vida, em va animar. Llavors jo estava implicat en la lluita antifranquista i pensar en la feina era, en aquells moments, secundari. Però vaig anar a parar al Camp de la Bota, quan encara hi havia totes les barraques. Hi havia una escola allà i em vaig trobar molt feliç de poder-hi treballar. Els nanos, que en la seva majoria eren gitanos, m’acceptaven i jo els entenia. L’any 1975 es va inaugurar La Mina, aquell complex de barraquisme vertical. Allà hi van fer quatre escoles per encabir-hi tota la població. Vaig treballar-hi tretze anys. És on em vaig formar i vaig aprendre perquè és on vaig tocar de peus a terra, convivint amb famílies que patien segregació social. El barri de La Mina el van omplir amb tots els barraquistes de Barcelona. Hi havia la concentració gitana més gran d’Europa: un 30% de les 10.000 persones que hi havia allà eren gitanes. El barri va anar evolucionant a malament. Les famílies, de seguida que podien, marxaven d’allà. I qui se n’anava? Evidentment, les famílies que tenien més empenta i més possibilitats. Els blocs buits es tornaven a omplir amb famílies amb situacions precàries. I continua passant. La Mina sempre ha rebut tot el que ha sobrat de Barcelona, tot i que en realitat pertany a Sant Adrià. Quan hi ha una ràtzia a Ciutat Vella contra narcotraficants, se’n van a La Mina.

- Què va venir després?
Després de La Mina, l’any 1986, em van demanar de dirigir el Programa d’Educació Compensatòria. Allà hi vaig ser sis anys fins que em vaig barallar amb la directora general perquè no ens vam entendre. Aquest programa intentava ajudar les escoles que tenien alumnat en situació precària: molts eren gitanos però ja començaven a arribar estrangers, sobretot del Marroc. Aquest programa, que afectava tot Catalunya, em va permetre voltar pel país i visitar les escoles on hi havia situacions d’aquest tipus. Vaig constatar -i així continua sent- que a totes les grans poblacions hi ha escoles i instituts on s’aplega, en una proporció molt alta, alumnat que es troba en una situació precària. Ara ja no es parla tant de gitanos, com en aquella època, però es parla de nouvinguts: criatures de diferents colors de pell, parles i religions i, evidentment, amb una situació econòmica delicada.

- Què és exactament la segregació escolar?
Entenc que, a part de la segregació que es dóna a les grans ciutats, on sempre hi ha determinats barris amb situacions més marginals que altres, per mi la segregació escolar es produeix quan un centre té un perfil d’alumnat en proporció molt més alta que el seu entorn. A Ciutat Vella potser hi ha un 40% de població d’origen estranger però és que l’institut té un 95% d’alumnat d’origen estranger. Això és segregació escolar. Si té el 95% i al seu entorn és un 40 vol dir que hi ha altres escoles, concertades, que no en tenen o en tenen molt pocs. Segregació és quan en un centre està sobrerepresentada la problemàtica social del barri. Si el barri té un 40% de població d’origen estranger, tots els centres haurien de tenir aquest percentatge. També els concertats, que els paguem entre tots. I això és el que no passa. A tot Catalunya trobes casos de segregació escolar.

- Quines conseqüències té?
El racisme i el classisme que viu la majoria de la societat s’accentua. Ara que ve el període de preinscripció, moltes famílies es diuen “Uf, quants moros hi ha en aquesta escola! Portem els fills a l’altra”. Al barri de Puiggener de Sabadell hi ha una escola que només té alumnes gitanos, quan al barri deuen representar un 15%. Però totes les altres famílies porten les criatures a fora. El mateix passa a La Mina. Al barri hi ha escolaritzat només el sector més marginal. La resta se’n va a altres llocs. Això va sent un peix que es mossega la cua. Si una escola no omple a la preinscripció, després arriba una família nouvinguda al novembre i l’envien cap allà, perquè allà hi ha plaça, amb el qual s’accentua encara més aquesta desproporció.

- Com es pot fer perquè l’escola sigui un reflex del seu entorn?
Amb les lleis actuals no és possible. Això que diuen “el dret dels pares a escollir escola” és un dret inventat. Ni la Constitució ni l’Estatut el recullen però, en canvi, les normatives, tant de Catalunya com d’Espanya, l’avalen. Una família d’aquí Sant Pau d’Ordal pot escolaritzar els fills a Sant Sadurní d’Anoia si allà hi ha places. I no passa res. Per tant, les famílies més benestants, sobretot amb més capacitat de mobilitat i més preocupades pel fet escolar (perquè se’n poden preocupar) busquen l’escola que més els interessa, encara que quedi lluny. Mentre hi hagi aquesta normativa i mentre les escoles concertades tinguin uns certs privilegis respecte a les públiques, és molt difícil aconseguir que desaparegui la segregació escolar, tal com ho veig jo. La utopia seria que no s’apliqués el dret inexistent de les famílies de triar centre i que tots els centres fossin públics. Però no veig que hi hagi moviments socials ni polítics importants que vagin en aquesta línia.

