 |
| El mestre Benaiges amb els seus alumnes a l'escola de Bañuelos de Bureba. |
Magnífic reportatge de la Mar Cortès per al diari Ara, del mestre republicà Antoni Benaiges (Montroig del Camp, 1903 - Bañuelos de Bureba, 1936).
Podríem no haver sabut mai la història d’aquest mestre
català que va revolucionar un petit poble castellà durant la República.
Podríem no haver sabut mai el seu nom, ni la seva trajectòria, ni les
circumstàncies que el van portar a desaparèixer el juliol del 1936.
Podria haver estat una altra víctima anònima de la tirania del silenci,
com tantes n’hi ha.
Antoni Benaiges va ser un dels
primers de tants mestres republicans, homes i dones, represaliats pel
franquisme. Nascut a Mont-Roig del Camp (Baix Camp) el 1903, va arribar a
Bañuelos de Bureba el 1934, carregat amb un gramòfon i idees
pedagògiques avançades. Va ser detingut, torturat i assassinat durant
les hores posteriors a l’aixecament militar el juliol del 1936. Els seus
botxins no només van acabar amb ell físicament sinó que van intentar
esborrar-ne el rastre als arxius.
Però durant
l’exhumació de la fossa de La Pedraja, el 2010, el fotoperiodista Sergi
Bernal, que volia documentar la memòria en abstracte, es va trobar amb
una història concreta i, per tant, universal. Estirant el fil va poder
reconstruir la vida i l’obra d’Antoni Benaiges. A vegades la
determinació i la sort s’alien. I la veritat es va filtrant i sura. Així
de tossuda és la memòria.
Bañuelos de Bureba, 2018
La Bureba és una plana emmarcada entre muntanyes i recorreguda per
rierols que l’oxigenen. Un territori de secà on l’únic mar possible és
el de les espigues prèvies a la collita, que proporcionen un fabulós
espectacle de llum i color quan el vent les fa onejar. Aquesta tarda
d’agost, similar a la de fa 84 anys quan hi va arribar Antoni Benaiges,
el blat ja està collit i el color predominant és el groc. A diferència
de llavors, s’arriba al poble amb cotxe per carretera. Ell hi va arribar
amb carro per camí des de Briviesca, la capital de la comarca, on
l’havia deixat el tren procedent de Tarragona.
El
1934 Bañuelos de Bureba tenia al voltant de 200 habitants i una escola
que necessitava mestre. Actualment hi ha 34 persones censades i es
calcula que, de manera fixa, n’hi viuen al voltant de 20. No té escola
des de mitjans dels anys 60, quan es van concentrar totes les dels
pobles de l’entorn a Briviesca. Avui amb prou feines hi ha 10 persones
pel carrer i uns quants animals fent el ronso sota el sol sec de l’estiu
castellà. Tres dones grans ens observen sense gaire interès i es miren
entre elles per decidir a quina li fa menys mandra acompanyar-nos a
l’edifici que un dia va ser escola. Semblen acostumades a aquest tipus
de visites.
I és que la casa on el mestre Benaiges va
viure i fer classe durant dos anys és l’atracció principal del poble.
“L’empremta del mestre Benaiges pot ajudar a fer que Bañuelos de Bureba
no desaparegui del mapa. Segur que a ell li hauria agradat que el seu
record contribuís a tirar el poble endavant”, diu Javier González,
secretari de l’Asociación Escuela Antonio Benaiges, que amablement
interromp la passejada per obrir-nos la porta amb una enorme clau de
ferro. Rehabilitar l’escola per fer-hi un museu pedagògic que divulgui
la pedagogia Freinet, de la qual Benaiges era fidel seguidor, és el
principal objectiu de l’entitat, que s’autofinança a través dels socis,
al voltant de 60 persones que paguen 15 euros l’any.
