Bones Minyones.

El passat dijous al local de la colla dels Minyons es va celebrar un acte d'homenatge a les Minyones coincidint amb el 32è aniversari de la colla i dels 30 anys dels primers castells de les Minyones, que de fet van ser els primers castells completament femenins (al tronc del castell). Aquell fet va ser notícia de portada d'alguns mitjans escrits (La Vanguardia), i va suposar una reafirmació de la figura femenina en un món que havia estat molt tancat fins al moment i que havia relegat a les dones al paper d'acompanyants de la canalla o de guarda-roba.

Algunes colles de la zona més tradicional encara van trigar un temps a acabar d'incorporar plenament les dones als seus castells, i als anys 90 encara es veien colles amb una escassa presència femenina als troncs o a les pinyes. Afortunadament, la presència de les dones a les colles ha anat augmentant progressivament, i actualment ja hi ha colles amb una quantitat similar de dones i d'homes. També és cert que hi ha colles i colles, i si bé hi ha colles on els percentatges del sexe femení i el sexe masculí estan molt igualats, també n'hi ha on les dones són encara clara minoria, sobretot a la zona més tradicional.

S'ha de reconèixer que això de que les dones entressin en els castells a "tutiplen" va resultar clau pel creixement de les colles i de l'alçada dels castells. No només per les possibilitats tècniques que aportaven les dones als castells (menor pes, menor alçada, cap fred), sinó per moltes altres coses importants per una colla castellera: augment del nombre total d'integrants de la colla per l'efecte crida animal (on hi ha ties hi ha tios i a la inversa), vida social, diferents maneres de gestionar la colla tant a nivell tècnic com administratiu, competència entre els gèneres que fa augmentar el nivell general...

Es pot parlar de plena integració de les dones en el món casteller? Quan haurem d'esperar per veure més colles liderades per dones? Si bé és cert que a totes les colles la presència de dones és força destacada, la presència d'aquestes en els càrrecs directius és encara força escassa. Quantes caps de colla o presidentes hi ha al món casteller? Arriben a suposar el 10% dels caps de colla i presidents? Crec que no. A que esperen, doncs, les dones a prendre el "poder"? Significa això que les dones no estan tan compromeses amb les seves colles? O que encara hi ha un cert component masclista que les impedeix posar-se al davant? Com és possible que a Minyons no hagi hagut cap cap de colla o presidenta femenina després de 32 anys? No érem tan guais i innovadors els Minyons?

Bé, per acabar, vull felicitar a les Minyones per la gran actuació del passat dijous al local de la colla: 5d6, 4d6a, i 3d6 amb tronc i pinya completament femenins. Està força bé per tractar-se de dones... Una mica lluny d'aquells 4d9net, 5d9f, o 1d8fm que varen aconseguir les colles un parell de segles enrere quan les dones encara s'ho miraven a certa distància... ;-) Bé potser amb un parell d'assaigs més...

Adjudicacions d'estiu de mestres: opacitat i punts negres.

Ahir alguns mestres més van saber on aniran a treballar el proper curs. Són les adjudicacions d'estiu, les segones adjudicacions després del concurs de trasllats del passat mes de maig on un bon grapat de mestres funcionaris van canviar d'escola i van rebre destinacions definitives. En aquestes adjudicacions d'estiu es cobreix en gran part les vacants (llocs de treball) de la majoria de centres públics, i a finals d'agost s'adjudicaran algunes vacants pendents més, i les substitucions de mestres que hagin agafat la baixa, o una excedència, etc. D'Aquest procediment en diuen "Nomenaments d'agost".

Una de les novetats que ha introduït la nova llei educativa és el fet que els equips directius dels centres públics puguin "confirmar" o "proposar" a part de la seva plantilla. És a dir, que si el director de centre vol que tal mestre o tal altre sigui assignat-adjudicat a la seva escola, pot demanar-ho al Departament. Les confirmacions les pot fer qualsevol tipus d'escola, i les propostes només les poden fer (de moment) les escoles amb PAC (Projecte d'Autonomia de Centre) i altres escoles com els CAEPs (Centre d'Atenció Preferent), o les ZER (Zones Escolars Rurals). Afortunadament, doncs, encara no totes les escoles poden triar a dit el seu professorat. Però temps al temps...

Aquest nou sistema per formar plantilles pot carregar-se l'antic sistema de punts i mèrits que suposava la bossa de mestres interins-substituts. Tots aquells que acabaven els estudis universitaris de magisteri s'apuntaven a les llistes (Borsa) i tenien un lloc de treball per número d'ordre. És a dir, se'ls assignava un número a la llista i quan hi havia necessitats de mestres sortien d'aquesta borsa per estricte ordre de número. Era impossible que un nouvingut a la borsa pogués passar pel davant d'un altre que portés uns quants anys, havent exercit en algun centre o no encara.

