 |
| Mar Romera (Foto: eldiario.es). |
M'han agradat les reflexions al voltant de l'educació d'aquesta mestra, presidenta de l'Associació Pedagògica Francesco Tonucci, en aquesta entrevista per a eldiario.es. Els punts sobre les is.
Mar Romera és mestra, especialista en educació emocional i defensora dels drets de la infància. Presideix l’Associació Pedagògica Francesco Tonucci.
En aquesta entrevista parla sobre l’educació i la situació de la
infància en la societat en la qual vivim, “tremendament neoliberal i
consumista”. Com a defensora dels drets de nens i nenes proposa
“respecte, escoltar i calma per poder realment gaudir, conviure i educar
el principal tresor del planeta, que és la infància”. Romera es
defineix a si mateixa com una “hacker de l’educació”.
Dius que històricament es controlava a les persones amb la por i ara es fa amb l’alegria. Per què passa això?
Perquè ens hem situat en una societat tremendament neoliberal i
consumista en la qual es transmet el missatge que sóc feliç quan puc
consumir el que els altres consumeixen. Em venen que el consum garanteix
la felicitat.
Quines conseqüències per a la vida en família té aquesta aposta per l’alegria i la felicitat a través del consumisme?
S’estableix una competició entre les mateixes famílies i ens preguntem si realment estem donant al nostre fill el col·le que mereix, els idiomes que mereix… Així hem perdut el fet de pensar en els nens i el sentit comú.
Està molt estesa la idea que hi ha quatre emocions primàries
(por, ira, alegria i tristesa) i tu parles de deu (afegeixes curiositat,
admiració, sorpresa, seguretat, culpa i fàstic). Per què és important
entendre totes aquestes emocions?
No podem dir que existeixen emocions bones i dolentes. Per què?
Perquè es plantejarà la necessitat d’erradicar les emocions negatives de
la vivència de l’ésser humà. Això no té sentit, perquè l’ésser humà es
construeix amb la vivència de totes les emocions. No puc treure la por,
perquè em salva la vida. No puc treure l’empipament, perquè em dóna
l’energia necessària per superar obstacles. No puc erradicar la culpa,
perquè m’ajuda a reparar.
En el model de les quatre emocions bàsiques se’ns diu que tot el que
no és negatiu és alegria. Jo no puc pretendre l’alegria constant. Un nen
es convertiria en un psicòpata si estigués tota l’estona content. Hi ha
molts estats emocionals que no són l’alegria, com l’amor, que és un
sentiment que neix de l’admiració. No aprenem en alegria, sinó en
curiositat. Tenir en compte aquestes deu emocions ens dóna moltíssima
informació.
Per què fins ara s’ha menystingut el món emocional?
Al segle passat qui tenia el coneixement tenia el poder i el món
emocional estava limitat a la intimitat de les famílies i molt controlat
pel poder religiós. Però ara, cada dia coneixem una miqueta més el
cervell. I així sabem que qualsevol decisió racional ve mediatitzada per
les emocions. Els publicistes descobreixen que apel·lar a l’emoció és
molt més efectiu que apel·lar a la raó. Conèixer el cervell emocional és
molt més rendible que conèixer el racional.
D’altra banda, els nens i nenes en èpoques passades desenvolupaven
les seves emocions bàsiques al carrer amb les seves colles. Daniel
Goleman, autor d’Intel·ligència emocional, diu que si els nens i
nenes seguissin jugant i creixent al carrer no seria necessari incloure
l’educació emocional a les escoles. L’escola està pensada per compensar
el que no es dóna de manera natural. El meu pare, nascut en una Guerra
Civil, desenvolupa la seva intel·ligència emocional al carrer. Les meves
filles, nascudes molt a la fi del segle passat, no poden desenvolupar
la seva intel·ligència emocional al carrer perquè no existeix el carrer
per a elles. Existeix el món de la comoditat, de la sobreprotecció, del
consum, però no existeix el carrer.
Dius que et preocupa especialment la salut mental dels nens i
adverteixes que les dades mostren que en la propera dècada un 25% dels
nens sofrirà trastorns de salut mental ( segons l’OMS, el 20% de nens i
adolescents té problemes mentals). A què es deu això?
