Prop de 40.000 persones segons fonts oficials han inundat els carrers de Palma de Mallorca per defensar la llengua catalana dels atacs del govern balear del PP i VOX. Organitzada per l'OCB (Obra Cultural Balear), la manifestació ha arribat fins la Plaça Major de Palma, on el president de l'entitat, Antoni Llabrés, ha exigit a les autoritats públiques el compliment de l'estatut balear de protegir i impulsar la llengua catalana per fer-la ben viva i present en tots els àmbits de la societat.
Avui han pintat un nou mural a una paret del pati de l'escola on treballo. El grup "La dona del sac" són dos germans bessons gironins que es dediquen a l'animació sociocultural i que han muntat aquest projecte interdisciplinari que intenta conscienciar la canalla en el respecte i la inclusió de la diversitat a través de la música i l'art.
Avui han vingut a Terrassa acompanyats d'una noia muralista a fer-nos un mural inclusiu i cooperatiu, ja que hi han col·laborat un bon grapat d'alumnes de l'escola.
Espero que els vagi molt bé en el futur perquè els he vist súper trempats i bona gent.
Avui el temassu dels dimecres li vull dedicar al Tara que ens va deixar aquest dilluns. El Tara havia estat un heaviorro gran part de la seva joventut, però també va abraçar altres estils musicals allunyats dels riffs de guitarra elèctrica. Un dels seus artistes preferits era Manu Chao, al que havíem vist en directe en més d'una ocasió, al vell Faktoria, a l'efímer Cirko Milagro, o a la sala Salamdra de l'Hospitalet.
Quina gran merda haver-se d'acomiadar d'un amic quan encara no toca. Avui ens ha deixat el Tara, el Francesc Xavier Alcántara Marín, amb tan sols 51 anys, després d'uns mesos de lluita infructuosa entre l'hospital de Terrassa i la Vall d'Hebron. No es podrà dir que no ho has intentat amb totes les teves forces.
El passat divendres vaig marxar de l'habitació on t'anaves apagant i em vas acomiadar mostrant-me un cor amb les dues mans. Tinc la sensació que va ser el teu comiat final tot i que et vaig dir que tornaria a visitar-te.
La vida no ha estat justa amb tu. Has donat més del que has rebut a canvi. Esperava poder compartir molts més moments amb tu. Molts més esmorzars, dinars i sopars; molts més concerts (de Manu Chao ja prou!); molts més partits de l'USAP; moltes més partides de dòmino; moltes més excursions; en fi, molt més de tot.
Ha estat un plaer, i una fortuna conèixer-te, amic Tara. Descansa en pau!
Aquestes darreres setmanes estic fent un curs de formació d'escacs, telemàtic, per implementar aquest joc a les escoles. El mestre del curs és un jove jugador d'escacs del club Peona i Peó, radicat als Lluïsos de Gràcia, Ferran Cervelló, que va arribar a ser campió d'Espanya sub-16 amb aquest club.
Arrel del curs ha tornat a incrementar-se el meu interès i curiositat per aquest joc, i vaig topar-me per casualitat amb la notícia de la víctòria d'un infant de tant sols 10 anys, l'argentí Faustino Oro, davant del campió del món i rei absolut dels escacs la darrera dècada, Magnus Carlsen, en una partida tipus Blitz, o súper ràpida (1 minut per banda).
És habitual que un gran mestre com Carlsen perdi alguna partida de tant en tant, i més si es tracta de partides ràpides que en juga moltes i no té la mateixa capacitat de concentració. Tanmateix, no deixa de sorprendre que un nen de tant sols 10 anys sigui capaç de derrotar tot un gran mestre. No sé on pot arribar aquest tal Faustino en el món dels escacs. Encara és d'hora per fer pronòstics. Però el que és clar és que ha de ser un nen amb unes facultats i un talent fora del comú. A veure si d'aquí a 10 o 15 anys el veiem competir en els grans campionats escaquístics del món.
