Nova agressió, a una docent de Constantí.

El passat dimecres la mare d'una alumna de P4 d'una escola de Constantí va atacar violentament a la mestra de la seva filla amb l'única excusa, sembla ser, de que la mestra havia mirat malament a la nena. No crec que hi hagi cap justificació possible perquè un pare o una mare hagin de pegar a una mestra, però si a sobre no ha passat res de res a l'aula, encara ho trobo més flipant.

Sembla ser que això d'agredir als mestres s'està convertint en una activitat bastant habitual i gratuïta, i que els agressors surten impunes dels seus actes violents (verbalment o física) la majoria de les vegades. Hem de tenir present que la majoria d'agressions no arriben a l'opinió pública per la por de molts mestres a les represalies dels agressors. Escoltar insults i rebre amenaces s'ha convertit en quelcom normal i part de l'ofici.

Cal tenir en compte que avui en dia la gran majoria dels docents van amb peus de plom a l'hora de tractar als alumnes, perquè qualsevol incident amb un infant pot portar greus conseqüències pel mestre. No és com abans que el mestre podia donar una bona bufa a l'alumne i després els pares remataven la feina a casa. Avui en dia si se t'acut cridar més del compte a un infant o agafar-li el braç amb excessiva energia, pots rebre les amenaces de la criatura d'explicar-ho a casa, o fins i tot, de denunciar-te.

Molts pares que eduquen als seus fills a cops de sabata i/o clatellots, s'indignen i es converteixen en els principals defensors dels seus fills quan aquests surten plorant de l'escola perquè el mestre l'ha renyat o l'ha castigat. Aleshores van a demanar explicacions al mestre i creuen tot el que els seus fills els expliquen. Posen pel davant la paraula del fill a qualsevol argumentació del docent. Així qui controla una classe de vint-i-set alumnes? No podem cridar, no podem tocar, no podem renyar, no podem castigar... doncs, evidentment, les criatures fan el que els dóna la gana.

No vull defensar la vella tradició del càstig físic a l'escola, ni de l'autoritarisme desproporcionat, però s'ha d'entendre que els mestres d'avui en dia ho tenim més difícil que fa uns anys, ja que els antics sistemes de control han desaparegut (afortunadament penso) i cal molta paciència i autocontrol per no perdre els estreps davant de tanta criatura amb moltes ganes de passar-ho bé i poques ganes de treballar. I que a més, saben que per molt que toquin els nassos, mai seran tractats pitjor que a casa, on encara hi ha molts pares i mares que sí que fan servir el càstic físic per impossar la seva autoritat. Ah, però després que ningú toqui al meu fillet!!!

Els valors educatius del futbol professional.

Ahir es va fer públic el càstig que li serà imposat a l'entrenador del Reial Madrid, José Mourinho, per posar el dit a l'ull del segon entrenador del Barça, Tito Vilanova. El Comitè de Competició ha estimat que amb un parell de partits (del mateix torneig en que es va produir l'agressió, la Supercopa espanyola) i una multa de 780 euros ja n'hi ha més que suficient. A més, el Comitè també castiga a Tito Vilanova amb un partit de sanció i 690 euros pel clatellot amb que va respondre al tècnic portuguès.

Sincerament, lamentable. Com és possible que un Comitè de disciplina trigui més de cinquanta dies a resoldre un expedient, i ho faci tan malament? Hem sapigut que una acció molt semblant a la de Mourinho d'un jugador de rugbi italià envers un rival irlandès, li ha suposat una sanció de quinze setmanes sigui la competició que sigui, i a més no van trigar ni una setmana a resoldre el cas. Està clar que "Ejpain ij different"...

Molt educativa, i plena de valors, l'acció del Mourinho (i la resposta del Tito, tot i que es comprèn una mica més pel fet de respondre a una agressió), que ha donat la volta al món i ha deixat ben retratat al seu protagonista. Espero que els nens que l'hagin vist per la tele ho hagin fet acompanyats d'algun adult responsable que els hagi explicat que aquest paio no es troba bé del cap, i que la seva reacció és menyspreable. I que es mereixeria una sanció exemplar, ja que no és la primera vegada que la lia. Suposo que els dirigents del Comitè de Competició no deuen tenir fills petits que els demanin explicacions, perquè el que han decidit no té ni cap ni peus.

