El "temazo" del dimecres. Dr Calypso - "Se'ns pixen"

Un clàssic dels Dr Calypso per encarar la recta final de la setmana laboral amb un somriure, i per descarregar una mica de la mala llet acumulada, sobretot amb la colla de polítics corruptes que ens han dut a la crisi i que continuen governant com si res... Té collons la cosa: se'ns pixen a sobre i diuen que plou, però sembla que a la gent no acabi de molestar-li, i continua votant als mateixos inútils cada quatre anys, o quant toca.

Personatges il·lustres que decepcionen (al poble català).

Ahir vaig poder escoltar per la televisio les declaracions del nou tècnic de la Roma de futbol, Luis Enrique, que en poc més de tres mesos ha estat capaç de fer raonaments i explicacions a la premsa en l'idioma del país que l'acull i li dóna feina, Italia. Quina llàtima que el bo de Luis Enrique no tingués la mateixa sensibilitat envers la llengua pròpia dels catalans tot el temps que va se aquí, com a jugador i com a entrenador. Potser no va veure la necessitat d'aprendre la nostra llengua pel fet de que tots entenem el castellà, però fa bastanta ràbia comprovar la facilitat amb la que ha après a comunicar-se en italia i el passotisme envers la nostra llengua. I després encara hi haurà qui dirà que el Luis Enrique estava molt integrat a Catalunya i que es sentia un català més. Juas juas.

Pel mateix camí d'integració i respecte van altres idols de masses com l'Iniesta, el Messi, els germans Muñoz (Estopa), l'Antonio Orozco, l'atleta Natàlia Rodriguez (aquesta no tan popular, però potser més fatxilla), etc. Porten mitja vida o més a Catalunya, o fins i tot hi han nascut, però encara no són capaços d'expressar-se correctament en la llengua catalana. Potser que s'ho facin mirar... I encara es preocupen per les espanyes per la discriminació del castellà a l'escola!!!

La dificultat dels castells.

Aquest cap de setmana s'ha celebrat la jornada castellera de la festa major de Santa Tecla a Tarragona, amb la participació de les principals colles locals (Jove i Xiquets), i les colles convidades dels Castellers de Vilafranca i Vella de Valls. L'exhibició no va decebre les expectatives del públic assistent i es van poder veure un bon reguitzell de castells de la gamma alta (carregats, descarregats i intents). Entre aquests, van sobresortir el 2d8 dels verds, el 9d8 carregat dels rosats, i l'intent desmuntat de 5d9f dels liles.

Hi ha un debat obert al món casteller al voltant de la dificultat i la valoració que se'n fa (punts, rànquings, concurs) d'una sèrie de castells que fins ara no havien sovintejat gaire i que darrerament s'estan fent amb major assiduïtat (2d8, 9d8, 7d8, 2d7ps, 3d9fp, 4d7ps...). Es pot equiparar el 9d8 als castells de la "gamma extra"? Està el 2d8 al mateix nivell de dificultat del 3d10fm? Què és més difícil, el 4d9fp o el 3d9fp? És més difícil el 5d9f o el 4d9fp? Està clar que cada colla sap el que li costa arribar a aconseguir un castell i les hores d'assaig que hi aboquen. Hi ha una sèrie d'indicadors però, al meu entendre, que ens poden portar a entendre perquè un castell es pot considerar més fàcil o més difícil d'aconseguir:

- Podem plantejar-nos el castell gaire sovint? A quantes places podem intentar el castell "x"?

- El podem assajar amb assiduïtat? Necessitem mogudes especials per plantejar-nos-el?

- Quants cops s'ha intentat el castell a plaça? Quin percentatge d'èxit han tingut les colles quan l'han intentat?

- Quantes colles són capaces de plantejar-se aquest castell per portar-lo a plaça?

- Es tracta d'un castell d'uns pocs cracs (pd6, 2d8, pd7) o bé d'un castell que requereix de molts castellers ben coordinats i amb certa capacitat (3d10fm, 5d9f, pd8fm, 4d9)

Tenint present que la dificultat dels castells està en funció de cada colla (del personal del que disposa, de la quantitat i la qualitat de la canalla, de la quantitat i qualitat dels assaigs, de si disposa de xarxa, de l'experiència acumulada pels seus castellers, la psicologia i el tarannà de la colla, etc.), m'atreviria a fer una classificació dels castells de més a menys difícil (a dia d'avui!), segons la meva opinió:

3d9 - pd9fmk
3d10fm - 4d9 - 2d9f
2d8 - 5d9f - 4d9fp - 3d9fp
1d8fm - 2d9fm
3d9f - 4d9f - 9d8 (tres anxenetes)
4d8p - 5d8
7d8 (una anxeneta) - 2d8f - pd7f

Dol al món casteller.

Ahir ens va deixar un company casteller de la colla dels Minyons de l'Arboç, en Ramon Rovira, després de rebre un fort cop al cap quan feia pinya al castell d'una de les colles participants a l'exhibició de la festa major de Montblanc. Un accident del tot lamentable que ningú al món casteller hagués previst un desenllaç com el que s'ha esdevingut.

El Ramon era un casteller veterà i experimentat, i segur que havia participat en un munt de pinyes de la seva colla i de la resta de colles amb qui compartia plaça. Aquest cop però, l'infortuni s'ha cebat amb la colla arbocenca enduent-se a un company apreciat per tothom. És una notícia terrible pel món casteller en general i per la colla de l'Arboç en particular, però desitjo que els Minyons de l'Arboç es repossin aviat i continuïn enlairant castells com fins ara, fent allò que tant li agradava al Ramon. Serà el seu millor homenatge.

Molt ànims a tota la colla i gràcies al Ramon per haver estimat els castells com ho va fer!

