"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 16 de març del 2013

El Harlem Shake del Polònia.


Normalment intento abstraurem dels fenòmens que gràcies a internet es popularitzen arreu del món, i que acabés veient a totes hores i fins a la sopa. Amb el tema aquest del "Harlem Shake" però, he de reconèixer que em fa bastanta gràcia veure a tota aquesta gent descabellant-se i fent el burro amb disfresses de tota mena i ballant amb moviments exagerats. A més, amb una cançó que parla de terroristes de manera simpàtica... 

El passat dijous els del Polònia van fer la seva particular versió del "Harlem Shake" amb els polítics del PP com a protagonistes. Un fart de riure.

divendres, 15 de març del 2013

L'alcalde de Gallifa els té ben posats.


Si voleu passar una bona estona veient com un alcalde independentista planta cara a una colla de periodistes antidemocràtics i nacionalistes espanyols fins al moll de l'os, no us perdeu l'entrevista que li van fer els d'Intereconomia a l'alcalde de Gallifa, Jordi Fornàs. Quin saber estar, quina paciència, i quanta pedagogia cal per fer comprendre a aquests imperialistes que a Catalunya hi ha molta gent que ni se sent, ni vol, ser espanyola.

dijous, 14 de març del 2013

L'església es rejoveneix: el nou Papa tan sols té 76 anys.

El nou Papa, en els temps de connivència amb el règim dictatorial de Videla.
Ahir, la cúria vaticana va triar nou Papa després d'uns dies de deliberacions, discussions, negociacions, pactes, suborns, traïcions, etc., etc. Es tracta de l'argentí Jorge Mario Bergoglio, un jesuïta de 76 anys (vaja, un xaval per aquest càrrec), de perfil conservador (per no dir un reaccionari més de dretes que l'Aznar, l'Aguirre i Franco junts), i seguidor de l'equip de futbol del Sant Lorenzo de Almagro. Vaja, més del mateix, t'ho miris per on t'ho miris, malgrat que alguns diguin que li agrada estar al costat dels més febles, i d'altres pensin que pot fer algun canvi en les caduques estructures vaticanes.
 
Jo, cada any que envelleixo, tolero pitjor tot el relacionat amb l'església, i fins i tot amb els camelos religiosos. Si la gent vol viure religiosament, com a mínim que no toquin els ous a la resta dels que els envolten i que ens deixin viure "pecant" tant com vulguem (puguem). Quan penso en tot el mal que han causat molts religiosos fills de puta, em venen ganes de fer el mateix que aquells republicans quan cantaven allò de "si los curas y frailes supieran la paliza que les van a dar, marcharían del claustro gritando libertad, libertad, libertad".
 
... perquè, un Papa jove què? impossible? Mal exemple dóna el Vaticà apostant per avis que millor estarien al casal de la gent gran jugant al dòmino i a les cartes. Com volen doncs que el jovent s'emancipi i agafi responsabilitats si no els donen l'alternativa? Com volen afavorir el rejoveniment de l'església si els nous aspirants veuen que hauran de passar almenys cinquanta o seixanta anys per poder arribar a dirigir l'empresa?

dimecres, 13 de març del 2013

El "temazo" del dimecres. Mesclat - "Corrandes colonials"


El passat dijous els Mesclat van estar tocant en directe a Terrassa, a la mítica sala Faktoria d'Arts. Tot i el reduït preu de les entrades (6 euros), i el fet que els Mesclat no es prodiguin gaire en el circuit de sales de concerts, solament unes vint-i-cinc persones van decidir anar a gaudir d'aquest concert. I d'aquestes vint-i-cinc, podria assegurar que la meitat eren de fora de Terrassa. Estic pràcticament convençut, per no dir del tot, que els Mesclat mai havien tocat davant de tan poca gent. Fins i tot es van permetre la llicència de convidar a algun espectador a seure en una cadira just davant de l'escenari per tocar algun tema especialment dedicat per l'afortunat/da. 

S'ha d'agrair als músics de Mesclat la seva professionalitat, ja que el seu concert es va allargar més enllà de l'hora i mitja, i no van deixar de tocar res del que tenien previst dins del repertori. Devia ser, si més no curiós, per alguns dels músics d'aquesta banda, que han arribat a tocar per audiències de milers d'espectadors, trobar-se davant d'aquesta situació.

Ara, per mi, personalment, vaig estar de conya. A primera fila, sense ningú que em tapés l'escenari, i amb molt d'espai per moure'm i ballar. Fins i tot em vaig animar a pujar a cantar alguna corranda...

diumenge, 10 de març del 2013

Felicidad Loscertales: No me creo ninguna reforma educativa.