Que pot fer un mestre d'educació física o un entrenador a partir d'ara quan un nen li posi el dit a l'ull a un rival? Doncs res, si fins i tot ho fa el Mourinho i encara l'aplaudeixen a Madrid!!! Potser si hagués aconseguit treure-li l'ull al Tito Vilanova, ara es plantejaria el fet d'una altra manera, oi?

El "temazo" del dimecres. Pablo Hasél.

Sincerament, mai abans havia escoltat el nom d'aquest raper de Lleida, però els darrers esdeveniments han fet que hagi aparegut a la llum pública i que jo, com molts altres, haguem sapigut d'ell i de les seves lletres subversives anti-capitalistes. La veritat, no sé fins a quin punt són certes les acusacions d'apologia del terrorisme, però el que es pot comprovar en el tema que penjo, és la ràbia que traspua aquest noi quan canta (rapeja).

Minyons a Reus: cal fer pilars de 7?

Aquest dissabte al Mercadal de Reus els Minyons vam tornar a experimentar aquella sensació estranya que et deixa haver fet una més que meritòria actuació de castells, amb l'entrebanc final del pilar. Després de descarregar un magnífic 3d9f, un sorprenentment segur 5d8, i un correcte 3d8p, vam tornar a carregar el pd7f quan l'anxeneta ja arribava al folre. Afortunadament, doncs, aquesta caiguda no afectarà excessivament la confiança de la més peque de totes, però no podem jugar amb foc a un mes vista de Girona i amb la Diada a tocar.

Crec que aquesta escena s'ha repetit ja en massa actuacions com per no començar a preocupar-se. Avui, mirant les estadístiques amb el pd7f, m'adono que es tracta d'un dels castells folrats amb més caigudes de la nostra història (18 des del 1999), i amb un percentatge de caigudes (carregats i intents) molt elevat (29%) en comparació amb el de 6 (7%), o amb d'altres estructures folrades (2d8f - 2'5%, 3d9f - 7%, 4d9f - 7%, deixant a banda els papinos com el 4d9fp, 5d9f, 3d10fm o 2d9fm que acostumen a tenir uns percentatges més elevats de caigudes.

Tot i que enguany semblava que definitivament li havíem agafat la mida al pilar (4 descarregats - 2 carregats), aquest nou entrebanc ens ha de servir per obrir els ulls i reflexionar una mica. Està clar que alguna cosa falla. Potser és el terç que no acaba de treballar bé amb les mans, ja sigui per manca d'entesa amb les mans o per les característiques físiques. Potser són les mans que fallen i no poden parar al terç. Potser tenim un tronc que no dona la talla quan s'ha d'enfrontar a pilars superiors al de sis. Potser és tota la colla que transmet la seva desconfiança als pilaners després de tantes decepcions... En tot cas, sembla evident que la tècnica no ha sabut/pogut trobar les solucions adequades a aquests problemes. Cal, doncs, continuar exposant-nos a noves decepcions amb aquest castell? Jo crec que no. A Girona, si tot va bé cal anar a pel de 8, però no cal temptar la sort abans amb nous intents de pd7f. I per la Diada si ens el podem tornar a plantejar al final de l'actuació, doncs hi tornem, però siusplau, no hipotequem el que resta de temporada amb aquest castell "maleït".

Hi ha alguna possibilitat de canviar aquesta tendència negativa amb els pilars superiors al de 6? Sembla evident que el problema el tenim en l'encaix de les mans amb l'Àngel. Hi ha solució per aquests problemes d'encaix? Pot l'Àngel millorar tècnicament? Sí. Com? Amb molt més assaig de pinyes i folres, i fins i tot fent-li fer algunes proves d'altres estructures a segons per habituar-se a treballar amb les mans. Treballant el pilar a la xarxa amb l'Àngel al segon pis i quatre o cinc mans solament.

També sembla bastant evident que l'Àngel acostuma a quedar mal lligat als folres i manilles per la seva alçada, o la manca d'envergadura de la gent de folres i manilles. Té això solució? Més difícil. O ens busquem a un altre segon/terç, o ens busquem unes altres mans, o ens busquem a un baix i un segon que no passin d'1'60 m. Deixo aquesta proposta per qui pugui interessar (de fet no soc l'únic que la contempla): pd7f amb l'Albert Crespi de baix i el Mayolas de segon, i pd8fm amb el Crespi, el Mayolas i el Franc Puig. I agafem a l'Àngel per sota les aixelles.

