(Article de l'escriptora i pedagoga Eva Bach a l'especial Criatures del diari Ara d'avui dissabte).
Un quocient intel·lectual elevat o una trajectòria
acadèmica brillant no garanteixen l’èxit a la vida, de la mateixa manera
que un quocient baix o una trajectòria poc lluïda no l’impossibiliten.
Aquesta és una de les premisses de partida, científicament validada, del
nou paradigma de la intel·ligència emocional, desenvolupat a partir de
la dècada dels noranta. És una constatació científica que qui més qui
menys havia pogut comprovar. Companys que no se n’havien sortit a
l’escola se n’han sortit després a la vida i companys que se’n van
sortir molt bé a l’escola no ho han fet tan bé a la vida. Els que sembla
que no se n’hagin assabentat encara són els responsables del famós
informe PISA. Continuen avaluant primordialment la llengua i les
matemàtiques, que són les matèries que conformen el quocient
intel·lectual clàssic, quan aquest és precisament el que aquest nou
paradigma ha qüestionat i ha demostrat que no és determinant.
Desenvolupament emocional
L’informe PISA avalua variables que prioritzen els resultats per sobre
dels processos i s’orienten bàsicament a la professionalització, la
productivitat, la competitivitat i l’èxit acadèmic, i deixen de banda el
desenvolupament humà en el sentit emocional, social, artístic i
existencial. Un greu oblit si tenim en compte que, com diu un metge
cirurgià espanyol de renom, una persona emocionalment bloquejada és una
persona intel·lectualment anul·lada. Al meu entendre, tindria més sentit
un informe que avalués també les competències personals, fes un
seguiment dels alumnes en l’edat adulta i mesurés el seu índex de
maduresa emocional i el seu grau de competència laboral i de compromís
social. És a dir, fins a quin punt una persona està positivament
integrada en el seu entorn i ha sigut capaç de posar el seu talent al
servei de la societat i dels altres. Crec que seria un informe força més
substanciós, complet i edificant que l’actual.
L’examen més fiable i més important sempre és el de
la vida i és en aquest en què pares i mares hauríem de posar l’accent i
hauríem de motivar més els nostres fills. La resta tenen menys
importància de la que els donem i ens els hauríem d’agafar més
relativament.
