El nivell tècnic dels Minyons.

Ahir vam tenir un nou debat al local de la colla, aquest cop per xerrar al voltant del nivell tècnic de la colla, i del potencial casteller de la nostra colla.

Comparteixo amb el Marc Roura la visió positiva en quant al potencial de colla que tenim. Som una colla que encara és capaç de mobilitzar a un gran nombre de gent a uns quants assaigs i actuacions, i encara ens podem plantejar castells emmanillats i d'altres estructures de gamma alta sense grans dificultats. El problema més greu que hi veig, és que estem desaprofitant tot aquest potencial, any rere any, i ja en va uns quants, degut a la baixada de nivell dels troncs bàsicament, que ens condiciona notablement el resultat de molts dels intents que portem a terme.

I hauríem d'analitzar quines són les causes de la baixada de nivell dels troncs dels nostres castells, però aquest fet trobo que és irrefutable. Només cal veure els nostres assaigs i actuacions, i comparar-ho, per exemple, amb altres colles del nostre nivell, o inferior fins i tot, per comprovar que tenim un 3d8 més lleig que moltes colles, i el mateix amb el 4d8, el 5d8, i el 2d7 fins i tot. I, és clar, quan ens plantegem enlairar aquestes estructures un o dos pisos més, passa el que passa tot sovint. Els castells de 8 els dominem amb suficiència, els de nou ja no els fem mai amb la ma al cul, i quan volem pujar una mica el nivell... doncs "una de cal y otra de arena".

Crec que és evident que encara a dia d'avui estem en aquell impasse de renovació d'estructures i de canvis de cares als troncs dels castells. La gent veterana va perdent facultats físiques, i la gent jove que s'incorpora té poques taules. Una combinació que amb el nivell d'assaigs que tenim, no ens permet arribar als nivells tècnics de fa deu o quinze anys, quan la majoria dels que pujaven eren joves amb molta experiència i en la seva plenitud física. I amb unes ganes enormes de seguir creixent i d'assolir noves fites. Fites que veien a l'abast de la mà, cosa que ara no passa.

Així doncs, reconeixent la situació real de la colla (etapa de renovació i canvi), ens hem de plantejar si podem aspirar a revalidar els grans castells que fèiem fa deu o quinze anys, o si potser cal rebaixar pretensions per poder donar entrada a gent nova als troncs. Jo crec que encara hi ha molt marge de millora, i que no cal renunciar a res. Però per no renunciar, cal assumir un major compromís amb la colla. Els més veterans per posar-se en forma i poder mantenir un bon nivell fins al final. Els més joves per fer més proves i millorar tècnicament i en experiència. I això s'aconsegueix assajant més, fent més proves a l'assaig, o fent més assaigs. Els verds han assolit el potencial que han assolit gràcies a matxucar als seus castellers de tronc amb fins a tres assaigs a la setmana. I van incorporar la xarxa a l'assaig per poder fer moltes més proves amb menys gent a l'assaig. A banda de fitxar a uns quants castellers de gran qualitat d'altres colles (aquesta és una altra solució als problemes, però una putada per la resta del món casteller)...

Si ens pensem que fent quatre proves de castells de sis nets i quatre més de castells de set nets a l'assaig n'hi ha prou, estem molt equivocats. I no cal sinó mirar els resultats tècnics les darreres temporades. I segurament, les discussions al voltant de si cal alleugerir tant els troncs o no, quedarien oblidades sí es fessin moltes més proves (de fet, els Minyons sempre havíem destacat per la lleugeresa dels troncs), i amb noves tècniques d'assaig amb el tipus de casteller que ens puja ara. Millor preparació física, tècnica, i fins i tot psicològica és la solució. No hi ha més. Ens hem de posar les piles, i també hem d'aconseguir introduir a nous castellers als troncs. No n'hi ha prou amb fer debutar un Zambrana, un Bru, un Casanovas i un Vinyas cada temporada. Cal que en siguin tres o quatre per temporada com a mínim. I això és possible amb més proves i amb més valentia per part dels tècnics. No entenc l'argument de "especialitzar-nos" per assolir els grans objectius. És a cas incompatible treballar el 7 i el 9, i preparar altres grans castells com el 5d9f o el 3d10fm? L'exemple de colles com la Jove, la Joves o la Vella ens demostra el contrari. És més, la feina d'incorporar a gent nova en castells com el 7 o el 9, permeten tenir a més gent pel tronc assajada i motivada i que quan calgui introduir-los en altres estructures potser més complicades tècnicament, els tinguis més ben preparats.