Ah, i felicitats a tothom per la gran actuació de Reus. Si la cosa continua per aquest camí, podem acabar la temporada "por todo lo alto". Que tinguem decepcions no vol dir que ens rendim. Això mai!

Les deu diferències.

Entre aquestes dues fotografies, podem trobar fins a deu diferències. Tot i tractar-se de deu esportistes catalans en cada una de les fotografies, és evident que entre uns i altres hi ha grans diferències. Per començar, i la més evident, és el color i l'escut de les samarretes que llueixen. Uns porten la samarreta d'Espanya i els altres la de Catalunya. A una de les fotos apareix la bandera espanyola amb el toro, i a l'altre hi apareixen algunes estelades i senyeres. A una de les fotografies es veu un pavelló mig buit, i a l'altra les grades ben atapeïdes. En una foto es veuen molts personatges molt ben vestits i molt contents pel triomf aconseguit (i suposo que per la vidorra que s'han fotut amb els impostos dels catalans també) i a l'altra no. A una foto es veu a un jugador lluint una samarreta de record a un feixista "Siempre con nosotros" i a l'altra no. A una foto hi ha un equip que acaba de disputar una competició oficial i a l'altra no. A una foto hi ha uns esportistes que han representat al seu país (tots) i a l'altra no. A una foto hi ha deu esportistes dignes, i a l'altre no (bé, potser n'hi ha un o dos però dels altres)...

En fi, està clar que amb esportistes catalans com els de la segona foto no avançarem en el reconeixement oficial de les nostres seleccions. Sempre ens quedarà el consol de poder dir que Catalunya ha guanyat el mundial d'hoquei patins per a la colònia espanyola. Arribarà algun dia que un esportista català es negarà a jugar per España? On està la dignitat de tots aquests esportistes?

Segona gran notícia en menys de 24 hores!!!

Nova entrada dedicada a destacar una notícia positiva de la premsa digital, i novament referida a una personalitat destacada del món del futbol que viu i treballa al nostre país, Andrés Iniesta. Ja sabeu que ens altres entrades li he donat canya a l'Andrés per la seva poca sensibilitat amb la llengua del país que l'ha acollit, educat i donat feina, tot i portar més de deu anys vivint entre nosaltres.

Doncs avui el vull felicitar pel seu primer "tuit" en català, segons ha publicat el diari Ara en la seva edició del matí. Tot i que molts pensem que el gest és minúscul tenint en compte que l'Iniesta hauria de dominar el català amb suficiència, i n'hauria de fer ús de manera més decidida, també haig de reconèixer que mica en mica s'omple la pica, i que encara hi ha marge perquè l'Andrés ens demostri la seva estima envers el país que l'ha acollit i la seva llengua.

Així doncs, felicitats Andrés, i a continuar practicant.

Per fi una bona notícia!

Avui apareix publicada a l'edició digital del diari "ARA" una notícia que m'ha semblat interessant de comentar. Es tracta de la creació d'una pastilla "anti-borratxera". És a dir, que estem parlant d'un descobriment a l'alçada de l'aspirina, del tractament contra la sida, o de les pastilles per prevenir la malària. És possible a que d'aquí poc desapareguin de les nostres vides els típics borratxos a la sortida del bar o la discoteca, o els borratxos crònics amb les seves ocurrències i gestos divertits, o les seves plastes i comentaris inintel·ligibles.

Pensant en tots aquests anys de contenció i sacrifici, sense poder sortir de festa per por de que ens paressin en un control d'alcoholèmia. O la por a agafar un pedal massa gran com per no poder donar la cara davant de la família de la núvia o d'un tribunal d'oposicions. O el fet de no poder pillar-la abans d'una actuació castellera o d'un partit de futbol...

Llàstima que aquestes notícies tan rellevants i importants no apareguin a les portades de tots els diaris, i serveixin per aixecar els ànims de la gent. Jo crec que hauríem de fer una recol·lecta popular per col·laborar amb l'equip de científics nord-americans que estan investigant amb aquesta nova medicina, a veure si podem donar-nos una alegria tots plegats d'aquí a poc.