 |
| L'escola en l'actualitat. |
Mentre visitem l’aula reconstruïda, on es mantenen com a
elements originals la pissarra i la caixa de tipus de la impremta, el
Javier ens explica els eixos de la pedagogia Freinet: “Situar el nen al
món, no aïllar-lo. No establir jerarquia entre mestre i alumnes, no fer
exàmens, afavorir el contacte amb la natura, no utilitzar pautes ni tan
sols per escriure, perquè el nen s’autocorregeixi i aprengui amb les
seves pròpies eines. En definitiva, no hi ha línies rectes, les has de
posar tu”, resumeix. Un repte enorme per a un mestre sol, en una escola
rural pública i amb nois de 6 a 12 anys a la mateixa aula. “Ara hi ha
escoles privades d’elit que apliquen aquests mètodes, i Benaiges (i
molts altres) ja ho feien a les primeres dècades del segle XX”,
reflexiona. I lamenta que la seva carrera i el seu llegat
s’estronquessin d’una manera tan abrupta i salvatge: “El primer que
ataquen totes les dictadures és l’ensenyament”.
Com
recorda González, la vida era molt dura, llavors: no hi havia aigua,
llum ni calefacció, i feia tant fred que a l’hivern jugaven a cartes als
estables, que era on s’estava millor. No hi havia màquines, i la feina
del camp implicava tota la família. “La prioritat per a les criatures
era treballar. Només els més petits podien anar a escola. A partir dels
12 o 13 anys ja no posaven els peus”, explica el secretari de
l’associació. “Com que el mestre posava música i els ensenyava a ballar,
els pares pensaven que no aprenien res. Però els veien tan contents i
estimulats que per força havien de valorar-lo”, matisa. Benaiges es va
adaptar a aquesta vida extrema mentre obria una finestra mental als nois
i noies i també als seus pares, als quals feia classe a les nits. No a
tots, per descomptat. Alguns, els més influenciats pel capellà del
poble, no el veien amb bons ulls. “Li estava prenent clients a
l’església. La canalla ja no anaven a catequesi. Preferien parlar amb el
mestre de l’actualitat”, diu González.
Hi ha una
mena de justícia poètica en el fet que l’edifici de l’escola estigui tan
viu i la imponent església de Bañuelos tan solitària, amb el rellotge
aturat a tres quarts de dues. Seria bonic pensar que es va parar en el
moment que van matar el seu mestre. Antoni Benaiges va ser detingut a
Briviesca el 19 de juliol del 1936 a mig matí, l’endemà de l’inici de la
rebel·lió franquista, i assassinat el dia 25. Hauria pogut conjurar el
seu destí quan li va sortir la possibilitat de tornar a Catalunya, però
s’hi va negar: va decidir que es quedava a Bañuelos perquè aquell era
“el seu lloc”, allà hi havia “els seus nens” i ja els havia promès que
els ensenyaria el mar. Ha quedat confirmada també l’existència “d’una
companya”, de la qual s’ha perdut la pista però que “devia ser algú tan
implicat i compromès políticament i socialment com ell”.
És commovedor com en Javier parla d’“ el maestro
” i revela l’empremta que Antoni Benaiges ha deixat a la zona: “El que
m’ha atrapat d’ell és la seva manera de ser i el tracte que tenia amb
els nens”, confessa. La majoria dels seus alumnes el recordaven “amb
molt d’afecte, com una de les millors coses que els va passar de
petits”.
Però no tots van voler parlar, encara que
haguessin passat més de 80 anys. Al poble es van cremar tots els
quaderns i les fotos quan van arribar les tropes, per fer desaparèixer
el pas de Benaiges: “Això indica fins a quin punt està arrelat el pànic
dins les persones”. Una por que no marxa mai. “Hi ha hagut familiars que
no han volgut contrastar el seu ADN amb restes trobades a la fossa de
La Pedraja”, explica González.
Fossa de La Pedraja, 2010
Entre les dues fases de l’exhumació a la fossa de La Pedraja s’hi van
trobar les restes de 140 persones assassinades. Entre les dotze que van
ser identificades no hi havia Antoni Benaiges, del qual en aquells
moments no se sabia la identitat però sí que havia desaparegut, segons
el testimoni de Rafael Martínez, de Briviesca, com recull el llibre Capital de la cruzada, de Luis Castro.
