(Com de costum, molt d'acord amb el Carlos González. Article aparegut avui al Criatures del diari Ara).
De vegades, al final d’una
conferència, alguna mare em diu: “Gràcies als seus llibres vaig poder
donar el pit a la meva filla; al primer li vaig haver de donar el
biberó”. O “El petit dorm amb nosaltres, al gran el vam deixar plorar”. O
“Hem sigut uns pares molt diferents amb la petita; l’hem agafat mot a
coll, no l’hem obligat a menjar...” I jo veig els dos nens, el gran i la
petita, que corren i criden feliços, i ho aprofito per dir a la mare:
“I oi que tots dos són meravellosos?” “Esclar que sí!”, contesten amb un
gran somriure.
Doncs això. Encara que fem coses
diferents, els fills són igualment meravellosos. Perquè, en realitat, la
manera de criar els nostres fills té molt poca influència sobre el
resultat final (sí, hi ha estudis científics... però només troben
petites diferències que no es veuen a simple vista).
Molta gent ens diu que la manera de criar els fills és determinant, en
un sentit o l’altre. “Si l’agafes a coll no caminarà mai”, “Li has de
posar límits o es convertirà en un tirà”, “Si el fiques al teu llit, mai
no dormirà sol”, “Si el deixes plorar tindrà un trauma per a tota la
vida”, “Si no el portes a l’escola bressol no se socialitzarà”, “Si li
poses música de Mozart serà un geni”, “Si li dones el pit no tindrà
al·lèrgies”, “L’has d’obligar a menjar verdura”...
Però, a l’hora de la veritat, veient dos ministres del govern, o dues
directores de banc, o dos taxistes o dues doctores, no podem distingir
qui ha pres el pit i qui el biberó, qui ha dormit al llit dels pares i
qui ha dormit sol, a qui han consolat quan plorava i a qui han renyat i
castigat...
“I aleshores, què haig de fer quan
plori? El deixo plorar, o l’agafo a coll? Amb quina d’aquestes respostes
serà més intel·ligent, o tindrà menys problemes psicològics, o es farà
més independent, o serà més feliç quan tingui trenta anys?”, us podeu
preguntar. Doncs la veritat és que no ho sé, ni m’importa massa, perquè
el futur és incert, i sens dubte molts factors -educatius, socials,
polítics, culturals, econòmics i el simple atzar- tindran una influència
més gran a la vida del meu fill que el fet d’agafar-lo a coll o no.
Però l’estimo i està plorant. No sé què fer perquè sigui més feliç
d’aquí trenta anys, però sí que sé com fer-ho perquè sigui més feliç
d’aquí tres minuts. El seu fill plora, de veritat que necessita que un expert li digui què fer?
