(Notícia apareguda a El Periódico d'avui dijous 19 de febrer. Me la sua l'OCDE, l'informe PISA, la LOMCE i demés enemics de l'Educació, però estic d'acord amb això de que els deures alimenten la desigualtat escolar.)
Encara
que no és la primera vegada que es llança l'alerta, fins al moment
ni el Ministeri d'Educació ni la Conselleria d'Ensenyament han
intervingut en l'assumpte. «En això dels deures, cada escola, fins
i tot cada mestre, aplica el seu propi criteri», indica Ismael
Palacín, director de la fundació Jaume Bofill, entitat dedicada a
l'anàlisi del sistema educatiu. Ni el Govern central ni l'autonòmic
preveuen mecanismes per regular els deures, fins al punt que la
LOMCE, -«tant reglamentista com és», observa el psicòleg i
educador Jaume Funes- tampoc ha entrat a determinar com i en quina
mesura s'han de posar deures als estudiants.
El
debat, al qual altres països ja van reaccionar fa temps adoptant
mesures compensatòries, s'ha reduït aquí a discutir sobre si els
estudiants suporten ja massa càrrega acadèmica o no. Per a l'OCDE,
no es tracta tant d'una qüestió de quantitat, sinó de qualitat.
«El nombre mitjà d'hores que els estudiants passen fent tasques o
altres estudis tendeix a no estar relacionat amb el rendiment», diu
l'organització. Sí que hi afecten, en canvi, «altres factors com
la qualitat d'instrucció o l'organització escolar», afegeix.
¿Per
què són els deures motiu de desigualtat entre els alumnes rics i
els alumnes pobres? Malgrat que molts pedagogs asseguren que hi ha
raons de pes per defensar les tasques escolars a casa, el problema és
que quan no estan ben plantejades, els estudiants que tenen ajuda a
casa (dels pares o de professors particulars) parteixen amb avantatge
respecte als alumnes que no compten amb aquest suport, «ja sigui
perquè les seves famílies no tenen el nivell educatiu requerit o
perquè no poden pagar-ho».
FINS
I TOT A FINLÀNDIA / «Fins i tot Finlàndia, que és un país al
qual tothom va prendre com a referència en temes d'educació, es va
adonar del problema ja fa uns anys i en l'actualitat disposa de
programes de compensació per als alumnes que tenen dificultats per
fer els deures a casa», explica Funes, autor del llibre Cal
fer deures?,que es publicarà el mes de març que ve.
Els
deures, que en altres països, com França, estan regulats per llei,
haurien d'estar concebuts com una manera d'ajudar els estudiants de
baix rendiment a reforçar el que han après en classe i permetre a
l'alumne consolidar els coneixements adquirits en l'anomenada memòria
a llarg termini, argumenten els que els defensen. «Però això,
sempre que hi hagi mecanismes per compensar els alumnes que viuen en
una família en crisi, temporal o permanent, perquè ells tenen
moltes més dificultats per ocupar-se de les tasques escolars»,
precisa Funes.
També
l'OCDE avisa d'aquest risc i recomana que, si un col·legi o un
professor opten per posar deures als seus alumnes, tinguin com a
mínim en compte que hi ha estudiants que «poden trobar grans
dificultats per fer-los si no disposen d'un espai relaxat i ordenat
per a això, si compten amb altres responsabilitats familiars o, fins
i tot, si els pares no estan preparats per guiar-los o motivar-los en
aquest procés a causa d'obligacions laborals o per falta de
recursos». En aquest cas, afegeix l'organització a partir de les
dades recollides en el seu Informe PISA, «els deures poden portar,
sense voler, a l'ampliació de la bretxa de rendiment entre
estudiants de diferents ambients socioeconòmics».
«El
tema, si es tracta d'equitat, no és tant si s'han de demanar o no
demanar deures o de quin límit han de tenir aquestes tasques... El
tema és determinar quin suport reben de l'escola aquests alumnes amb
pocs recursos», adverteix Jaume Aguilar, president de la Federació
de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.
«Hi
ha països, com Alemanya, Suïssa o França, que al detectar que
s'estava obrint una bretxa entre els alumnes que rebien ajuda a casa
per fer deures o per assistir a activitats extraescolars i els que no
en tenien, han apostat per la senzilla fórmula d'obrir les escoles
fora de l'horari lectiu», explica Aguilar.
Es
tracta, prossegueix, «de col·legis que exerceixen com a lloc de
trobada perquè hi hagi una acció educativa permanent més enllà de
les classes pròpiament dites».
Així,
com també recomana l'OCDE, als alumnes se'ls proporcionen «unes
instal·lacions escolars, un lloc adient per treballar» i amb els
recursos materials i els monitors dels quals no disposen a casa seva.
