Avui Vaga a l'Ensenyament!

Aquest migdia toca defensar l'educació pública al carrer una vegada més, i ja en van sis o set en els darrers quatre o cinc anys. Aniré a Barcelona amb la pancarta casolana que heu vist més amunt, i que és el missatge que m'agradaria que veiessin alguns dels nostres governants, sempre tan predisposats a mantenir aquest sistema dual que beneficia i privilegia a uns pocs i perjudica a una majoria. Ho deixa ben clar el bo de Joan Tardà en aquest discurs, d'escassos cinc minuts de durada, al parlament espanyol, dirigit al ministre d'educació José Ignacio Wert (gràcies Timi per fer-me'l arribar).

Sé que, malauradament, aquesta nova mobilització, amb tota probabilitat, no servirà per tirar enrere les decisions del ministeri ni de la conselleria d'educació, però com deia l'escriptor Manuel de Pedrolo, "cal protestar encara que no serveixi per res". Ja fa uns anys que el sector educatiu venim sofrint agressions una darrera l'altra: retallades de sous, ampliació de ratis d'alumnes per aula, ampliació d'hores lectives dels mestres, destrucció de llocs de treball, reducció de pressupostos, aturada de construccions escolars, reducció de beques, etc., etc.

Crec que valdria la pena que els sindicats convocants de la manifestació d'aquest migdia a Barcelona, que han aconseguit generalitzar la protesta a la resta de l'estat espanyol, exprimissin els cervells per cercar noves estratègies de pressió als que governen i prenen les decisions. No tinc intenció de justificar als mestres que no segueixen aquesta jornada de vaga, però puc entendre a alguns companys que se senten frustrats després d'unes quantes jornades de vaga sense recompensa destacable. Ara bé, crec que l'egoisme, el conformisme i el passotisme són valors cada vegada més estesos en el món educatiu i per extensió en la nostra societat. O a l'inrevés.

 

Rèplica a l'Epi.

Escric aquestes ratlles contestant l’artícle del company dels Minyons, l’Epi, on es lamentava de l’escassa presència de "no-catalanistes"  dins la nostra colla.

En primer lloc, t’he de dir, amic Epi, que el prefil sociològic de tot col·lectiu no es decideix, sinó que el decideixen les persones que volen formar part d’aquell grup. Si els Minyons l’integren més catalanistes que no-catalanistes es deu, fonamentalment, al fet que hi ha més catalanistes interessats a fer castells que no pas no-catalanistes. També és cert que normalment, són els propis membres de la colla els que aconsegueixen portar a nous membres (amics, coneguts, familiars...) i és lògic pensar que aquests tinguin certes afinitats (ideològiques, nacionals, culturals...).

Per posar un exemple, si jo haig de portar a algun amic o familiar a la colla, el més normal o probable serà que sigui algú del meu entorn, i actualment, aquest està format pel tipus de gent que tu anomenes catalanistes que han nascut en un ambient afavoridor de la seva incorporació a les expressions nacionals de la cultura.

Crec que per fer l’anàlisi sociològic de la colla, cal tenir molt present quina és l’activitat que portem a terme, i on es realitza aquesta activitat. No oblidem que fem castells (expressió cultural cent per cent catalana), i que som una colla del centre de la ciutat (on sociològicament, el 90% de la població és catalana o s’hi ha convertit). Si féssim sevillanes i estiguéssim al barri de Montserrat, els potencials membres segurament serien immigrants espanyols (andalusos o extremenys en la seva majoria). Si analitzes altres grups de cultura popular catalana que estan ubicats en zones perifèriques de la ciutat, te n’adonaràs que la seva composició sociològica és notablement diferent de la dels Minyons (per exemple, els diables de Sant Llorenç, els de La Maurina, Can Boada...)

Tanmateix, els Minyons som una de les entitats de cultura popular del centre de la ciutat on la composició sociològica és més variada. Tenim molts catalans de soca-rel, és cert, però també tenim un bon grapat de xarnegos catalanistes, xarnegos ni catalanistes ni espanyolistes, castellanoparlants, i nouvinguts d’altres països com Marroc, Senegal, Uruguai... Si vols, fixa’t enguany per la Festa Major de Terrassa quan actuïn altres grups de cultura popular del centre de la ciutat, i t’adonaràs que les proporcions de diversitat són molt menors. Els Bastoners, els Capgrossos, els Gegants, l’Esbart, les sardanes, etc., compten amb percentatges residuals de “no-catalans” a les seves files.

