El Barça de bàsquet s'enlaira.

 

Enguany el Barça de bàsquet ha iniciat la campanya amb algunes cares noves i canvi d'entrenador. L'exjugador, i antic capità, el santsenc Roger Grimau va agafar el relleu d'un altre mite del barcelonisme, el lituà Saras Jasikevicius, que en les tres temporades a la banqueta del club, si bé va guanyar dues lligues, no va aconseguir guanyar l'anhelada eurolliga, malgrat tenir una de les millors (i més cares) plantilles d'Europa.

Enguany el club ha apostat per un home de la casa sense experiència a l'ACB, però gran coneixedor del club, i amb un estil de lideratge molt diferent al del lituà. Si aquell era súper exigent, cridaner, i no perdonava una errada, el català és tot el contrari: calmat, i gens donat a fotre bronques als jugadors. No sé si és per aquest canvi d'estil de lideratge que els jugadors estan donant el millor de sí mateixos, i el Barça està fent un inici de temporada espectacular encadenant victòries a casa i a domicili, tant a la competició espanyola com a Europa.

Ahir va ser en la competició europea, al Palau Blaugrana, enfront el Bayern de Munich entrenat per l'exmadridista Pablo Laso. Els jugadors blaugranes van fer una autèntica exhibició imposant-se als alemanys per gairebé 40 punts de diferència. Un escàndol. 

No sé si aquesta ratxa durarà gaire, i si vindran temps difícils i tindran la capacitat de sobreposar-se. Caldrà esperar per saber-ho. En tot cas, el que sembla evident és que en aquest inici de temporada podem veure com uns quants jugadors que ja jugaven en l'època Jasikevicius, s'han alliberat psicològicament i estan donant el millor de sí mateixos. A veure quant dura...

De colònies a La Marinada, Cambrils.

 

Des de dimecres he estat a Cambrils, a les colònies de 3r i 4t de la meva escola. Enguany han estat unes colònies molt més tranquil·les que les de l'any passat, on vaig viure com a tutor del grup de 3r una experiència força negativa amb un alumne accidentat i hospitalitzat durant quatre nits. Enguany hi he anat com a mestre acompanyant (no tutor) i tot i que també ets responsable i fas, si fa no fa, les mateixes coses que els tutors, ho vius de manera força diferent. Més alliberat com si diguéssim. 

Afortunadament, les prediccions meteorològiques de pluja no s'han complert del tot, i només vam haver de suspendre i canviar les activitats del dijous a la tarda. Bé, l'excursió en catamarà prevista per avui al matí tampoc l'hem pogut portar a terme a causa del temporal i les fortes onades. Però hem tingut un dia radiant i hem pogut passejar i fer una gimcana pel passeig marítim de Cambrils. 

I entre activitat i activitat els alumnes han pogut practicar esport, organitzar-se, córrer, saltar, riure... Tampoc ha faltat la discoteca de la darrera nit, ni el joc de nit amb lots, els nervis a l'hora d'anar al llit, alguns plors, alguns ferits lleus, els que s'enfaden i ploren, els que s'enyoren, etc., etc.

El temassu del dimecres. Skaparapid feat Juantxo Skalari - "Temps perdut".

 

El passat divendres 6 d'octubre els valencians Skaparapid van ser a Catalunya, a la Sala Salamandra de l'Hospitalet de Llobregat celebrant 30 anys des que van crear la banda. Van venir un parell de convidats d'excepció de l'escena ska-punk catalana i basca: l'Àlex d'Inadaptats i el Juantxo dels ja desapareguts Skalariak (actualment Juantxo Skalari). Amb aquest segon van tocar aquest tema inclòs a l'àlbum "El cuento de nunca acabar" (1999). Un dels clàssics als concerts.

Terrassa, com un poble.

 

Sóc d'aquell tipus de persona que sembla sortida d'un poble. Avui surto a comprar al supermercat abans de sopar per comprar quatre coses, i acabo tornant a casa una hora i mitja després, després de trobar-me tres coneguts d'aquells que feia molts dies que no trobava i un veí nou a la comunitat que encara no havia conegut i que al creuar-nos m'ha preguntat si era jo el president de la comunitat, i davant del sí, m'ha volgut explicar unes quantes cosetes.

Ja ho té això Terrassa. Segons com pots anar d'aquí cap allà de forma anònima i sense ni tan sols saludar ningú, i segons el dia pots trobar-te un munt de coneguts i saludats. I, és clar, jo sóc de la mena que m'agrada interessar-me per la gent coneguda i ser "simpàtic",  i no me n'adono que ja m'he passat un quart o mitja hora fent treballar la llengua.