Ara, amb la nova llei, la cosa canvia, i es possibilita que qualsevol que formi part de la borsa, faci deu anys o en faci un parell, pugui aspirar al mateix lloc de treball. Si un té sort i coneix a uns quants directors d'escola, tindrà molts números per trobar feina, però si en canvi no coneix a gaires directors o simplement no li agrada llepar el cul del "jefe", ho tindrà força difícil... Vaja, això sembla més aviat la llei del mercat lliure i de l'escola privada-concertada, on són els directors qui trien als seus mestres. D'aquesta manera, pot donar-se el cas que un mestre veterá amb més de quinze anys d'experiència i de docència ininterrompuda (amb un nivell de vida més o menys "estable"), es quedi sense feina perquè han agafat a gent que la succionava millor, o de la família, o amic d'un amic, etc., etc.

Per cert, que seria d'agrair que el Departament publiqués les llistes de mestres que han rebut vacant en aquestes adjudicacions d'estiu, així com qui ha anat a quina escola. Una mica de transparència mai està de més, i més tractant-se d'un tema on hi ha tants mestres implicats. Sembla com si amb aquesta opacitat en les adjudicacions vulguin estalviar-se queixes i maldecaps. Lògics i normals al meu entendre...

10 anys sense Gila, un mestre de l'humor.

Avui fa deu anys que va morir un dels més grans humoristes del segle passat, el mestre Gila. Pot ser que el fet d'haver sobreviscut a un escamot d'afusellament, a una guerra civil i a les penúries d'una post-guerra, li donessin una facultat especial per prendre's les coses amb sentit de l'humor i una capacitat extraordinària per a fer riure a la gent amb temes tan delicats com la guerra, l'educació, la política, la salut...

Us deixo un monòleg molt divertit sobre l'escola i els costos d'aquesta. Segur que si el Gila encara visqués podria continuar traient molt suc del tema educatiu, tal i com van les coses...

El "temazo" del dimecres. Pata Negra i Mercedes Sosa "Llegó con tres heridas"

D'un poema de Miguel Hernández, els mítics Pata Negra (els germans Amador) van fer aquesta versió flamenco-jazz-rock amb la col·laboració de la cantautora argentina Mercedes Sosa "la veu dels sense veu", morta fa un parell d'anys.

Espero poder tornar a veure a aquesta gran banda nascuda a principis dels 80 i impulsora de la fusió del flamenc amb estils com el rock, el blues o el jazz, juntament amb bandes com Triana, o Veneno (dels germans Amador amb Kiko Veneno). Sembla difícil però que els dos germans que la van crear, Rafael i Raimundo Amador, tornin a juntar-se.

Omnium: clar i català.

Ahir es va celebrar a l'Auditori de Barcelona l'acte central del 50è aniversari d'Omnium Cultural. Dins dels actes de la celebració, la seva presidenta, la Muriel Casals, va dirigir un discurs sense pèls a la llengua, i amb la clara voluntat d'arrossegar els polítics a defensar les mateixes demandes que fa la societat civil catalana. Es tracta d'aconseguir la independència fiscal (vaja, pacte fiscal, insubmissió fiscal, concert econòmic, com se li vulgui dir...), la independència cultural (no més agressions a la nostra llengua, ni a la nostra cultura), i al dret a decidir el seu futur (referèndum per la Independència) del poble català. Plas, plas. Signo ara mateix el manifest de la Muriel.

No tinc gaire clar si això d'Omnium està molt o poc polititzat. Suposo que ho deu estar com la gran majoria d'entitats que reben subvencions de les diverses administracions, però mentres continuïn apretant a la classe política i treballant pel país de la manera que ho han fet fins ara, continuaran tenint el meu suport. Cal no oblidar que Omnium va ser la principal promotora de la gran manifestació del 10-J de l'any passat, que va treure a centenars de milers de persones al carrer reclamant major autonomia i pel dret a decidir, i que ahir va ser recordada amb el desplegament de la pancarta que va obrir aquella manifestació amb el lema "Nosaltres decidim. Som una nació".

També cal destacar que a banda dels discursos o proclames en clau política que llencen els dirigents d'Omnium de tant en tant, s'hi fa una gran feina per la defensa i el desenvolupament de la nostra cultura i la nostra llengua. Projectes com el voluntariat per la llengua, campanyes per l'oficialitat del català a Europa, defensa de l'escola catalana, difusió de les lletres catalanes, etc., etc. Si fins i tot en Guardiola n'és soci fa molts anys... Per molts anys Omnium Cultural!

Al meu company, i amic per sempre, Jordi "Lo pardal de Lleida".

