Deu anyets, ja! La temuda adolescència ja és a tocar. Temuda, sí, molt injustament. És gairebé un lloc comú per als pares de nens petits: quina por, l’adolescència, quins problemes tindrem, no sé què farem, tan bufons que són ara i després com es tornaran... Però a l’hora de la veritat, els pares d’adolescents no estan tan preocupats per l’adolescència com els pares dels bebès pels seus petits. Potser perquè han tingut temps d’adaptar-s’hi gradualment, i sobretot perquè han descobert que l’adolescència no és tan terrible. Sí, esclar, pot haver-hi conflictes. Però els problemes són l’excepció. En general els adolescents són amables i idealistes, valoren la família i l’amistat, estimen els seus pares, es preocupen per la justícia i el medi ambient, volen estudiar o treballar (si en tenen oportunitat).
Seria absurd pensar que hi ha un mètode garantit per evitar tots els problemes, que educant els teus fills de tal manera el resultat serà sempre perfecte. Una decisió errònia, un problema físic o psicològic, un entorn que afavoreix el consum d’alcohol i altres drogues, les males companyies que tant preocupaven els meus pares (sembla que l’expressió ha passat una mica de moda), poden canviar el destí d’una persona. Però seria igualment absurd pensar que l’educació i el tracte que hem donat als nostres fills durant deu o quinze anys no té cap influència, que facis el que facis el resultat és aleatori.
Si un nen aprèn que quan demana braços no l’agafaran, que si plora a la nit no vindrà ningú, per què hauria de demanar consell o ajut als seus pares quan, quinze anys més tard, tingui un problema? Si la nostra disciplina es basa en la força i la violència, en els crits i la “bufetada a temps”, ¿com imposarem disciplina quan siguin més alts i forts que nosaltres, i com ens pot sorprendre que ells mateixos vulguin fer servir la violència per sotmetre altres persones? Si els ensenyem a fer el correcte no perquè és correcte, sinó per obtenir un premi o per evitar un càstig, ¿no descobriran que hi ha maneres més fàcils d’obtenir el premi, i que si no t’enxampen no hi haurà càstig?
Tenim anys per establir amb els nostres fills una relació basada en l’amor, la confiança i el respecte. Per comportar-nos de manera que siguem mereixedors del seu amor, la seva confiança i el seu respecte. Amb sort, durarà tota la vida.
