Coneixent el Moianès i el dur ofici de bomber...

Vista del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt des de Granera. Zona cremada fa 10 anys.

Avui he tornat a fer una excursioneta amb moto amb l'amic Timi aprofitant el seu dia lliure a la feina. Aquest cop hem triat la zona del Moianès, amb l'objectiu primer d'anar a dinar a un lloc que ens havien recomanat de Castellterçol.

Hem sortit cap al migdia direcció a Castellar del Vallès. Hem seguit cap a Sant Llorenç Savall on hem parat a fer el vermutet. M'han vingut molts records a la memòria dels meus dies de ciclista aficionat, cap als setze-disset anys, quan em vaig ajuntar amb els de la penya Egara i recorríem les carreteres del Vallès i voltants cada cap de setmana, i quan era capaç de sortir a entrenar dos o tres cops per setmana i anar-me'n fins a Sant Llorenç Savall com qui va a comprar el pa al forn de la cantonada. Aleshores em coneixia tots els revolts de la ruta, fins al kilòmetre 25.

Després del vermut hem fet via cap a Granera, minúscul poble ja al Vallès Oriental, i també del Moianès, que va estar rodejat pel foc a l'incendi forestal en aquella zona l'any 2003. Aquest poblet estava en la ruta cap a Castellterçol, on havíem acordat parar a dinar. Hem arribat amb gana cap a les tres de la tarda, i oh sorpresa, el restaurant que ens havien recomanat estava xapat! Així doncs no ens hem posat a plorar ni res per l'estil, i hem anat a fer una ullada a uns quants restaurants que estaven en la mateixa carretera principal del poble. I ens hem decidit pel que tenia millor pinta, i un menú a un preu gens abusiu: 11'90 euros. La Violeta es diu. Un hotel-restaurant molt familiar amb més de 160 anys d'història, tot i que va estar tancat durant molts anys.

Després d'un copiós dinar a base de fideuà, carpaccio de llaminera al curri, maduixes amb gelat de llimona i el cigaló de rigor, hem tornat a pujar a les motos per anar a veure al company Guillem al parc de bombers on treballa a Moià. Bé, on treballa, és potser una mica exagerat. Millor seria dir on passa els dies de feina... hahahahaha. Com a mínim ha tingut temps per fer d'amfitrió i ensenyar-nos tots els racons del parc, i fins i tot de fer sonar la sirena d'un camió.

La tornada a Terrassa l'hem fet per un camí diferent, passant per Calders, Monistrol de Calders i per la carretera de Talamanca. Total uns 100 kilòmetres "entre pit i esquena". Ja estic pensant la propera ruta... s'accepten recomanacions.

I per Les Santes què?

...per possibilitats: 4d9f, 2d9fm, 3d9f, pd8fm.

...amb seny: 3d9f, 4d9f, 3d8a, pd7f.

...amb la gent dels darrers assaigs i actuacions: 4d8a, 2d8f, 5d8, pd7f.

...enrauxats: 4d9f, 2d9fm, 9d8, pd8fm.

...temeraris: 2d9fm, 4d9, 9d8, pd8fm.

...conservadors: 3d9f, 4d8a, 2d8f, pd6.

...bojos: 4d9fa, 4d9, 2d9fm, pd8fm.

amb quina opció us quedeu? abans de respondre, penseu que després de vacances encara queden actuacions...

Malala Yousafzai a les Nacions Unides.

Discurs de Malala a les Nacions Unides (clica aquí)

Ahir, el dia que la jove paquistaní Malala Yousafzai complia 16 anys, les Nacions Unides la van convidar a fer un discurs davant del secretari general de la ONU, Ban Ki-Moon, i de centenars de joves estudiants d'arreu del món. Vestida amb un xador de l'exprimera ministra paquistaní Benazhir Bhutto, assassinada l'any 2007, la jove activista ha defensat l'educació universal i els drets humans amb veu ferma, i una contundència excepcional tractant-se d'una jove de la seva edat.

La jove paquistaní, atacada l'any 2012 per un grup de talibans que li van disparar quan tornava de l'escola, ha afirmat: "Agafem els nostres llibres i bolígrafs. Aquests són les nostres armes més poderoses. Un nen, un professor i un llibre poden canviar el món. L'educació és l'única solució". Caga-t'hi luritu...

La famosa gravació de "La Camarga" gentilesa d'El Triangle.

Podeu escoltar en aquest enllaç l'animada conversa a La Camarga entre la porca del botox i la meuca (més) fatxa gràcies als amics del diari El Triangle. La veritat, a mi tot aquesta historia em fa un tuf de muntatge que tomba. Tanmateix, com a entreteniment, qualsevol radiocomèdia dels anys 60 val molt més la pena. 

