Aquests dies després de l'atemptat de Barcelona, indigna llegir alguns titulars, notícies i comentaris de la premsa i mitjans diversos espanyolistes. El seu antiïndependentisme els porta a manipular, tergiversar i fer demagògia al voltant de l'atemptat, dels seus responsables i dels responsables indirectes. I s'indignen i vomiten odi pel fet que les autoritats catalanes es dirigeixin als catalans i a la resta del món primerament, que no única, en català. On s'és vist que a un país utilitzin la seva llengua coneixent el castellà que és la llengua de l'imperi?
Mai m'ha interessat gaire l'opinió i la informació dels mitjans espanyolistes, sempre tan sectaris i reaccionaris, però després del que he vist i llegit aquests dies, a més a més d'indiferència, uns quants d'aquests em provoquen fàstic i pena. Tanmateix, i com digué Miguel de Unamuno 110 anys enrere, estan aconseguint que cada dia hi hagi més independentistes a casa nostra. Gran feina.
Un dels meus grups favorits en la dècada dels 90's són els tolosans Zebda, formats l'any 1985, i que van viure un gran esplendor gràcies a dos magnífics àlbums titulats "Le Bruit et l'Odeur" i "Essence Ordinaire", on barrejaven de manera natural el rock, el reggae, el punk i el raï. Fills d'immigrants algerians i molt compromesos socialment, contra el racisme, contra el feixisme, i en defensa de les classes populars.
Festa i reivindicació. Mestissatge social i musical.
Examinar és molt senzill. Deu
preguntes. Un punt per pregunta i una escala que ens diu que a partir
de cinc respostes correctes podem respirar tranquils. Exàmens per tenir
notícia dels resultats. Els processos són secundaris. A més, tot allò
que es podia convertir en una xifra passa per davant del que presenta
més dificultats a aquesta reducció. L’ortografia per davant de
l’adequació del text al receptor. Era un bon sistema per a un model que
partia d’aquest convenciment: el coneixement es traspassa, el mestre el
posseeix i l’explica. Després interroga, l’alumne respon i si la
resposta coincideix amb la que espera el mestre com a resposta única,
anem bé i tot plegat es tradueix en un puntet. Aquest sistema tenia un
gran avantatge: tothom compartia el seu significat, mestres, alumnes,
famílies i sistema. Era coherent, però la coherència no sempre és una
virtut.
Avaluar és molt més complex. I encara ho és
més si parlem d’avaluar de manera competencial, perquè en aquest cas és
obligatori inserir l’avaluació en el procés d’ensenyament-aprenentatge.
Per tant, avaluar s’assembla molt a la conversa que tenim mestres i
alumnes -tots en som- sobre què estem aprenent, què farem per aprendre
millor, d’on hem de partir i concretar fins on volem arribar. Avaluar no
és mai devaluar. Avaluar sempre dona pistes de per on hem d’avançar,
sempre té una mirada positiva. Una bona avaluació ens il·lumina, ens
dona elements de millora i és d’una gran modèstia, no dona res per
tancat. Per això el gènere que més s’adiu a l’avaluació competencial és
el narratiu. Mestres i alumnes construeixen plegats un relat, el relat
de què podem fer per ajudar-nos a millorar. Una bona avaluació sempre ha
de ser sensible al context. Ho té present tot però sabent que sempre hi
haurà una part del que participa en aquest procés que quedarà en zona
fosca, perquè l’ésser humà és inexhaurible. No es pot reduir a una
graella o a una rúbrica, per ben feta que estigui.
Ens falta formació per evitar que aquesta narració s’acabi convertint en
una xifra o en una frase, per innovadora que ens sembli. Ens falta
molta conversa entre mestres i mestres, mestres i alumnes, mestres i
família per compartir tots aquests canvis i anar abandonant a la cuneta
de la història que un sis és un bé i que ja podem dormir tranquils.
Bé, això s'acaba. Em resten les darreres hores d'estada a Lima, i al Perú. Aquesta tarda agafo el vol de tornada cap a Barcelona, directe tu, i posaré fi a aquesta bonica aventura peruana. Gairebé un mes coneixent aquest(s) poble(s) i les seves tradicions i costums. M'emporto un munt de records i d'imatges a la memòria (l'orgànica i la digital) i la sensació, habitual quan es viatja, d'haver-me deixat un munt de llocs interessants i un munt d'experiències no viscudes. En fi, llàstima que només tinguem una vida...
Us deixo amb un recull de fotos d'aquests darrers dies per Lima i espero que els que m'heu seguit hagueu pogut gaudir des de la distància d'aquest meravellós país.
P.S.: Al vídeo, joves competint en l'art del rapeig a la Plaza Kennedy del barri de Miraflores de Lima.
Plaza San Martín on hi ha els professors en vaga.
Representants docents de Puno a la concentració de Plaza San Martín de Lima.
Retrat d'un mestre i els seus alumnes a principis del segle 20.
Avui una de les prioritats de la jornada era veure el primer partit de lliga del Barça per la tele, i ho he pogut fer tranquil·lament, sense presses de darrera hora, al mateix hostel on m'allotjo, el "Che Lagarto". M'he anat a comprar alguna cosa de dinar ràpida i greixosa per menjar-m'ho davant la tele, i després del partit (2-0 contra el Betis, comencem bé) he anat a veure el passacarrers de diversos grups folklòrics de la ciutat.