Potser no t’hi has fixat gaire, però crec que la diversitat a Minyons, en comparació amb altres col·lectius, no és gens desdenyable. I potser molts dels que tu consideres “catalanistes” s’hi han convertit després d’entrar a la colla. També és possible que sigui més fàcil aguantar molts anys a la colla com més gran és el sentiment nacional, degut al que representen els castells. Tanmateix, et podria anomenar un bon grapat de Minyons d’aquests que tu exemplifiques amb la Cate, és a dir, ¿persones amb cultura familiar espanyola que assumeixen la catalana com a pròpia?: Mai, Tara, Juanan, Machote, Héctor, Iván, Moron, Albert Ortíz, Depor, Gaby, Cèlia, Zambrana, Álvaro, Rafa Marañon, Rafa, Juanito, Jessy, Cristi, Jose Antonio, Sergio, Chochito, Jaime, Lucía, Raquel, Nerea, el dels formatges i les seves filles, Jessica Delgado, Sonia García, Eli, Bilal, Moha, Pape, Txals, Miki, i etc., etc.

És possible que aquells que no tenen cap intenció d’assumir la cultura catalana com a pròpia durin poc temps a la colla. O també pot ser que aguantin un grapat d’anys a la colla malgrat el que representan els castells, per tal de satisfer les seves necessitats (sexuals, socials, de reconeixement...)

Energúmens als camps de futbol.

El futbol és l'esport més practicat arreu del món, i una autèntica passió (droga) per a milions de persones dels cinc continents que viuen pendents dels seus equips cada cap de setmana, ja sigui assistint als partits als estadis, o a través de la televisió o la ràdio. Personalment, reconec que durant la meva infantesa, jugar a futbol esdevenia una de les millors coses que es podien fer, i en part soc el que soc, degut també a tots els partits que he arribat a jugar (amistosos, competitius, a l'hora del pati, al carrer de casa, al parc, al carrer dels veïns...).

Des que treballo com a mestre d'educació física, he pogut comprovar com s'eduquen els infants a través d'aquest esport, i em sorprenc dia rere dia de la capacitat dels propis alumnes d'autocontrolar-se, respectar-se, ajudar-se, preocupar-se i tenir cura dels altres, i resoldre els conflictes a partir d'un partidet de futbol. És més, és més fàcil que hi hagi conflictes en qualsevol altre activitat dirigida que no pas durant les estones que poden jugar a futbol. Gràcies al futbol els infants aprenen a gestionar la frustració, a saber guanyar i acceptar la derrota, a tenir empatia, esperit de sacrifici, companyerisme, a ser solidaris i no egoistes, etc., etc.

Tots aquests valors tan positius però, queden tapats sovint per culpa de quatre energumens sense ni un dit de front que necessiten desfogar les seves baixes passions amb el futbol, i converteixen aquest magnífic esport en quelcom brut i lleig. Aquest matí he viscut una d'aquelles experiències vergonyants, quan he acompanyat als meus nebots de sis anys a jugar un partit a Rubí, al camp del 25 de Setembre. En primer lloc m'he avergonyit del pare d'un jugador de l'equip dels meus nebots quan ha reclamat de forma ostensible un possible gol a favor dels nostres que l'arbitre no ha concedit. Més tard s'hi han sumat alguns adults seguidors de l'equip local que han començat a fer comentaris provocatius envers nosaltres i que han acabat insultant al nostre entrenador, i dient paraules gruixudes i molt fora de lloc. Suposo que aquest parell o tres d'aficionats energumens no representen ni molt menys al club que ens acollia, però no estaria de més que els responsables del club es preocupessin una mica més per la lamentable imatge que es dona als joves jugadors amb desgraciats com aquests. Potser deixant de vendre alcohol a aquests personatges s'evitarien moltes escenes com les que, malauradament, hem viscut avui.

Planyo als pobres arbitres que es dediquen a xiular partits de categories inferiors per camps com el que avui hem visitat. Haver d'escoltar els crits i les amenaces continues d'uns borratxos maleducats no deu ser gens agradable. És una llàstima que un esport tan bonic com el futbol hagi de conviure amb la xacra d'energumens que no tenen res millor a fer que anar a emborratxar-se, cridar i insultar en partits de nens de sis anys... 

La hipocresia d'alguns artístes.