(Interessant article del professor, periodista i membre del sindicat USTEC, Xavier Diez, per al diari digital El Món, on analitza la davallada global dels sistemes educatius dels països occidentals anant més enllà d'alguns dels factors que estem més acostumats a escoltar quan s'analitza la baixada de resultats a casa nostra).
La publicació dels informes PISA el passat desembre va caure com una bomba de fragmentació arreu d’occident. En un primer moment, cada país es va entotsolar en una desgràcia ja anunciada, perquè per poc que tinguessin els ulls i les orelles col·locades a escoles, instituts o facultats, tenien prou indicis per anticipar un enfonsament generalitzat. Com que encara no tenim opinió pública europea, sinó opinions públiques estatals, els diversos actors educatius es van tirar els plats pel cap atribuint-se els uns als altres (amb una especial predilecció per atacar uns docents a la vora del col·lapse). Tanmateix, malgrat que hi ha diferències regionals, derivades més de la composició sociodemogràfica que dels sistemes en sí, i sistemes que resisteixen al canvi (i els resultats els donen la raó), el cert és que hi ha una constatació estesa que, en termes generals, els sistemes educatius d’occident s’enfonsen. El problema és que el que passa a les aules de Detroit, l’Hospitalet o Marsella, no són altra cosa que el canari de la mina, el primer indici que hi ha quelcom que va malament.
Durant aquest mes, el president Macron ha tret un dels seus conills del barret. Davant el panorama desolador de l’École Républicane, proposa el retorn a l’uniforme escolar. Això ve a complementar altres propostes del seu actual primer ministre Gabriel Attal (que va saltar a Matignon directament des del ministeri d’educació) com ara grups per nivell, enduriment dels criteris per promocionar i graduar-se i un reforçament de la disciplina, fet especialment sensible en un moment en què hi ha una carència de professors que es neguen a exercir en determinats barris. Com succeeix amb el macronisme, són eslògans sense translació pràctica, mesures tan ingènues com desesperades, i sobretot, irrealitzables. La República ja no controla bona part del territori, i mostra d’això és el gran nombre de docents que abandonen la professió o que ja no se la plantegen, en un moment en què alguns mestres han estat assassinats i altres amenaçats de mort sense que l’administració faci res més que declaracions buides, i mentre els diversos governs, des de la renúncia de Miterrand a fer polítiques d’esquerres el 1981, els serveis públics s’han anat degradant fins a un punt, probablement de no retorn.
Potser França podria semblar un cas extrem, d’allò que anteriorment havia estat considerat un referent, a la sensació d’aluminosi republicana de societat fallida que sembla ara. Una societat en què, com retrata el geògraf Christophe Giully, el país és en mans d’una minoria dirigent i il·lustrada, parisenca, de classe alta, bohèmia-burgesa, indiferent a les necessitats d’una majoria reflectida en revolta dels armilles grogues. Tanmateix, l’enfonsament dels sistemes educatius és un fet, contrasta amb unes estadístiques de taxes de graduació creixents. Tanmateix, la realitat és una altra. Amb proves de coeficient intel·lectual (CI) que mostren habilitats mentals, intel·ligència verbal, matemàtica o espacial, es constata allò que els psicòlegs denominen “efecte Flynn invers”. L’efecte Flynn implicaria que els nivells de CI de la població tendeixen a incrementar-se en funció d’aspectes relacionats amb l’alimentació, la satisfacció de necessitats materials i el perllongament de l’escolaritat obligatòria. Tanmateix, pel que fa a occident, ja són molts els països que han vist caure el CI de les seves poblacions adultes, com constata l’estudi que va fer l’analista Emil O. W. Kirkegaard, el qual assenyala que entre 1978 i 2019, el Regne Unit ha baixat de 100 a 99, Estats Units de 100 a 97; Bèlgica de 104 a 97,5; França de 104 a 96,5; Dinamarca de 100 a 98 o Itàlia, de 100 a 94. El cas espanyol seria diferent (puja de 87 a 94) perquè és obvi que l’impacte del franquisme va deixar seqüeles en el panorama social i cultural del país. La puntuació normal hauria de ser 100.
