Xavier Gual: "No és un joc de nens".

Foto: diari Ara.

(Interessants reflexions d'un professor d'institut, molt crític amb el sistema, que escriu habitualment per al diari Ara).

Ens equivocarem si creiem que el que va passar dilluns a l’Institut Joan Fuster de Barcelona és un fet aïllat. És el cas més greu que han patit les nostres aules, sí, però era qüestió de temps que un dia o altre passés el pitjor. Jo mateix n’he vist de tots colors, amb la sensació que tot plegat va degenerant. Un parell de casos. Una professora va tenir un accident de cotxe al mig de l’autopista. No es va matar de miracle. Quan va portar el vehicle al mecànic li van dir que algú li havia punxat les rodes. Qui ho havia fet era un alumne de 2n d’ESO. El van expulsar un mes, després va tornar feliç. Ella es va agafar la baixa, incapaç de tornar a trepitjar aquell institut.

Fa un parell de cursos, jo era el tutor d’un noi, també de 2n, que el seu pare havia matat a ganivetades un home. El noi, que ens temíem que seguís els passos del pare, necessitava una medicació molt potent per controlar els seus impulsos psicòtics i agressius. Tots li teníem por perquè era realment imprevisible. Un dia es va aixecar de la cadira i va rebentar el rellotge de la paret a cops de puny perquè volia que la classe s’acabés. Sovint saltava per la finestra i s’escapava. Va agredir diversos companys i un professor amb un cop de puny al mig de l’esquena. Els serveis socials, tot i que seguien el cas, no van voler traslladar-lo a un altre centre més adient a les seves necessitats. Va ser la mare la que el va canviar al curs següent.

He vist baralles entre alumnes al mig de l’aula o al pati que han acabat amb sang i ambulàncies. He vist pares agredint altres alumnes a la porta de l’institut, professors i fins i tot un que va trencar el braç al seu fill en una pallissa. He treballat en diversos centres d’exclusió social en què sovint han de venir els Mossos. He vist brots paranoics en què hem hagut d’enviar tots els alumnes al pati perquè els sanitaris s’enduguessin un alumne totalment descontrolat. Jo mateix he rebut amenaces. No exagero. Si no han acabat en tragèdia és només per una qüestió de sort i valor per part dels que hi treballem.

La realitat de les aules

El problema és que al final tot això entra en una normalitat espaordidora. Quan em vaig apuntar a les llistes d’interins no em pensava que hagués de veure coses tan dures ni que el menys important fos impartir la matèria. A vegades parlem de lleis i entelèquies educatives sense trepitjar la realitat de les aules, almenys d’una part. Tinc clar que l’administració actua amb lentitud. No és fàcil decidir que un alumne hagi d’anar a un centre de menors. Són coses que no es poden fer sense els seus necessaris informes. El problema és que s’apliquen massa tard, quan l’adolescent ja ha fet mal. Hem d’acceptar que un noi de 13 anys pugui matar persones per diverses raons, i hem d’estar preparats per a altres casos sense convertir els instituts en presons obsessionades per la seguretat. Tampoc els centres poden ser contenidors de tot tipus d’alumnat. La idea de l’educació inclusiva està molt bé com a concepte però perjudica moltíssims alumnes que hi van simplement a aprendre i ser bones persones.

Desinflats?

Acte de l'ANC ahir al Palau Sant Jordi. (Foto: El País).

Feliç Diada de Sant Jordi.

(D'uns textos gitanos...)

Por un caminito de cruces, yo voy andando, voy dejando las huellas de mis pasos, El cielo está negro, vacios los poblados, y el ánimo llevo, cansado y apenado. La vida es dura, te diran más de tres y más de cuatro, pero la mía es cicuta, el veneno más malo. Ahora resulta, que si estoy llorando, nadie tiene la culpa, de mi quebranto, cuando yo sé de buena tinta, que existe el diablo, y que en el mundo tiene, muchos aliados, pues precisamente de ellos hablo, te amargan la vida, sin descanso, y no cejan, hasta hacerte daño. Su satisfacción, lo que salen ganando, es una alegría diabólica, de sádico. Hay gente que disfruta haciendo daño. Gente que tiene en vez de corazón, una granada de mano.

El "temazo" del dimecres. Inadaptats - "Motí, avalot".

El passat dissabte es va celebrar al recinte firal de Vilafranca del Penedés un concert de retrobada dels Inadaptats, acompanyats pels Cor Fort, i els Ebri Knight. El concert, malgrat un parell d'apagades de la llum, no va decebre en absolut i van sonar la majoria dels grans temes del mític grup vilafranquí. Com a convidats estel·lars, Fermín Muguruza, Juanra de Kop, i el dolçainer d'Obrint Pas. Una nit per nostàlgics i no tant.

El professor que va calmar i desarmar a l'alumne agresor al Joan Fuster: "Més humanitat, i menys normes".

 El professor d'Educació Física, David Jurado.

Ahir es produïa un fet lamentable en un institut del barri de la Sagrera de Barcelona, quan un alumne de 13 anys, atacava a diversos mestres i alumnes, resultant mort un mestre substitut de 35 anys.

La persona que va aconseguir calmar i reduir a l'atacant va ser aquest professor d'Educació Física, que va tenir el valor d'apropar-se al xicot tot i la tensió del moment. Deia el professor que el noi va acabar plorant desconsoladament pel que havia fet.

