175 anys del naixement de Jacint Verdaguer.

Peça del musical "Verdaguer: ombres i maduixes" que van crear, i interpretar, els Obeses l'any 2017. Una obra molt ben feta i interpretada, que si l'hagués fet Dagoll Dagom encara es representaria molt probablement. Però ja se sap que en la cultura i en l'art, com en tot a la vida, sense una bona promoció costa molt més.

Adéu-siau, plaers del món,
adéu-siau, no us puc tastar,
potser d'altres de més purs em criden.
Adéu-siau.

Que n'és de dolç,
quan lo cel se desvetlla,
que n'és de dolç,
quan la terra s'adorm.

Per a mi ans també ho era,
mes ai!, que no ho és, no,
d'ençà que tinc d'eixir-hi
com un perdut!, tot sol!

Adéu-siau, plaers del món...

Que n'és de dolç,
quan los saules no gronxen
sortir de les masies
a prendre la frescor!

Per a mi ans també ho era...

La caseta blanca era un somni.
Només la poesia la pot fer durar.

Adéu-siau.

Mites d'adolescència.

Gabriela Sabatini. Un mite a tots nivells.

Avui he flipat molt fort quan m'he assabentat que l'extenista argentina Gabriela Sabatini fa avui 50 tacos. És a dir, que un dels meus mites sexual-esportius d'adolescència, és tan sols 5 anys més gran que jo!!! Fent una ullada a la seva biografia, he sabut que la Gabriela continua soltera i sense descendència i que viu a cavall de Buenos Aires i els EEUU.

Recordo quan em mirava els seus partits a la dècada dels 80's i 90's, contra l'Steffi Graf, la Martina Navratilova o la Chris Evert, que per a mi ja era tota una dona, tot i que va començar la seva cursa professional amb tan sols 15 anyets. Diuen que era tan tímida que havia arribat a deixar-se guanyar per no haver de fer els parlaments públics al final de les partides.

Estic convençut que si me la trobés cara a cara avui dia, encara em tremolarien les cames davant del mite. Val a dir, que als seus 50 anys es conserva molt bé i continua sent tota una bellesa.

Ens fem grans...

250.000 gràcies!

Imatge captada del bloc "Records de Terrassa".

Avui aquest bloc ha arribat a les 250.000 visites des que un 10 de febrer de l'any 2011 iniciés la seva marxa. Us deixo algunes dades estadístiques perquè en veieu l'evolució:

- Porto 2.702 entrades.

- Porto 9 anys i 3 mesos publicant.

- Porto una mitjana d'unes 285 entrades per any.

- Aquesta entrada dedicada a l'Àngels dels Minyons ha estat l'entrada més llegida (o vista) del meu bloc.

- Vaig arribar a les 50.000 visites l'1/08/2013.

- Vaig arribar a les 100.000 visites un 17/03/2015.

- Vaig arribar a les 150.000 visites un 15/04/2017.

- Vaig arribar a les 200.000 visites el 24/09/2018.

És a dir: 

- Els primers 50.000 em va costar 2 anys i 6 mesos.

- Els segons 50.000 em van costar 1 any i 8 mesos.

- Els tercers 50.000 em van costar 2 anys i 1 mes.

- Els quarts 50.000 em van costar 1 any i 5 mesos.

- Els cinquens 50.000 m'han costat 1 any i 8 mesos.

Gràcies als que hi sou, als que hi vau ser, i als que hi sereu.

Cal reobrir les "guarderies" (de tots els nivells)?

Imatge d'una llar d'infants a França.

Ahir vam poder veure per diferents mitjans de comunicació les imatges d'algunes escoles de França que havien reobert per atendre les criatures. Una de les imatges que més comentaris va generar va ser aquesta d'uns infants de no més de tres anys jugant al pati escolar però mantenint la distància de seguretat, amb un espai personal delimitat amb marques al terra.