Una mica com el que vaig veure ahir, si fa no fa, però com probablement no tornaré al Perú, com a mínim fins d'aquí un grapat d'anys, ha pagat la pena el desplaçament per veure aquella alegria i aquells colors que gasten les comparses, i per escoltar la música estrident i marxosa de les bandes de música que els acompanyen.
He pogut fer un bon grapat de fotos des de llocs privilegiats perquè pel recorregut sempre es trobava algun bon forat per col·locar-se. No com a la rua del Corso d'Arequipa que estava tot col·lapsat...
Després de veure les comparses he anat a fer un volt més per Lima i m'he arribat fins a la Plaza de San Martín on m'he trobat al col·lectiu de mestres que continuen protestant dia rere dia fins a la victòria final. He pogut xerrar amb uns quants mestres, i fins i tot fer algunes fotos que em demanaven. M'han explicat que un dels temes que més els afecta és l'avaluació punitiva que va anunciar la ministra, i que podria deixar al carrer a mestres amb molts anys de trajectòria. No els importa que siguin avaluats, però no amb el sistema proposat, que segons diuen, no és gens objectiu. Sembla ser que estan començant a rebre el suport d'alguns partits al Congrés que estan posant pressió a l'equip de govern i que poden provocar que s'hagi d'arribar a un acord.
També m'he assabentat que hi ha regions on els mestres no perden el sou tot i fer vaga, ja que els governs d'aquestes regions dóna suport a la protesta. No és un tema intranscendent, ja que no és el mateix anar a la vaga amb les esquenes cobertes que anar-hi sabent que t'hi va el pa dels teus fills... No sé quant temps podrà el col·lectiu suportar aquestes desigualtats, però mentrestant, els que no veuen ni un duro reben la solidaritat de molts ciutadans que els donen de menjar o els porten mantes per passar el fred a la plaça.
Avui he sortit a fer el volt pensant que em quedés alguna cosa interessant per veure a la capital del país, però amb poques expectatives de sorprendre'm gaire. Tanmateix, la fortuna m'ha somrigut ja que m'he trobat, per sorpresa, un passacarrers amb diverses comparses carnavalesques de les que surten a les festes de per aquí. N'hi havia un bon grapat, però demà n'hi haurà moltes més segons he vist anunciat en cartells pel centre de la ciutat.
Per arribar fins al centre, avui no he pecat de passerell i en comptes d'anar amb un dels busos que fan les rutes urbanes congestionadíssimes, m'he anat fins a l'avinguda on hi ha el "metropolitano", un bus més gran i còmode que els altres, que fa les funcions de metro o tramvia, tot i que en format autobús. Té carril propi i estacions com si fossin de tramvia, i creua la ciutat de dalt a baix. Per 2'5 soles per trajecte m'he estalviat prop de 40 minuts de retencions. Sort que un limeny em va informar del tema...
A banda de la cercavila de comparses he pogut descobrir alguns edificis i places que no havia vist els primers dies d'estada a la capital. Malauradament, avui no havia agafat la càmera de fotos i ho he hagut de fer tot amb el mòbil, que no és el mateix, però en fi, els documents hi són com a mínim...
Interior de l'església de la Merced.
Edifici municipal a la Plaza de Armas.
Maria Elena Moyano, activista social i feminista assassinada pel grup terrorista Sendero Luminoso l'any 1992.
A Lima també hi ha barri xinès.
Església just darrera del palau del Congrés.
El Congrés i la figura del "libertador" Simón Bolívar.
Avui he deixat Arequipa per tornar a Lima, darrera parada en la meva estada peruana. M'he hagut d'aixecar d'hora, ben d'hora, però tenint en compte que a les 22 h. ja era al llit, tampoc ha estat tan dur. Bé, però tenint en compte que aquesta nit hi ha hagut una festa amb música a tot drap i amb un animador que no parava d'animar, tampoc he pogut descansar del tot bé. Bé, en resumides comptes, que no he pogut dormir tot el que hagués volgut...
Pel que fa al viatge, res de destacable: un taxi fins a l'aeroport (20 soles tot i que em volia cobrar 25, fins que li he recordat que era el preu que m'havien donat els de l'agència quan havíem trucat la nit anterior); l'avió d'Avianca amb mitja horeta de retard però sense incidències; l'arribada entre núvols a Lima i l'ambient gris de costum; i el bus públic fins al barri del hostel, amb tot de gent entrant a vendre coses, a demanar, a cantar...
Com que la meva activitat diària ha baixat notablement respecte a jornades anteriors, us deixo amb un resum de les darreres activitats per la zona d'Arequipa. Finalment no he visitat el popular canó del Colca, però entre que m'havia d'aixecar a les 2:15 de la matinada i que era un tour organitzat de més de 15 hores a toc de xiulet, vaig preferir fer coses més tranquil·les pels voltants. A saber: ràfting, banys termals, festival de danses internacionals, passejos per la ciutat... Aquí us deixo el resum fotogràfic.
Tenda de vins i altres licors.
Paisatge a la zona de Yura.
Banys termals a Yura. Banys del Tigre.
Continua la vaga de mestres...
Festival Internacional de Danses d'Arequipa, al pavelló Coliseum.
En plena acció fent ràfting al riu Chili, Arequipa.