A peu de fossa hi havia el fotoperiodista Sergi Bernal: “Quan vaig
tornar a Barcelona, després d’estar-m’hi una setmana, vaig rebre una
trucada telefònica d’Eva Martínez, la neta del Rafael, que em deia que
hi havia passat un home de Bañuelos de Bureba assegurant que allà havia
d’estar enterrat el seu mestre”. El nom que li va arribar s’assemblava
molt al d’Antoni Benaiges: Antonio Benegas. I no sortia a la llista de
persones que buscaven els seus familiars, perquè els Benaiges encara no
sabien a quina fossa havia anat a parar el seu parent. Quan Sergi Bernal
comença a investigar, la primera pista la troba a Catemaco, a la
província mexicana de Veracruz, on havia arribat la seva tasca
pedagògica, via Patricio Redondo, mestre freinetià exiliat: “Vaig pensar
que allò em portaria d’una fossa de mort a una finestra de vida:
l’escola. La vida que sorgeix entre esquelets, calaveres i bales. La
vida i la veritat sempre s’imposen”, reflexiona.
L’objectiu primer, restituir la figura d’Antoni Benaiges i permetre a la
família fer el dol, ja ha estat sobradament cobert, com confirma Jaume
Aragonès Benaiges, besnebot del mestre: “Quan vam saber que l’havien
trobat vam sentir un gran descans emocional. Conèixer el seu final
dignifica la seva vida, perquè el van matar com un gos”. El fet de no
haver arribat a identificar-ne les restes no afecta la família: “Els
ossos són ossos. El seu esperit és a Bañuelos”. El Jaume recorda que, de
petit, miraven de tant en tant els quaderns que corrien per casa i el
seu avi els explicava que a l’oncle Anton (com li deien) l’havien matat
“perquè volia que la canalla anés a l’escola, mentre que els seus pares
preferien que treballessin”. El portaveu de la família confirma que
Benaiges va ser molt feliç aquells dos anys a Bañuelos: “Tenia la
vocació d’anar a ajudar allà on feia més falta”.
De la transcendència de la feina d’aquells anys en donen
testimoni els alumnes amb qui Bernal va ser a temps de parlar: “Els
havia d’enregistrar, amb quasi 90 anys, a punt de marxar amb aquestes
vivències”. Un ventall d’històries que parlen d’agraïment però també de
por, revengisme i exili interior: “La neta d’una de les alumnes, la
Felisa Viadas, va contactar amb nosaltres però quan vam arribar a
Saragossa, on vivia, per entrevistar-la no va voler parlar. Va dir que
li acabaven de concedir una plaça en una llar de jubilats i tenia por
que la dreta (llavors governava Rajoy) l’hi prengués”.
Microrelats plens d’emocions i ressons per a tothom, però especialment
per a un home com ell, compromès amb la lluita antifeixista des de
sempre. “La meva família carrega dos exilis. El primer frustrat, perquè
els meus avis, amb la meva mare de només un any, van ser detinguts a
Núria quan fugien, l’any 1948. El segon, als anys 60, va ser exitós. Van
poder arribar a França i el meu avi va rebre l’ajut dels seus companys
del POUM”, explica. La reconstrucció de la vida i obra d’Antoni Benages
li ha servit “com a recepta contra els feixismes que planen avui dia”.
Vuit anys després, el compromís de Sergi Bernal amb el mestre de
Mont-roig continua intacte. Encara té passió per explicar aquesta
història en tots els formats possibles. De moment ja se n’ha fet una
exposició fotogràfica, un assaig, un documental, una novel·la i la
recreació de l’escola al Museu Marítim de Barcelona, en un muntatge que
sorprèn per la seva senzillesa i capacitat de commoure i que es pot
visitar fins a l’1 de maig del 2019. Ara s’està treballant en un còmic i
potser, “més aviat que tard”, arribarà també la pel·lícula.