Em sembla que si visqués a un poble hauria d'anar a comprar al poble veí per no haver de passar-me les hores fora de casa. Bé, o potser com que sempre veuria els mateixos ja no tindria gran cosa a explicar ni preguntar i aniria més per feina...

De pont pel Berguedà.

 

He tornat a passar uns dies en bona companyia per la comarca del Berguedà, paradís boletaire tot i que aquesta tardor no està sent gaire benèvola a nivell de pluges, i poc bolet es pot trobar. 

He fet nit a prop del poble abandonat de Peguera, on va néixer en Ramon Vila Capdevila "Caracremada", i també he tornat al Catllaràs, on hi ha el xalet de Gaudí, que ja han reformat externament però no interna. Encara no saben què hi faran amb aquest edifici que ja va ser hospital i allotjament a principis del segle XIX quan es treballava a les mines properes, i més tard alberg juvenil.

Ens ha fet un temps esplèndid amb poc fred per les alçades d'any que estem, però també teníem la llar de foc del refugi que ens ha escalfat les dues darreres nits. 

Pel refugi del Catllaràs sempre passa gent, i enguany ens hem trobat uns quants terrassencs. Un parell del barri de La Maurina que venien a passar el dia i a fer una mica de brasa, i uns de la nostra quinta que ens ajuntàvem pels llocs de festa a Terrassa, i que ara viuen a Vacarisses un i a Tordera l'altre.

Avui he tornat d'hora al matí per no trobar-me la cua que em vaig trobar el dijous al migdia entre Gironella i Cercs. I he vingut sense parar-me ni un moment. A saber com deu estar la carretera a aquesta hora amb la quantitat de cotxes que han sortit aquest llarg pont.

Arròs de muntanya per llepar-se els dits.

L'única casa que queda en peu a Peguera.

El poble abandonat de Peguera.

El temassu del dimecres. Out Of Control Army (amb Carmen d'Skaparàpid) - "Global Ska",

 

El passat divendres vaig anar al concert de celebració dels 30 anys dels valencians Skaparapid. Una de les bandes més veteranes de l'escena skatal·lítica dels Països Catalans, que a casa nostra són força underground, però que a alguns països de latinoamèrica fan concerts amb milers d'espectadors. 

Amb els Skaparapid a més, m'uneix una relació especial perquè els vaig portar a Terrassa per als Minyons l'any 2000, i vaig fer amistat amb alguns dels membres de la banda, encara actius.

El divendres a la sala Salamandra de l'Hospitalet van estar acompanyats pels amics mexicans d'Out Of Control Army, una banda molt potent que espero tornar a veure algun dia. També van tenir les col·laboracions especials de dos música de llarga trajectòria com l'Àlex d'Inadaptats, i el Juantxo "Skalari", cantant dels ja desapareguts Skalariak, que van sortir a cantar un tema cadascun.

Nit de festa, de record, i de descoberta. Una gran nit.

24 anys d'un enamorament.

 

Avui es compleixen 24 anys exactes del dia que vaig enamorar-me del rugbi. Per aquelles dates em trobava vivint i treballant a Dublin (Irlanda), i es va produir l'agradable coincidència que per aquelles dates se celebrés la 4a edició del Mundial de Rugbi (1999), coorganitzat per les nacions històriques del torneig de les 5 Nacions (França, Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda). Actualment és molt difícil, per no dir impossible, aconseguir entrades per als partits del mundial, però aleshores no em va costar gaire aconseguir entrades, unes setmanes abans, a una botiga del popular i cèntric Grafton Street.

Vaig poder aconseguir entrades per al partit més interessant de la fase de grups al grup E entre els amfitrions Irlanda i la potent (i a la llarga vencedora del torneig) Austràlia, i per als quarts de final al mateix estadi, l'històric Lansdowne Road, entre França (subcampiona) i Argentina.

Amb el pas dels anys, miro enrere i em sento un gran afortunat per haver pogut viure en directe un dels esdeveniments esportius més seguits del món. Avui dia em resultaria força més complicat poder presenciar partits com els que vaig poder presenciar aleshores. Per preu, per la demanda d'entrades, per la logística per anar al lloc on se celebra el mundial... Tanmateix, no descarto tornar a presenciar un mundial en directe. És un objectiu que em plantejo de cara al futur.