Per mi hi ha tres raons fonamentals. La sobreprotecció, que no permet
als nostres nens i nenes créixer. La sobreestimulació: els exposem a
milers d’imatges i estímuls però els seus caps necessiten temps. Els
horaris dels nens són una barbaritat que no suportaria ni el més alt
executiu. Els nostres nens estan sobrerregalats.
I si a més no tenen referents, qualsevol youtuber es
converteix en referent. Sortir sa i estalvi d’això és gairebé una
odissea. No existeix l’espera, no existeix l’autocontrol, no existeix
l’autoavaluació, la reflexió.
Què ens ha passat com a societat perquè haguem oblidat aquest
sentit comú i haguem apostat per educar amb sobreprotecció,
sobreestimulació, sobrerregals i sense referents?
Ens ha passat que amb això, aparentment, regalo alegria. Sempre ho
explico: El meu pare mai va poder tenir una bici, encara que la va
demanar. Quan jo era petita, i ja he gastat 51 anys de la meva vida,
vaig demanar una bici i els Reis Mags van trigar dos anys a
portar-me-la. Quan les meves filles van demanar una bici, els Reis Mags
la hi van portar aquest any. Quan els meus nebots van demanar… no, no,
és que no l’han demanat, tenen quatre bicis. Volem compensar el que no
vam tenir i tenim una espècie de bulímia de consum per a l’oci i la
felicitat: consumeixo i vomito, perquè realment no ho necessito.
Aquesta societat respecta el dret de les famílies a cuidar i els drets de la infància?
La Convenció Internacional sobre els Drets del Nen diu en el seu
article 3 que preval sempre l’interès del menor. Si solament tinguéssim
en compte aquest article canviaria tot, fins i tot les lleis d’educació.
En l’article 31 es parla del dret a l’oci i al joc. Això se’ns ha
oblidat. Seguim veient pels carrers cartells de prohibit jugar. Hi ha un
article 12 que parla del dret a opinar sobre aquells aspectes que els
incumbeixen, i tampoc els tenim en compte, perquè considerem que no són
ciutadans. Diem que els preparem per ser els ciutadans del demà, però
són els ciutadans d’avui.
Què hauria de canviar per construir una societat en la qual aquests drets es vegin respectats?
El primer que hauria de canviar és la visió, mirar amb ulls de nen,
escoltar la seva opinió i com perceben el món. El segon, com som els
seus referents, hauríem de cuidar-nos molt els adults i saber que un nen
és el gran tresor de tota la comunitat i per educar-lo fa falta tota la
tribu. Ens posen com a exemple models educatius dels països nòrdics,
que han considerat que l’única matèria primera o tresor potencial que
tenen és la infància.
Es parla de les mesures de conciliació familiar, però consisteixen a
ampliar l’horari escolar. Perdona? Això no és conciliació, és ficar als
nens en situacions de treball de 12 hores diàries. Parlem de millorar el
sistema educatiu i els posem proves externes. Està demostrat que en
tots els països europeus els sistemes educatius gestionats amb
estàndards i proves externes han fracassat. Ens fiquem en un rànquing
competitiu d’escoles contra escoles usant als nens com a moneda de
canvi.
Ja que dius que el context actual no facilita la salut mental
dels nostres fills, què necessitarien les famílies per educar en una
societat més sana?
No culpabilitzar als pares i mares és una cosa que jo tinc molt
clara. Les famílies, excepte en casos extrems de maltractament, estimen
als seus fills. Una altra cosa és que no saben fer-ho d’una altra
manera. No hem estat capaços els adults d’adaptar-nos a la situació de
canvi en la qual vivim. En els últims 20 anys la societat ha viscut una
evolució com els 20 segles anteriors, sobretot per la tecnologia.
Necessitem molta més trobada, més respecte, escolta, i sobretot,
necessitem tenir més temps per estar amb els nostres fills. Aquí és
inevitable plantejar-nos quant de temps dediquem a la baixa maternal, i
necessitem molt més temps. Els nens no poden estar en una institució
educativa 10 hores. A més, necessiten nens, de diferents edats perquè
s’han de desenvolupar entre iguals.