Per altra banda, vull rebatre l'argument dels que pensen que començant l'assaig a les 20:30, hi hauria gent que no podria venir.... Algú s'ha plantejat quanta gent deixa de venir als assaigs degut a que no volen arribar a casa passades les 0:00 d'un dimarts? Sabem que és difícil canviar certes dinàmiques molt enquistades amb el pas del temps, però potser caldria que algun dia ens plantegem quines són les avantatges i els inconvenients dels horaris que actualment tenim.

I totalment d'acord amb el Bru Bussom pel que fa a les dinàmiques d'assaig. Calen moltes més proves, i més proves de cinc i sis que de set (de fet, hi ha colles que no fan mai castells de set nets a l'assaig però després descarreguen 5d9f o 4d9net). Fa ja molts anys que veiem sempre les mateixes proves a l'assaig, i que no som gens innovadors en aquest sentit (aquí li dono la raó al Pol Puvill). Potser caldria començar a introduir nous elements tècnics d'assaig. Potser alguns tècnics haurien de visitar els locals d'assaig d'altres colles i agafar idees...

I per últim, em va agradar l'exposició autobiogràfica del Marc Codera. Dels seus inicis a la colla i de la seva progressió castellera. De ser un nen de la canalla amb cap interès per pujar, a assolir un castell de set al cap de cinc o sis anys, un de vuit al cap de algun més, i els de nou i el de deu al cap de molts anys. Vaig pensar en la meva experiència personal, molt similar a la d'ell, però que en comptes de progressar de la mateixa manera, em vaig quedar en els de vuit. Set 4d8 i un 5d8 al terç en la mateixa temporada, i res de res en la següent... I va haver de ser un cap de colla que venia d'una altra colla qui em donés l'alternativa. Però els caps de colla posteriors van oblidar-se de mi, i crec que la colla va deixar perdre a un casteller de tronc quan ja el tenia preparat, després de molts i molts anys. Ara, com veieu, no he deixat la colla enfadat ni res per l'estil. En canvi, trobo a faltar a molts excastellers del tronc que quan han deixat de pujar, els Minyons han deixat de ser prioritari a les seves vides. No es pot demanar compromís quan es puja als troncs, i deixar la colla quan es deixa de pujar!

Els valors de l'esport.

Un gest d'esportivitat que honora al seu protagonista.

Com a mestre d'Educació Física, sé que l'esport és una eina interessantíssima (de les més útils sens dubte) per treballar els valors. Darrerament però, els mestres d'EF hem d'intentar contrarestar els missatges que reben els alumnes a través dels mitjans, que fa temps que van desistir en la idea d'"entretenir i educar" a la societat, per passar a enriquir-se a costa d'ella, passant-se els codis ètics de l'ofici per l'engonal. Així doncs, avui en dia, als mitjans, esport equival a futbol (masculí evidentment), i ja sabem quins són els valors que transmet aquest esport darrerament: esportistes violents, entrenadors prepotents i xulescs, presidents maleducats, aficions que es passen els partits insultant a l'arbitre o als rival, trampes, picaresques, cobdícia, egos descontrolats, etc.

Al costat de tota aquesta visió negativa de l'esport que es transmet a la societat a través dels mitjans, podem trobar alguns exemples d'esportistes que donen autèntiques lliçons d'esportivitat (i mai més ben dit) i que són un magnífic exemple de com l'esport pot ensenyar valors positius, més enllà de les mediàtiques (i pesades) campanyes de suport a tal entrenador o jugador malalt, o dels minuts de silenci quan mor algú. Un exemple dels primers ha estat l'atleta vitorià Iván Fernández, que al darrer cros de la ciutat navarresa de Burlada, en veure com l'atleta que el precedia, el kenyà Abel Mutai, s'aturava i saludava al públic assistent metres abans de l'arribada pensant que ja l'havia creuat, va alentir la marxa i va constrènyer al seu rival perquè creués davant la línia d'arribada, ja que era aquest qui realment mereixia creuar en primer lloc. En acabada la cursa, l'atleta basc explicava que ho havia fet perquè entenia que el seu rival ho havia fet millor que ell, i que aprofitar-se d'una badada hagués estat poc esportiu.

