Guatemala o Guatepeor?

Aquest cap de setmana se celebra el 38è congrés del PSOE (Partit Socialistos Osea d'Ejpaña) i n'ha de sortir elegit el proper secretari general del partit. Els dos únics candidats al càrrec són dos exministres del govern de Zapatero (ves quines credencials!), el simpaticote Pérez Rubalcaba, i la preparadíssima i espanyolíssima Carmen Chacón (tot i que quan li convé es fa dir Carme).

Anem ben arreglats els catalans amb el panorama que se'ns presenta al PSOE a partir del congrés d'aquest cap de setmana. Tant un com l'altre ja han deixat clars quins són els seus criteris respecte al fet diferencial català i a les suposades demandes dels catalans d'un pacte fiscal o de més autonomia. Aquest parell no van passar mai del federalisme de pa amb oli i sucre, que acaba resultant de fet, un centralisme patriòtic calcat al del PP.

M'agradaria saber quin serà el vot majoritari dels delegats catalans a l'hora de triar entre l'un o l'altra. No sé si es permet el vot en blanc o nul en aquest tipus de votacions, però per dignitat política és el mínim que s'hauria de demanar als socialistes catalans (si realment se senten de catalans).

No sé que collons esperen els Maragall, Castells, Tura, Geli, Nadal, etc. a trencar el carnet del partit i a treballar pel bé de Catalunya i no per l'interès particular.

Artur Mas amb Rajoy. Amics per sempre lailo lailo lailo la.

Ahir els presidents català i espanyol, Mas i Rajoy, es van trobar a Madrid per parlar de retallades, ajustos, i d'altres putades vàries per la ciutadania. Van mostrar una gran sintonia en aquest sentit. Allò que els uneix sembla molt més important que allò que els separa, i mentrestant, els catalans continuem sofrint la submissió a Espanya i l'espoli fiscal que ens ofega.

No sé que caram ha d'anar a negociar el bo d'en Mas a Madrid. L'únic que hauria de fer és, com bé proposava la presidenta d'Omnium, Muriel Casals, un tancament de caixes i deixar de pagar impostos a Madrid que després no tornen, ni tan sols els que s'havien (mal) pactat.

Quan tindrà CIU els collons de plantar cara a l'estat espanyol i plantar-se d'una p. vegada? Tornarem a viure els vergonyosos anys negres d'amor PP-CIU que només van servir perquè l'Aznar declarés que parlava el català en la intimitat, i per veure al Duran i Lleida més content que un gínjol campant per la capital del regne? Se n'adonaran algun dia els catalans que votar CIU és votar "continuisme" i "servilisme"?

I si fem d'una vegada per totes una aposta per l'independentisme declarat es digui com es digui? Pitjor no ens anirà, i com a mínim ens estalviarem algunes imatges humiliants i feridores dels nostres representants anant a suplicar almoina.

El "temazo" del dimecres. Desireless - "Voyage Voyage"

Poc temps ha durat la il·lusió de comptar amb una companyia aèria catalana de referència al Prat, que fes possible que l'aeroport català fos un hub internacional per poder competir amb la joia de la corona (i mai més ben dit), l'aeroport madrileny de Barajas. Està clar que a Madrid miren pels seus propis interessos (tontos del tot no ho són), i que molts empresaris catalans es queixen molt, però a l'hora de la veritat no es rasquen la butxaca per res que no els asseguri rendiments amb poc risc. Per què arriscar aquí si poden invertir també en empreses solvents de Madrid? Vaja, que al final haurem d'acceptar allò de que tenim el que ens mereixem.

Per posar una nota musical a l'assumpte he triat aquest tema de l'any 1986 de la cantant francesa Desireless, que es va fer mundialment popular. Doncs això, a viatjar viatjar, però des de Madrid!

La Mitja Marató de Terrassa.

El passat diumenge es va celebrar l'edició XIa de la Mitja Marató de Terrassa. En un dia fred i gris, més de 2700 corredors van prendre part d'aquesta, cada any més, popular cursa. Uns altres 700 i pico corredors van participar a la cursa memorial Santi Centelles de 5 km de distància. És a dir, que un total de 3500 corredors (nou rècord de la jornada) van dedicar el matí de diumenge a córrer pels carrers de la ciutat.

Jo, que això de córrer no em va gens bé, participo com a col·laborador de control, perquè cap vehicle pugui colar-se al mig del recorregut i atropellar a algú. Ja he participat un bon grapat d'anys (he perdut el compte i tot), i si no tinc res millor a fer, m'agrada poder ajudar, i de pas, animar als atletes i als amics i coneguts que corren. Enguany he vist passar a més amics i coneguts que mai, la gran majoria terrassencs i terrassenques, tot i que també he vist córrer amics i coneguts d'altres pobles com Viladecavalls, Mataró, Barcelona, Sabadell... Vaja, que la Mitja de Terrassa ja és reconeguda a mitja Catalunya.

En els anys que he fet de control, he passat per diferents punts de la cursa. De l'avinguda Àngel Sallent, a la Carretera de Martorell, la Rambla, i l'avinguda Abat Marcet. Actualment, des de fa tres anys, m'he situat al final de l'avinguda Abat Marcet, on els corredors porten uns 14 km. i comencen un tram llarg de baixada. Quina diferència els rostres dels atletes en aquest punt i uns quilòmetres més endavant quan encaren la part final de la cursa i tornen a tenir un tram de pujadeta (Rambla i 22 de Juliol)...

