"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 16 d’abril del 2021

Per començar bé el dia...

 















No sé si ho he explicat mai que l'esmorzar és un dels meus moments preferits del dia. Sobretot si el puc fer a casa i sense presses. Normalment m'aixeco amb gana, i sóc capaç de menjar deu minuts després d'haver-me aixecat del llit. Normalment esmorzo pa amb embotit i un cafè amb llet, i de tant en tant m'animo i substitueixo el cafè amb llet per un gotet de vi negre. I deixo el cafè amb llet per al final, i en forma de talladet. Normalment, un parell de dies a la setmana substitueixo el pa amb tomàquet i l'embotit per un croissant o una ensaïmada amb un trosset de xocolata negra. El croissant de xocolata l'he abandonat bastant, perquè darrerament els trobava massa carregats de xocolata i arribaven a embafar.

dijous, 15 d’abril del 2021

Àngels Longán: "El decret de plantilles: la introducció del model de gestió privada en la funció pública".


 

L'Àngels Longan és de les poques directores catalanes que s'oposa a fer de cap de Recursos Humans i contractar els professors interins del seu institut. Una rara avis dins del col·lectiu. Tota la meva admiració i suport.

Article publicat al Diari de l'Educació.

Des de l’any 2014 el decret de plantilles permet a les direccions de centres públics la selecció d’una part del personal docent i la seva continuïtat en el lloc de treball. Això soscava el funcionament democràtic dels claustres.

Sóc directora d’un centre públic i fa pocs dies una persona interina em va expressar la seva preocupació per la seva continuïtat el curs vinent. No és aquest un fet aïllat actualment en els centres públics, en relació amb la gestió del personal docent. En altres ocasions he observat que personal docent no fix dubtava a l’hora de demanar una baixa o permís, per qüestions relacionades amb la seva possible continuïtat al centre el curs següent. Aquests són exemples de diverses realitats que es viuen als centres, a conseqüència de l’actual model de provisió de llocs de treball docent als centres públics.

Començarem aviat la preparació del curs vinent i s’apropa el moment de prendre decisions com a cap de personal, segons les competències atorgades a les direccions de centres al Decret 39/2014, de provisió de llocs de treball. Treballo a la funció pública, però ben aviat em trobaré prenent decisions pròpies de la gestió privada, concretament dues: la continuïtat o no del personal funcionari interí, en pràctiques o de carrera en comissió de servei, i l’establiment de places amb perfil professional, d’acord amb el projecte de direcció i el projecte de centre, que poden ser ocupades mitjançant el procediment de selecció per entrevista prèvia. En el cas de les places perfilades podré decidir si faig proposta d’alguna persona concreta que opti a l’entrevista, tant si és funcionària de carrera com interina, per selecció prèvia de currículums. No és inhabitual sentir a dir a finals de curs a algun docent que marxa a un centre on el proposaran, per la seva coneixença amb la direcció. Encara que els procediments del decret se segueixin i la persona compleixi els requisits, cal preguntar-se si una selecció així no és, en realitat, arbitrària.

És habitual que quan es parla d’aquest tema s’entri en un debat centrat en l’enfrontament entre dos col·lectius que treballen conjuntament: el personal funcionari de carrera i el funcionari interí, ja que tots dos poden ser proposats per la direcció. És aquest, a parer meu, un debat artificial en referència al tema que ens ocupa; no es tracta de posar en dubte la vàlua professional d’uns i altres. Es tracta del procediment de selecció del personal, a banda de la situació administrativa de la persona seleccionada pel lloc de treball. Cal recordar que, si treballen en centres públics, tant uns com altres tenen condició de funcionari públic.

Tampoc no es tracta de qüestionar la professionalitat de les direccions de centres. És evident que hem de confiar en les direccions i les seves actuacions, però el que ens ocupa és si la forma de contractació del personal docent als centres públics ha de ser sobre la base de les competències atorgades directament a aquestes direccions. Es tracta, per tant, de qüestionar un model de gestió en la funció pública que introdueix elements propis de la gestió privada.

