 |
| Bertrand Russell envoltat de criatures a l'escola que va fundar juntament amb la seva esposa. |
(Interessantíssim article del professor de sociologia a la universitat de Vic, Jaume Carbonell, sobre els pensaments, i obra, educatius del filòsof galès Bertrand Russell (1872-1970). Avui dia, quan molts s'omplen la boca d'innovació educativa i noves metodologies, potser caldria recórrer als clàssics, com Russell, que ja van pensar una educació allunyada dels models tradicionals que es van imposar en la majoria dels països a principis del segle XX i que, malauradament, encara perduren).
Aquest pensador gal·lès (1872-1970) va rebre el Premi Nobel de
Literatura el 1950 per la profunditat dels seus textos i el seu
humanisme. Russell va ser un liberal progressista en el més noble sentit
de la paraula, res a veure amb la tropa de polítics actuals que
perverteixen aquest terme per encoratjar les polítiques neoliberals i
conservadores més dures. Deixem la filosofia, i ens centrem en les seves
aportacions educatives, recollides sobretot en el seu assaig Sobre educación (Espasa, Madrid, 1998) –amb especial referència a la primera infància–, i que continua sent d’una enorme actualitat.
D’on li ve a Russell la preocupació per l’educació? De dos
esdeveniments que van marcar la seva biografia: la Primera Guerra
Mundial, quan es va adonar que les escoles convencionals fomentaven el
militarisme. “Les escoles públiques, a fi d’aconseguir homes disposats a
lluitar, havien de promoure l’estupidesa”. El segon va ser el naixement
dels seus fills. Davant de la insatisfacció de l’educació autoritària
vigent, juntament amb la seva esposa Dora van decidir obrir la seva
pròpia escola, amb el nom de Beacon Hill, a la qual enviar els seus dos
fills. Un centre amb caràcter experimental, amb poc alumnat en règim
d’internat i externat, situada en plena naturalesa, seguint el llegat de
les escoles actives i lliures de l’època. Una experiència que Russell
va dirigir des dels seus inicis, el 1927, fins al 1934, prenent el
relleu Dora durant una dècada més.
Les idees educatives d’aquest humanista es condensen, sumàriament, en aquests deu punts.
1/ Oposició frontal a l’escola de l’Estat i de l’Església.
Segons ell, els seus ensenyaments impedien el desenvolupament de la
intel·ligència, la llibertat i independència de criteri de la
ciutadania, sotmesa a l’adoctrinament i la propaganda: de l’Estat, en
fomentar el patriotisme, el militarisme i el nacionalisme; i de
l’Església, per perpetuar el dogma i la superstició, negant l’accés a la
veritat i a la felicitat. “El nacionalisme i el cristianisme s’imposen
així en les ments dels ciutadans de molt jovenet, quan encara no tenen
l’oportunitat de pensar pel seu compte. La influència del ramat
acaba de completar aquesta tendència cap al conformisme”. Cal recordar
que la militància pacifista de Russell enfront de la II Guerra Mundial
li va provocar diversos problemes, com l’expulsió del Trinity College de
la Universitat de Cambridge.
2/ Extensió del dret a l’educació. Aquesta va
estretament lligada a la democràcia: no s’entén una sense l’altra.
D’aquí la seva obstinació per l’assoliment de la universalització del
dret a l’escolarització en clau igualitària, tractant de donar les
mateixes oportunitats a tota la població. “És desitjable com a
experiment que els pares tinguin l’oportunitat d’assajar nous mètodes.
Però aquests mètodes haurien d’assajar-se amb la finalitat que
arribessin a universalitzar-se en cas d’èxit, en comptes de deixar-se al
benefici d’uns pocs”. Per això posava com a exemple les escoles
infantils en els barris més pobres impulsats per la doctora Montessori,
de qui es va convertir en un fidel estudiós i admirador.
3/ Educació útil i ornamental. Russell va dedicar
moltes pàgines a discórrer sobre el concepte d’utilitat, sobre les seves
diverses accepcions, tant en els processos com en els resultats,
contraposant-ho al d’ornamental, que associava a bellesa, a l’ètica i al
coneixement valuós. Es feia les mateixes preguntes que molts altres
autors han formulat al llarg de la història de la humanitat sobre la
rellevància del “coneixement inútil”, situat en la lògica econòmica de
l’utilitarisme. És cert que solament el coneixement útil és
intrínsecament valuós? És cert que tot coneixement intrínsecament valuós
és útil? Aquest pensador ho il·lustra a partir d’una obra de
Shakespeare: “La comprensió de Hamlet pot no ser de gran utilitat
pràctica, però dóna a l’home un domini mental que seria desagradable
mancar, i en certa manera el converteix en millor exemplar humà. I
aquest últim coneixement és el que prefereix qui argumenta que la
utilitat no és l’única fi de l’educació”. Quant de plaer s’obté del
coneixement inútil!
4/ Curiositat cap al coneixement. La curiositat,
l’esperit de llibertat i aventura i l’amplitud de criteri són qualitats a
les quals ha d’aspirar l’educació per accedir al coneixement, al mateix
temps que es fa taula rasa de les creences. “L’esperit científic
exigeix, en primer terme, el desig de trobar la veritat; com més ardent
sigui aquest desig, millor. Suposa a més certes qualitats
intel·lectuals”. Entre aquestes se citen l’observació, el rigor en el
mètode, la disciplina científica, la paciència i la concentració. El
pensador gal·lès proposa que aquesta aventura intel·lectual no aclapari
l’alumnat, sinó que sigui estimulant i suggestiva, al mateix temps que
l’educació formal connecti amb la vida: “Fem que la relació del
coneixement amb la vida real sigui palpable per als alumnes, i fem-los
comprendre com pot transformar-se el món per mitjà del coneixement”.