Què està passant? Com a historiador, he de dir que ja hi ha hagut situacions del passat en què s’han produït retrocessos en la salut física i mental de la població. Els treballs de John Rule i E. P. Thompson sobre la revolució industrial anglesa del segle XIX van provar que l’impacte de l’empitjorament sobtat de les condicions de vida i de treball de la classe treballadora anglesa, sotmesa a un període de proletarització, explica la reducció d’uns quants centímetres en l’alçada dels reclutes de l’exèrcit britànic, derivat d’una pitjor salut, alimentació fruit de les dramàtiques transformacions socials i econòmiques que van comportar el pas d’una societat rural a una industrial i urbana. Ho va constatar també l’informe que va redactar Friedrich Engels coetàniament. En la versió catalana, Pere Felip Monlau també va advertir, a la Barcelona del segle XIX, com el canvi de paradigma que va implicar la industrialització, amb el treball infantil, l’explotació despietada, l’empitjorament de les condicions alimentàries o d’allotjament, va comportar una degradació general de la societat catalana, –amb una extensió de les malalties físiques i mentals– que només mesures intervencionistes i protectores (i la capacitat d’acció i resistència del moviment obrer) van aconseguir corregir. Més recentment, l’enfonsament de la Unió Soviètica també va comportar una caiguda de l’esperança de vida (que en el cas dels homes va baixar la barrera dels seixanta anys) així com un empitjorament dels nivells educatius, i un trauma que també pot servir per explicar la tensió geopolítica actual.
El canvi de paradigma, a occident, que ha implicat la desindustrialització, les polítiques neoliberals de desregulació econòmica, retallades de serveis públics, individualització, competència, precarietat laboral i habitacional, necessàriament impacta negativament en una societat on s’estén la percepció de declivi. Tanmateix, tornem al canari de la mina. La davallada dels nivells educatius és, ben segur, un problema complex que els opinadors voldrien reduir a factors simples. En els darrers mesos s’ha parlat massa dels efectes de les pantalles. La pandèmia ha estat un comodí fàcil d’utilitzar (quan, de fet, els indicis venen de molt abans). I la major part d’analistes busquen culpables concrets.
Aquesta setmana, a la Universitat de Barcelona s’ha celebrat un congrés sobre capitalisme digital i educació a l’era de la intel·ligència artificial que oferia unes quantes claus per reflexionar. La quarta revolució industrial –terme cisellat per Klaus Schwab, antic president del Fòrum de Davos–, promoguda per la IA, implica un canvi radical de paradigma econòmic i social. Quan parlem de canvi, hauríem de despullar el concepte de connotacions positives, perquè bàsicament està implicant que les transformacions econòmiques, en plena crisi del capitalisme, fa que bona part de la població resulti redundant, perquè no hi pot haver feina digna per a tothom, i en una era de polarització econòmica, això vol dir que no hi ha un projecte d’integració social, un lloc en el món, per a la majoria. En altres paraules, les minories amb poder es blindaran, i la majoria serà empesa vers la intempèrie del sistema. Ja fa vint anys el sociòleg alemany Ulrich Bech va vaticinar “la brasilerització d’occident”, referint-se a com les classes benestants del país llatinoamericà tendien a viure en urbanitzacions privades custodiades per guàrdies de seguretat, a la manera de castells medievals, mentre que la majoria desintegrada vivia en el caos i la violència exterior.