Burgos, 1934-36
La República es va haver d’enfrontar, des del mateix dia de la seva
proclamació, a diversos fronts. El més perillós, per la seva capacitat
d’adoctrinament, va ser l’església. L’arquebisbe de Burgos, en un sermó
que es va llegir a totes les esglésies de la província, va definir la
República com un “règim mogut per un odi satànic contra Déu, la família i
la propietat”. Els sermons de l’arquebisbe eren de lectura obligatòria.
“Aquest sermó es va llegir a Bañuelos a missa major. A més, quan va
declarar l’estat laic i aconfessional, la República va prendre el sou al
clergat. Als pobles on aquest fet està documentat, l’enfrontament entre
el capellà i el mestre va ser ferotge. Bañuelos va ser un cas clar
d’això”, assegura la historiadora burgalesa Ana Grisaleña.
En alguns pobles de la Bureba i de la Rioja fronterera amb Burgos hi
arribaven les Misiones Pedagógicas i companyies de teatre, com la que
impulsava Federico García Lorca, molt crítiques amb la situació
d’opressió ideològica que hi havia. Els grups republicans i
esquerranosos es reunien a les Casas del Pueblo que hi havia a les
ciutats i pobles més importants de la província, com Miranda de Ebro,
Pancorbo o Briviesca. La capital de la comarca era un important feu de
la Falange: el 1935 hi militaven tantes persones com a Burgos. I des
d’allà Antoni Benaiges se significava políticament i propagava els seus
ideals de justícia social amb xerrades, conferències i articles al
setmanari La voz de la Bureba.
Abans de la sublevació, aquests grups feixistes ja estaven perfectament
organitzats i exercien la repressió a cara descoberta per tota la zona.
“És pràcticament segur que ja tenien les llistes dels mestres
republicans, especialment els que pertanyien a sindicats, com era el cas
de Benaiges”, opina la historiadora.
Durant aquells
anys al territori burgalès el 50% de la població vivia del camp i el 90%
dels pagesos eren petits propietaris que, tot i viure en constant
inseguretat, eren majoritàriament conservadors. Ana Grisaleña ho
atribueix a “la il·lusió d’independència que proporcionava la propietat
de la terra i a la creença popular molt arrelada a la zona que sempre
que hi ha un canvi és per anar a pitjor”.
La
rebel·lió militar va triomfar amb facilitat el juliol del 1936 a Burgos.
Convertida en capital de la zona sublevada, va ser pionera a l’hora de
represaliar membres dels col·lectius considerats desafectes. Un dels
grups socials més severament perseguits per les autoritats burgaleses
del nou règim va ser el dels mestres republicans. La purga va començar
el mateix dia de la revolta, i només a la província de Burgos hi va
haver 99 detencions. 20 mestres van ser assassinats i una vintena més es
van donar per desapareguts.
El mètode Freinet deu
el seu nom al pedagog francès Célestin Freinet (1896-1966) i té com a
eina central de l’aula la impremta escolar, un instrument inspirador que
permet als alumnes practicar el text lliure i divulgar arreu les seves
experiències.
Durant els anys del mestre Benaiges es van editar a Bañuelos de Bureba dues col·leccions ( Gestos i Recreo
) que es distribuïen per llocs tan diversos com Extremadura, Catalunya,
Anglaterra, Bèlgica o Cuba. El mateix president de la República, Niceto
Alcalá-Zamora, n’era un dels destinataris. Es finançaven a través de
subscriptors: mestres afins, amics, companys de partit…
Els quaderns són alhora exemple de treball en equip, vívids retrats de
la vida rural dels anys 30 i testimoni de l’excel·lent relació entre els
alumnes i el mestre. La por i la guerra en van destruir molts, però per
sort la família els va conservar. Tots excepte el número 1 de Gestos, del qual només s’ha trobat la portada.
Hi destaca una publicació especial, del gener del 1936, que agrupa els
textos que els alumnes van escriure sobre el mar, un cop van saber que
el mestre els hi volia portar. “El mar: visió d’uns nens que no l’han
vist mai” és un document ple d’ingenuïtat i esperança que es pot sentir
al Museu Marítim en una original i emotiva recreació.