5/ Independència des de la cooperació. Russell
sosté, al mateix temps, la més absoluta independència amb la necessitat
de cooperació, per allò de la sociabilitat dels éssers humans. Ni
l’aïllament intel·lectual ni la dissolució en la massa condueixen
enlloc. El saber requereix ser compartit, sobretot en una societat que
es diu democràtica: “Allà on hi hagi competència hi ha d’haver
independència. Però l’home no ha de ser un eriçó envoltat de pues per
mantenir-se sempre a distància. La major part de les nostres activitats
ordinàries haurien de ser cooperatives i la cooperació ha de tenir una
base instintiva. No obstant això, tots hauríem de capacitar-nos per
pensar per nosaltres mateixos en la nostra especialitat”.
6/ La disciplina com a hàbit, no com a obligació. La
tesi és tan simple com coneguda: la veritable disciplina consisteix, no
en obligacions externes, sinó en hàbits cerebrals que condueixen a
activitats desitjables. La seva font d’inspiració és, una vegada més,
Maria Montessori i la seva pedagogia científica, a la qual va dedicar
múltiples comentaris elogiosos. “Quan vaig enviar un fill meu de tres
anys a una escola Montessori vaig poder notar que immediatament es va
fer més disciplinat, i que acceptava de bon grat les regles de l’escola.
Però ell no experimentava cap sentiment d’obligació externa: les regles
eren com les d’un joc i eren obeïdes com un plaer. Antigament es creia
que als nens no els interessava aprendre, i que només es decidien a
estudiar atemorint-los. Avui s’ha esbrinat que la culpa no era dels
nens, sinó dels pedagogs”.
7/ L’ensenyament de la literatura. “A res condueix,
en ensenyar literatura el mateix a petits que a grans, el fet que
aprenguin les dates dels autors, els noms de les seves obres, etc. El
que es pot trobar en un manual no té valor”. No obstant això, i a
diferència de l’opinió de psicòlegs i educadors moderns, si que és
partidari de la memorització per familiaritzar-se amb passatges de bona
literatura: per gaudir de la bellesa del llenguatge parlat i escrit.
Perquè entén que l’entrenament memorístic també contribueix al
desenvolupament del pensament. D’altra banda, reivindica la necessitat
de disposar de biblioteques espaioses i adequades a tots els col·legis.
8/ L’ensenyament de la història i la geografia.
Sosté aquest Premi Nobel que la història s’ha de conèixer de manera
veraç i completa, i que no es pot donar l’esquena a la realitat per molt
dramàtica que sigui. “Jo he conegut a alguns pacifistes que volien que
la història s’ensenyés sense esmentar les guerres i creien que els nens
vivien, durant el temps més gran possible, ignorant la crueltat del món.
Però no puc elogiar la virtut fugitiva i enclaustrada, que
depèn de l’absència de coneixement”. D’altra banda, és partidari
d’ensenyar geografia a partir de la fascinació que produeixen en la
infància els viatges imaginaris amb vaixells i trens, mitjançant el
suport d’atles, fotografies, cinema i altres recursos que encenen la
seva imaginació.
9/ La conquesta de la felicitat. Aquest és,
precisament, el títol d’un dels seus llibres més emblemàtics. L’educació
i la democràcia, que va aplicar a la seva escola i que va teoritzar en
els seus escrits, són de summa importància per combatre les principals
causes de la infelicitat actual: mala salut, pobresa i vida sexual
insatisfactòria. Per això cal aconseguir la universalització d’altres
drets democràtics i superar els prejudicis i la repressió sexual.
Russell coneixia a fons l’obra de Freud i, encara que no n’era un
entusiasta seguidor, sí que li va servir per revelar els efectes que
condicionaven la llibertat sexual. El seu discurs també advoca per la
contenció i l’austeritat en l’obtenció de desitjos materials i d’un
altre tipus: “Mancar d’alguna de les coses que un desitja és condició
indispensable de la felicitat”.
10/ Debat lliure contra l’adoctrinament. “El que es
necessita no és la voluntat de creure, sinó el desig d’esbrinar, que és
exactament el contrari”. I en aquesta cerca de la veritat, presenta el
debat, seriosament dirigit, com un dels instruments més pertinents. “En
ells el mestre no hauria d’adoptar cap partit, encara que les seves
conviccions fossin molt enèrgiques. Quan la major part dels alumnes es
pronuncien en un sentit, el mestre ha de contradir-los, tan sols per
avivar la discussió. D’una altra manera, la seva actuació es reduiria a
corregir equivocacions relacionades amb els fets. Així els alumnes
veurien en la discussió un mitjà d’esbrinar la veritat i no una contesa
per obtenir una victòria retòrica”.
Després de llegir textos com aquest, qui pot negar l’enorme
actualitat de Bertrand Russell? Totes les grans qüestions educatives
d’avui disposen d’il·lustres i savis antecedents. Des de fa un segle, i
des de molt abans.