(entrevista a la catedràtica en psicologia Felicidad Loscertales apareguda al diari El País d'avui diumenge)

Felicidad Loscertales Abril, a sus 75 años, mantiene con cariño su despacho en la Facultad de Psicología de Sevilla como profesora emérita de la Universidad. En sus títulos se lee catedrático en Psicología y licenciado en Historia, pero no le preocupa demasiado que estén en masculino. Lo importante es que ha llegado. Sus líneas fundamentales de investigación son los estudios de género, la educación, el cine y los medios de comunicación. “Entré en la Universidad con 18 años y ya no salí”, declara. Solo los años de excedencia, que por ser madre de cinco hijos tuvo que solicitar, le alejaron de la profesión, pero no de sus estudios. Ahora, imparte clases en el Aula de la Experiencia, investiga, escribe tribunas, libros y divulga su conocimiento en decenas de publicaciones y charlas. Su nombre, Felicidad, más allá de lo romántico que pudiera parecer, significa el triunfo de la mujer en su familia. Su abuela, su madre, su hija, su nieta y su biznieta se llaman igual. “Mi abuela decía con mucha intención que las decisiones de nombrarnos era algo en lo que los hombres no habían intervenido nada”, cuenta. En 2007 obtuvo el Premio Fama a la Excelencia Investigadora en su primera edición, en 2005 fue nombrada Mujer Sevillana del Año; en el 2000, recibió la Medalla de Oro al Mérito en la Educación en Andalucía; y en 1961, el Premio Extraordinario de Licenciatura. Felicidad es testigo de mil y un modelos educativos en España, también de sus resultados.
Pregunta. ¿Qué aporta la nueva ley educativa?
Respuesta. Ni me la he leído. No me la creo. No me creo ninguna reforma educativa. Será que con la edad empiezas a tener un desencanto especial con la política. Yo sería capaz de entusiasmarme con una propuesta de otro cariz. Pero esta me suena tanto a rancio... Son lo mismo, la de un partido que de otro.
P. ¿Qué modelo propondría?
R. Primero remarcaría que los políticos tienen mucha culpa de la situación actual. Tienen quemados a los profesionales y engañadas a las familias. En educación, hay que tener una prospectiva de formación a 25 años vista, que es lo que tarda una persona en formarse. Y ningún partido lo hace. La política no apoya a la educación. Solo en los años de la República, de 1931 a 1936, se planteó un sistema educativo fabuloso, de libertad e igualdad. Ahora solo se viste a la educación de ideología política.
P. ¿De qué tiene que vestirse la educación?
R. De humanidad. Pedimos un pacto social por la educación, que integre a familia, a los profesionales y a la sociedad. Pero a los políticos no les interesa.
P. También están los recortes y las subidas de impuestos...
R. Son un atraco. A los funcionarios nos atacan porque les resulta fácil, y a los estudiantes les dejan sin opciones. Por ejemplo, es una pena que no se fomenten becas como la Erasmus, que ofrecen al alumno una visión muy amplia de la Universidad.
P. ¿Y sirve manifestarse?
R. Por supuesto. Las cosas si no se dicen no se saben. Aunque los políticos van a sus intereses. Muchas veces pienso si están en este mundo... No los entiendo.
P. ¿Sale con la marea verde?
R. Sí, he salido. Aunque ahora me canso bastante...
P. ¿Qué más herramientas necesitan los ciudadanos?
R. Un elemento clave es generalizar la cultura, quizás porque me crié con la línea educativa de la República, pero la generalización de la cultura puede salvar a esta sociedad. Hay gente muy inculta, y no es por su culpa. Recuerdo a mi hijo horrorizado durante sus prácticas de medicina en un pueblo de Sevilla por visitar decenas de casas en las que no había ningún libro. Ni uno. Si hubiese más cultura, los ciudadanos no admitirían los abusos de la política ni de las empresas. Por ejemplo, la mayoría de la gente no sabe que nuestra ley Electoral es muy mala. Tenemos que conocer nuestros derechos y deberes.
P. ¿Qué deberían replantearse los ciudadanos?
R. Cada uno debería ser capaz de construirse a sí mismo y a la sociedad, pero es un momento difícil para pedir algo a un desempleado. El otro día vi en la calle a un señor de 60 años, aseado, bien vestido, con un letrero que decía “Denme una limosna para poder subsistir”. Me dio un vuelco el corazón cuando me di cuenta de que la palabra subsistir estaba bien escrita. A qué situación habrá llegado. Está claro que hay que conocer la historia para que esto no vuelva a ocurrir.
P. ¿Qué haría falta recordar?
R. Sin duda, la educación en valores éticos. Los jóvenes están ansiosos de conocerlos. La última tesis que he dirigido iba sobre cómo aprender en valores con el cine. Se movilizó un colegio entero para la investigación, se cambiaron horarios del centro, los niños estaban absolutamente entusiasmados. Un éxito.
P. ¿Cómo adquirió usted esos valores?
R. Con la educación y el respeto desde pequeña. Me crié en Marruecos, estudié en Francia, siempre he estado rodeada de libros. Mi madre terminó la carrera de medicina en 1936 en Sevilla, igual que mi padre.
P. El pasado viernes fue el Día Internacional de la Mujer. ¿Qué balance hace desde que su madre se licenció?
R. Hemos progresado muchísimo en el mundo occidental, y está demostrado que ellas son mejores estudiantes que ellos. Aunque falta todavía por hacer. En clave de humor se cuenta que la igualdad se alcanzará cuando haya el mismo número de mujeres y hombres ineptos en puestos altos. (Risas) Lo que todavía me duele es el maldito cáncer del maltrato, y para erradicarlo necesitamos que las mujeres defiendan su identidad. Es una cuestión de formación y educación.
P. ¿Tiene esperanza en el progreso social?
R. Sí. Pero hace falta retomar la solidaridad, el altruismo, la caridad, y actuar. Si no te duele el dolor de los demás, es mentira. Hay que pringarse.
P. ¿En qué está pringada?
R. Colaboro económicamente con dos ONG pero, sobre todo, voy predicando mi conocimiento, lo que yo pueda saber. Lo que tengo es lo que sé.
Modelo educativo, cine y medios
Loscertales plantearía un modelo educativo en tres fases: La primera; de lectura, escritura y cálculo. La segunda; de aprendizaje de acervo cultural. Y la tercera de construcción de oficios y profesiones. “Hasta que el estudio sea productivo para la sociedad”, declara.
La catedrática ha trabajado en profundidad la imagen del docente en el cine, acumula más de 400 cintas estudiadas en su casa. “Concluimos que la figura del profesor se trata con mucho cariño y respeto en el cine”.
En relación a los medios de comunicación, considera que la sociedad necesita informarse con rigor. “Hacen falta profesionales, y dueños de medios que no solo busquen el rédito económico Es difícil ver una redacción como la de la película Cuarto Poder, cercana y vocacional”.

