Avui deixaran entrar animals al Camp Nou.

Aquesta nit Barça i Madrid s'enfronten en la tornada dels quarts de final de la copa del rei a l'estadi barcelonista. Entre els convocats de l'equip blanc destaca la presència d'un autèntic energumen i animal perillós anomenat Pepe, que un dia d'aquests farà mal de veritat sense que les autoritats esportives d'aquest país subdesenvolupat anomenat Ejpaña hagin fet res per a evitar-ho.

Mentres que als països normals castiguen als jugadors amb actituds antiesportives i violentes als terrenys de joc, aquí es fan els ulls grossos i hi ha un capteniment indignant envers els grans caps del negoci (com ara el president del club blanc Florentino Pérez, àlies "Dios de los cielos".

Esperem que aquesta nit al Camp Nou no passi res fora del normal i que si juga Pepe, la gent es controli i no es deixi emportar per la ràbia, l'ira, la indignació, o tot plegat alhora. Què no se n'adona el jutge únic del comitè de competició esportiva que la no intervenció significa la impunitat d'actes d'aquest tipus? Com li expliques després als nens que estan començant amb aquest esport que accions com aquestes comporten càstigs i sancions?

Com a educador esportiu, ho trobo vergonyós i molt poc educatiu. Potser que els dirigents esportius comencin a plantejar-se si es vol transmetre algun valor positiu amb l'esport o sí simplement interessa la part de negoci.

L'Assessoria Vallparadís de Terrassa, 5ns a l'EuropaCup de Corfbol.

L'equip terrassenc de Corfbol de l'Assessoria Vallparadís ha quedat en una meritòria cinquena posició a l'EuropaCup celebrada a Varsòvia la setmana passada. El representant català a la màxima competició de clubs va ser capaç de vèncer en tres dels quatre partits que va disputar, i només van perdre contra els temibles holandesos del TOP/Wereldtickets, a la postre campions del torneig.

Cal destacar el gran paper dels esportistes catalans, tot i l'escassa atenció mediàtica que aquest esport arrossega, i les grans dificultats econòmiques amb les que topen a l'hora de competir a l'estranger. És força impressionant el que està aconseguint el corfbol català tot i la manca d'ajuts i la nul·la atenció mediàtica que reben.

Un dels principals desavantatges que té la creixent repercussió mediàtica del futbol, és el proporcional decreixement d'altres esports, que està propiciant que dia a dia perdin patrocinadors, espectadors, seguidors i fins i tot practicants, per la qual cosa corren el perill de morir pel desinterès general. És el cas d'esports com l'hoquei patins o l'handbol que havien estat força practicats i seguits a Catalunya (sense anar més lluny a Terrassa fa vint anys hi havia més de 30 escoles que tenien equips d'handbol als jocs escolars) i que han anat perdent presència progressivament.

Potser caldria fer un plantejament seriós des de les altes esferes de cap a on estem anant i si hi ha alguna manera d'aturar aquesta tendència, i si no acabarem veient solament futbol per la tele i haurem de recordar als infants del futur que abans també es practicaven altres esports com l'handbol, l'hoquei, l'hoquei patins, el corfbol, el voleibol, el waterpolo...  

El Reial Madrid i la llibertat d'expressió.

Acabo de veure aquestes imatges que algun aficionat culer ha penjat a la xarxa, que mostren a les forces de seguretat de l'estadi Bernabeu requisant una bandera estelada a un aficionat culer en plena celebració d'un gol del Barça. Els sorpresos aficionats barcelonistes han d'acabar cedint a les demandes d'un treballador del club madridista davant de la seva insistència i malgrat l'inicial resistència. Aquest és doncs el fals "senyorio" del club blanc, que no accepta que aficionats culers puguin tenir sentiments independentistes i en facin mostra. No passa res però, si es tracta de banderes espanyoles, fins i tot preconstitucionals com passa tot sovint al fons sur de l'estadi madrileny.

M'agradaria que aquest document es pogués veure a tots els noticiaris estatals, i fins i tot internacionals, perquè es vegi qui són els demòcrates i qui no. Estic convençut que el propi Fraga hagués aplaudit aquesta acció, igual que devien fer la majoria dels directius del club blanc a les seves butaques. Els mateixos directius que van permetre, si no promoure, en un anterior partit, l'aparició d'una pancarta a la grada del tot ofensiva i aberrant amb l'eslògan "Mou, tu dedo nos marca el camino", en al·lusió a l'eixelebrada acció del tècnic portuguès contra l'ull del segon entrenador blaugrana, Tito Vilanova.