Un argument que s’esgrimeix a favor de l’actual decret de plantilles és la defensa dels equips docents estables. És aquest un tema crucial perquè estem parlant d’un país on el percentatge d’interinatge a l’educació pública és del 40% (segons USTEC, en data 03.02.2021). És necessari revertir aquesta situació; un servei públic com l’educació ha d’estar enfortit des de dins. Però això no pot resoldre’s precaritzant la professió amb l’establiment d’un cos de professorat interí permanentment reclamat, cal donar accés al funcionariat de carrera a persones que han demostrat sobrada vàlua. És necessària una reforma del sistema d’accés a la funció pública, actualment desfasat amb un sistema d’oposició obsolet. Però en tot cas el model de provisió de llocs de treball docents que marca el decret no ha de plantejar-se per donar resposta a aquest problema. Cal regularitzar aquesta situació anòmala en funció pública.

Un altre argument que mai no falta és que els centres no poden funcionar si no és amb persones compromeses amb el seu projecte de centre. Em pregunto com hem pogut, doncs, funcionar anys enrere quan això no era així i sobretot em pregunto què significa per algunes persones “estar compromès” amb un centre. Cal delimitar molt bé aquest significat per no entrar en arbitrarietats, afinitats personals o discriminació, i deixar a la bona fe de les direccions o a la seva pròpia ètica professional aquesta qüestió és, com a mínim, complicat. Al meu entendre un docent ha d’estar compromès amb l’educació de qualitat a qualsevol centre i les diferències entre projectes educatius no haurien de ser tan grans com per no permetre l’acollida i acompanyament del professorat de nova incorporació. Cal exigir qualitat del servei i compliment dels deures professionals, com a qualsevol professió, i sistemes d’avaluació i actuació efectius. Tal com hem dit abans, cal, en aquest sentit, una reforma de la funció pública actual.

Finalment, els qui defensen aquest model de provisió de llocs de treball docent argumenten també el dret de l’alumnat a tenir els millors educadors. El que no podem obviar és que el desitjable és que aquest dret l’obtingui el conjunt de l’alumnat, no tan sols una part o l’alumnat d’un centre concret. Cal recordar que la discriminació en la selecció de personal obre la porta a la discriminació entre centres i la creació de claustres elits no deixa de ser una altra forma de segregació. Cal destacar que l’educació pública ha de vetllar per la igualtat d’oportunitats de tots els alumnes i ha de garantir la igualtat en les condicions del servei. A parer meu, això té a veure amb la qualificació professional inicial i amb la via d’accés a la funció pública, no amb la selecció dels docents, posteriorment, en un centre concret.

Fa massa temps que aquesta manera de funcionar impregna tot el sistema i s’accepta com si no passés res. Per mi, el preu a pagar és alt. La realitat actual als claustres i la vida als centres es veu afectada en major o menor mesura pel decret de plantilles. El fet que un centre vulgui comptar amb un professorat homogeni i en pugui seleccionar una part a tal efecte posa a la corda fluixa qüestions com la llibertat de càtedra, que ben entesa permet al docent expressar la seva màxima potencialitat, o la pluralitat d’opinions als claustres, una característica bàsica en l’educació pública. Com a educadora vull creure que els professionals de l’educació no som persones submises, passives davant les circumstàncies del nostre entorn. Però seria il·lusa si pensés que la situació actual no incideix en les persones. Encara que les direccions actuïn amb honestedat no es pot menysprear l’efecte que té el model actual en el personal no fix, que veu sumada a la seva incertesa pel futur el qüestionament any rere any de les seves actuacions d’una manera poc clara. Els claustres perden empoderament, es tornen passius i en el pitjor dels casos assisteixen impotents a discriminacions en el lloc de treball. Que puguin ser pocs els casos on es doni aquesta discriminació no és justificació per defensar el model general.

Els centres educatius públics han de tenir procediments garantistes d’imparcialitat i igualtat, que permetin el funcionament democràtic als claustres. Després de set anys, seria hora de revisar això. Vull pensar que una escola més justa fa una societat més justa i que això és una altra forma de lluitar pel nostre alumnat.

dimecres, 14 d’abril del 2021

El "temazo" del dimecres. Rachid Taha - "Ya Rayah".

 

Rachid Taha fou un cantant d'origen algerià mort el setembre del 2018 al país on residia, França, a l'edat de 59 anys degut a un atac de cor. Va ser un dels cantants més populars de l'estil raï (una barreja de música tradicional amb sintetitzadors, baix i bateria) en llengua àrab, amaziga i francesa. Aquest "Ya Rayah" va ser una de les més exitoses, i la va incloure a l'album triple "1, 2, 3, soleils". Potser no el coneixíeu però la cançó us resultarà familiar. De fet és una cançó tradicional algeriana.

dimarts, 13 d’abril del 2021

Sèries: "When they see us".

