Visca els Escamots Tió d'arreu dels Països Catalans!

Em cago en la triple xarxa del nostre sistema educatiu (públic-concertat-privat).

Ahir al programa "Salvados" de La Sexta van parlar del poder de l'església catòlica a l'estat espanyol (espero que en el futur Estat català l'església catòlica no mani res), i van mostrar algunes peculiaritats d'una escola concertada controlada/dirigida per una ordre religiosa catòlica. Es tractava d'una escola concertada madrilenya típicament classista, segregadora, uniformitzant, dogmàtica i competitiva. Vaja, com qualsevol de les que podem trobar també aquí a Catalunya.

Del tipus d'escola que agrada a molts pares i mares (fins i tot a molts mestres d'escoles públiques), sobretot si tenen els calés necessaris per accedir-hi, pel fet de saber que els/les seus/ves fills/es sortiran "millor" preparats de cara a la dura competència futura que els espera. Amb poquets immigrants que dificultin l'aprenentatge dels seus fills, ni els típics problemes de les públiques derivats per la manca de recursos.

Van entrevistar a un parell de mares força classistes-conservadores, una mestra beata endollada per l'església, i al director, un personatge típicament opusdeià. Defensaven tots ells el model segregador de l'escola justificant-se en una suposada evidència de millora del rendiment acadèmic, i justificaven l'adoctrinament catòlic emparant-se en la llibertat constitucionalment garantida per triar una educació en els dogmes de la religió que es desitgi. Vaja, merda de la bona! Vomitiu!

Com podem acceptar que l'estat financi a escoles d'aquest tipus? No deia la sacrosanta Constitución que vivim en un estat laic i aconfessional? Qui vulgui una escola on s'eduqui segons les pròpies creences que se la pagui, no? Si l'estat es aconfessional, l'escola també ho ha de ser.

I mentre es continuï permetent que hi hagi escoles per a rics i escoles per a pobres, continuarem vivint en una societat de rics i pobres. Deleixo esperant que arribi el dia que algun partit polític governi per la justícia social i l'equitat, i decideixi que l'escola pública ha de ser l'única que rebi diners públics, i que qui vulgui exclusivitat se la pagui. 

Tant que ens omplim la boca a l'hora de lloar el model educatiu finlandès, hauríem de recordar que allà l'escola pública suposa el 98% de la xarxa educativa. Una societat justa amb un sistema educatiu igualitari. Tot el contrari que la nostra societat i el nostre sistema educatiu...

A.S. Neill tenia raó. (Resum de l'estada a Summerhill l'any 2006).

A.S. Neill

A finals de maig de l'any 2006 vaig tenir l'oportunitat de conèixer l'escola de Summerhill, en una breu estada de cinc dies. En aquelles dates, jo tot just finalitzava els meus estudis de magisteri a l'UAB, i tenia molt d'interès en conèixer de prop aquesta escola tan peculiar i coneguda mundialment pel seu model educatiu, basat en les idees pedagògiques del seu fundador, l'any 1921, A.S. Neill, pare de l'actual directora, Zoe Readhead.

L'oportunitat va sorgir un mes abans quan, a través del sindicat d'estudiants de la universitat, vaig convidar a la Zoe a fer una xerrada pels estudiants de l'UAB, que va ser un èxit rotund de convocatòria amb més de 400 assistents a l'Aula Magna de la Facultat de Psicologia. En el dinar posterior amb la Zoe i el seu marit, li vaig demanar que em permetés visitar la seva escola, i em va respondre que ho proposaria a l'assemblea (d'alumnes, docents i demés treballadors) perquè hi donés el vist-i-plau. La vaig convèncer oferint-li la possibilitat de dur a terme un taller de castells i falcons a l'escola, i així va ser com vaig ser convidat a passar-hi uns dies.

Joc a l'exterior de l'escola construït pels alumnes.

El cert és que jo vaig anar a Summerhill molt predisposat a que m'agradés el que allà veuria. I així va ser. Una institució pionera en l'educació lliure, i alternativa als models tradicionals i predominants arreu. Una escola democràtica on els alumnes solament aprenien el que els interessava i on no tenien la obligació d'assistir a cap classe. D'obligacions si que en tenien, naturalment, ja que l'assemblea aprovava, modificava o creava les normes de convivència i els diversos reglaments organitzatius (horaris, us dels espais i dels materials, prohibicions, drets i deures...).