Potser aquesta acció pot servir perquè més culers es radicalitzin i apareguin més i més estelades al Camp Nou i a la resta d'estadis on jugui el Barça. Sobretot al Bernabeu. Sempre he pensat que cal utilitzar al Barça com a eina de catalanitat de primer ordre. De fet, internacionalment, i encara que soni una mica trist dir-ho, la gent coneix el fet diferencial català gràcies al Barça, i això sempre pot ajudar en la cursa per la independència. Aquest fet ocorregut a l'estadi madrileny mostra la intol·lerància d'alguns (per no generalitzar, eh!) espanyols envers els catalans que no se senten espanyols, i quines són les seves maneres per solucionar el conflicte. No cal recordar d'altres maneres més bèsties que han tingut històricament els espanyols per resoldre aquest tipus de conflictes...

Que retallin a les escoles de l'Opus. O millor que les tanquin.

Avui m'ha vingut de gust dedicar aquesta cançó de La Polla Records a totes les escoles privades de l'Opus que segreguen per motiu de gènere, raça, i poder adquisitiu. I tot això amb el consentiment dels polítics governants, i el que és pitjor i més greu si cap, amb el suport econòmic de la Generalitat. És a dir, amb els diners de tots els contribuents. Em nego a finançar escoles d'aquest tipus amb els meus diners. Ho trobo vomitiu i socialment deplorable.

S'ha publicat darrerament que la Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, no està disposada a retallar les ajudes a aquestes escoles, tot i que no li tremola el pols a l'hora de retallar a la pública. Estic convençut que si per la consellera fos, el model d'escoles privades com les de l'Opus seria el model de referència per l'educació formal dels infants. I no m'estranyaria gens que els seus fills (si els té o els ha tingut) hagin anat o vagin a aquestes escoles elitistes. Malauradament per la senyora Rigau, no tothom pot fer front a quotes de 500 o 1000 euros mensuals per dur als seus fills a l'escola, i afortunadament, no tothom té els prejudicis ni la discriminació classista de moltes de les famílies que trien aquestes escoles en comptes de les dels pobres (públiques).

Segurament deu pensar la senyora Consellera que aquestes escoles són un exemple de rendiment acadèmic, i d'exel·lència fins i tot, però potser no ha parat a pensar quin tipus de societat estem aconseguint gràcies a la segregació per raons de gènere, d'estrat social, o de raça. Si algú vol educar als seus fills amb aquests valors, que ho faci, però ni un cèntim dels fons públics pot anar a parar a aquestes elits tan discriminadores i sectàries.

I pensar que si no arriba a ser pel Franco, potser no hi hauria ni esglésies... Em pregunto si encara hi deu haver capellans pedòfils en aquestes escoles...

Si que s'ho tenien callat...

Ahir al Polònia van fer un gag magnífic de la situació del sector catalanista del PSC als òrgans de poder del partit. Vaig riure un munt amb les imitacions de l'Ernest Maragall, Marina Geli, Montserrat Tura i Antoni Castells tan crítics amb la direcció com immobilistes i incapaços. Tota semblança amb la realitat es pura realitat... Podeu veure en aquest enllaç aquesta joia de l'humor negre.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3911413

Per altra banda, m'ha sorprès gratament descobrir que a UDC (Unió Democràtica de Catalunya), soci de CDC (Convergència Democràtica de Catalunya) a la coalició CIU, no tots són com el seu líder Antoni Duran i Lleida. Resulta que també hi ha independentistes dins d'Unió, tot i que potser són tan nombrosos com els catalanistes del PSC, però com a mínim ara sabem que també existeixen. Es feia ben estrany entendre aquesta coalició entre Convergents i Demócrata-cristians, amb discursos tan allunyats pel que fa al tema identitari si més no.

Ara sabem que l'opinió de Duran i Lleida, molt continguda darrerament per no fer enfadar massa al soci majoritari, no és l'única i indiscutible al sí d'Unió. Esperem doncs que aquests crítics del partit democristià no triguin gaire a petar-se al fatxa del Duran, i ens facin el favor d'apartar del mapa polític a aquest dinosaure en vies d'extinció.