I, potser, la crisi educativa global té massa a veure amb això. Si l’escola era dissenyada com a un espai d’ensinistrament laboral i d’incorporació a la ciutadania, d’acord amb un seguit de rituals i normes clares (adaptació a entorns artificials) i de meritocràcia (l’èxit té a veure amb aquesta interiorització de les normes, adquisició de coneixements formals i a la capacitat d’adaptació social i assimilació cultural), per contra, les institucions escolars ja no tenen un propòsit clar. És per això que avui els centres educatius tendeixen a ser anòmics (ja no existeixen normes clares ni delimitades, més enllà d’una col·lecció d’eslògans plagiats dels llibres d’autoajuda recollits al seu projecte educatiu); desapareix la meritocràcia (diluint-se el concepte d’èxit i fracàs escolar), la socialització tendeix a la individualització i l’atomització, i l’adaptació a les exigències socials ja no la fa l’estudiant, sinó que és la institució s’adapta a la voluntat (o la seva manca) d’esforç de l’alumne. És així com l’escola esdevé un “no lloc”, en termes de l’antropòleg Marc Augé, en el sentit que es veu com a un espai indefinit, de trànsit, sense personalitat, ni regles clares, ni un propòsit compartit. De fet, la confusió és el sentiment que bona part de la comunitat educativa intueix en aquesta mena de nou (des)ordre educatiu. La confusió, per exemple, en el paper dels professionals: són professors o són monitors de lleure?, han d’ensenyar continguts o han de fer de coach?, han de centrar-se en activitats formatives o han d’atendre burocràcia?, han de posar un llistó per determinar l’èxit, o han de renunciar al seu poder i la seva autoritat? El mateix podríem dir dels alumnes: han d’integrar-se en les creixents exigències socials –entrenant-se davant les demandes socials– o han de buscar la felicitat? I l’escola, és un espai educatiu (en totes les seves dimensions, especialment les acadèmiques) o és un espai d’estabulació? (les principals polèmiques actuals tenen a veure amb l’ampliació d’horaris i calendari escolar). És una estació de trànsit vers la vida adulta amb tot el que comporta respecte a les responsabilitats i exigències creixents o és un àmbit en què es confon i barreja l’aspecte lúdic i educatiu?
Mesures com l’uniforme escolar són una macronada més, que no ataca el debat real. En els darrers anys estem parlant massa de metodologies, de cultures de l’esforç, d’inclusió, de prevenció de l’abandonament prematur. Parlem massa del qui (les funcions de cada actor educatiu), de l’on (l’espai), del com (metodologia), del quan (temps escolar), fins i tot del què (currículum), i hem abandonat la clau: el perquè?, el propòsit, la finalitat. Mentre som incapaços de resoldre aquestes qüestions, els sistemes educatius, a occident, s’enfonsen, sovint entre polèmiques estèrils. I potser aquest és el gran debat pendent.
Aquest matí, regirant entre els meus arxius fotogràfics, m'he topat amb l'àlbum de fotos que vaig fer en la meva segona estada al País Basc l'any 1994, concretament la Setmana Santa d'aquell any, també en un mes d'abril de fa ja 30 anys.
Vaig trepitjar terres basques per primer cop el juliol del 1992, en un intercanvi amb joves de Gasteiz i vaig tornar al·lucinat als meus 16 anyets: el sentiment nacional, les tradicions, la llengua basca, la simpatia dels bascos...
Així que dos anys després vaig convèncer uns quants amics de l'Institut Blanxart i vam anar a passar uns dies de les vacances de Setmana Santa. Vam estar a Donosti i a Gasteiz si no recordo malament, i també ho vam gaudir molt. Recordo que una tarda vaig separar-me del grup d'amics per anar-me'n sol cap a Zaldibia on se celebrava el "Gazte Topagunea", una mena d'Acampada Jove dels joves abertzales, amb concerts, cultura tradicional, xerrades...
Em vaig assabentar de casualitat per algun cartell que vaig veure pel carrer, i hi tocaven grups que m'agradaven molt (Negu Gorriak, Zebda, Body Count i Dut), així que no em vaig poder resistir. Tren, bus, i cap a Zaldibia. I de matinada, patejada fins a Ordizia per la carretera, tren, i a Donosti de nou a trobar-me amb els col·legues, fent temps passejant pel centre de Donosti o als bancs de l'estació de tren abans d'anar a despertar-los. Fins que els guardes de seguretat de l'estació em van fer fora.
Batalletes de joventut amb el País Basc de fons. I n'hi hauria unes quantes posteriorment...