Aula de fusteria.

Allà hi havia un centenar d'alumnes (uns quants interns i uns altres que no) convivint amb docents i personal auxiliar, en un entorn molt tranquil, amb grans extensions de camp per fer-hi de tot, i un edifici antic ben conservat i acollidor.

Esmorzar al menjador de l'escola.

El primer que em va sobtar, va ser que un alumne d'uns deu o onze anys m'acompanyés per ensenyar-me l'escola i m'expliqués tot el que veia, i que aquest alumne em reconegués que encara no sabia llegir ni escriure, però que aquell mateix curs s'havia apuntat a classes de llengua (la professora em va assegurar que en un sol curs aquell alumnes seria capaç de posar-se al mateix nivell que qualsevol estudiant de la seva edat d'una escola ordinària). Més tard vaig comprovar com els propis alumnes de Summerhill s'encarregaven de guiar les visites setmanals dels curiosos pel model educatiu o dels pares interessats a apuntar als seus fills.

Pilar de 3 al taller de castells i falcons.

També vaig poder comprovar la gran quantitat d'espais artístics i creatius que hi havia a Summerhill. Tallers de tota mena (cuina, mecànica, fusteria, ceràmica, jardineria...) i fins i tot un estudi de gravació musical on em van deixar bastonejar una bateria, mentres tres alumnes d'entre deu i tretze anys improvisaven amb una guitarra i un baix.

Assemblea.

Als exteriors de l'edifici principal, hi havia un bon grapat d'atraccions per fer les delícies dels alumnes. Un skate-parc una mica atrotinat, un llit elàstic, una cabana en un arbre, una altra estructura de fusta amb xarxes per pujar-hi, etc., etc. Vaja, res que puguis trobar en qualsevol escola ordinària. No vagin a fer-se mal les criatures!!!

Taller artístic.

Diàriament celebraven assemblees als migdies, abans de dinar. Estaven molt ben organitzades, amb alumnes més veterans exercint de dinamitzadors i moderadors, i amb participació de tots els estaments de l'escola. Participació voluntària, és clar. Allà es resolien els problemes de convivència que sorgien, i es votaven les noves propostes dels alumnes o de la resta del personal. La cosa tampoc s'allargava gaire, ja que es notava que hi estaven totalment avesats a fer-ho d'aquesta manera. Sovint també hi havia convidats externs a les assemblees, que les seguien en silenci i respectuosament asseguts al terra. Els alumnes més petits no solien deixar-se veure gaire a les assemblees perquè se'ls feien avorrides, però de tant en tant se'n colava algun i abraçat a algun/a company/a major seguia les evolucions dels participants amb molt de respecte i poc interès.

Treballant a una aula.

L'alumnat era bastant heterogeni, ja que hi havia un percentatge important d'alumnes provinents de l'estranger. Un bon grapat d'asiàtics, un parell d'espanyols de Cantàbria, nord-americans, i nacionals d'arreu. D'edats compreses entre els sis i els divuit crec.

Petit jardí i tenda de campanya.

En els pocs dies que vaig ser-hi, mai vaig veure a un adult cridant o maltractant verbalment a un alumne com he vist un munt de vegades a les escoles on he treballat. Curiós si més no...

Llit elàstic.

Continuarà....

I Carrero Blanco voló... fa 40 anys.

Avui es compleixen 40 anys de l'atemptat que va fer volar pels aires al delfí del dictador Franco, i president espanyol, Luís Carrero Blanco. Malgrat que sempre es va responsabilitzar a ETA de l'acció, se sap que l'almirall Carrero Blanco tenia altres enemics com el govern nord-americà, o fins i tot grups falangistes contraris. Aquest atemptat va accelerar la fi del règim, tot i que 40 anys després continuen manant els mateixos gossos amb diferents collars.

Suposo que a casa meva devien ser dies de joia tant aquell 20 de desembre del 73, com el 20 de novembre del 75, quan va morir, per fi, el dictador. I es que tant sols uns dies abans, i respectivament, va nàixer el meu germà Albert i vaig nàixer jo.

Vinga, a cantar amb alegria amb els SOAK!!!

Quim Pauls, un altre botifler terrassenc.