Milikos a Collserola.

Avui apareix publicada aquesta notícia al diari Ara digital, que no deixa de sorprendre en els dies que vivim. Us imagineu sortir a passejar en bicicleta relaxadament per la muntanya, i trobar-se a un comando d'aquests de maniobres? Vaja, com per creure's que ens acaben d'invair els moros i que ha començat la guerra. Si fos jo el que hagués passat per davant d'aquests professionals de l'assassinat i la tortura, potser m'hagués llençat a terra automàticament en previsió de l'inici de les hostilitats amb l'enemic... Com a mínim, venen ganes de girar cua i tocar els dos el més ràpid possible.

Em pregunto jo, si no hi haurà altres espais més discrets perquè aquests soldats facin el seu entrenament. De fet, és més, em pregunto si encara és necessari que els soldats entrenin aquest tipus d'estratègies, tenint en compte que avui en dia la lluita cos a cos ha passat a la història, i amb un bon arsenal de míssils, i avions d'aquests supersecrets, no cal exposar a cap soldat a la lluita. Que s'entrenen, per si un dia van tots al Paint-ball a fer unes partidetes?

Quant començaran els exercits a preparar als soldats per coses amb algun sentit pràctic? Massa pel·lícules americanes han vist alguns comandaments militars. Potser que ens comencem a plantejar seriosament la utilitat dels exercits professionals i les necessitats reals de personal. Massa despessa pel poc profit que se'n treu. No pot ser que aquesta colla de gent es passi els dies fent maniobres inútils, guàrdies sense sentit, i neteja de latrines. Potser que comencin a aprendre coses realment profitoses i útils per la resta de la societat. No sé, per exemple, primers auxilis, idiomes, construcció, prevenció i actuació davant de desastres naturals, neteja de boscos, rius, mars, etc., etc.

El "temazo" del dimecres. Vicentico - "Los caminos de la vida"

Temazo de l'argentí Vicentico, un dels creadors dels mítics Fabulosos Cadillacs, que fa uns anys va decidir anar per lliure i va editar uns quants discos en solitari força exitosos al seu país. Una veu excepcional i una manera de cantar molt particular i reconeixible. Una cançó d'arrels colombianes magníficament interpretada per aquest gran autor argentí.

Los caminos de la vida
no son lo que yo pensaba
no son lo que yo creia
no son lo que imaginaba
Los caminos de la vida
son muy dificil de andarlos
dificil de caminarlos
y no encuentro la salida

Minyons al Pic de la Dona pel CET en la Diada Nacional de Catalunya.

Ahir prop de una vuitantena de Minyons vam anar a realitzar un pilar al cim del Pic de la Dona (2.704 m.), a la comarca del Ripollès, per participar en l'acte commemoratiu del centenari del Centre Excursionista de Terrassa "Cent anys, cent cims", que consistia en la coronació per diverses entitats i ciutadans de la ciutat de 100 cims dels Pirineus catalans.

Un bon grapat de Minyons van fer nit a l'estació d'esquí de Vallter 2000, i la resta vam sortir ben d'hora de matinada, per arribar allà cap a les 8:30 del matí. El grup el composàvem gent de tota mena. Des de menuts de sis anys fins a veterans de més de 80. Moltes famílies (pares i fills), socis del Centre Excursionista i de la colla, i un bon grapat de joves amb molta energia. Malauradament, no vam tenir representació de l'Elit de la colla (ningú de la tècnica, ni ningú del tronc), però segur que devien estar força enfeinats...

La jornada va començar bastant fresca i algun que altre no anava massa ben preparat per resistir les baixes temperatures. Per sort, s'havia de caminar cap amunt, i això compensava la temperatura corporal, tot i que les fortes ratxes de vent glaçaven el cos. En arribar a dalt, ens vam adonar que el fortíssim vent complicaria molt el tema del pilar (bé, de fet, complicava fins i tot mantenir-se dempeus en alguna ocasió), i ho vam comprovar a l'enlairar un pilar de tres net d'escalfament, que el vent quasi s'emporta a l'anxeneta. Vam decidir que no es podia fer ni un pilar de 4 amb aquelles condicions i que si calia el faríem en una cota més baixa, però en un moment de treva de l'aire, vam decidir-nos i vam poder fer un pilaret de quatre, no sense patiment, ja que quan entrava l'anxeneta van haver-hi un parell de bufades fortes, que afortunadament no van anar a més i es va poder completar el pilar amb les posteriors mostres d'alegria del personal i els habituals càntics de guerra. Llàstima que l'avioneta contractada pel CET no arribés a temps per gravar l'escena, ja que les condicions climàtiques tampoc van permetre que l'avioneta sortís a l'hora prevista, ni tan sols, que sobrevolés els cims a l'alçada adequada.

Un cop a baix, de nou al pàrquing de l'estació d'esquí, vam muntar uns quants pilars de 4 més, perquè pogués pujar tota la canalla que havia fet l'esforç per venir i per arribar fins a dalt del cim. L'únic graller que portàvem va haver d'esforçar-s'hi de valent per tocar el toc amb cada un dels pilars. Aquest fet va ser motiu de grans riures i somriures de la gent, ja que en més d'una ocasió se li van escapar algunes notes desafinades (sobretot al pilar dalt del cim, segons ell degut al fort vent...). La pobre Eli no sabia on mirar, ni quina cara fer.

En definitiva, jornada molt emotiva coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya. Es van poder veure un munt de senyeres i d'estelades coronant aquest cim, i també coronant algun dels molts pilars que vam fer. Segur que algunes d'aquestes es devien tornar a veure després per la tarda per les diverses concentracions, manifestacions i concerts a Barcelona. Visca la terra! i visca aquells que l'estimen i la defensen!