Avui he rebut un correu de comiat d'un company de feina d'aquest curs a l'escola de Sabadell on he estat treballant, que no continuarà a l'escola, al igual que jo, en el seu cas per poder apropar-se al seu lloc de residència (Lleida). Em perdonarà(s) que no li(t') hagi respost el correu personalment, però he preferit fer-ho d'aquesta manera, i compartir amb els que segueixen el meu blog aquest fet que tant m'ha sorprès, i emocionat alhora.

El cert és que la meva inestabilitat laboral, anant d'aquí cap allà, d'escola en escola, coneixent un munt de companys i companyes diferents cada curs, de diferents procedències, sempre m'ha suposat una petita barrera a l'hora de fer lligams gaire estrets amb els companys de feina. De fet, també és cert que mai no he dedicat grans esforços a establir relacions més profundes amb els companys de feina. Com diria aquell, la feina és la feina, i l'amistat és una altra cosa. Un dels principals inconvenients quan es barreja amistat i feina, és a l'hora de superar les topades professionals. És més fàcil enviar a prendre pel cul a un company amb qui no t'uneix cap tipus de relació afectiva, que no pas a algú amb qui després de treballar havies quedat per fer una birra o per jugar una partida d'squash.

El cert és que amb el Jordi (tu) també hem tingut el nostre moment de crisi com a companys de feina, però suposo que com a adults responsables que som, hem sapigut passar pàgina i hem aconseguit treballar plegats amb harmonia i respecte, i hem acabat enfortint la nostra relació més enllà de les parets de l'escola els darrers dies del curs, entre colònies, excursions a la muntanya, i assaigs castellers. A ben segur que la nostra relació hagués continuat enfortint-se d'haver continuat plegats a la mateixa escola el proper curs, però malauradament això no serà possible i ara cadascú farà el seu camí propi a un bon grapat de kilòmetres de distància.

Segur però, que ens tornarem a trobar tard o d'hora. Lleida no està tan lluny de Terrassa, i també hi fan castells en aquesta ciutat. Company, amic, desitjo que et vagi molt bé en el futur i que gaudeixis (i no pateixis) molt a la nova feina, amb la teva família, i fent tot allò que et proposis. Per a mi ha estat un plaer compartir aquest curs escolar amb tu a la Floresta, i guardaré el record dels bons moments viscuts amb les criatures i també fora de l'escola.

Una abraçada i fins sempre!

Risto el rondinaire.

PS: ah, i si mai tornem a escalar plegats, intentaré portar les ungles una mica més curtes... jeje

PS2: no em puc imaginar una escola Floresta sense cap mestre mascle. Pobre Josep! Pobres criatures!

De classics.

 

Ahir vaig complir un desig que feia temps que tenia pendent. Per fi he pogut veure, cantar i ballar amb un dels meus grups preferits de la meva vida musico-festiva. Va ser al Festival Cruïlla de Cultures a Barcelona, on per fi, vaig veure als Madness en directe. Una banda mítica de l'escena anglesa, amb més de trenta anys de trajectòria tot i alguna aturada pel camí. Van ser un dels grups impulsors de la música ska, i a principis dels 80's van estar dalt de tot a les llistes de vendes britàniques amb algunes de les seves cançons.

Ahir vaig anar acompanyat d'un xaval de 17 anys que tot just ara comença a viure i gaudir al màxim la música i els concerts en directe. Vaig ballar al seu costat com si jo en tingués també 17, tot i que el doblo en edat. Però es que dalt de l'escenari hi havia uns paios de més de 50 que encara es movien i actuaven com si fos ahir que haguessin començat. La principal diferència entre les tres generacions, és que el primer va aguantar 10 hores de concerts, el segon 6, i els tercers 1 i 1/2. I és que l'edat passa factura encara que ens entossudim a evitar-ho.

Després dels Madness encara vaig poder veure (a un altre ritme s'ha de dir) a un altre grup mític de la música rap nord-americana. Els "Public Enemy" van sorgir als anys 80 utilitzant el rap per difondre les seves idees i el seu activisme afroamericà. Chuck D i Flavor Flav són encara avui els cantants i líders de la banda que va impulsar la música rap i hip hop de manera definitiva.

Tant els Madness com els Public Enemy són bandes nascudes a principis dels 80's, i que en un moment o altre he descobert i seguit fins a dia d'avui. Uns clàssics, i uns precursors i impulsors d'uns estils musicals de masses avui en dia. Em costa imaginar quins seran els grups clàssics i mítics d'aquí vint o trenta anys. Suposo que aleshores l'amic Nil tampoc tindrà ganes de passar-se deu hores de peu mirant-se un munt de bandes, i jo potser només tindré esma per escoltar (potser ballar i tot) un concert d'un sol grup. I si els Madness o els Public Enemy continuen actius, serà com els vells rockers, arrossegant-se per l'escenari de forma més aviat patètica.