A la merda la Constitución, el Tribunal Constitucional, i tots els que consideren a Catalunya una colònia més.

Aquest migdia, una "multitud" de 2.500 constitucionalistes (vaja, més fatxes espanyolistes que res) s'han reunit a Barcelona per reivindicar l'espanyolitat de Catalunya, en el dia de la "Constitución". Vaja, que el senyor Rajoy i la senyora Sánchez Camacho haurien d'estar preocupats pels més de 7 milions de catalans (la majoria silenciosa) que no han sortit avui al carrer a manifestar-se i a proclamar la seva espanyolitat. Segons les seves teories, doncs, es pot concloure que la major part dels catalans som independentistes i anticonstitucionalistes, oi?

Jo pensava que el dia de la "Constitución" la gent aniria a la mani a cantar coses com "porompompom que viva la Constitución", "Constitución sí, estatuto no", o "la Constitución mola mogollón"... però en canvi, pels carrers de Barcelona se sentien coses com "Catalunya es España", o "todos somos España". Vaja, que això de la "Constitución" acaba servint d'excusa perfecta perquè els espanyolistes més recalcitrants ens diguin als catalans el que podem i el que no podem ser. Segurament, la majoria dels que avui es manifestaven voldrien també una revisió de la carta magna, però un canvi per tornar a enrere, i per assegurar-se que Ejpañia no es podrà "trencar" mai. Com si no s'hagués "trencat" ja prou...

Sincerament, a mi aquesta "Constitución" me la porta bastant fluixa, i no tinc cap interès en reformar-la, revisar-la o modificar-la. Simplement la vull oblidar ben aviat. Jo vull una Constitució catalana d'un país lliure i sobirà, sense imposicions espanyoles i d'acord amb els temps que vivim, en una societat del segle 21, i no pas del 19 com la que avui celebra 34 anys.

El "temazo" del dimecres. Pantera - "Walk"

Brutal tema de la ja dissolta banda texana Pantera, que va aconseguir vendre milions de còpies dels seus discs a la dècada dels 90. El consum descontrolat de drogues per part del seu cantant, Phil Anselmo va ser un dels detonants de la seva divisió l'any 2003. Jo els vaig veure un parell de cops en directe, i he de reconèixer que és de les coses més contundents que he escoltat en la meva vida.

Ca-Wert-nícoles!!!

Foto dedicada al ministre Wert, gran amant del futbol. Del Madrid, per descomptat.

El misnistre d'Educació de l'estat que ens oprimeix i maltracta, el cavernícola, reaccionari, ultraconservador i ultrafatxa Jose Ignacio Wert, s'ha tret una nova llei d'educació de la màniga, la Lomce (Ley Organica de Mejora de la Calidad Educativa), que degrada a la llengua catalana a uns nivells similars a etapes predemocràtiques. Sembla que amb aquesta llei, l'estat comença a donar forma a l'avís del propi ministre, que en una sessió parlamentària va deixar anar que la seva intenció era la d'"espanyolitzar" els alumnes catalans. 

I això ho vol fer per la via ràpida, carregant-se l'immersió lingüística que es ve portant a terme amb èxit notable al nostre país en els darrers trenta anys, imposant més hores de castellà, i relegant al català al nivell d'una quarta llengua, per darrera de l'anglès i d'una tercera llengua. Amb la nova llei, ja no serà obligatori que els alumnes catalans demostrin els seu grau de coneixement, i de competència, de la llengua catalana per obtenir la titulació. I a més, la nova llei vol garantir que tots els colonialistes espanyols que ho desitgin puguin portar als seus fills a escoles privades en la llengua de l'imperi, amb despeses pagades. Amb els impostos de tots els catalans, evidentment. Com que saben que a la pública no els donaran aquest plaer, confien que hi haurà privades que estaran encantades de rebre a tota aquesta espanyolada (per ideologia o per interès econòmic).

La veritat és que al ritme que anem d'atacs contra Catalunya, la independència arribarà més aviat del que ens pensàvem. Entre atacs a la llengua, a les finances, a la política catalana, a l'esport, a la cultura, als símbols, etc., etc., els catalans ens anem carregant de raons per desitjar cada dia més marxar d'aquesta pobra, trista, i bruta Espanya.

Fins ara!!!

Vila d'Abadal en una roda de premsa d'Unió.

Ha costat, però ja tenim la primera cara visible d'Unió que ha dit prou. Que ja n'està fart de la línia Duranista, és a dir, la més espanyolista i conservadora de la formació, i majoritària tenint en compte els resultats del darrer Congrés del partit. Però ja sabem que sovint els suports a un o altre candidat estan més relacionats amb les quotes de poder que amb les línies polítiques (oi Ortega, oi Pelegrí, oi Espadaler?).

 

No entenc com CIU no s'ha dissolt ja d'una vegada per totes. És curiós escoltar discursos totalment contradictoris dels líders respectius, i no crec que les bases convergents que han apostat decididament per l'únic camí possible, és a dir, el del sobiranisme, estiguin gaire satisfetes amb les declaracions un dia sí i un dia també de l'unionista del Duran, que sembla encara més interessat en ser ministre espanyol, que no pas en l'emancipació dels catalans.

 

A veure si amb una mica de sort, el gest solitari i digne d'en Vila d'Abadal serveix per remoure els fonaments d'aquest partit liderat per Duran amb mà de ferro i sense que ningú el pugui tossir, i es produeix un autèntic canvi de rumb dels demòcrata-cristians. No s'entén que en plena cursa per l'Estat propi, encara s'hagin d'aguantar les "rajades" d'en Duran.