Exemples com els de l'atleta vitorià a Burlada se'n produeixen més sovint del que ens pensem per tot arreu, però malauradament, no acostumen a ser notícia. Venen més les imatges d'un jugador trepitjant el coll d'un altre, d'un entrenador que perd els papers i comença a insultar a l'arbitre, o de dues aficions rivals barallant-se i llençant-se de tot els uns als altres. I, esclar, després ves tu i digue'ls-hi als alumnes que s'ha de saber guanyar i perdre, i totes aquestes "mariconades" (amb perdó dels homosexuals)...

El "temazo" del dimecres. In.Genious - "Junto a ti"

In.Genious, banda terrassenca de recent formació, però amb músics de llarga trajectòria. Aquest tema és una balada rock amb riffs del millor heavy (grans guitarristes), i una veu que està molt per sobre de la de molts dels artistes que apareixen a les rádioformules o als programes televisius caçatalents. I que consti que no exagero pel fet que el meu germà sigui el cantant del grup...

Els prejudicis de la presidenta del parlament.

La gent de la CUP al parlament. Ni un pas enrere.

No ha trigat ni un dia la reelegida presidenta del parlament de Catalunya, la senyora Rottenmeier de Gisbert, a criticar el look dels nous parlamentaris de la CUP. Diu la presidenta que "la dignitat de la institució requereix una formalitat diferent". I em pregunto jo quina deu ser, segons la senyora de Gisbert, la formalitat necessària per poder representar als ciutadans que t'han votat. Suposo que, entre els homes, lluir corbata deu ser una formalitat molt ben valorada per aquesta senyorona. I per les dones, millor falda i jaqueta, o pantaló de pinça i abric de bisó?

Jo en canvi, cada dia que passa desconfio més d'una persona que se m'apropi amb jaqueta i corbata. I si porta un maletí penjant de la mà, ja marxo corrent. A saber de quin tipus de xoriço, especulador, corrupte es pot tractar... de fet, crec que la dignitat de la institució requeriria que alguns dels homes i dones ben elegants que seuen a les butaques del parlament, fossin jutjats i enviats a la garjola per corrupció.  Segurament, si empresonessin a més "gent ben vestida" d'aquests que defrauden milions, que són corruptes, que estafen a l'engròs, i que provoquen que hi hagi molta gent que no pot ni comprar-se roba, les coses anirien molt millor per tothom, i els prejudicis com el de la senyora de Gisbert s'acabarien.

Si jo hagués de seguir les recomanacions d'aquesta senyora, potser no podria ser mai parlamentari, doncs m'agrada vestir de xandall, i no em gasto els calés en vestits cars. I molt menys utilitzo la corbata, que trobo especialment torturadora i alienant. Potser li hauré de fer arribar els meus gustos particulars a la senyora de Gisbert, a veure si així canvia una mica el seu look antiquat i carrincló.

Suposo que a la senyora de Gispert, li molesta igual la gent mal vestida del carrer com els del parlament. És una característica de molts polítics de dretes, que confonen les formes amb el fons. Aquesta dona seria capaç de fer fora del parlament a Ghandi per portar un llençol per sobre!

Un mestre, el 'cabo Wert' i Tagore.

Article de Bru Rovira publicat al diari Ara d'aquest diumenge.

En ple debat al Parlament espanyol sobre l'educació, un amic de Sevilla, J.S., m'explica una història que considera "la millor lliçó" que va rebre durant la seva època escolar, malgrat que no en va ser conscient fins molts anys després. Exactament dues dècades després d'haver deixat l'escola.

J. treballava aleshores, lluny del país, com a professor a la Universitat de Managua. Una tarda, en sortir de classe, va agafar un taxi per tornar a casa. És el dia 29 de febrer del 2001 i per la ràdio del cotxe -un Lada atrotinat- sona una música que li evoca records que romanien enterrats. " Little darling, I feel that ice is slowly melting ". És la veu de George Harrison cantant Here comes the sun.

