Tothom igual que Desigual!

 

Treballador de Desigual votant la proposta.

Els treballador de l'empresa de roba Desigual han votat la proposta de l'empresa de reduir un dia de feina a canvi d'una reducció de sou del 6'5%. El 86% de la plantilla ha validat la proposta i passaran a treballar 4 dies en comptes dels 5 que treballaven fins ara. 

Tant de bo que aquest tipus de jornada laboral s'estengui a moltes més empreses i sectors laborals i millori la qualitat de vida dels treballadors.

Jo fa temps que havia escoltat l'economista Arcadi Oliveres aquesta proposta per al repartiment del treball i de la riquesa, i és tot just el primer cas d'una gran empresa que aposta per aquesta formula. Segur que els seus treballadors milloraran la productivitat en el futur tenint un dia més festiu a la setmana.

El "temazo" del dimecres. Pomada - "Maria Mercè".

 

Els Pomada (Carles Belda i Helena Casas) van ser un grup que va fusionar la música tradicional amb sons electrònics i sàmplers de l'any 1995 al 2004. Van tenir cert èxit en els ambients catalanistes (casals, ateneus, cases okupades, i entitats de cultura popular vàries) a banda de festivals, i festes majors arreu del territori i a altres indrets. Al Belda encara l'hem continuat escoltant en diversos projectes musicals, ja sigui col·laborant amb altres músics o liderant projectes propis.

Un grup clau per entendre l'auge de les músiques d'arrel tradicional a finals dels 90's del segle passat.

Tornen les diades castellers a Terrassa.

 

Foto: Mireia Comas.

Ahir diumenge, gairebé dos anys després de la darrera actuació castellera (per la Diada de la colla del 2019), els Minyons vam tornar a exhibir-nos a la nostra ciutat, amb motiu de la IVa Diada de la Nova Atenes, celebrada enguany al Raval de Montserrat amb públic assegut i amb reserva prèvia, i un nombre limitat de castellers (160). Tampoc hi havia colles convidades, així que la diada va transcórrer amb molta agilitat i sense cap ensurt, ja que no vam passar dels castells de 7 pisos.

Malgrat les circumstàncies no ens permetes encara actuar com ens agradaria i amb tots els castellers que voldríem, reconec que em vaig emocionar tornant-me a vestir de minyó i anant xino xano cap a la plaça. I per descomptat les sensacions de tornar a estar envoltat dels companys i ocupar el meu lloc de contrafort a les pinyes, van ser molt agradables.

No vam passar dels castells de 7 pisos (3d7, 5d7, 4d7p i 4d7, més dos Pd5 i tres Pd4), però vam tornar a gaudir amb allò que tant ens agrada.

Fixesa ja!

 

Aquesta tarda se celebra a Barcelona una manifestació per l'estabilització de milers de treballadors interins públics, molts en situació de temporalitat de llarga durada, i contra el Decret Iceta que obre la porta a l'acomiadament massiu d'interins amb una indemnització pírrica.

l'1O, el dia que ens vam unir i vam guanyar.

 

Han passat 4 anys del referèndum de l'1 octubre i cada any quan arriben aquestes dates els records s'acumulen i el sentiment de ràbia i odi envers l'enemic (l'estat espanyols) creix uns graus. I també creix l'orgull pel que els catalans vam fer aquell dia, desobeint tot un estat putrefacte, demofòbic i catalanòfob. Malauradament, els dirigents polítics van preferir refredar l'ambient i mantenir els càrrecs de la Catalunya autonòmica, i no s'ha avançat gens en el camí cap a la independència.

El "temazo" del dimecres. Potato - "Miguelin el casero".

 L'any 1986, els vitorians Potato publicaven el disc "Potato + Tijuana in blue", on s'incloïa aquest tema, un dels grans clàssics dels Potato. Avui que és el dia dels Miquels, com l'avi ja traspassat, faig un petit homenatge a tots els Miquels amb aquesta cançó inspirada en un personatge real que es dedicava a la pagesia, al mercat, i alguna cosa més.

Abraçades.

 

Avui m'ha passat una d'aquelles coses que em fan estimar la meva feina i que m'emocionen. Al matí a l'hora d'entrar a escola, una alumna de 6 anys que era de les primeres a la fila m'ha volgut abraçar fort i m'ha dit a l'oida "t'estimo". Em meravella com els (alguns) infants d'aquestes edats expressen de manera tan directa els seus primitius sentiments. I només portem dues setmanes de classes! Evidentment li he contestat que jo també me l'estimava i he continuat saludant i donant la benvinguda als alumnes que hi havia a la fila.

No sé quins mecanismes psicològics fan que anem perdent la capacitat de dir "t'estimo". Potser és que s'incrementen els nivells de vergonya a exposar els nostres sentiments, o que aprenem que la gent no va dient t'estimo per la vida. En tot cas, és una de les coses més boniques que et passen quan atens infants menors de 7 anys.