"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 11 de desembre del 2011

I tornem-hi: 1, 2, 3, botifa...


Haig de reconèixer que sóc una persona imperfecte. Que tinc les meves debilitats i punts febles. I n'hi ha un que, en especial, em transforma fins al punt d'arribar a perdre els papers i el seny. Aquesta debilitat té nom i cognoms, i s'anomena Futbol Club Barcelona. Quan veig un partit del meu equip per la tele, o en directe al Camp Nou, la meva persona es transforma, i passo a ser un holligan cridaner, barroer, parcial, malparlat i radical. Sé que fa lleig dir-ho i no posar-hi remei, però després de trenta-sis anys de penes i alegries, costa molt canviar. Potser si els meus pares m'haguessin picat més de petit, avui no seria així... o potser seria pitjor... qui sap.

Bé, doncs ahir vaig tornar a tenir sessió de transformació psico-física (del tipus l'Increïble Hulk), tot seguint a través de la televisió, acompanyat d'un bon grapat d'amics, a casa meva, el partit dels partits, el clàssic dels clàssics, el Madrid-Barça del campionat de lliga. Què fa que una persona xiuli, piqui de mans, canti, insulti i es torni boja davant d'un aparell de televisió? Potser la reacció psíquica que desencadena el fet de veure al malparit del Mou rabiant a la banqueta i gesticulant com un energumen? Potser la bogeria de veure com van caient els gols a la porteria rival? O potser veure la impotència dels jugadors enemics que es consolaven a base de cops de peu i joc brut?

Tampoc ajuda en la tasca del domini i l'autocontrol emocional el fet de tenir al costat un parell d’energúmens tan o més grans que tu, i que criden, insulten i gesticulen (ja sabeu quin tipus de gestos em vinc a referir, oi?), si cap, més fort, més sovint i amb més ganes. I els que estaven al meu costat ahir, ja saben a qui em refereixo, eh? La veritat, és en certa manera reconfortant poder seguir un matx d'aquestes característiques amb persones amb el mateix nivell de demència que un servidor. Et fa sentir normal i feliç. En canvi, fer segons què al costat de segons qui, fa que et puguis arribar a avergonyir i tot. Reconec que davant d'un partit del Barça, sóc la persona menys exemplificadora del món (bé, potser del món no, perquè encara n'hi ha de molt més energúmens), però intento fer comprendre als que en aquestes ocasions m'envolten, que la persona que estan veient en aquells moments, no és el jo real, i que disculpin les molèsties.

Bé, ahir la cosa va anar bé (1-3) i l'alegria i l'eufòria es va apoderar del meu cos i dels cossos dels allà (casa meva) presents. Bé, d'alguns més que d'altres, però alegria general contagiosa. Aquest estat anímic d'alta intensitat no s'aconsegueix fàcilment i amb freqüència, així que s'ha d'aprofitar, i a fi de bé que ho vam fer. Els que com jo, portem uns quants anys seguint al Barça, sabem que estem vivint moments excepcionals i que tard o d'hora, això s'acabarà. Però que bonic poder viure el que estem vivint actualment. Sortir victoriós de l'estadi Bernabeu mai ha estat senzill. És més, el més habitual (segons diu l'estadística) és perdre. Però el Barça de Pep Guardiola està trencant les estadístiques i ens continua sorprenent any rere any amb les seves gestes. Per molts anys Pep! 



divendres, 9 de desembre del 2011

La batalla pel poder al PSC.


La propera setmana se celebrarà a Barcelona el 12è Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya, i en sortirà el nou Secretari General del partit. Els candidats, a hores d'ara, són l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, l'alcalde de Terrassa, Pere Navarro, i l'exalcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena.

Del resultat d'aquesta tria depèn doncs, en gran mesura, el futur del país, ja que es tracta d'un dels principals i més hegemònics partits polítics de Catalunya, ens agradi o no. L'elecció d'un o d'altre candidat pot suposar que el futur del PSC es decanti una mica més o menys a l'esquerra, i una mica més o menys al catalanisme o a l'espanyolisme actualment predominant. 

Crec que la posició més catalanista la defensa l'actual alcalde de Lleida, tot i que el principal favorit, Pere Navarro, fardi ara de ser més catalanista que ningú. Llàstima que no ho hagi demostrat en els seus nou anys al front de l'alcaldia de Terrassa (els Minyons t'ho hauríem agraït de tot cor). No tinc clar qui dels tres és més socialista en el sentit literal de la paraula, però suposo que aquesta característica personal no té, avui en dia, una importància cabdal alhora de fer política. Tanmateix, el tema de la catalanitat sí que interessa saber-ho, ja que el futur de la nostra nació va estretament lligat al futur d'un partit com el PSC.

Val a dir, que el candidat Àngel Ros s'ha mostrat disposat a pactar amb la resta de candidats per aconseguir la força de la unió, tot i que sembla que els altres candidats no s'han volgut mullar massa. Veig a l'alcalde terrassenc molt crescut i molt segur de la victòria. Suposo que els seus moviments dins les files socialistes li fan albergar grans possibilitats. Sembla el candidat ideal de consens. Assumible tant pel sector més espanyolista, com pel menys progressista. "Ni chicha ni limoná" com dirien a les espanyes.