-Harrison acaba de morir -li diu el taxista.

Però J. no contesta. Aquella cançó l'ha traslladat a l'adolescència i a l'escola de capellans on va estudiar. Quan J. tenia 13 anys, uns fets inconfessables que prefereix oblidar el van convertir en una persona introvertida i atemorida. El seu nivell escolar va baixar considerablement. Al pati va deixar de jugar amb els amics. A casa es va convertir en una persona muda. Enmig d'aquella penombra, però, hi va haver un professor singular, el professor d'anglès, que el va ajudar a recuperar la seguretat i l'autoestima perdudes. Es deia Don Francisco, però fora de l'escola tothom li deia Curro. Era un noi jove, alt, prim, laic en un col·legi de capellans, els cabells llargs recollits en una cua. Don Francisco ensenyava anglès amb cançons dels Beatles i, en sortir de l'escola, de vegades convidava alguns alumnes a casa, on escoltaven discos de Pink Floyd.

J. s'havia oblidat completament d'aquell professor d'anglès, però ara, en escoltar vint anys després la veu de George Harrison dins d'un taxi a Managua, s'adona que va ser aquell professor, la seva amistat, el seu exemple, la seva paciència i atenció el que més el va ajudar a superar una adolescència incapaç de recordar sense dolor. S'adona també que mai li va donar les gràcies i pensa que, potser, el professor ni tan sols era conscient dels terribles moments que vivia aquell nen introvertit i atemorit.

Una tarda del mes de novembre del 2011, deu anys després de la mort de George Harrison, J. va tornar a Sevilla. Gràcies a un amic va aconseguir la direcció de Don Francisco. Volia dir-li com li agraïa haver-lo tingut de mestre i el model de persona que havia estat per a ell. Va trucar al timbre. El professor va obrir la porta. J. es va adonar que ja no era la figura jove que recordava i que havia perdut tots els cabells i es protegia el cap amb una gorra. Va pensar que potser estava seguint un tractament de quimioteràpia.

-Els cabells potser tornaran a créixer, però aleshores ja no seran tan negres -li va dir el professor amb un somriure tot convidant-lo a entrar.

Va preparar cafè. Van parlar. Van recordar les cançons dels Beatles. En marxar, drets a la porta, es van abraçar.

-Gràcies -va dir J. abans d'allunyar-se caminant pels carrers de la ciutat de la seva infància. 

Ocurrència de pintor

Penso en la història de J. i el seu professor d'anglès mentre viatjo en un avió i llegeixo les notícies sobre el debat parlamentari amb el cabo Wert , que és com el pintor Alfonso Alzamora anomena el ministre en un text que ens ha fet arribar als amics. L'avió està ple de famílies que han passat uns dies a Eurodisney. Els nens juguen amb les tauletes concentrats i indiferents al que passa al seu voltant. Una de les famílies es veu que només té una tauleta i dos fills. Té, també, un aparell de matar marcians, però els dos germans volen la tauleta. Es comencen a barallar. No tenen ni deu anys. Criden. Ploren. Es claven cops. S'estiren la roba. Els pares no saben com salvar la situació i jo ja fa cinc vegades que he llegit el mateix paràgraf del diari, incapaç de concentrar-me en el que ha dit el cabo Wert en el debat parlamentari. Finalment, els nens es calmen: els pares els han promès que compraran una altra tauleta; una per a cada un. Compartir frustra. I es veu que la tecnologia és bàsica per a l'educació. Com els idiomes. Per això deuen haver anat a Eurodisney. 

Tagore

Martha C. Nussbaum ha escrit un llibre, Sense ànim de lucre , en què defensa que la veritable crisi mundial no és l'econòmica sinó una crisi molt més profunda, causa de la primera: la crisi de l'educació. Una crisi que posa en perill la democràcia, perquè una democràcia necessita "ciutadans íntegres que puguin pensar per ells mateixos, criticar la tradició i entendre la importància dels sofriments i èxits dels altres". Una democràcia moderna, opina, s'ha d'adaptar a una societat els integrants de la qual discrepen força en qüestions tan transcendents com la religió, la riquesa, les discapacitats físiques i la sexualitat. Serà una societat de persones diferents en què s'ha de triar com es pot viure respectant tothom. "Una manera d'avaluar qualsevol pla educatiu és preguntar-nos com s'hi prepara els joves per a la vida en una forma d'organització social i política d'aquestes característiques", escriu Nussbaum, que proposa privilegiar el pensament crític, les humanitats i les arts com l'única manera d'afrontar els nous reptes i salvar la democràcia.