- Què es pot fer?
A mi em semblaria molt correcte que ara que ve la preinscripció l’ajuntament de Vilafranca, per posar un exemple, constituís una oficina de preinscripció municipal. Que totes les famílies dels nens de P3 i 1r d’ESO s’apuntessin allà i una comissió, de manera transparent, atorgués les places escolars, públiques o concertades, i intentés mantenir l’equilibri. Això és possible. Només cal voluntat política. Ara bé, a l’alcalde que ho fes potser li costaria uns quants vots perquè la gent que busca una escola sense estrangers és la que després vota. Les famílies amb menys recursos potser no aniran a votar. Va haver-hi un cas a l’època que jo estava a Compensatòria: l’alcalde de Vic, que era d’Unió, es va atrevir a fer-ho. Va barrejar les escoles de Vic, concertades i públiques. I des de Barcelona, els seus companys de partit li deien que no ho fes. Ell ho va fer. A les següents eleccions no va perdre, però quatre anys després, sí. És l’únic cas que conec. Quan aquest alcalde va marxar es va tornar a la versió anterior i ara torna a haver-hi la mateixa situació. Els corrents majoritaris de la nostra societat són una mica racistes i classistes encara que creiem que no ho són. Portar els infants a una escola on no hi hagi estrangers o gitanos no és cap delicte malgrat sigui un comportament racista. Jo defensaria igual que es defensa l’economia o l’alimentació, l’escola de proximitat. Si totes les famílies portessin les seves criatures a l’escola més propera, la segregació baixaria moltíssim. Després hi ha el tema de la segregació urbanística, evidentment, però no hi hauria les desproporcions tan grans que hi ha ara. La normativa hauria de dir que primer has d’omplir l’escola més propera.

- I el pacte contra la segregació escolar?
Com amb tot, sempre hi ha gent de bona fe i gent interessada. Jo vaig estar en una de les dues comissions d’aquest pacte promogut pel Síndic de Greuges amb el Departament d’Ensenyament. El decret de preinscripció - el període comença ara, a finals de març- sortirà aviat i recollirà coses que es van aprovar en aquesta comissió. Diria que són passos endavant, però són passos petits. Com a molt s’aconseguirà que la segregació escolar no augmenti, perquè fins ara estava augmentant.

- Quina presència té la concertada?
Ara hi ha una escola concertada de Barcelona que passa a ser pública. Però és una. I a Barcelona ciutat, per exemple, guanyen per molt: un 60% de les criatures no va a la pública. Fins no fa gaire eren dos terços. M’agradaria que aquest petit canvi del Pacte contra la Segregació i el fet que s’hagi tornat a facilitar que les escoles concertades passin a públiques contribueixin al fet que hi hagi menys segregació.

- Almenys no anem enrere.
Això sembla. Però anem molt poc endavant.

- Quin paper hi tenen els governs en aquesta qüestió?
El govern de la Generalitat dissimula més que el govern de l’Estat quan privatitza. Aquí estem aconseguint que la sanitat es vagi privatitzant sense que ens n’adonem. I amb l’escola passa el mateix. Aquests últims quatre o cinc cursos, per la baixada de la natalitat, sobren places de P3; i en lloc de reduir ràtios, tanquen aules. Doncs en tanquen, posem 50 de públiques i 4 de concertades. Això vol dir que, d’aquí a uns anys, haurem perdut escoles públiques i mantindrem les concertades. És una política descarada. El pic de naixements de Catalunya va ser l’any 1976, després va començar a baixar. Aquells anys es va fer un estudi de necessitats escolars que constatava que l’escola concertada pràcticament no caldria a Catalunya perquè al començament de la democràcia s’havien fet moltes escoles públiques. Els convergents, quan van veure que els seus amics es quedaven sense escola, van arribar a tancar mil aules públiques. Així van poder mantenir tota la concertada. Això és frau de llei perquè fins a l’entrada en vigor de la LEC l’escola concertada era subsidiària de la pública, de manera que abans de construir un nou centre es feia un concert amb una privada. Aquest era l’esperit de la llei i no es va complir. Si s’hagués complert la llei tindríem una escola pública molt potent i hi hauria la privada amb una presència residual.