David Fernández (CUP), sense pèls a la llengua...

Novament en David Fernàndez, diputat de la CUP al Parlament català, exerceix de representant del poble indignat amb tota la xusma de banquers, empresaris i xupopters varis, que han col·laborat a enfonsar el país i a deixar a molta gent al llindar de la misèria, sinó en la misèria més absoluta. Ho ha fet en la compareixença parlamentària de l'expresident de CatalunyaCaixa, Adolf Todó, un dels principals responsables de les actuals penúries de milers de famílies, que van perdre els seus estalvis de la nit al dia.

En la seva interpel·lació, el bo d'en David, lluint una gens innocent samarreta dels Ràbia Positiva, estreny al malparit d'en Todó, i li retreu el mal que ha ocasionat a tanta gent, degut a la seva cobdícia i a la de la resta de sangoneres com ell. I, finalment, no s'està de dir-li a la cara que és un lladre. Només cal veure-li la cara que fa, al David, per comprovar que la ràbia és autèntica.

Segurament i malaurada, tots aquests malparits que s'han enriquit a costa de la bona fe o de la ignorància de la gent, no trepitjaran mai una cel·la. Com a mínim sempre ens quedarà el consol i la satisfacció d'haver-los vist sentir com els deien lladres a la cara públicament. Gràcies David!

El "temazo" del dimecres. Sílvia Pérez Cruz i Toti Soler - "He mirat aquesta terra"

Avui es compleixen 100 anys del naixement de l'escriptor Salvador Espriu a Santa Coloma de Farners. Aquest poeta, dramaturg, i novel·lista, mort a Barcelona l'any 1985, és considerat un dels principals autors de les lletres catalanes del segle 20. El cantautor Raimon va contribuir a la popularització de l'obra d'Espriu amb la musicació d'un bon grapat de poemes seus.

 

Us deixo aquesta interpretació de la Sílvia Pérez Cruz, una de les millors veus femenines dels Països Catalans, amb el guitarrista Toti Soler, amb motiu de l'acte inaugural de l'Any Espriu al Palau de la Música. Si a través del YouTube emociona, imagineu-vos en viu i en directe...

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Visiteu Ca la Pepa a Rellinars!

Retrobant vells coneguts...

Avui he fet una jornada turístic-motera per la zona de la serra de l'Obach amb el company Timi, molt estimulant. 

Primer de tot hem anat a esmorzar al Teix, a la zona dels Caus de Vacarisses, un lloc molt recomanable i tranquil (sobretot entre setmana, ja que els caps de setmana s'omple de ciclistes i excursionistes varis).

En acabat (hem allargat bastant la tertúlia post-esmorzà) hem agafat les motos i hem baixat cap a Rellinars, on potser feia més de deu anys que no hi posava els peus... Jo havia sentit a parlar dels gorgs d'aquella zona, però no hi havia estat mai. Així que finalment, avui m'he pogut banyar a la font de Rellinars. S'hi pot arribar amb vehicle fins ben bé al costat de l'aigua, tot i que hi ha una pista de terra amb alguns sotracs. Allà al riu hem fet una remullada ben tranquil·lets. Solament ens hem trobat a una noia irlandesa amb la seva filla petita, ben relaxades, i amb molta crema de protecció solar...

Després del bany hem anat a Ca la Pepa, un dels bars-restaurants (o el bar-restaurant?) de Rellinars, que regenta un vell conegut, el Marc Seró. Potser feia quinze anys que no el veia, però m'ha reconegut perfectament i jo a ell també. Té obert el restaurant fa ja uns deu anys i diu que li funciona prou bé. Veient la carta m'han entrat ganes d'anar-hi a sopar qualsevol dia... Avui, de moment, ens hem limitat a fer una cerveseta i a petar la xerrada. Ha estat deliciós conèixer a la filla del Marc que ha entrat tota esverada sense dir ni ase ni bèstia. Després hem sabut que s'havia enfadat amb una amiga dels casals perquè no l'havia deixat anar al davant del seu propi cotxe... Quin debat sobre valors més interessant que hem viscut, hahahaha.

Encara ens hem trobat a una altra vella coneguda que viu a Rellinars. La Coco, que hi viu amb el Francesc Serra i els quatre fills. El Francesc no hi era, però si que hem pogut veure a les quatre criatures. Que macos, i quines cares de felicitat. Deu ser això de viure a un poble de 500 habitants i anar a una escola de 30... dic jo.

Per tornar a Terrassa hem passat cap al Bages, per Castellbell i el Vilar, d'on prové part de la família del Timi. Encara feia més anys que no havia entrat en aquest poble. Ha estat un vist i no vist, ja que l'hem creuat per agafar la N-55 i tornar a Terrassa a dinar. Tard, però dinar al cap i a la fi.