Doncs això, i jo què faig? A les facultats ens ensenyen molta teoria al voltant dels estils educatius (permissiu, democràtic, sobreprotector, autoritari...), ens expliquen els pros i els contres de cada un d'aquests, i ens envien al món laboral confiant en el nostre sentit comú i en que ens en sortim gràcies a aquests quatre coneixements teòrics. Després, i al llarg de la vida professional ens trobem amb una gran diversitat d'alumnes de tota mena que no responen de la mateixa manera davant dels nostres mètodes, i aprenem que allò que funciona amb uns, no funciona amb uns altres, o a l'inrevés.
Personalment, visc en una gran contradicció que no puc negar que m'amoïni fins a cert punt. Sóc un mestre convençut de les bondats de l'estil democràtic, antiautoritari i llibertari, però treballo en un sistema que es basa en gran mesura, en l'obediència, la submissió i la competitivitat. Com s'entén doncs que continuï treballant en aquest ofici sense tornar-me boig? He de reconèixer que jugo amb un cert avantatge respecte a molts mestres, ja que sóc mestre especialista d'Educació Física, i aquesta acostuma a ser una (la) assignatura que agrada-interessa-motiva als alumnes (al 99% com a mínim a primària). Això no vol dir que quan hi ha educació física tots es portin molt bé i s'hi esforcin, però costa molt menys convèncer als alumnes perquè estiguin atents i concentrats si es tracta de "jugar" que no pas si els espera una nova sessió d'una hora asseguts a la cadira. Una cosa tinc clara: no vull ser un mestre cridaner ni que espanti als alumnes. Això seria el més senzill, però no seria gens exemplar...
Un altre dels grans avantatges que té ser mestre d'Educació Física, és que no has de forçar als alumnes perquè aprenguin. Així com a matemàtiques, a medi, o a llengua el mestre ha d'estar sempre a sobre, posar controls, deures, etc., a EF podries no fer res i que els alumnes aprenguessin igualment (o més fins i tot) per iniciativa personal (imitant a altres companys, per descoberta pròpia, per repetició...). I on millor que a EF per aprendre procediments, valors, actituds i normes? Hi ha coses que no es poden aprendre dins de les parets de l'aula i menys si t'obliguen a seure i escoltar al mestre la major part del temps. On s'apren a compartir millor que a l'hora d'EF? On s'aprèn a respectar als companys, el material, les instal·lacions millor que a EF? On s'aprèn a superar la frustració, a acceptar la derrota, a saber guanyar i perdre, a esforçar-se, a superar-se, a espavilar-se, a autocontrolar-se, a valorar-se, millor que a EF? On s'aprèn a ser solidari, generós, cooperatiu, company, millor que a EF? Moltes d'aquestes coses s'aprenien abans al carrer. Avui en dia, malauradament, els carrers són pels cotxes, i a les places cada dia s'hi poden fer menys coses, així que a l'escola hem de compensar aquesta mancança.
Deia un mestre en el capítol del darrer dimarts, que l'escola ha d'educar més que ensenyar. Totalment d'acord. Hem d'educar les competències que portin als alumnes a desenvolupar-se plenament i al màxim de les seves possibilitats. No cal repetir-li la mateixa Història cada curs perquè l'acabi oblidant al següent. Si aprèn a llegir i a comprendre, i a cercar informació, quan vulgui tindrà a l'abast tota la Història escrita als llibres (o a internet). Com s'ensenya la iniciativa personal? Com s'ensenya la creativitat? Hi ha competències fonamentals en el desenvolupament personal que no es poden ensenyar. Es poden educar. Es pot influir, motivar, guiar, animar... però no imposar, exigir, quantificar.
Per què ens entestem a avaluar-los del que els hem ensenyat, i no del que saben (saben fer/poden fer)? Per què han de conèixer els animals i les plantes, i no les estrelles i els aliments? Per què ens passem tretze anys insistint amb l'anglès si surten de l'ESO i no en tenen ni idea? Per què els ensenyem geometria, trigonometria, llatí, biologia, química, física, literatura espanyola, història de l'art, història de la música, morfosintaxi...? i no els ensenyem a cuinar, a planxar, teatre, circ, astronomia, cinema, dansa, fotografia, guitarra, inventiva, escacs...
Un altre tema a debatre són les dificultats per educar a tots els alumnes segons les seves necessitats (atenció a la diversitat). En una classe amb vint-i-cinc o més alumnes això es converteix en una utopia, i el més fàcil és optar per uns mínims generals, i garantir així la mà d'obra del futur per la cadena productiva.