Uns quants militants socialistes compromesos amb el país i amb el partit s'han organitzat i han creat el col·lectiu Units pel Canvi, per fer visible la seva preocupació pel futur del partit i del país, i per exigir un canvi radical en la direcció socialista. Podeu llegir la seva "carta oberta" a la ciutadania de Catalunya. Tant de bo siguin escoltats.

dimecres, 7 de desembre del 2011

El "temazo" del dimecres. Dire Straits - "Money for nothing"


Temazo d'aquest grup britànic de les dècades dels 80's i 90's, que va deixar un grapat de grans cançons d'estil pop-rock, amb la inconfusible guitarra d'un dels més populars guitarristes de tots els temps, Mark Knopfler.

dimarts, 6 de desembre del 2011

La Constitució (segons Joan Oliver - Pere IV).

SÍNTESI
 
La Constitució
no em fa fred ni calor.
L'han feta sense mi
un ardat grimpador
cobejós i mesquí
d'experts sense parió
en l'art de consentir.
Ben pocs votaran NO
i molts votaran SÍ.
¿I per quina raó
la cosa anirà així?
Els mòbils són la por
d'una subversió,
la manca de juí,
el no saber qui es qui,
l'influx de tal senyor,
l'espera d'un guardó
o l'ordre d'obeir...
Què haig de fer? Què puc dir?
Com que l'abstenció
és una evasió
de bàmbol o coquí
jo, lliure i complidor,
haure de votar NI.

diumenge, 4 de desembre del 2011

Maruja Ruiz Martos, una dona amb principis i dignitat.


L'activista pels drets socials del barri de Nou Barris de Barcelona, Maruja Ruiz, va anar a l'Ajuntament de la seva ciutat a rebre la medalla d'honor, però per sorpresa dels presents, i del propi alcalde que es va quedar amb un pam de nas i amb la medalla entre les mans, va renunciar a rebre aquesta insígnia per motius ideològics i principis ètics. Podeu llegir aquí la carta que va escriure la pròpia protagonista per explicar els motius del seu acte de renúncia-denúncia.

Llàstima que no hi hagi més personatges públics tan honestos i integres com la Maruja, que siguin capaços de menysprear un premi quan ve de mans d'uns polítics que governen amb polítiques totalment oposades a allò que ella defensa i pel que lluita. Hagués estat força cínic i hipòcrita que aquesta senyora hagués acceptat la medalla de mans de l'alcalde convergent Trias.

Llàstima també que la senyora Maruja no hagi estat capaç després de més de cinquanta anys a Catalunya d'aprendre la nostra llengua i poder fer-ne ús en un acte de caràcter institucional a l'Ajuntament de la seva ciutat, ciutat que l'ha acollit al llarg de tots aquests anys.

divendres, 2 de desembre del 2011

La Consellera Rigau i el foment de la lectura.


La senyora Rigau deu fer molt de temps que no exerceix de mestra, ja que s'ha proposat que els i les alumnes de primària acabin llegint almenys uns 25 llibres l'any. Suposo que ha dit 25 com podria haver dit 15 o 40. Suposo també que aquesta deu ser la mitjana de llibres que es llegia ella quan era nena. I també suposo que a casa seva mai van faltar els llibres, ni els vestits, ni les excursions, ni les visites als museus, ni res de res.

També deu ser conscient la Consellera Rigau dels temps que vivim. Quan jo era un vailet, un dels principals entreteniments que existien, entre d'altres, era la lectura. Tampoc és que m'hi passes gaires hores, però sempre tenia un moment d'avorriment que omplir fullejant un "Tintin" o l'"Astèrix i Obèlix". Sovint entre càrrega i càrrega de jocs d'ordinador, em podia permetre uns instants per llegir una estona i sovint, acabava enganxant-me a la lectura. Avui en dia, en els temps de la immediatesa i de les computadores superràpides, les Play-Station, la Wii, la consola, etc., agafar un llibre o un còmic resulta poc estimulant.

Pot l'escola estimular aquesta pràctica? La veritat, soc més aviat escèptic en aquest sentit. Penso que la lectura és una activitat que s'ha de poder gaudir per poder desenvolupar, i les condicions ambientals de les aules de les escoles no són els espais idonis per a aquesta causa. Poden els pares obligar als seus fills a llegir? Ho dubto. En tot cas els pares podran obligar als seus fills a agafar el llibre i tancar-se a l'habitació, o seure al sofà. D'aquí a que l'infant llegeixi hi va un món.

Jo crec que el gust per la lectura el vaig adquirir a casa. Per imitació dels meus germans o dels meus pares. Per l'interès de la família quan em regalaven un llibre o un còmic per l'aniversari o pels reis. Pels moments d'avorriment a casa que solia omplir amb un llibre entre les mans. No per l'obligació de ningú, ni perquè a l'escola ens diguessin quants llibres havíem de llegir. No tinc grans records de les lectures escolars. Sí en canvi d'alguns llibres que he llegit sense que ningú m'obligués, sinó per propi interès.

Que promoguin campanyes familiars d'estimulació de la lectura. Que abarateixin els preus dels llibres per les famílies sense recursos. Que estimulin les visites a les biblioteques. Que redueixin continguts curriculars i potenciïn espais per la lectura, la narració de contes, etc. Que millorin les biblioteques escolars (en el fons i en la forma). Que limitin la publicitat de videojocs, consoles, etc., en horari infantil... I que no s'inventin xifres del nombre de llibres que s'haurien de llegir així com així.