Tornen els Inadaptats: Inacabats, però mai vençuts!!

 

Com s'ha enyorat els Inadaptats aquesta darrera dècada de conflicte amb l'estat espanyol. Ahir, i abans-d'ahir, set anys després de la darrera ocasió (al recinte firal de Vilafranca del Penedés), la banda penedesenca va tornar a oferir un parell de concerts per als seus cada cop menys joves seguidors (en la quarentena la majoria) a la sala Razzmatazz barcelonina.

Va ser una hora i mitja de cançons i missatges polítics (ja fos en la veu del cantant, Àlex, o amb les banderes i pancartes que anaven apareixent a l'escenari. A destacar la gegantina bandera comunista que va apareixer darrera dels músics al final de xou). No van faltar la majoria dels himnes dels Inadaptats, ni les olles, ni fins i tot alguns pilars entre el públic. 

Vaig retrobar-me amb alguns col·legues d'arreu del territori, la majoria castellers d'altres colles. Una nit per al record, amb uns Inadaptats encara en plena forma. Frisant per quan serà el proper retrobament.

"Ecos de gloria".

 

Fa uns dies que he acabat la lectura d'aquesta novel·la històrica ambientada en la guerra entre Mèxic i els EEUU a mitjans del segle XIX, que va suposar la cessió d'una bona part del territori del nord mexicà a mans nord-americanes. 

Una novel·la que ens mostra la cruesa i el drama de la guerra, els valors més nobles i els més obscurs i innobles. I que ens mostra com el poble acaba enganyat per una classe dirigent traïdora i sense escrúpols que tan sols es preocupa per la seva butxaca i els seus propis interessos i beneficis. Una història que es repeteix al llarg dels segles i en conflictes arreu. Sense anar més lluny, a casa nostra.

Alcarràs.

 

Ahir vaig anar al cinema Catalunya a veure la pel·lícula de moda, l'aclamada i premiada "Alcarràs" de Clara Simón. Poques vegades he vist omplir la sala gran del cinema Catalunya, i encara menys per una pel·lícula catalana (i en català!). A la sessió de les 19:10 d'ahir es va omplir a vessar la sala i minuts abans de l'inici hi havia una bona cua de gent esperant adquirir una entrada.

Pel que fa a la pel·lícula he de dir que no em va decebre i que em va agradar molt. Una pel·lícula que mostra la realitat de la pagesia a casa nostra, en un poblet del Segria, amb les seves costums i peculiar forma de vida. La directora aconsegueix emocionar l'espectador amb la seva particular i encertada forma de fixar la càmera en els protagonistes i també en els paisatges, a banda d'aconseguir que els personatges siguin molt creïbles pel fet de no ser actors professionals, si no gent de la zona que són, pràcticament, tal i com apareixen a la pel·lícula.

En fi, dues hores de metratge que em van passar volant i que em van fer identificar en molts moments amb les vides dels protagonistes.

El "temasu" del dimecres. Stop JJOO - "La terra per sembrar".

 

Bonica i reivindicativa cançó coral amb amb rellevants músics de l'escena catalana que s'han unit per fer front als desitjos del govern de Catalunya, juntament amb el govern de l'estat, i quatre empresaris dels Pirineus, de presentar candidatura a l'organització dels JJOO d'hivern de l'any 2030. 

Ni ambientalment, ni territorialment, ni nacionalment, ens calen, ni hem de voler uns JJOO que enriquiran a uns pocs a costa de molts, de destruir territori i que no resoldran, més aviat el contrari, els problemes endèmics de la gent dels Pirineus.

2 nits i 48 hores a Londres en 11 fotos.

 

Pub Sherlock Holmes, molt proper a Trafalgar Square.

 

Aquest llarg cap de setmana (el divendres les escoles feien festa a Terrassa), vaig aprofitar per tornar a visitar Londres després de 14 anys sense trepitjar Anglaterra, i potser uns 20 sense trepitjar Londres. Aquesta capital és de les meves preferides. L'hauré visitat unes 7 o 8 vegades (la primera desplaçant-me en autocar amb en el viatge de fi de curs a 3r de BUP) però no entenc per què feia tant de temps que no hi tornava... M'encanta la cultura britànica: la passió per l'esport, la vida als pubs, la cultura musical, el seu humor àcid, les tribus urbanes...

Tres dies donen per bastant a una ciutat com Londres que té una molt bona xarxa de transport públic i molta oferta d'activitats de tota mena. Jo em vaig centrar en el que a mi m'agrada: esport (partit de rugbi), concert (un grup moscovita de rap metal), i cervesa (Guinness) als entranyables pubs locals. I, evidentment, una mica de turisme de guiri pels llocs més destacats (Buckinham, Hide Park, Trafalgar, Westminster...)

Candem Town.

Carrer típicament britànic.

Estadi de Twickenham. Partit de rugbi entre l'armada i la marina. Des del 1907 el celebren.

Concert del grup moscovita MDB (Moscow Death Brigade)

Sobren les paraules...

Interior del pub Marquis of Grandby

La nòria gegant al barri de Westminster, al costat del riu Tàmesi.

Un autobus tradicional amb manifestants pro Palestina i el Big Ben al fons.

God Save the Queen (Buckinham Palace).

El "temasu" del dimecres. El Jincho - "Los porros no".

 

El Jincho és un raper madrileny (31 anys) criat al barri d'Orcasitas, que ha saltat a la fama gràcies a aquest tema, i a la seva condició d'expresidiari i exdelinqüent (va estar més de tres anys a la presó per segrest, i va portar a terme nombrosos robatoris des de ben jovenet). Des de ben jove també es va aficionar a les lluites de galls (rapers) i va acabar encaminant la seva vida cap a aquesta afició que ara s'ha convertit en la seva professió. La seva veu em recorda, salvant les distàncies, al cantant portoriqueny de rap de Calle 13.

Cap de setmana de teatre, disco i futbol.

 

Aquest passat cap de setmana ha estat força intens més enllà de la diada de Sant Jordi. El divendres per la nit vaig anar al teatre, a l'antic Centre Cultural (actual Factoria Cultural) per veure l'amic Biel Duran, il·lustre gelidenc que va ser membre actiu dels Minyons a la dècada dels 90, interpretant, juntament amb la Sara Espígol i Eduard Buch, l'obra "Ovelles", una història sobre tres germans que reben per herència un ramat d'ovelles i que han de posar-se d'acord per mirar de treure algun rèdit. 

En acabat vam fer una cervesa amb els actors i ens vam quedar sopant amb el Biel, vell amic, per recordar (b)vells temps i saber per on ens ha dut la vida a uns i altres. 

El dissabte, a banda del vermutet de Sant Jordi, i una passejadeta per la Plaça del Progrés a comprar un llibre a la parada del cau on va la neboda, vaig anar a la celebració d'aniversari d'una vella amiga, i la cosa es va anar animant, fins passades les 5:30 de la matinada. Ni recordo la darrera ocasió d'haver anat a dormir un parell de dies seguits a altes hores...

El diumenge, em van convidar a veure el partit Barça-Rayo (0-1). Era el segon partit consecutiu que anava a veure (el diumenge anterior també, contra el Cadis (0-1)), i la segona derrota consecutiva per la mínima. No sé si em tornaran a convidar mai més amb aquests carnets.