Em sumo a la demanda del professor de que hi hagi més humanitat i menys normes per aconseguir una societat més humana. I jo afegiria "a major mostra d'afecte, menor necessitat d'imposició de disciplina". A les escoles i als instituts no podem oblidar el factor emocional, i sovint, això es deixa en un segon terme.

Mercè Conangla: “A l’escola, alegria més curiositat és igual a aprenentatge”

(Entrevista de la Cristina Aluja per al diari Ara a l'escriptora, psicòloga i cofundadora de la Fundació Àmbit, Merce Conangla).

Ser feliç és un art que es pot aprendre. Aquesta és la filosofia que inspira la Fundació Àmbit, que Mercè Conangla i la seva parella, Jaume Soler, van posar en marxa fa gairebé 20 anys per acompanyar les persones que volen explorar aquest camí i que anhelen l’harmonia. Han escrit 17 llibres ( Les vint perles de la saviesa, l’últim) i han impartit tallers i cursos en els camps de l’educació i la salut i en diferents organitzacions. La fundació també ofereix el màster en ecologia emocional. A través d’aquest concepte, inspirat en les ciències mediambientals, consciencien sobre la importància de cuidar la relació amb nosaltres mateixos i amb els altres. 

Com expliquen aquests conceptes als nens de les escoles?

Els fem prendre consciència que tot és casa, el seu cos i el món. També els diem que som més que un cos, tenim altres dimensions. Cal que els infants aprenguin a tenir cura d’ells mateixos i evitin la contaminació emocional, la pluja àcida, conseqüència de la queixa, del victimisme, de menystenir les persones... Per a nosaltres, aquesta prevenció és bàsica. Per això, hem desenvolupat el programa CAPA, que portem a les escoles i que defineix el model de persona al qual aspirem. 

Un perfil ideal?

Seria una persona creativa, que sabria donar la millor resposta possible amb les eines que té en cada moment per superar el repte que la vida li presenta. També voldria dir saber buscar noves maneres de mirar la realitat i no quedar-se en el “No és possible”. Sabria defensar els seus drets, però ho faria des del respecte. També seria amorosa i autònoma, és a dir, sabria gestionar les seves emocions d’una manera ecològica, no li caldria ni manipular ni ser dependent d’altres persones per créixer. 

Res a veure amb l’educació formal.

L’educació formal s’ha centrat en la raó, en el coneixement, en l’omplir i omplir. Conscients d’això i del fet que moltes persones estan desconnectades del món de les emocions, hem creat la Universit@rtdelviure. Hi treballem les cinc savieses que ens calen per viure en plenitud: la corporal, la mental, l’emocional, l’espiritual i la relacional. 

En pot posar un exemple?

Una interpretació de l’enveja: t’està dient que no et valores prou, que hi ha coses que voldries per a tu però que no te les estàs treballant i que, per tant, et sents en dèficit. Si li passa una cosa bona a algú altre i jo tinc enveja potser és perquè he de revisar el meu concepte de la generositat. Potser poso les relacions en una balança, per competir, a veure qui pot més. El més madur seria que jo me n’alegri i et desitgi el millor. 

Com seria aquesta interpretació amb una emoció positiva?

Si sento alegria vol dir que el que penses, el que sents i el que fas estan en sintonia. Ets coherent. Vas bé perquè trobes sentit a la teva vida! Irradio aquest sentiment, el comparteixo i, per tant, milloro el clima. 

I com podem fer-nos més llum ?

Amb la gratitud, per exemple. Donant les gràcies cada matí pel que ja tenim. Connectant amb la tendresa, que nosaltres definim com “una espècie emocional que cal protegir”. Això també els hi ensenyem, als nens. Si des de petits aprenen a valorar que tot necessita el seu temps, que és important ser present, etc., aniran desenvolupant la tendresa i la violència s’anirà fent més petitona. Estudis com els de Jean-Paul Sartre relacionen la violència amb la pressa de les nostres societats. També cal tenir en compte l’alegria. A l’escola, alegria més curiositat és igual a aprenentatge. Un nen que és curiós, si jo li faig viure una experiència que li aporta alegria, en voldrà més. 

¿Si l’escola ens hagués ensenyat a equilibrar les nostres emocions, no hauríem arribat a cap crisi?

Una persona CAPA no seria corrupta. Crearia una societat sana, pròspera. Viuríem en la cultura de la pau. És a dir, sabríem reivindicar, però ho faríem de manera respectuosa, sense cridar ni indignar-nos. 

¿Han aconseguit definir la felicitat?

És diferent per a cada persona. Al nostre llibre la definim com l’estat interior de serenor, autonomia i sentit. És quan puc mirar enrere i pensar que la vida que estic construint té sentit. I això s’irradia. És un camí que jo faig donant la resposta més amorosa per a mi, per a l’altre i per al món.

Fotografies premonitòries.

Al novembre del 2013 es va produir l'escena que aquesta fotografia mostra. David Fernàndez, cap de files de la Cup i portaveu d'aquest partit en la comissió d'investigació de les caixes, mostrava la seva sandàlia d'indignació i fàstic a un Rodrigo Rato perplex i desafiant. Un any i mig després, aquest exministre popular ha estat finalment detingut per la policia per presumpte frau.