Aquesta banda skà turca la vaig conèixer fa prop de dues dècades, si no més, gràcies a un casset gravat que em van passar. Feia anys que no els escoltava, però amb l'excusa de trobar una cançó turca per als "temasus" dels dimecres, els he tornat a escoltar. De fet, no recordava ni haver vist cap dels seus videoclips. Només escoltava les seves cançons amb el casset.
Arribar fins al hostel on m'allotjo, tocant al riu Bòsfor per la part europea (occidental), no ha estat gens fàcil. De fet, m'he posat bastant dels nervis veient que no me'n sortia. I és que no em funcionava l'ubicació i no he trobat ningú que m'informés a les estacions de metro per on he hagut de fer transbordaments.
Gent estranya que se m'apropava quan jo m'apropava a les màquines expenedores de bitllets de metro. Màquines que no acceptaven ni la targeta, ni efectiu. Màquines on suposadament podies comprar la targeta de transport per diversos dies i que, finalment, no es podia...
Entre naps i cols he acabat arribant a l'hotel passades les 21:00, hora local. Amb el temps just de menjar a un lloc local per 2'5 euros una mica de pollastre a la brasa amb arròs i amanida, i després anar a fer un te i una xica a un cafè súper xulo al costat de la mesquita de Suleymaniye. A dalt d'una terrassa amb unes vistes espectaculars. Ja m'he oblidat del mal tràngol de l'arribada.
Arriba el Nadal,
tot ple d’alegria,
fem una postal
i aquesta poesia.
Ara que ve el fred
ens hem de tapar,
que surti el solet
i ens vingui a escalfar.
Mengem canelons,
sopa de galets
pollastre, torrons,
neules i bombons.
Fem cagar el tió,
i rebem els reis
ai quina emoció
venen en camells!!
El millor regal
ja me l’han portat
passar aquest Nadal
al vostre costat.
Bon Nadal!!!
Recordeu que són dies de regalar molt, de col·laborar amb tota mena de causes solidàries, de visitar familiars que no visitaries la resta de l'any, de menjar i beure com truges, de ser feliç, i de fer propòsits que mai s'acabaran complint!!
Bon Nadal!!!
Ahir Joan Manuel Serrat va posar fi a més de 60 anys de carrera amb el darrer dels tres concerts que va oferir al Palau Sant Jordi de Barcelona. La darrera vegada que el vaig veure en directe va ser al juliol del 2015 en un concert al teatre Grec acompanyant la meva mare i una tieta. Després del 2017, amb tot el que va passar a casa nostra, vaig decidir que ja no el veuria més en directe. Em continuen agradant moltes de les seves cançons, i de tant en tant me l'escolto a casa, ara bé, la decepció pel personatge ha estat tan gran, que me n'he allunyat emocionalment definitivament.
Ahir al Sant Jordi, Serrat va escriure un lamentable epitafi final quan dirigint unes paraules finals al públic, el típic supremacista castellanoparlant va cridar-li que parlés en castellà, i aquest va acceptar de bon grat dient que així l'entendria tothom. Quina gran diferència a quan va renyar un espectador que va demanar-li que cantés alguna cançó en català en un concert a l'Auditori de Barcelona. Què en queda del Serrat que va començar a cantar fa més de 60 anys i que va negar-se a representar Espanya a Eurovisió perquè li feien cantar en castellà? Ben poca cosa.
Els catalans recordarem el gran cantautor que ha estat, i les belles cançons, però sens dubte, sempre el recordarem com un artista afecte al règim, amic del PSOE del 155, i amb zero sensibilitat al dret del poble català a decidir democràticament el seu futur, així com per la manca de compromís per defensar el català davant dels atacs del supremacisme castellà.
Avui he fet la tradicional pujada a La Mola d'inici de vacances d'hivern acompanyat del David, un amic mestre amb qui ja hem pujat unes quantes edicions. Avui s'ha donat la circumstància que feia un dia molt clar amb pocs núvols i que s'ha pogut veure l'illa de Mallorca des del cim de La Mola (1104 m.). A banda de fer una temperatura súper agradable, poc habitual per aquestes dates. Hem pujat per la Canal de Les Bruixes i per una de les canals que hi ha a la vessant oest del massis, i hem baixat pel camí dels Monjos i per Can Poble. Al restaurant, un xai amb mongetes per seguir la tradició i un porronet de vi.
Ahir va ser el darrer dia d'escola del 2022, i amb els alumnes de l'escola de 3r a 6è vam anar a l'històric Centre Social Catòlic del carrer Font Vella a jugar unes partides del tradicional joc nadalenc del Quinto. Que consti que moralment em genera força contradiccions el fet de promoure aquest tipus de joc (bé, en la meva defensa he de dir que jo no organitzava l'activitat i que també s'ha convertit en una tradició al meu centre), on es juguen calés (els alumnes evidentment no), i t'hi pots deixar una bona pasta si hi vas gaires dies i jugues gaires partides...
En fi, que més enllà dels dubtes morals que em genera el joc, vaig poder fer de "lloro" (qui canta els números) un parell de partides des del lloc on ho fan els lloros del Social, on fa ja anys havia anat algunes sessions. No gaire la veritat. Sempre m'ha costat això de llençar els diners en el joc. Però s'ha de reconèixer que enganxa, que el Quinto és divertit (per com la gent contesta amb una rima i una cantarella els números que canta el lloro), i molt tradicional (arriben a jugar prop de 500 persones algunes partides... Un bon negoci per al Social, sens dubte.