divendres, 8 de març del 2013

Dies "de".

curiós cartell que han penjat al twitter de la colla

Diuen que avui és el dia de la dona treballadora. Es veu que això ho va decidir l'ONU l'any 1975. Suposo que per aquelles èpoques devien arribar a la conclusió que les dones treballadores es mereixien un dia de reconeixement a l'any. Algú sap quin és el dia de l'home treballador? I el del jove aturat? I els dels ni-ni-ni's?

Està bé això de tenir un dia en que tothom se'n recordi de tu, i et felicitin i tal. Però, i la resta de l'any? Quin rotllo, no?, això d'haver d'esperar 365 dies perquè algú torni a recordar-se de tu? I qui se'n recorda del medi ambient un cop passat el dia de l'ecologia? O de la pau, després del dia dedicat a aquesta? Que li preguntin als sirians, als palestins, o als malians

Però encara trobo molt més lamentables els dies aquests "de", inventats ,simplement i pura, per fer consumir a la gent: que si el dia de la mare; el dia del pare; el dia dels enamorats; el dia de l'amic; etc.

Però ja que de dies "de" va el tema, us comunico que aquest diumenge és el dia "de" l'estrena oficial de la temporada castellera dels Minyons. Serà a Ullastrell a les 17 h. amb motiu de les festes del Serralavella.

I el dilluns serà el dia "de" que marxi de colònies amb els alumnes de 4t de l'escola. Un moment magnífic per poder-t'hi relacionar d'una manera molt més informal i propera, i una manera de recordar com de bé ens ho passàvem nosaltres també durant aquestes aventures apassionants de dos o tres dies.

I que el proper dimarts serà el dia "de" que el Barça demostri si les darreres ensopegades són tan sols una pedra al camí, o si realment l'equip s'ha trobat davant d'un mur infranquejable que no sap/pot superar (les defenses com les del Madrid o la del Milan).

dimecres, 6 de març del 2013

El "temazo" del dimecres. Mermelada Bunch - "Comando borracho"


Avui vull dedicar el "temazo" del dimecres al poble de Veneçuela que, majoritàriament, plora la mort del seu president Chávez. Ha mort de càncer a l'edat de 58 anys, tot i que planeja una ombra de sospita per un suposat complot nord-americà per acabar amb la seva vida. Tot i que per alguns pot sonar a broma, o ser un autèntic despropòsit, jo coneixent els nord-americans em puc creure qualsevol cosa...
 
Aquest tema el vaig descobrir en el meu primer viatge a terres veneçolanes, l'any 2003, gràcies a un grup de joves estudiants que vam conèixer a la platja de Puerto Colòmbia. Vaig repetir país l'any 2009 quan el debat ciutadà al voltant del Chavisme estava en plena efervescència. Veient el suport popular que rebia, em va semblar que tant dolent no devia ser. De fet, pitjor que Rajoy no deu ser, i també Rajoy té el suport majoritari dels ciutadans espanyols...