La Mitja de Terrassa no està al nivell de pressupost d'altres Mitges del calendari català, però tothom coincideix que és una de les més maques i agraïdes. Cada any hi ha més públic animant als carrers, i l'organització acostuma a ser excel·lent. Sempre hi ha coses millorables, però deunidó amb només onze anys d'existència. Enguany s'ha pogut convidar a dos atletes marroquins de nivell, a més del campió de l'any passat, i un atleta olímpic com Jose Luís Blanco. Al final, es van complir els pronòstics i va guanyar un dels corredors marroquins, tot i que no va poder superar el millor registre de la prova, amb un temps d'1:03'55 en possessió del campió de l'any passat, i tercer classificat enguany, Nacho Càceres.

Per molts anys Mitja de Terrassa!

La crisi i els seus efectes secundaris.

En el que portem d'any ja s'han produït 15 morts violentes a Catalunya, la meitat de les quals relacionades amb la violència de gènere, i ahir mateix un jove de la República Dominicana va resultar ferit greu després de rebre un tret d'escopeta al barri de Nou Barris de Barcelona. Aquestes xifres són esfereïdores si tenim en compte que l'any passat la xifra total de mortes per violència masclista va ser de 10. Solament en un mes ja han mort la meitat de dones que en tot l'any passat.

A què és degut aquest increment de morts violentes? Hi té la crisi alguna cosa a veure? Home, doncs segurament la situació econòmica de moltes famílies i moltes persones no ajuda gaire, però justificar l'assassinat en base a una mala època econòmica ho trobo una mica superficial. Si fos així, en època de vaques grasses no hauria d'haver-hi aquest tipus de morts violentes, però no és el cas.

Què ho fa doncs que després de tants i tants anys d'educació formal obligatòria continuï havent-hi tant d'animal lliure? Em pregunto si el sistema educatiu pot fer alguna cosa per evitar que hi hagi bojos capaços d'assassinar, o si és una herència massa gran dels nostres avantpassats que no ens podem treure de sobre per molta pedagogia que hi fiquem.

Fins a on pot arribar l'intervenció educativa dels mestres quan una infant viu en un entorn masclista, violent, autoritari, carregat d'odi i por? Serveix d'alguna cosa reprimir, castigar, renyar constantment a algú que viu en un entorn d'aquest tipus? Aconseguirem canviar la seva actitud? Més aviat crec que el màxim que aconseguirem serà carregar encara més d'odi i ganes de fer mal al que se sent humiliat constantment sense ser capaç d'entendre-ho.

El nostre sistema educatiu s'encarrega bàsicament d'instruir als infants i fer-los aptes pel món laboral que es trobaran, però hi ha moltes mancances pel que fa a d'altres aspectes super importants. L'educació social, emocional, intrapersonal, etc., queden en un segon terme en l'educació formal de les persones, i després passa el que passa. Tenim la societat que eduquem, i si "només" eduquem perquè siguin competitius en el mercat laboral...

Crec que és molt important fer entendre als infants agressius, maltractadors, i abusadors, que el que fan no està bé, però també cal ensenyar a les potencials víctimes a conèixer quines són les pautes d'actuació d'aquestes persones i què poden fer per evitar els problemes. Si el mestre es dedica a "solucionar" el problema castigant una i altra vegada al nen agressiu, ni resolt el problema d'aquest, ni facilita l'aprenentatge necessari en la resolució de conflictes (o en evitar els conflictes) de la resta. Per què sinó hi ha tantes dones que s'enamoren bojament de paios que se'ls veu d'una hora lluny que són potencials maltractadors?

Alegrar-se de les penes dels altres.

Sé que no és gaire ètic alegrar-se de la desgràcia aliena, a no ser que es tracti de la desgràcia dels madridistes, però avui haig de reconèixer que m'he alegrat bastant amb les derrotes d'alguns esportistes espanyols de diferents disciplines (la selecció d'handbol a l'europeu, el Rafa Nadal al Masters d'Austràlia, la selecció de Waterpolo...). Sé que molta gent ho sent com jo, però no tothom és lliure per parlar així d'alt i clar. Quan els governants espanyols posen traves, o fins i tot prohibeixen que els esportistes catalans puguin competir a nivell internacional defensant els colors de Catalunya, es pot produir aquest efecte de desafecció, i fins i tot desitjar el pitjor dels fracassos a l'"enemic".

Suposo que és fàcil d'entendre, oi? Per posar un exemple molt bàsic, ho compararia amb el nen que és rebutjat per un equip i acceptat en un altre, i quan s'enfronta als que l'havien rebutjat té unes ganes immenses de vèncer i fins i tot d'humiliar al rival de la mateixa manera que s'ha sentit humiliat en carn pròpia.

Què devia pensar l'Ivan Tubau, actual Secretari d'Esports de la Generalitat, quan el van fer fora de la selecció espanyola d'hoquei patins per unes declaracions a un mitjà de comunicació afirmant que si pogués triar entre Catalunya o Espanya, triaria la primera? Doncs a banda de pensar que tots els seus companys d'equip que van callar com putes i no van dir ni "pio" eren uns insolidaris i uns mal companys, devia desitjar tot el pitjor esportivament parlant per l'equip que l'havia rebutjat pels seus sentiments nacionals. 

És per això que molts catalans, entre els que m'incloc, celebrem que els representants espanyols en les competicions internacionals fracassin el màxim possible. Ells estan encantats amb els fracassos dels catalans que aspiren a competir defensant els colors de Catalunya, així que mentres duri aquesta situació de submissió, continuaré celebrant les desgràcies alienes.

De quan es respectava als mestres. Joan Manel Serrat - "Cançó per a la meva mestra"

En aquests temps difícils per l'ofici de mestre (retallades, agressions, desprestigi, prejudicis...), deixo aquesta cançó del Serrat de quan encara es respectava (temia?) als mestres.