S'evidencia amb aquesta sèrie de moviments crítics més aviat tebis dins dels grans partits polítics, que alçar la veu i ser crític costa més del que seria higiènicament exigible, i que pesen molt els interessos personals (de poder i econòmics) que els principis morals i ideològics.

Millor que l'opi. Madrid-Barça (1-2).

Ahir vaig anar a veure el Madrid-Barça de l'anada dels quarts de final de la copa del rei al local de Minyons. Mitja hora abans que comences el partit (22:00 h., com es nota que als que programen aquests horaris la canalla els importa una merda, ja que no donen diners) ja gairebé no quedaven cadires per seure, i vaig rescatar una de la terrassa del pati abans no les prenguessin totes. Finalment hi havia un ple a vessar com en les grans ocasions. I com en les grans ocasions, m'envaia un estat de tensió i nervis, tot i que molt menys intens que en d'altres enfrontaments entre els dos grans rivals.

El guió del partit va ser molt similar a anteriors enfrontaments. Amb el Madrid sortint a pressionar amb força i trobant-se un gol del no res als primers minuts. I a partir d'aquí, el Barça prenent el control absolut del joc i percutint una i altra vegada l'àrea rival, fins a trobar el desitjat gol de la tranquil·litat al principi de la segona part en una jugada d'estratègia (curiós si més no), amb un cop de cap del gran capità Puyol a centrada de servei de cantonada de Xavi, i un segon gol del portent físic francès Abidal en una cursa vertiginosa per la banda, rebent una genial assistència de Messi (que no va haver de fer el seu millor partit perquè el Barça no ho va necessitar) i clavant la bimba al fons de la xarxa batent a un Casillas que ja s'ha convertit en el porter blanc més golejat pel Barça.

Vaja, la història dels clàssics es torna a repetir i ja en van un munt. I els aficionats culers que ens miràvem el partit passàvem de les cares de patiment, ràbia pel resultat injust, i ira pel joc brut del Madrid, a les cares de "s'ha fet justícia", que bons que som, quin bany els estem fotent, quant durarà això, això és increïble, i etc., etc. Aquests moments de felicitat absoluta i col·lectiva són difícils de trobar en altres àmbits de la vida (com a mínim personalment). La quantitat d'endorfines que es deuen arribar a produir en moments com aquests no tenen comparació possible. Bé, potser si ho comparem amb les drogues i/o l'orgasme, però amb la diferència que tant l'un com l'altre tenen efectes secundaris de baixada, i en canvi amb el futbol pots estar hores i hores després, rellepant-te amb les tertúlies esportives, la premsa, els resums...

Quant s'acabarà aquest cicle gloriós i triomfal blaugrana? La veritat es fa difícil de pronosticar, tot i que l'edat mitjana de la plantilla blaugrana fa pensar que encara tenim uns quants anys de vaques grasses pel davant. El que és clar, és que mentres duri ho gaudirem al màxim. Espero que per quan s'acabi, ja hagi passat la crisi i no ens faci emprenyar una tonteria com el futbol. Jeje...

El "temazo" del dimecres. Lluís Llach - "Campanades a mort"

L'any 1976, Lluís Llach va composar aquesta cançó en memòria dels treballadors morts a Gasteiz com a conseqüència de la salvatge acció policial de desallotjament de l’església on estaven reunits un munt de vaguistes celebrant una assemblea. El principal responsable d'aquesta acció va ser el Ministre de Governació de l'època, Manuel Fraga Iribarne, afortunadament mort fa un parell de dies (dic lo d’afortunadament, perquè ja no podrà assassinar a cap demòcrata més).

La interpretació i la gravació de la cançó es va realitzar a Gasteiz en el 30è aniversari dels fets, i fa posar la pell de gallina la intensitat i emotivitat que en desprèn. Es pot apreciar la gran càrrega emotiva que traspua en Lluís Llach, acompanyat per una orquestra simfònica, i les cares d'emoció continguda i ràbia reprimida dels espectadors a les seves cadires.

També us deixo un tall molt bo d'un professor d'universitat que va trucar a un programa radiofònic de RNE per donar la seva opinió al voltant de la figura de Manuel Fraga. Es pot dir més alt,  però no més clar. Xapó!