Cita un text molt suggeridor de Rabindranath Tagore: "L'home moral, l'home complet, està cedint cada cop més terreny, gairebé sense adonar-se'n, per deixar espai a [...] l'home comercial, l'home amb propòsit limitat. Aquest procés [...] provoca l'alteració de l'equilibri moral de l'home i enfosqueix el seu costat humà sota l'ombra d'una organització sense ànima".

Matança d'escolars als EUA.

Ahir, un tarat mental de vint anys va entrar a la seva antiga escola de primària, a Newton, Conneticut, on treballava la seva mare com a mestra, i es va carregar a vint-i-set persones, vint d'elles alumnes de menys de deu anys. Aquesta nova matança a una escola, en aquest cas de primària, ve a engreixar la llista negra de pistolers anònims que un dia decideixen treure les seves joguines de guerra de casa per a utilitzar-les contra gent innocent i desvalguda. I als EUA aquesta llista comença a ser dramàticament llarga: Columbine (13 morts), Virginia Tech (32), Ohio (3), Tucson Arizona (3), Minnesota (9), Michigan (5)...

Hores després de la matança apareixia el president nord-americà, Barack Obama, amb gest compungit i afectat per solidaritzar-se amb les víctimes i parlar al país "com ho faria un pare". Potser valdria la pena que el president nord-americà anés a l'escola on s'ha viscut la tragèdia a fer pedagogia amb els alumnes dels avantatges de viure en una societat armada fins a les dents, i on qualsevol "curt de gambals" adolescent tarat pot accedir a proveir-se de les armes més destructives i mortals del mercat. I és que el primer és el primer, i que no li vinguin a la industria armamentística nord-americana amb minúcies com aquestes d'una matança de res cada tant. El negoci és el negoci!

Que passaria si en comptes de tractar-se d'una escola de primària de Newton, la matança s'hagués produït a l'institut on estudien les filles del senyor Obama? Segurament les seves filles tenen tal protecció estatal que mai arribaran a viure una situació com la que han viscut ja milers d'estudiants nord-americans en els darrers anys, però aquest fet no hauria d'excusar al president per fer-lo reconsiderar les polítiques de permissivitat amb les armes que tan de mal estan fent a la societat nord-americana.

Models de colla.

Ahir vam viure un interessant debat al local de la colla, al voltant del model de colla que (pensem que)tenim-volem. Un dels aspectes positius del debat d'ahir va ser el fet d'ajuntar-nos un bon grapat de minyons per parlar de la colla amb la intenció de fer propostes i aportar idees per millorar-la. Tanmateix, val a dir que només amb propostes i amb idees no s'aconsegueix millorar les coses. Cal implicacions personals, compromís, i molta autocrítica.

Tinc la sensació que la gent ha començat a preocupar-se per la colla ara, quan els resultats castellers no han estat els desitjats, o millor dit, quan altres colles han fet millors castells que nosaltres. Em sembla que hi ha més gent de la que ens imaginàvem que viu massa pendent dels rànquings castellers als mitjans de comunicació, i que viuen de manera dramàtica que haguem passat del segon o tercer lloc al cinquè. No crec però que la colla hagi canviat tant de fa un parell d'anys cap aquí. Si més no, pel que fa al "model" de colla.