Bruce Springsteen a l'Estadi Olímpic de Montjuïc

Manu Chao envoltat de fans

Avui, molts diaris digitals destaquen l'espectacular xou d'ahir al vespre a l'estadi olímpic de Montjuïc d'un dels màxims exponents de la música rock&roll de les ultimes dècades, el Bruce Springsteen. Més de cinquanta mil persones van assistir al concert i van gaudir de més de tres hores de música en directe, i de les proclames reivindicatives del principal protagonista de la nit, molt vinculat segons expliquen a les causes solidàries i a les lluites vàries dels més desfavorits com ara els indignats.

No deixa de sorprendre que personatges com el Bruce, que s'omplen la boca de justícia social i solidaritat amb els més desfavorits, no tinguin cap recança a l'hora de fer pagar no menys de 70 euros per entrada als fans o seguidors que volen presenciar els seus espectacles. Com a mínim, em sembla una mica contradictori que s'ompli la boca amb boniques paraules dirigides a gent que mai podrà gaudir dels seus concerts degut a l'elevat preu de les entrades. I no em valen les excuses de les despeses que implica fer una gira com aquesta. Si fem un càlcul ràpid dels ingressos d'un concert com el d'ahir, amb 50.000 espectadors a una mitja de 75 euros (tirant pel baix), surten  3.750.000 euros. Home, entenc que fer girar un espectacle com aquest deu tenir unes despeses importants, però amb els guanys d'un sol concert com el d'ahir, segur que poden pagar mots sous, i encara ha de sobrar una bona pasta. No està gens malament per un artista compromès amb la justícia social...

La veritat és que no conec gaires artistes que prediquin amb l'exemple. Però si n'hi ha un que jo conegui que ho pugui exemplificar, aquest és en Manu Chao. Caurà millor o pitjor. Agradarà més o menys la seva música, el seu posat, o el seu estil de vida, però no crec que se li pugui retreure cap tipus de contradicció entre el seu discurs i la forma com es guanya la vida. En Manu és un dels principals referents de la música mestissa al món, i va impactar mundialment amb la seva banda Mano Negra a principis dels anys 90. És un mite musical al seu país (França) i fins i tot alguns presidents d'aquesta República s'han volgut entrevistar amb ell. Ha venut milions de discos i, segurament, podria viure de rendes la resta de la seva vida. Però en Manu ha preferit escampar el seu art per tot el món, del nord al sud, de l'est a l'oest, fent possible que tothom pogués gaudir dels seus espectacles, a preus raonables, o fins i tot de manera gratuïta en alguns llocs (Llatinoamèrica, Àfrica...). Segur que el Manu podria haver optat per la via còmoda i enriquidora del "showbussines", amb gires per fer calés a l'engròs allà on n'hi ha, i un estil de vida d'estrella del rock com han fet molts altres, però sap que aleshores faria el ridícul si intentés fer-se passar per un indignat més, com va fer ahir el Boss.

Una de bombers.

Bombers fent hores extres a causa de les retallades.

Sembla ser que els problemes mai venen sols, i el departament d'interior de la Generalitat té un nou marró sobre la taula amb el tema bombers. Aquest problema ha sortit a la llum pública, en part "gràcies" a la cremà de més de 3.000 hectàrees (i encara continua) a la zona de Rasquera i el Perelló. En les zones menys poblades de Catalunya, els parcs de bombers no professionals (voluntaris) són més nombrosos que els de bombers professionals (funcionaris), ja que el cost de mantenir tots els parcs professionals seria inassumible (o no) per la Generalitat.

Doncs bé, resulta que enguany la Generalitat ha decidit retallar el pressupost destinat als bombers voluntaris en prop d'un 95%, amb la qual cosa molts bombers voluntaris s'han sentit maltractats i han decidit no donar servei quan se'ls requerís, ja que de fet, tampoc hi estan obligats al ser voluntaris (en aquest bloc d'un bomber voluntari podeu entendre millor quines són les queixes i demandes d'aquest col·lectiu). Això significa que en aquests moments, quan es produeix algun incident en les zones menys poblades, les dotacions que intervenen siguin només de bombers professionals, i el fet que hi hagi pocs parcs professionals i separats per llargues distàncies, provoca que els perills i els riscos per una intervenció tardana siguin majors.