Com a professional del ram, veient aquesta imatge, i algunes altres que s'han fet virals, em venen molts dubtes i incerteses al cap. Per una banda, sóc dels que també pensa que anar a l'escola és una necessitat essencial per a les criatures (per a les famílies també però per raons completament diferents). Tanmateix, també és essencial garantir la seguretat de les criatures i de tota la gent que els envolta. I això és bastant incompatible amb les dinàmiques habituals i naturals escolars, que impliquen proximitat, contacte, joc, experimentació...

La veritat és que no serà fàcil per a les autoritats educatives trobar una solució al problema. Pensar en una escola segura en l'actual situació de risc és preveu força complicat. I també serà complicat mantenir el confinament de la canalla si els pares han de tornar a la feina i no els poden atendre... El que és segur, penso, és que caldrà augmentar els recursos en matèria educativa per augmentar plantilles per poder atendre grups més reduïts d'infants, i per mantenir l'higiene adequada en tot moment. Estan disposats a avocar-hi més diners? Ho dubto.

El "temazo" del dimecres. Aerosmith - "Dream on".

La banda de Boston Aerosmith continua en actiu 50 anys després de la seva fundació (1970) liderat pel carismàtic, i vocalista inconfusible, Steven Tyler (pare de l'actriu Liv Tyler). Encara no els he vist mai en directe, però no descarto fer-ho més d'hora que tard. Els Aerosmith els he seguit sobretot gràcies al meu germà gran que sempre n'ha estat fan, però avui encara els sento de tant en tant a la ràdio i sempre m'agrada escoltar els seus vells i bells clàssics. 

Avui us comparteixo un dels seus grans clàssics, el Dream on, inclòs al seu primer àlbum de l'any 1973 de títol "Aerosmith". Continuem somniant en temps millors...

Esmorzar confinat en tres actes. Dia 61.

Una de les coses més positives que m'ha portat el confinament, de les diverses que hi ha val a dir, és a l'hora de l'esmorzar. Poder esmorzar cada matí a casa amb la calma és meravellós. Quan he d'anar a l'escola sempre menjo alguna coseta a casa abans de sortir, o paro al forn a fer un cafè amb llet i un croissant, però amb els ulls posats al rellotge del telèfon. Poder preparar-me l'esmorzar sense la pressió del temps, i gaudint del fet de poder-ho fer, m'està resultant una de les activitats confinades més plaents i, sense dubte, que més trobaré a faltar. Procuro tenir sempre taronges per fer-me un suc, i el cafè amb llet amb cafè de cafetera tradicional (m'encanta escoltar el soroll que fa la cafetera quan ha pujat el cafè i l'olor que es desprèn amb el vapor que s'escapa). I per menjar, normalment, pa amb tomàquet i embotit. A poder ser llonganissa de pagès. En el seu defecte, pernil. I un dia a la setmana una pasta dolça per canviar la rutina. 

Dia 59 del confinament: impossible caminar per Terrassa sense aturar-te.

Carrer Gavatxons (Foto: Diari de Terrassa).

Ahir al vespre vaig sortir de casa amb la intenció de fer un volt d'una horeta per la ciutat. Porto quatre dies que no agafo la bici perquè els excessos dels primers dies m'han passat factura i no puc recolzar el cul al seient. Així que si vull fer esport toca caminar... I, la veritat, és molt difícil caminar sense parar per Terrassa. Com a mínim a prop de casa meva. Abans-d'ahir vaig triar una ruta encara menys concorreguda (miro d'evitar els llocs a on li agrada anar a tothom), i tot i així per tot arreu et trobes gent. Si abans-d'ahir em vaig trobar quatre o cinc coneguts i vaig "perdre" cinc o deu minuts xerrant, ahir me'n vaig trobar alguns més i no vaig caminar més de vint minuts... això no pot ser. Em sembla que mentre no pugui agafar la bici hauré d'anar a fer alguna ruta per on directament no hi passi ningú si vull caminar més de quinze minuts seguits sense aturar-me. O això o posar-me un passamuntanyes perquè no em reconeguin. Que mira que ja és difícil amb la mascareta, però tot i així, les ulleres i el tall de cabells em delaten... Terrassa, pel bo i pel dolent.