La identitat d'una colla, o com a mínim la dels Minyons, no és una cosa que es pugui decidir en una assemblea o dins d'una junta. S'ha anat construint al llarg de tots aquests anys, i té molt a veure amb els orígens de la colla. El grup de col·legues del Centre Excursionista que van engegar tot això han marcat en gran part el tarannà de la nostra colla, i els actuals Minyons som hereus de la visió que ells tenien dels castells i que han anat transmeten als nous membres de la colla. Ens deien els de fora que som uns hippies-motxil·leros i que no competim. Doncs en part, i ni que sigui una petita part, tenen raó. A Terrassa la rivalitat es viu de manera molt diferent que a Valls, Tarragona o Vilafranca, i això marca bastant el tarannà d'una colla. A Minyons hi ha molta gent que no ve a "entrenar" per "guanyar", sinó a "assajar" per passar-ho bé una estona fent castells amb bons amics. I si darrera dels castells no hi hagués una vida social potent i una xarxa social acollidora, perdríem molt de potencial humà. Per molts minyons els castells són importants, però molt més ho és el fet de ser un lloc on s'hi troben a gust i poden fer-hi moltes altres coses a més a més dels castells. De fet, l'època daurada pel que fa a l'assoliment de grans castells per part de la colla, va coincidir amb la millor època en l'aspecte social. Quan els Minyons érem 150 a la comparsa del carnaval, o érem 120 de colònies, o cada diumenge ens ajuntàvem més de setanta al bar a veure les actuacions i a beure cervesa.

I constato, que la gent que arriba als Minyons no ho fan primerament pel seu gran amor a l'activitat castellera, ni perquè ho feia el seu avi i ho porten a la sang, ni perquè s'hagin emocionat després de veure'ns actuar al Raval. La gran majoria ho fan perquè tenen algun conegut a la colla que els porta un dia al local, i els engresquen dient-los que hi ha bona gent, bon ambient i molta gresca. No els convenceran dient-los que és súper xulo que et trepitgin fins l'agonia a la soca d'un 3d10fm, però sí que ho faran si els diuen que hi ha molt bon rotllo i bon ambient, i que això dels castells mola.

Per altra banda, no hem d'oblidar on realitzem la nostra activitat, si tenim la temptació de comparar-nos amb altres colles del mateix nivell o similar que la nostra. A Terrassa els castells són una activitat més de les moltes que es fan, i hem de compartir (competir) els recursos (humans i econòmics) amb aquestes: l'hoquei, el jazz, el futbol, els clubs esportius, les cases regionals, les entitats socioculturals, altres grups de cultura popular, la Fira Modernista, etc. Com deia el company Cesc Poch ahir, podem sentir-nos orgullosos de ser la millor colla de la zona no tradicional, tenint en compte la realitat del nostre entorn (menys ajudes i suports institucionals, major competència amb altres entitats culturals, esportives, socials..., més alternatives d'oci i lleure per la gent, menor interès dels mitjans locals...).

Crec que està molt bé això de debatre al voltant del que som. Però no ho hem de fer "degut" als resultats castellers, perquè penso que ens estaríem enganyant a nosaltres mateixos. La colla no ha patit una transformació d'un any per l'altre. Ni fa dos anys érem els millors (amb perdó dels verds) ni avui som els pitjors. Simplement, estem vivint un període de canvi, un canvi de cicle que ens està costant d'assimilar per les enormes expectatives i exigències de la majoria dels minyons. Potser sí que cal millorar els castells, però això no té gaire a veure amb el model de colla. Això té a veure amb el compromís personal de tots i cadascun dels minyons a l'assaig i a les actuacions, a la motivació individual per millorar i fer millor les coses.

I aquesta necessitat de compromís també és extrapolable a la gestió de la colla. Tant a nivell tècnic com directiu. No podem esperar que sempre hi hagi uns altres que facin la feina, sigui la que sigui. Un dels principals inconvenients que ha tingut per la colla el creixement de la massa social, ha estat que molts dels que han arribat han vist que sempre hi havia altres que tibaven del carro. I aquest carro s'ha anat fent tan i tan gran que molts no s'han vist amb cor de posar-se al davant. Tot això sumat a la tendència cada cop més pronunciada de manca d'implicació i d'altruisme (voluntariat) de la societat en que vivim, ens porta a la situació actual. Podem ser sis-cents minyons a la Diada, però als càrrecs directius, sempre hi ha els mateixos trenta.

Potser fóra bo per poder avaluar de manera més justa i objectiva el que som, escoltar que es diu dels Minyons a fora de les quatre parets del nostre local. Us heu preguntat mai perquè als nostres assaigs especials ve gent de tantes colles d'arreu? I com pot ser que la millor colla del moment, la més mediàtica i la gran dominadora dels rànquings i dels concursos sigui la més xiulada i la més criticada?