 

Aquest matí, tot escoltant un d'aquests programes radiofònics altaveu dels nostres governants perquè ens convencin que tot el que fan ho fan pel nostre bé, i que no hi ha altra solució a la crisi que retallar i retallar, he pogut escoltar a alguns predicadors escopint dades referides al tema, sense cap rigor periodístic i sense cap coneixement real de la situació. Que si sobren bombers als parcs; que si és un malbaratament que hi hagi parcs per tot arreu; que no cal un edifici de tres plantes per un parc de bombers... vaja, "rajant" sense coneixement de causa, però defensant als caps per damunt de tot.

És possible que l'incendi de Rasquera s'hagués pogut controlar molt abans si els bombers voluntaris propers a la zona haguessin intervingut immediatament. És possible que l'incendi de Rasquera hagi esta provocat, fins i tot pels que protesten per la nova situació dels bombers voluntaris (això és pura imaginació maliciosa). És possible que enguany hi hagi altres incendis al territori català, i que es reprodueixi el problema. Potser seria convenient que els governants, abans d'agafar les tisores i començar a retallar per totes bandes, es paressin a pensar una miqueta els beneficis i els possibles perjudicis d'aquestes retallades, perquè no passin coses com les de l'incendi de Rasquera. 

El "temazo" del dimecres. Def Con Dos - "Acción mutante"

Una mica en la línia de l'article d'ahir, però bastant més radical, aquest tema del grup madrileny de metal-rap "Def Con Dos", que van incloure en la banda sonora com a tema principal de títol homònim a la pel·lícula de culte d'Àlex de la Iglesia "Acción Mutante", de l'any 1993. Amb els anys aquest director ha perdut frescor, tot i que encara és un cineasta alternatiu.

Piràmides socials i imatge personal.

Burgesos i obrers fa cent anys - La Torre del Palau

Piràmide social - Carlos Azagra

Aquest cap de setmana de Fira Modernista a Terrassa un bon grapat de conciutadans han sortit a passejar pels carrers del centre de la ciutat disfressats d'època (em pregunto com es disfressarien els terrassencs d'aquí a cent anys si es plantegessin recordar els temps actuals, que podrien batejar com la "Fira de la Crisi de la segona dècada del segle 21"). Alguns d'aquests han optat per caracteritzar-se com a burgesos, ben empolainats i elegants, i uns altres (menys) han decidit reivindicar el paper dels obrers (pobres) amb vestits molt més senzills i econòmics (veure foto d'inici d'article).

És ben notori que des de temps immemorials (bé, potser no tant), els humans han cercat l'ascensió social, el poder (econòmic, polític, social), la submissió, i la lloança, o directament l'enveja, dels que ens envolten. Això ha estat així des que a algú se li va ocórrer inventar el comerç amb diners, i l'acumulació d'aquests al màxim possible, a voltes honradament i legal (les menys), a voltes de la manera més barroera i immoral possible (el més fàcil per incrementar els guanys i les cotes de poder el més ràpid possible).

Un dels principals elements distintius de tot ricatxon que es preui, doncs, és la seva indumentària. No n'hi ha prou amb ser ric i poderós, cal que la resta dels mortals ho sàpiguen i es morin d'enveja. D'altra forma, això de posseir i tenir poder no tindria cap gràcia, més enllà de poder tenir tot allò que es vulgui i poder putejar al personal. És per aquest motiu que al llarg de la història la gent més rica i poderosa s'ha proposat distingir-se de la resta dels mortals amb una imatge personal diferenciada, amb robes cares i elegants, i un culte al cos desmesurat. Per posar alguns exemples: les reialeses, els bisbes, els militars d'alt rang, els banquers, els empresaris, els executius, els advocats, els jutges, etc., etc.

Personalment abomino les diferències de classe, i per extensió abomino les diferències per raó de vestuari. Ja vaig comentar en una entrada anterior que m'havia agradat força l'arribada del partit abertzale Amaiur al parlament espanyol, més enllà de la seva ideologia i programa (que també), pel fet d'aparèixer amb naturalitat vestits com podria vestir qualsevol persona normal i corrent al País Basc, a Espanya o a Hongria. Sense necessitat de disfressar-se com la casta política i les convencions socials (m'hi cago en elles) manen. Es pot ser un bon polític, un bon banquer, o un bon empresari sense haver de vestir d'Armani? No ens ha demostrat la història que els més grans lladres acostumen a ser els més ben vestits (Conde, Urdangarín, Millet, Rato...)? Pot un heavy aspirar a càrrecs de poder tot i vestir amb samarretes de "Helloween" o d'"Iron Maiden"? Potser, quan deixem de valorar i jutjar a la gent per la seva indumentària.