 












L'altre dia en una entrada us parlava de la sèrie britànica "A Confession", basada en un cas real esdevingut a Anglaterra a principis del segle 21. Doncs arrel de comentar-ho a algunes amistats em va arribar la recomanació d'aquesta altra sèrie que avui us presento, "When they see us", que també es basa en un fet real esdevingut als EEUU, concretament al barri novaiorquès de Harlem. Els protagonistes, com podeu comprovar a la portada del cartell promocional de la sèrie, són cinc joves del barri de orígens diversos però, com salta a la vista, cap d'ells blanquet de pell. No us donaré més detalls de la trama argumental per no xafar-vos la guitarra (de fet, a mi no m'agrada saber gairebé res de l'argument d'una sèrie, pel·lícula o novel·la abans de consumir-la, vull que em sorprengui de principi a fi).

Bé, ja em direu què us ha semblat si us heu animat a veure-la o si potser ja l'heu vist.

dilluns, 12 d’abril del 2021

Aprenent de pescador (i rimaire).

 

Pescadors d'aigua salada,

els peus nus sota la sorra

de l'ocàs fins a l'albada.

Déu n'hi do quina vidorra.


Amics del sol i la lluna,

de l'aigua, la sorra i el vent

quan veieu que pica alguna

aneu a per la canya corrent,


Orades, lluços i tonyines,

per als bons paladars

i per les goles més fines

llobarros, sípies i calamars.




diumenge, 11 d’abril del 2021

Madrid - Barça (2-1), la història es repeteix.

 












El Barça es va deixar ahir a Valdevebas tres punts que poden ser crucials de cara al desenllaç de la lliga, a manca de vuit jornades per al final. En aquests moments, i a l'espera del que faci l'Atlético aquesta tarda, el Barça es situa 3r a un punt dels dos equips madrilenys. Queda lliga, però el Barça parteix en la pitjor posició.

Pel que fa al matx d'ahir, cal reconèixer que el Barça no va fer un bon partit, i que el Madrid va saber defensar-se i sortir en ràpides contres. I a més a més va tenir la fortuna d'obrir el marcador en la primera ocasió que va generar, amb un gol amb el taló de Benzemà superant el defensa, Araujo, i el porter que no va poder veure la trajectòria de la pilota. El segon gol dels blancs va ser un "xurro" dels grans ja que la falta xutada va rebotar en l'espatlla de Busquets i va despistar totalment Ter Stegen.

El Barça va obrir la llauna a uns 25 minuts del final, però no va saber trobar el camí a l'empat. Tot i que va tenir algunes ocasions clares per fer.ho. Potser si l'arbitre hagués allargat quelcom més dels 4 minuts de prolongació (com a mínim haurien d'ahaver estat 6), o hagués estat avisat pel VAR de l'agafada de Mendy a Braithwaite a l'area blanca, o de la trepitjada de Casemiro a Lenglet també dins de l'àrea a la primera part... Però ja sabem amb qui ens les juguem, oi?

dissabte, 10 d’abril del 2021

Pedalada per la Serra de Cardó-El Boix (Baix Ebre).

Ermita del Coll d'Alba.













El dimecres, abanans que el govern decidís tornar al confinament comarcal, vaig sortir ben dinat direcció a Sant Carles de la Ràpita amb la intenció de passar uns dies per la zona. L'entrada en vigor del nou confinament em va fer tornar abans d'hora, però vaig poder gaudir d'un parell de dies a prop del mar, i d'una ruta en bici de carretera per paratges desconeguts.

Vaig rodar per la zona sud de les serres de Cardó-El Boix, concretament al Coll d'Alba (330 m.), per una pista força malmesa per a una bici de carretera, rodejat d'oliveres, masos, pins i molins de vent del Parc Eòlic del Coll de l'Alba. La meva intenció era creuar el parc entre l'Aldea i Bitem, però vaig comprovar que més enllà del Coll d'Alba la pista passava de l'asfalt a la terra i vaig haver de canviar de plans i baixar directament direcció Tortosa, i d'aquí cap a l'Aldea.

En la ruta també et trobes un parell d'ermites: la de Coll d'Alba, i la de Mig Camí, que com indica el nom es troba a mig camí de Tortosa i el coll.































































Ermita de Mig Camí.