- Amb aquest escenari, des de dins l’escola com es pot actuar?
L’escola sola no pot. L’escola que et deia abans de Sabadell té un projecte preciós que ve gent de fora a conèixer. Si fos pel projecte, l’escola estaria plena. Però les famílies diuen “Quants gitanos!”. Quan jo estava a La Mina, que hi vaig ser fins al 1986, hi havia famílies que m’ho deien: “Joangi, aquí estamos muy bien pero nos vamos a la otra escuela porque hay menos gitanos”. I què els hi havia de dir? La família vol honradament el que creu que és millor per a les seves criatures. Així és com determinades escoles i instituts s’han convertit en guetos. Aquell institut de Ciutat Vella amb un 95% d’alumnat d’origen estranger… Allò no és Catalunya! Com vols integrar? Aquelles criatures estan en un entorn artificial. La segregació perjudica els aprenentatges i la socialització i, per tant, afavoreix la segregació social del futur. No estem contribuint a cohesionar el país. Estem contribuint a mantenir uns percentatges alts de marginació. Qui volgués fer país de debò s’ho hauria de plantejar. I no depèn d’ideologies. Quan vaig començar l’any 1986 a Compensatòria, el director general que m’ho va demanar era convergent. Ell em va donar suport en una acció per escolaritzar 200 criatures gitanes d’un barri de barraques entre Ripollet i Cerdanyola del Vallès repartides entre escoles públiques i concertades. Això no ho volien ni l’alcalde ni la gent del Departament del Vallès però el director general ho va tirar endavant. Com ell no n’he trobat cap més. Després va venir un altre que passava de tot i després va venir una directora general que em deia que els nanos gitanos i nouvinguts s’havien de tractar com si tinguessin necessitats educatives especials. No fotem! Que siguin nascuts a fora o siguin gitanos no vol dir que tinguin cap deficiència. Vam partir peres i me’n vaig anar.

- A on?
Al barri de Sant Roc de Badalona. Jo encara estava a primària i vaig fer oposicions a secundària de psicopedagog. Vaig tornar a partir peres amb l’administració perquè el centre on estava de director, el Badalona 9, es va començar a guetitzar per culpa de totes aquestes coses que hem comentat. Vam protestar, ho vam fer públic, els mitjans van cobrir el tema... Es van emprenyar molt i em van fer fora. Però no me’n penedeixo de res.

- No veus cap voluntat de canviar les coses?
No sóc optimista però tampoc crec que la cosa vagi a pitjor. Quan encara estava al Departament, l’any 1992, li vaig dir a un alt càrrec de Convergència que l’alumnat hauria d’estar barrejat i em va dir “Els nostres electors no ho voldrien pas, per tant no ho farem”. Quan hi havia el tripartit, jo ja no estava al Departament però hi tenia contactes i vaig insistir. Em van dir “Tens tota la raó però és molt complicat i no sé si ens atrevirem”. No s’hi van atrevir. És a dir, uns ho veuen claríssim perquè així mantenen el seu coixí de vots de gent que no vol que els seus fills es barregin amb els gitanos i amb els estrangers i els altres no s’hi veuen amb cor per la contestació social que hi hauria. I una altra cosa… Ara no ho sé però quan estava a Sant Roc i ens vam mobilitzar, el 1998, vam contactar amb diversos diputats que s’interessaven. Però els fills i els néts de la gran majoria dels diputats del Parlament de Catalunya, de tots els partits, anaven a la concertada. Malament si han de defensar la pública.

- Però, al final, la segregació escolar té conseqüències negatives per tota la societat.
Jo crec que sí. Però els qui porten la paella pel mànec i els qui hi guanyen amb tot això no ho veuen així. I encara hi ha conflictes més greus: un de cada quatre catalans és pobre. Hi ha un 25% de la població que no arriba a final de mes i no veig que ningú s’ho prengui seriosament.

El "temazo" del dimecres. Companyia Elèctrica Dharma i Grallers de l'Acord - "Stella Splendens".

Fa qüestió d'un mes vaig anar al CAT (Centre Artesà Tradicionàrius) a veure l'espectacle d'homenatge als Grallers de l'Acord, banda vilanovina pionera en la recuperació de la gralla com a instrument popular i d'acompanyament musical de molts grups de cultura popular i tradicional catalana, que enguany celebren 40 anys de trajectòria. Al CAT van obrir la nit els homenatjats que van fer quatre o cinc temes. Després els va seguir tres grups més de diversos estils, que tenien la gralla com a protagonista.

En un dels moments de l'acte vam poder veure un vídeo d'alguns dels moments viscuts pels vilanovins, i va aparèixer un fragment de la seva col·laboració al concert del 20è aniversari de la Companyia Elèctrica Dharma, l'any 1994, al Palau Sant Jordi. Malauradament no he trobat aquella gravació a la xarxa, però sí l'enregistrament àudio. Curiosament, aquesta cançó és un cant gregorià que vaig estudiar a 1r o 2n de BUP i que, de tant en tant, encara em ve al cap i recordo algunes paraules de la lletra. Impossible no cantar-la quan entro en alguna església catòlica amb bona acústica.