Un altre terrassenc il·lustre que s'uneix a l'enemic (bé, de fet, ja mamava de la mamella en categories inferiors) i que accepta el càrrec de seleccionador nacional (espanyol) d'hoquei patins. Vaja, seleccionador d'una selecció que no hauria ni d'existir, ja que el 95% dels seus integrants són catalans. Però com que l'Estat espanyol no ens permet competir a nivell internacional, doncs els botiflers de torn accepten lluir els colors de l'enemic, i es fan fotos celebrant títols darrera d'una bandera "rojigualda" tan feliços i contents...

Desitjo els pitjors resultats possibles en el futur al Quim i a tots els integrants d'aquest combinat. I espero que el dia que siguem independents no es compti amb cap d'ells per representar al nostre país. Aquest país necessita gestos patriòtics com els de la Núria Picas, la Roser Tarragó, l'Oleguer Presas, Marc Crosas, o Miquel Massoliver.

El "temazo" del dimecres. Elvis Presley - "Allways on my mind"

En les darreres setmanes, o mesos, les cadenes televisives ens passen tot sovint l'anunci de la loteria espanyola, "El Gordo de Navidad", que aquest any està protagonitzat per "La Gorda" evasora fiscal, Montserrat Caballé, i quatre artistes més d'aquells carregats de caspa: Raphael, Marta Sánchez, Bustamante i la Niña Pastori. 

Aquests cinc cantants s'encarreguen de destrossar aquesta bonica peça, interpretada meravellosament per l'Elvis Presley en la gravació realitzada al març del 1972, reversionant-la com "aquí está la navidad". Cada cop que la sento em venen arcades.

He cercat la lletra de la cançó original, una peça d'amor, que parla de sentiments que surten del cap i no del cor com diuen algunes cançons super cursis. No sóc una persona especialment avesada a tocar aquest tema, però mira, avui estic una mica tonto... serà el Nadal.

Maybe I didn't treat you
Quite as good as I should have
Maybe I didn't love you
Quite as often as I could have
Little things I should have said and done
I just never took the time

You were always on my mind
You were always on my mind

Tell me, tell me that your sweet love hasn't died
Give me, give me one more chance
To keep you satisfied, satisfied

Maybe I didn't hold you
All those lonely, lonely times
And I guess I never told you
Im so happy that you're mine
If I make you feel second best
Girl, Im sorry I was blind

You were always on my mind
You were always on my mind

Tell me, tell me that your sweet love hasn't died
Give me, give me one more chance
To keep you satisfied, satisfied

Little things I should have said and done
I just never took the time
You were always on my mind
You are always on my mind
You are always on my mind

Un exgimnasta català al Circ du Soleil.

Àlex Cuenca, exgimnasta, acròbata i independentista.

(Notícia apareguda al diari El Punt/Avui d'abans-d'ahir).

Àlex Cuenca es presenta a l'assaig romà de Dralion, vestit amb una samarreta sense mànigues amb la bandera estelada que es va comprar a Barcelona l'11 de Setembre, quan va participar en el tram del passeig de Gràcia de la cadena humana. Aquest atleta barceloní de 38 anys, nascut a Nous Barris i que es fa dir amb el sobrenom de Toro, és l'únic acròbata català (i de l'Estat espanyol) que participa en l'espectacle i ho fa des del 2009, quan va ser literalment descobert i fitxat per un responsable de càsting del Cirque du Soleil, que el va veure fent salts impossibles en la seva especialitat esportiva: el trampolí.

No estem parlant del trampolí de natació, sinó de llits elàstics que eleven l'acròbata cap al cel. I això és el que Cuenca realitza a Dralion: saltar i grimpar per la paret metàl·lica de l'escenari a gran velocitat.

L'Àlex, format al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat, ha competit en trampolí durant 20 anys, esport en què ser campió d'Espanya i d'Europa i en el qual es va classificar per als Jocs Olímpics d'Atenes, encara que finalment va acabar sent primer reserva.

La seva vida en el circ és força diferent dels seus anys de gimnasta.“Tinc la casa als hotels”, diu. L'Àlex, però, nota ja un cert cansament de la seva vida nòmada i després de les representacions de Dralion, a Barcelona i Lisboa, es retirarà del circ. El futur? El té claríssim. “Vull ser especialista de cinema, que era el que sempre havia somniat de petit. Vull treballar a Hollywood”, diu convençut.

Amb el mateix entusiasme i convenciment, l'acròbata parla del seu catalanisme: “Aquí explico a tothom que sóc català i que els catalans estem en un procés cap a la independència. Uns m'entenen, altres no. Tant se val. Guanyarem.”