 

Però el que trobo més greu, és que els de CDC no li hagin donat una puntada al cul al Duran i l'hagin enviat al PP. I amb ell a tots els unionistes d'UDC que ja els està bé continuar a la colònia (suposo que a aquests ja els va bé la cosa tal i com està). Que siguin valents que segur que els que més hi tenen a perdre són els d'UDC. I si aquests no són capaços de treure's de sobre al fatxa d'en Duran, algú ho haurà de fer...

Felicitats papa!!

Avui és un dia especial. No només pel fet que sigui diumenge, que no tinc castells, i que d'aquí poc aniré a dinar a casa dels pares amb la família com qualsevol diumenge. Avui, a més a més, celebrarem els primers 70 anys del meu pare, i un esdeveniment com aquest no se celebra cada dia. I ho celebrarem com celebraríem qualsevol dinar qualsevol diumenge de l'any, tot i que avui hi haurà millors vins, millor teca i alguns convidats extres. M'agraden aquestes celebracions casolanes, sobretot pel gaudi gastronòmic, i pel fet de que tots els meus hi són, simplement. I sé que al meu pare, el bon menjar i el bon beure el fan especialment feliç, i si ho fa acompanyat de fills, nets i algun altre amic i familiar, doncs... què més es pot demanar?

Em fa feliç comprovar que amb 70 tacos el meu pare està en plena forma (juga a futbol-sala un cop per setmana, camina, té cura dels nets, pot menjar i beure normalment, viatja, fa la compra i altres tasques de la llar...), i està gaudint de moltes coses que no havia pogut gaudir abans per la feina, els fills, el compromís social (militant polític de base, presidint l'associació de pares de l'escola, al sindicat, a l'associació d'alumnes de l'EOI, a la Fapac...), etc.

Estic convençut que el seu exemple ha influït en la manera de veure la vida, tant meva com dels meus germans, tot i que cadascun de nosaltres tingui un caràcter diferent i una personalitat pròpia. Jo, personalment, li he d'agrair que m'hagi transmès una part de la seva espontaneïtat i sentit de l'humor, l'amor per l'esport, i la disciplina ben entesa (en els estudis, en la feina, en les responsabilitats...). També he après però, a tenir una mica més de paciència que ell, i a no cridar tant... ;-)

Apa doncs, a menjar, a beure i a celebrar els primers 70 tacos! Felicitatssssssssssss papa!!! 

De professió: polític endollat.

L'endollat i el deixeble (doblement endollat).

Ahir es va fer l'acte oficial de renúncia del Pere Navarro com a alcalde de Terrassa, degut a les seves noves obligacions com a primer secretari general de la delegació del PSOE a Catalunya, i cap del grup parlamentari socialista al renovat Parlament de Catalunya. Malauradament per ell i per molts sociates, ja no pot ser cap de l'oposició com ho havia estat el seu antecessor Xavier Sabaté, degut a la davallada de vots i escons que han tingut els socialistes en les darreres eleccions del 25-N, que han portat a ERC a ser la segona força política del país. "Y eso duele..." com diria la Bombi de l'"1,2,3".

 

... I d'aquí deu dies ja tindrem un nou alcalde a la ciutat. Així, per decret, a dit, i sense que el poble hagi dit ni ase ni bèstia. Arriba un jove polític de l'aparell socialista anomenat Jordi Ballart, que gairebé ningú coneix (més enllà de la família socialista terrassenca i alguns exalumnes de Can Colapi), i que es convertirà en el nou alcalde de Terrassa. Ole tu! Això em porta a la memòria el darrer canvi a l'alcaldia, quan un jove Pere Navarro va agafar el relleu a Manel Royes sense donar marge al poble a decidir si aquest canvi de papers li semblava bé o no. En aquell cas a més, hi va haver l'escàndol de que l'elegit no era el preferit per les bases socialistes terrassenques, que donaven suport a un tal Josep Aran. Però això ja són figues d'un altre paner...

 

De moment, el principal mèrit que li coneixem al jove Ballart és el d'haver-se sabut moure pels passadissos de la seu socialista terrassenca, i de tenir molts bons padrins. De Royes a Navarro, passant pel papa sempre atent als moviments de peces i a les oportunitats que s'anaven albirant. La cursa cap a l'alcaldia ha estat fulgurant i gens accidentada. De l'escola privada del centre (pensava que els socialistes apostaven per la pública...) a l'alcaldia, passant per uns estudis en politicologia, uns quants càrrecs en l'administració amb una bona dosi d'endollisme, un parell de regidories al govern municipal, i apa, a l'estrellat. No si ja ho deien: aquest nano arribarà lluny...

 

No m'han agradat mai aquests personatges que des de ben joves tenen clar (o els fan tenir clar...) que es volen dedicar al món de la política, al "servei" dels ciutadans. Prefereixo aquells que es guanyen una reputació venint des de baix, i que quan acumulen una bona dosi d'experiència a la vida (laboral, cultural, associativa), decideixen aportar el seu granet de sorra a la societat, servint-la des dels òrgans de govern, o afiliant-se a un partit polític on es decideixen les coses. Conec uns quants d'aquests que també són militants de diferents partits polítics, però no els definiria com a professionals de la política i de l'endollisme, com és el cas del proper alcalde de Terrassa.

CIU: mireu el costat bo de la vida!

Genial esquetx dels polònius, versionant l'original peça dels Monty Python a "La Vida de Bryan" de la crucifixió de Bryan, amb el títol de "mira sempre el costat bo de la vida". Amb l'Artur en el paper del Crist crucificat, acompanyat dels seus seguidors Duran, Oriol Pujol i Andreu Mas-Colell. Acostumo a avorrir bastant les revisions catalanitzades de clàssics musicals, però en aquest cas, els ha quedat prou divertit.